[:es]Los secretos actuales, las generaciones venideras.[:ca]Els secrets actuals, les generacions futures.[:]

[:es]

Los secretos actuales, las generaciones venideras.

(Abordando eso gris, que parece la teoría).

Jorge Aniceto Molinari.Seguramente las futuras generaciones podrán acceder a una información que hoy a nosotros nos está vedada.

Lo mismo nos sucede a nosotros en relación a las generaciones anteriores. Hoy conocemos episodios y detalles que los contemporáneos ignoraban y sólo podían especular con la existencia de ellos.

Luego de la segunda guerra mundial, cuando el mundo para el sistema capitalista comenzó a ser un solo mercado, y los avatares nacionales a formar parte de las dificultades empresariales para mantenerse y desarrollarse, sus posibilidades reales de gobierno cada vez más acotadas, los secretos a nivel de los servicios de inteligencia constituyeron un material privilegiado al cual el común de los mortales hoy no tenemos acceso.

Podemos suponer cuantos y cuales golpes de Estado se armaron desde los servicios secretos de las grandes potencias, ahora el detalle de cada una de las acciones que seguramente han comprendido desde el armado de guerrillas, fugas de penales, atentados de la más diversa calaña por ahora es una nebulosa, manejos monetarios, de los artículos de consumo, agentes intervinientes en los mismo, etc. etc. Porque convengamos que tan importante como manejar los ejércitos nacionales y poder disponer de agentes en ellos, para las grandes potencias ha sido fundamental el poder hacer una operación en que la pinza tuviera bajo su control los dos brazos. Claro, la vida ha mostrado que esto no es lineal y siempre tiene riesgos para lo que ellos maniobran; la guerrilla cubana por ejemplo que creyeron controlar en un principio, se les fue de las manos y se convirtió en bandera de rebeldía para toda la izquierda latinoamericana, con lo cual trataron de asumir ese dato de la realidad y convertirlo en un instrumento para su táctica del aborto.

Lo mismo ha sucedido en la interna de los ejércitos, donde el soborno y el chantaje en una importante cantidad de casos han sido derrotados, ayudados también por el notorio declive económico de los otrora poderosos imperialistas.

Lo que no quiere decir que con el ascenso de Trump no renazcan los «comandos» que se ofrezcan para las nuevas circunstancias, por aquello del huevo de la serpiente, sobre el que escribía certeramente el dirigente comunista uruguayo Rodney Arismendi.

Ahora que importante que sería para la gente que todo esto fuera transparente, sabemos que no lo podrá hasta que la base económica de la sociedad no lo sea.

Un síntoma de esto es que los analistas políticos, parten siempre de los datos de su realidad política, no van al fondo de las cuestiones. Esto tiene mucho que ver también con el modo por el cual se financia su trabajo. Por ejemplo sabemos que en Rusia gobierna Putin, su gobierno además tiene presencia fuerte en los medios, ahora ¿cuál es la estructura real de su gobierno?, eso normalmente no se desarrolla y seguramente es ahí donde está la explicación de su rol en la política internacional.

Lo mismo sucede con Trump aunque en el caso de EE.UU. la novela política está más difundida. Por ejemplo se ha dicho que para el triunfo de Trump, la colaboración de Putin ha sido activa, sin embargo no conozco estudios sobre la relación económica de las dos bases de sustentación de estos liderazgos, donde seguramente habrá pistas para saber ciertamente que está pasando.

¿A qué vamos con esto? A que hoy es de una gran importancia para comprender el curso de los hechos saber realmente que características tiene la actual crisis irreversible de la predominancia del modo de producción capitalista. Tanto Trump, como Putin, son gerentes, importantes, pero las decisiones centrales se toman a otro nivel.

El problema es que ese otro nivel no encuentra salidas para la crisis, y el crecimiento de la guerra comienza a hacerse demencial para la humanidad.

Mientras tanto la «superestructura», política, sindical, religiosa, social, vive una realidad virtual donde este proceso se vive como en una burbuja, solo muy de vez cuando el mundo de la ciencia alerta con mensajes claros –porque los tiene–, sobre la existencia de esa otra realidad, pero es muy simple comprender que hoy aún el mundo de la ciencia está desagregado de esta realidad que se vive en la «política».

