Categoría: Temas

Marxista leninista.

(Abordando eso gris, que parece la teoría).

Me preguntaron si era marxista-leninista y mi respuesta no es sencilla.

Los que saben dicen que las huellas dactilares son exclusivas a cada persona en todo el planeta. A su vez sostengo que es evidente que no existen tampoco dos personas que piensen igual. Sin embargo el pensamiento humano es una elaboración que se expresa individualmente, producto de una conjunción imponente de conocimientos colectivos que se han ido acumulando a lo largo del tiempo. Con el agravante de que la más de las veces no somos conscientes de ello.

Esos conocimientos agrupados y organizados a través de distintas ciencias, han sido generalmente etiquetados, muchas veces etiquetados bien, otras mal, pero etiquetados la fin.

La obra de Marx, de Engels, de Lenin, a la que podría agregar la de Trotsky, la de Gramsci, la de Rosa Luxemburgo, y tantos otros, es esencial si se quiere saber cómo han sido estos tiempos de predominancia del modo de producción capitalista sobre todo ahora que esa predominancia ha entrado en una crisis irreversible. En el Uruguay, el pensamiento de José Batlle y Ordoñez, de Carlos Quijano, de Rodney Arismendi, de Julio Rodríguez por citar algunos de los más destacados. José Batlle y Ordoñez, que yo sepa nunca acreditó su conocimiento del marxismo, sin embargo su nota en «El Día» ante la muerte de Lenin, sólo pudo ser realizada por alguien que conocía muy bien el pensamiento de Marx, y que además valorando a Lenin no tenía conocimientos directos de los problemas que éste estaba pasando en el momento de su muerte, precisamente con el curso que la revolución estaba tomando. Además su obra responde a un conocimiento de la organización social que aún hoy el país no ha superado.

Marx decía que él no era marxista, luego que le preguntaran sobre un grupo que si se decía marxista.

Lo importante es que lo escrito por ellos está y puede ser estudiado. Con Lenin, como también con Marx se conocieron en la época del stalinismo lo que se llamaron «las obras escogidas» que en su momento quisieron ser utilizadas para sustituir el estudio de toda la obra, sin embargo hay que precisar que los textos no fueron alterados y que los intelectuales soviéticos tuvieron la lealtad y el heroísmo de brindar a la humanidad los textos completos, en el caso de Lenin, 55 tomos, en los cuales es posible conocer todo su pensamiento, incluso textos en las que figuran las correcciones manuales de los propios autores. Si es cierto que algunos de ellos precisaron para ser conocidas, de la muerte de Stalin. No ocurrió lo mismo con fotos y otros documentos de la revolución y textos como la historia oficial del Partido Bolchevique difundida en la era stalinista, un verdadero compendio denigrante de falsificaciones.

Sin embargo y esa es nuestra responsabilidad, aún hoy se toman fragmentos de Marx, de Lenin y se los constituyen en una verdad aparte del conjunto de la obra, que es coherente en un todo y de una enorme profundidad.

Lenin escribió en 1916 «El imperialismo fase superior del capitalismo», obra en la que llega a la conclusión de que la humanidad va a pasar a ser gobernada por los complejos empresariales multinacionales, por encima de los Estados más poderosos, que es lo que hoy está ocurriendo.

El otrora imperialismo yanqui, montado sobre una nación cuya historia también es necesario estudiar para saber entre otras cosas como devino su potencia, y el desplazamiento de los otros imperialismo anteriores, con más historia; hoy es un país que ha perdido su soberanía, con un endeudamiento demencial, utilizado en toda su potencia militar y estratégica como el principal gendarme del modo de producción capitalista (el rol importante que cumple la industria de guerra en la reactivación de la economía), y a la vez internándose en una crisis donde hoy incluso se llega a decir públicamente, que el gobierno del actual Presidente Trump, fue producto de una intervención de la inteligencia rusa. Dramático y dantesco a la vez. Cosas vedere Sancho…

Sin embargo esto tiene explicación. Hay una inercia ideológica que hace a las respuestas de la izquierda ir siempre desfasadas en el tiempo, cosa que no ocurría en los tiempos del accionar de Marx, y luego en los de Lenin. Si en medio de un intenso y profundo debate ideológico, que hoy no existe abierto y a la luz pública y en el que ellos incidían directamente en los temas.

