[:es]Trabajo: hay mucho para hacer.[:ca]Treball: hi ha molt per fer.[:]

[:es]

Trabajo: hay mucho para hacer.

(Abordando eso gris, que parece la teoría).

A propósito de una interesante nota de Esteban Valenti.

Jorge Aniceto Molinari.Estima OPP (Oficina de Planeamiento y Presupuesto del Poder Ejecutivo de Uruguay): que el 65% de los empleos actualmente existentes en el país, en un futuro relativamente cercano podrán ser sustituidos por software-robots.

¿Es el fin del trabajo asalariado o es el fin de todo tipo de trabajo o simplemente de una reducción con lo que ello implica?

Sin duda que lo que está en crisis es el trabajo asalariado, lejos aún de desaparecer de la faz de la tierra, pues su nacimiento está directamente emparentado con el modo de producción capitalista, y lo que la crisis ya inexorable lleva a su fin es a la predominancia de este modo de producción, ahogado ya que organiza el trabajo en la sociedad en función de la tasa general de rentabilidad –es su ADN, como se dice ahora–. Le resulta entonces más rentable desarrollar la industria de la guerra que hacer algo en beneficio de la gente. No busquemos entonces solo razones éticas en su modo de proceder, sino comprender la base económica del problema, que nos permitan apuntar hacia las únicas soluciones radicales (de la raíz) que el problema tiene.

Están los de derecha y también los de izquierda que se resisten a admitir que este modo de producción tiene límites y que modificar las condiciones en que se procesa la crisis, tiende inexorablemente a conducirnos a cuáles son los caminos para la transición en paz de la predominancia de un sistema hacia procesar el nacimiento de otro modo de producción.

Hasta ahora ha predominado lo que resultó de la derrota –al menos por un lapsus de tiempo en la historia de la humanidad– de las ideas de Marx, Engels, y luego de la muerte de Lenin, que lleva a pensar en el aparato del Estado como el único medio de generar un sistema económico que confronte con el capitalismo. Lo que no quiere decir que en determinadas circunstancias coyunturales ese ha sido el camino –el del Estado– para resolver los problemas de la gente, como ocurrió en la primer guerra mundial.

Nosotros pensamos que como horizonte político, es una vía muerta y que es precisamente en el trabajo asalariado donde en mayor grado se expresa esta contradicción.

El trabajo asalariado es en este periodo histórico en que la predominancia del sistema de producción capitalista tiene vigencia, un regulador de todas las relaciones sociales, de la salud, de la enseñanza, de la forma de vida de la gente.

Existen y sin duda que tienen valor otras formas, pero es la del trabajo asalariado la que determina lo que hoy se llama el estado de ánimo de toda la sociedad. La gente siente que el trabajo asalariado comienza ser cada vez más escaso y con diferenciaciones abismales en las formas de remuneración. Este hecho es también visible en las diferenciaciones salariales del llamado socialismo real.

Por eso nuestra machacona insistencia en que si el mundo regula su actividad económica poniendo al servicio de la humanidad una medida monetaria única y universal que hoy sólo está al alcance de los conglomerados empresariales multinacionales a través de una canasta de monedas y los seguros correspondientes, transforma radicalmente los sistemas impositivos que hoy están basados en los impuestos al consumo, al trabajo y a las pensiones, por un sistema basado en la circulación del dinero, donde ninguna transacción es válida si no está debidamente registrada en los organismos que la sociedad determine, para entrar así en un camino para impedir la guerra, asegurar la paz, y crear el trabajo necesario y beneficioso para la gente, que hoy el capitalismo no aborda porque no le es rentable.

Esto no elimina ni la existencia del capitalismo, y por lo tanto la existencia del trabajo asalariado, pero el hecho de que la sociedad tenga recursos para encarar tareas que la humanidad necesita y que al capitalismo no le son ya rentables, significa un avance gigantesco y hace del trabajo asalariado –que crecerá al menos en una primer etapa– una necesidad social no al servicio de la rentabilidad sino al servicio de la propia gente. Seguramente en el desarrollo de estas tareas lo que elimine de trabajo asalariado la tecnología, se ganará en provecho de un mejor estándar de vida general de la sociedad, y dará una nueva base para los sistemas de protección social.

No se trata de crear una renta personal básica y universal, sin tocar los resortes básicos del predominio del modo de producción capitalista: la moneda y los impuestos, si no de tener instrumentos sociales –en todas las disciplinas–, que permitan que el conjunto de la población esté apto para cumplir una actividad beneficiosa para la sociedad toda. Ello está en directa contradicción con las burocracias estatales que hoy la tecnología muestra que es posible desechar, sin desechar la democracia, que hoy más que nunca siente el peso precisamente de los aparatos burocráticos.