¿Hasta cuando esto va a seguir así?: parte de la respuesta la tiene la «izquierda» que por su bagaje ideológico hoy tendría elementos para actuar a un nivel superior. Sus maestros siempre se preocuparon de documentar sus estudios sobre la base material de la sociedad y su desenvolvimiento.

Ahora hoy su preocupación es la chacrita, lo cual no es en sí criticable, sino de que la suerte de la chacrita va a depender en última instancia de la propia suerte de la humanidad. Hoy no hay elaboración teórica, ni ideológica, para comprender en que etapa está el desarrollo, económico, social y político del mundo.

En el Uruguay por ejemplo ha ocurrido la conmoción del cambio Nelson; los comentarios van al plano político y sus implicancias, pero estamos frente a un submundo de movimientos de capitales sin el control de la sociedad, ahora si el Uruguay toma medidas propias y se aleja de lo que hoy se hace el mundo, también se aleja de lo que hoy es la actividad empresarial con los riesgos que ello supone por la repercusión en el aparato productivo y en el trabajo de la gente. Tampoco es justificable la posición de que solo corresponde hacer lo que legalmente está aprobado. En esto también están comprendidos los llamados acuerdos bancocentralistas, importantes pero que no han podido impedir el incremento permanente de los Paraísos Fiscales, de las deudas de los Estados y de las demenciales emisiones monetarias. Es necesario actuar con un programa que involucre a toda la sociedad.

Mujica en la ONU, setiembre del 2013, tomó el toro por las guampas, e insinuó un camino –convengamos en honor a la verdad, que no era su camino habitual el hablar de la moneda y de los impuestos–, pero luego su deserción y la de sus respaldos políticos ha sido total. Su comparecencia está grabada y se accede a ella fácilmente por Internet, y son de las que no se borran.

¿Se podrá retomar ese camino y avanzar? Nosotros creemos que sí, que el destino de la humanidad no está en la confrontación de modelos sino el de hacer pesar sobre la base de lo mejor de la humanidad las medidas de transición necesarias para la muerte en paz de la predominancia del modo de producción capitalista.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 2 de marzo de 2017.

[:ca]

Els secrets actuals, les generacions futures.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Jorge Aniceto Molinari.Segurament les futures generacions podran accedir a una informació que avui nosaltres ens està vedada.

El mateix ens passa a nosaltres en relació a les generacions anteriors. Avui coneixem episodis i detalls que els contemporanis ignoraven i només podien especular amb l’existència d’aquests.

Després de la segona guerra mundial, quan el món per al sistema capitalista va començar a ser un sol mercat, i als avatars nacionals a formar part del portal les dificultades empresarials per mantenir-se i desenvolupar-se, sobre possibilitats reals de govern cada vegada més acotades, els secrets a nivell dels serveis d’intel·ligència constituïren un material privilegiat al qual el comú dels mortals avui no tenim accés.

Podem suposar quants i quins cops d’Estat es van armar des dels serveis secrets de les grans potències, ara el detall de cadascuna de les accions que segurament han comprès des de l’armament de guerrilles, fugues de penals, atemptats de la més diversa mena per ara és una nebulosa, manejos monetaris, dels articles de consum, agents que intervenen en els mateixos, etc. etc. Perquè convinguem que tan important com manejar els exèrcits nacionals i poder disposen d’agents a ells, per a les grans potències ha estat fonamental el poder fer una operació en què la pinça tingués el control els dos braços. És clar, la vida ha mostrada que això no és lineal i sempre hi ha riscos pels quals ells han de maniobrar; la guerrilla cubana per exemple que van creure controlar al principi, se’ls hi va anar de les mans i es va convertir en bandera de rebel·lia per tota l’esquerra llatinoamericana, amb la qual cosa van tractar d’assumir aquesta dada de la realitat i convertir-la en un instrument de supertàctica per l’avortar-la.

El mateix ha passat a l’interior dels exèrcits, on el suborn i el xantatge en una important quantitat de casos han estat derrotats, ajudats també pel notori declivi econòmic dels altre temps poderosos imperialistes.