El curso de la lucha de clases impone triunfos y derrotas. Los maestros impusieron con sus ideas avances formidables en la historia humana, y a la vez el sistema cobró con sus derrotas un espacio que hoy necesita de la paz para que comience a terminarse, nada diferente a lo que ha venido ocurriendo en las distintas ramas de la ciencia. «Eppur si mouve» diría Galileo.

Es más, se esgrime comúnmente, que la política de estatizar la economía que aplicó el stalinismo, (cuyo teórico inicial fue Nicolás Bujarin –con un gran bagaje de conocimientos ideológicos–, que incluso polemizó con Lenin y a nuestro entender –surge de las documentaciones históricas– que fue el verdadero autor de «Cuestiones del leninismo» texto que apareció con la firma de Stalin, y luego asesinado por éste), es lo que marca cuando un gobierno o un partido, es más o menos de izquierda. Algo totalmente reñido con el razonamiento aplicado por los maestros.

Lo cual no quiere decir que en determinadas circunstancias y para preservar y/o desarrollar el aparato productivo no sea necesario realizar estatizaciones, como mostró claramente la revolución rusa o en nuestro país la política de José Batlle y Ordoñez.

Análisis que reaparecen cada vez que un proceso histórico revolucionario entra en crisis. Ya pasó trágicamente en España, donde la lucha de tendencias y el peso del stalinismo le sirvió la victoria al fascismo en bandeja, lo cual no quita mérito al heroísmo de los militantes comunistas españoles, ni exime de responsabilidad a las otras corrientes, aún en estas circunstancias terribles desde el punto de vista ideológico.

Cuba ya fue otra cosa, la guerrilla se les fue de las manos a los servicios de inteligencia yanqui, y la juventud cubana reivindicó un camino que para ese entonces ya parecía cerrado, pero que la Unión Soviética ya sin Stalin contribuyo a abrirlo.

Se reabría un nuevo panorama para todo el continente, todos fuimos influidos por el proceso de los guerrilleros cubanos. Los movimientos de masa, los movimientos sociales, los propios ejércitos tenían un nuevo contenido, aun cuando el desafío de la construcción económica no estaba suficientemente claro, y la propia Cuba pasó por circunstancias extremadamente duras, que sorteó o está sorteando con un pueblo que avanzó notablemente en temas como la salud y la enseñanza.

Los servicios de inteligencia yanqui en esto trataron de aggiornarse, asimilaron la derrota, estamos hablando de la década del 60 en adelante y pasaron al estimulo de la lucha guerrillera para boicotear los movimientos de masa que ellos intuían como difíciles de detener. Sabemos que estamos haciendo conjeturas pues la documentación sobre estos hechos así como sobre las dictaduras militares permanece inaccesible y con siete sellos de seguridad, pero los hechos son porfiados, están allí y los archivos en algún momento serán abiertos.

En este desafió es que entre otros surgió Hugo Chávez, que desde el ejército se propuso cambiar en beneficio de la gente al estado venezolano.

Tamaña tarea, en un país con el 80% de economía informal, y con un presupuesto nacional totalmente dependiente de la renta petrolera.

La derecha trató desde el inicio de utilizarlo (recordemos el rol de Cisneros, con su apoyo inicial y su poder en los medios de comunicación), cuando no pudo se dedicó con el apoyo de la derecha internacional a intentar derribarlo.

Hoy con el Presidente constitucional Nicolás Maduro, la ofensiva se ha recrudecido, particularmente aprovechando las debilidades del gobierno en el campo del manejo económico que concretamente se expresa en la moneda. Un campo siempre propicio a la corrupción en un país de enormes ingresos en dólares por la renta petrolera y donde la gente común debe manejarse con bolívares. El ejemplo de Ecuador aún con enormes dificultades es paradigmático.