En esto nos va la vida, entre la guerra y la capacidad de dar nacimiento al desarrollo de un nuevo modo de producción que han insinuado y avanzado particularmente en la enseñanza y en la salud, las revoluciones socialistas.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 22 de diciembre de 2016.

[:ca]

Treball: hi ha molt per fer.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

A propòsit d’una interessant nota d’Esteban Valenti.

Jorge Aniceto Molinari.Estima OPP (Oficina de Planejament i Pressupost del Poder Executiu d’Uruguai): que el 65% dels llocs de feina que actualment existents al país, en un futur relativament proper podran ser substituïts per programari-robots.

És la fi del treball assalariat o és la fi de tot tipus de treball o simplement d’una reducció amb el que això implica?

Sens dubte que el que està en crisi és el treball assalariat, lluny encara de desaparèixer de la faç de la terra, doncs del seu naixement està directament emparentat amb la manera de producció capitalista, i el que la crisi ja inexorable porta a la seva fi és a la predominança d’aquesta forma de producció, ofegada ja que organitza el treball en la societat en funció de la taxa general de rendibilitat –és el seu ADN, com es diu ara–. Li resulta llavors més rendible desenvolupar la indústria de la guerra que fer alguna cosa en benefici de la gent. No busquem llavors només raons ètiques en la seva manera de procedir, sinó comprendre la base econòmica del problema, que ens permetin apuntar cap a les úniques solucions radicals (de l’arrel) que el problema té.

Estan els de dreta i també els d’esquerra que es resisteixen a admetre que aquesta manera de producció té límits i que modificar les condicions en què es processa la crisi, tendeix inexorablement a conduir-nos a quins són els camins per a la transició en pau de la predominança d’un sistema per processar el naixement d’un altre mode de producció.

Fins ara ha predominat el que va resultar de la derrota –almenys per un lapsus de temps en la història de la humanitat– de les idees de Marx, Engels, i després de la mort de Lenin, que porta a pensar en l’aparell de l’Estat com l’únic mitjà de generar un sistema econòmic que confronti amb el capitalisme. El que no vol dir que en determinades circumstàncies conjunturals aquest ha estat el camí –el de l’Estat– per resoldre els problemes de la gent, com va passar en la primera guerra mundial.

Nosaltres pensem que com a horitzó polític, és una via morta i que és precisament en el treball assalariat on en major grau s’expressa aquesta contradicció.

El treball assalariat és en aquest període històric en què la predominança del sistema de producció capitalista té vigència, un regulador de totes les relacions socials, de la salut, de l’ensenyament, de la forma de vida de la gent.

Existeixen i sens dubte que tenen valor altres formes, però és la del treball assalariat la qual determina el que avui es diu l’estat d’ànim de tota la societat. La gent sent que el treball assalariat comença a ser cada vegada més escàs i amb diferenciacions abismals en les formes de remuneració. Aquest fet és també visible en les diferenciacions salarials de l’anomenat socialisme real.

Per això la nostra insistència en que si el món regula la seva activitat econòmica posant al servei de la humanitat una mesura monetària única i universal que avui només està a l’abast dels conglomerats empresarials multinacionals a través d’una cistella de monedes i les assegurances corresponents, transforma radicalment els sistemes impositius que avui estan basats en els impostos al consum, a la feina i a les pensions, per un sistema basat en la circulació dels diners, on cap transacció és vàlida si no està degudament registrada en els organismes que la societat determini, per entrar així en un camí per impedir la guerra, assegurar la pau, i crear el treball necessari i beneficiós per a la gent, que avui el capitalisme no aborda perquè no li és rendible.

Això no elimina ni l’existència del capitalisme, i per tant l’existència del treball assalariat, però el fet que la societat tingui recursos per encarar tasques que la humanitat necessita i que al capitalisme no li són ja rendibles, significa un avanç gegantí i fa del treball assalariat –que creixerà almenys en una primera etapa– una necessitat social no al servei de la rendibilitat sinó al servei de la pròpia gent. Segurament en el desenvolupament d’aquestes tasques el que elimini de treball assalariat la tecnologia, es guanyarà en profit d’un millor nivell de vida general de la societat, i donarà una nova base per als sistemes de protecció social.

No es tracta de crear una renda personal bàsica i universal, sense tocar els ressorts bàsics del predomini de la manera de producció capitalista: la moneda i els impostos, si no de tenir instruments socials –en totes les disciplines–, que permetin que el conjunt de la població estigui apte per a complir una activitat beneficiosa per a la societat tota. Això està en directa contradicció amb les burocràcies estatals que avui la tecnologia mostra que és possible rebutjar, sense rebutjar la democràcia, que avui més que mai sent el pes precisament dels aparells burocràtics.

En això ens va la vida, entre la guerra i la capacitat de donar naixement al desenvolupament d’un nou mode de producció que han insinuat i avançat particularment en l’ensenyament i en la salut, les revolucions socialistes.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 22 desembre 2016.

[:]