El que no vol dir que amb l’ascens de Trump no reneixin els «ordres» que s’ofereixin per a les noves circumstàncies, per allò de l’ou de la serp, sobre el qual escrivia encertadament el dirigent comunista uruguaià Rodney Arismendi.

Ara què important que seria per a la gent que tot això fos transparent, sabem que no ho podrà ser fins que la base econòmica de la societat no ho sigui.

Un símptoma d’això és que els analistes polítics, parteixen sempre de les dades de la seva realitat política, no van al fons de les qüestions. Això té molt a veure també amb la manera pel qual es finança el seu treball. Per exemple sabem que a Rússia governa Putin, el seu govern a més té presència forta en els mitjans, ara ¿quina és l’estructura real del seu govern?, això normalment no es desenvolupa i segurament és aquí on està l’explicació del seu paper en la política internacional.

El mateix succeeix amb Trump encara que en el cas dels EUA la novel·la política està més difosa. Per exemple s’ha dit que per al triomf de Trump, la col·laboració de Putin ha estat activa, però no conec estudis sobre la relació econòmica de les dues bases de sustentació d’aquests lideratges, on segurament hi haurà pistes per saber encertadament que està passant.

¿Què fem amb això? A que avui és d’una gran importància per comprendre el curs dels fets saber realment quines característiques té l’actual crisi irreversible de la predominança de la manera de producció capitalista. Tant Trump, com Putin, són gerents, importants, però les decisions centrals es prenen a un altre nivell.

El problema és que aquest altre nivell no troba sortides per la crisi, i el creixement de la guerra comença a fer-se demencial per a la humanitat.

Mentrestant la «superestructura», política, sindical, religiosa, social, viu una realitat virtual on aquest procés es viu com en una bombolla, només molt de tant en quant el món de la ciència alerta amb missatges clars –perquè els té–, sobre l’existència d’aquesta altra realitat, però és molt simple comprendre que avui encara el món de la ciència està desagregat d’aquesta realitat que es viu a la «política».

¿Fins quan això seguirà així?: part de la resposta la té l’«esquerra» que pel seu bagatge ideològic avui tindria elements per actuar a un nivell superior. Els seus mestres sempre es van preocupar de documentar els seus estudis sobre la base material de la societat i el seu desenvolupament.

Ara avui la seva preocupació és el xiringuito, cosa que no és en si criticable, sinó que la sort de la xiringuito dependrà en darrera instància de la mateixa sort de la humanitat. Avui no hi ha elaboració teòrica, ni ideològica, per comprendre en quina etapa està el desenvolupament, econòmic, social i polític del món.

A l’Uruguai per exemple ha passat la commoció del canvi Nelson; els comentaris van al pla polític i les seves implicacions, però estem davant d’un submón de moviments de capitals sense el control de la societat, ara si l’Uruguai pren mesures pròpies i s’allunya del que avui es fa al món, també s’allunya del que avui és l’activitat empresarial amb els riscos que això suposa per la repercussió en l’aparell productiu i en el treball de la gent. Tampoc és justificable la posició que només correspon fer el que legalment està aprovat. En això també estan compresos els anomenats acords dels bancs centrals, importants però que no han pogut impedir l’increment permanent dels paradisos fiscals, dels deutes dels estats i de les demencials emissions monetàries. Cal actuar amb un programa que involucri a tota la societat.

Mujica a l’ONU, setembre del 2013, va prendre el toro per les banyes, i va insinuar un camí –convinguem en honor a la veritat, que no era el seu camí habitual el parlar de la moneda i dels impostos–, però després la seva deserció i la dels seus respatllers polítics ha estat total. La seva compareixença està gravada i s’accedeix a ella fàcilment per Internet, i són de les que no s’esborren.

¿Es podrà reprendre aquest camí i avançar? Nosaltres creiem que sí, que el destí de la humanitat no està en la confrontació de models sinó el de fer pesar sobre la base del millor de la humanitat les mesures de transició necessàries per a la mort en pau de la predominança de la manera de producció capitalista.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 2 de març del 2017.

[:]

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.