A su vez la derecha siente que lo que antes tenía a su favor para defender sus privilegios hoy no lo tiene, que son las fuerzas armadas, que han roto con el cordón umbilical que las unía al comando sur del ejército de EE.UU. cosa que para beneficio de la sociedad sucede en casi todo el continente.

Sin embargo existe un escollo de no menor importancia, y es la carencia ideológica de la izquierda que en lugar de examinar cuales son las circunstancias históricas y que enseñan los textos de los maestros solo atinan a pronunciarse por una mayor estatización de la economía y a aislarse del mundo, cuando para la economía venezolana ello es imposible.

La fuerza del pueblo venezolano, como antes la del pueblo cubano es enorme, ahora necesita de un proyecto político y programático que hoy la izquierda que conocemos no tiene y que para tenerlo necesitaría volver a las fuentes.

La izquierda hoy debería tener como programa a la luz de las enseñanzas de Marx, Engels, Lenin,… la necesidad de una moneda única y universal, de un sistema tributario cuyos recursos provengan de gravar la circulación del dinero, ir a la muerte de los paraísos fiscales, saber que un trabajador en Venezuela, en Rusia, en EE.UU., en Uruguay o donde sea debe tener los mismos derechos y beneficios que los avances de la sociedades actuales están en condiciones de brindarles.

Reconozco que lo que pienso no concuerda con el pensamiento oficial que se reivindica marxista y/o leninista, pero valdría la pena poder debatirlo pues en ello nos va la vida y el destino de todos. Son además estas corrientes de pensamiento, si nos atenemos a lo que han sido sus textos formidables, los que al día de hoy han dado una mayor respuesta a lo que es el nacimiento, desarrollo y declinación del capitalismo en la historia de la humanidad, pues precisamente de eso se trata la etapa actual, a como elaborar la transición para que la predominancia del modo de producción capitalista muera en paz, impidiendo la profundización de la guerra, lo que sería una tragedia inimaginable como epílogo de la que hoy estamos viviendo en las circunstancias actuales.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 7 de junio de 2017.

Marxista leninista.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Em van preguntar si era marxista-leninista i la meva resposta no és senzilla.

Els que saben diuen que les empremtes dactilars són exclusives a cada persona en tot el planeta. Al seu torn sostinc que és evident que no hi ha tampoc dues persones que pensin igual. No obstant això el pensament humà és una elaboració que s’expressa individualment, producte d’una conjunció imponent de coneixements col·lectius que s’han anat acumulant al llarg del temps. Amb l’agreujant que la majoria de les vegades no en som conscients.

Aquests coneixements agrupats i organitzats mitjançant diferents ciències, han estat generalment etiquetats, moltes vegades etiquetats bé, altres malament, però etiquetats a la fi.

L’obra de Marx, d’Engels, de Lenin, a la qual podria afegir la de Trotski, la de Gramsci, la de Rosa Luxemburg, i tants d’altres, és essencial si es vol saber com han estat aquests temps de predominança de la manera de producció capitalista sobretot ara que aquesta predominança ha entrat en una crisi irreversible. En l’Uruguai, el pensament de José Batlle y Ordóñez, de Carlos Quijano, de Rodney Arismendi, de Julio Rodríguez per esmentar alguns dels més destacats. José Batlle y Ordóñez, que jo sàpiga mai va acreditar el seu coneixement del marxisme, però la seva nota a «El Día» davant la mort de Lenin, només va poder ser realitzada per algú que coneixia molt bé el pensament de Marx, i que a més valorant a Lenin no tenia coneixements directes dels problemes que aquest estava passant en el moment de la seva mort, precisament amb el decurs que la revolució estava prenent. A més la seva obra respon a un coneixement de l’organització social que encara avui el país no ha superat.

Marx deia que ell no era marxista, després que li preguntessin sobre un grup que sí es deia marxista.

L’important és que l’escrit per ells està i pot ésser estudiat. Amb Lenin, com també amb Marx es van conèixer en l’època de l’estalinisme el que es van anomenar «les obres escollides» que en el seu moment van voler ser utilitzades per a substituir l’estudi de tota l’obra, però cal precisar que els textos no van ser alterats i que els intel·lectuals soviètics van tenir la lleialtat i l’heroisme de brindar a la humanitat els textos complets, en el cas de Lenin, 55 toms, en els quals és possible conèixer tot el seu pensament, fins i tot textos en què figuren les correccions manuals dels propis autors. Si és cert que alguns d’ells van precisar per ser conegudes, de la mort de Stalin. No va passar el mateix amb fotos i altres documents de la revolució i textos com la història oficial del Partit Bolxevic difosa en l’era estalinista, un veritable compendi denigrant de falsificacions.

No obstant això i aquesta és la nostra responsabilitat, encara avui es prenen fragments de Marx, de Lenin i se’ls constitueixen en una veritat a part del conjunt de l’obra, que és coherent en un tot i d’una enorme profunditat.

Lenin va escriure en 1916 «L’imperialisme fase superior del capitalisme», obra en la qual arriba a la conclusió que la humanitat passarà a ésser governada pels complexos empresarials multinacionals, per sobre dels Estats més poderosos, que és el que avui està passant.

L’altre temps imperialisme ianqui, muntat sobre una nació la història de la qual també és necessari estudiar per saber entre altres coses com va esdevenir la seva potència, i el desplaçament dels altres imperialisme anteriors, amb més història; avui és un país que ha perdut la seva sobirania, amb un endeutament demencial, utilitzat en tota la seva potència militar i estratègica com el principal gendarme de la manera de producció capitalista (el paper important que compleix la indústria de guerra a la reactivació de l’economia), i alhora internant-se en una crisi on avui fins i tot s’arriba a dir públicament, que el govern de l’actual President Trump, va ser producte d’una intervenció de la intel·ligència russa. Dramàtic i dantesc alhora. Coses vedere Sancho…

No obstant això això té explicació. Hi ha una inèrcia ideològica que fa a les respostes de l’esquerra anar sempre desfasades en el temps, cosa que no passava en els temps de l’acció de Marx, i després en els de Lenin. Si enmig d’un intens i profund debat ideològic, que avui no existeix obert i a la llum pública i en el que ells incidien directament en els temes.

El decurs de la lluita de classes imposa triomfs i derrotes. Els mestres van imposar amb les seves idees avenços formidables en la història humana, i alhora el sistema va cobrar amb les seves derrotes un espai que avui necessita de la pau perquè comenci a acabar-se, res diferent al que ha passat en les diferents branques de la ciència. «Eppur si mouve» diria Galileu.

És més, s’esgrimeix comunament, que la política de estatalizar l’economia que va aplicar l’estalinisme, (el teòric inicial va ser Nicolás Bukharin –amb un gran bagatge de coneixements ideològics–, que fins i tot va polemitzar amb Lenin i al nostre entendre –sorgeix de les documentacions històriques– que va ser el veritable autor de «Qüestions del leninisme» text que va aparèixer amb la signatura de Stalin, i després assassinat per aquest), és el que marca quan un govern o un partit, és més o menys d’esquerra. Una cosa totalment renyida amb el raonament aplicat pels mestres.

La qual cosa no vol dir que en determinades circumstàncies i per preservar i/o desenvolupar l’aparell productiu no sigui necessari realitzar estatitzacions, com va mostrar clarament la revolució russa o al nostre país la política de José Batlle y Ordóñez.

Anàlisi que reapareixen cada vegada que un procés històric revolucionari entra en crisi. Ja va passar tràgicament a Espanya, on la lluita de tendències i el pes de l’estalinisme li va servir la victòria al feixisme en safata, la qual cosa no treu mèrit a l’heroisme dels militants comunistes espanyols, ni eximeix de responsabilitat a les altres corrents, encara en aquestes circumstàncies terribles des del punt de vista ideològic.

Cuba ja va ser una altra cosa, la guerrilla se’ls va anar de les mans als serveis d’intel·ligència ianqui, i la joventut cubana va reivindicar un camí que per a aquest llavors ja semblava tancat, però que la Unió Soviètica ja sense Stalin va contribuir a obrir-lo.

Es reobria un nou panorama per a tot el continent, tots forem influïts pel procés dels guerrillers cubans. Els moviments de massa, els moviments socials, els propis exèrcits tenien un nou contingut, tot i que el desafiament de la construcció econòmica no estava prou clar, i la pròpia Cuba va passar per circumstàncies extremadament dures, que va sortejar o està sortejant amb un poble que va avançar notablement en temes com la salut i l’ensenyament.

Els serveis d’intel·ligència ianqui a això van tractar de adaptar-se, van assimilar la derrota, estem parlant de la dècada del 60 en endavant i van passar a l’estímul de la lluita guerrillera per boicotejar els moviments de massa que ells intuïen com difícils d’aturar. Sabem que estem fent conjectures doncs la documentació sobre aquests fets així com sobre les dictadures militars roman inaccessible i amb set segells de seguretat, però els fets són evidents, hi són i els arxius en algun moment seran oberts.

En aquest desafiar és que entre d’altres va sorgir Hugo Chávez, que des del exèrcit es va proposar canviar en benefici de la gent a l’estat veneçolà.

Una gran tasca, en un país amb el 80% d’economia informal, i amb un pressupost nacional totalment dependent de la renda petroliera.

La dreta va tractar des de l’inici d’utilitzar (recordem el paper de Cisneros, amb el seu suport inicial i el seu poder en els mitjans de comunicació), quan no va poder es va dedicar amb el suport de la dreta internacional a intentar enderrocar-lo.

Avui amb el President constitucional Nicolás Maduro, l’ofensiva s’ha intensificat, particularment aprofitant les febleses del govern en el camp del maneig econòmic que concretament s’expressa en la moneda. Un camp sempre propici a la corrupció en un país d’enormes ingressos en dòlars per la renda petroliera i on la gent comuna ha de manejar amb bolívars. L’exemple de l’Equador encara amb enormes dificultats és paradigmàtic.

Al seu torn la dreta sent que el que abans tenia al seu favor per defensar els seus privilegis avui no el té, que són les forces armades, que han trencat amb el cordó umbilical que les unia al comando sud de l’exèrcit dels EUA cosa que per benefici de la societat succeeix en gairebé tot el continent.

No obstant això hi ha un escull de no menor importància, i és la manca ideològica de l’esquerra que en lloc d’examinar quines són les circumstàncies històriques i que ensenyen els textos dels mestres només encerten a pronunciar-se per una major estatització de l’economia i a aïllar-se del món, quan per a l’economia veneçolana això és impossible.

La força del poble veneçolà, com abans la del poble cubà és enorme, ara necessita d’un projecte polític i programàtic que avui l’esquerra que coneixem no té i que per tenir-lo necessitaria tornar a les fonts.

L’esquerra avui hauria de tenir com a programa a la llum dels ensenyaments de Marx, Engels, Lenin,… la necessitat d’una moneda única i universal, d’un sistema tributari els recursos dels qual provinguin de gravar la circulació dels diners, adreçar-nos a la mort dels paradisos fiscals, saber que un treballador a Veneçuela, a Rússia, als EUA, a l’Uruguai o on sigui ha de tenir els mateixos drets i beneficis que els avenços de la societats actuals estiguin en condicions d’oferir.

Reconec que el que penso no concorda amb el pensament oficial que es reivindica marxista i/o leninista, però valdria la pena poder debatre doncs en això ens hi va la vida i el destí de tots. Són a més aquests corrents de pensament, si ens atenim al que han estat els seus textos formidables, els que al dia d’avui han donat una major resposta al que és el naixement, desenvolupament i declinació del capitalisme en la història de la humanitat, doncs precisament d’això es tracta l’etapa actual, a com elaborar la transició perquè la predominança de la manera de producció capitalista mori en pau, impedint l’aprofundiment de la guerra, el que seria una tragèdia inimaginable com a epíleg de la qual avui estem vivint a les circumstàncies actuals.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 7 de juny de 2017.