Les possibilitats actuals d’un estalinisme.

Les possibilitats actuals d’un estalinisme.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Pou de petroli a Veneçuela.Coneixem molts intercanvis sobre la situació de Veneçuela, en la qual hi ha un sector d’intel·lectuals que expressen que s’està instaurant una mena de neo-estalinisme.

Coneixem que a nivell de l’esquerra és un tema no saldat, o potser mal saldat.

Derrotada la direcció leninista de la revolució russa, que declarava expressament que el seu objectiu no podia ser la implantació del socialisme, sorgeix sobre la base de la burocràcia estatal la teoria del socialisme en un sol país.

No han estat pocs els companys que van pensar honestament que el que es va fer era inevitable, que era necessari, imprescindible estatalitzar l’economia per imposar un model que oferís una alternativa al desenvolupament del capitalisme i com a contrapartida assenyalen que aspiren a fer el mateix sense els mètodes criminals de l’estalinisme. Sintetitzen en què socialisme és igual a propietat estatitzada.

Ningú pot negar el dret a pensar d’aquesta manera, el que no és admissible és identificar això amb el pensament de Marx, Engels, Lenin, o en el cas de l’Uruguai amb el de José Batlle y Ordóñez.

La història ha mostrat més enllà de tragèdies com les de la revolució espanyola, que aquest tipus de construcció ha tingut cabuda en tot un període històric, en els quals s’han desenvolupat entre altres la revolució xinesa i la cubana.

La revolució russa –de la qual commemorem 100 anys– va ser la resposta organitzada sobre la base d’una resposta ideològica tan completa com no ha conegut una superior la humanitat.

Sent derrotada va deixar un bagatge d’avenç social i de coneixements que la humanitat ha vingut aprofitant encara sense arribar a la profunditat d’anàlisi d’aquesta etapa, la nostra aspiració és reprendre aquest nivell de coneixements.

Costa d’entendre en la dinàmica de l’economia, com les revolucions i els avenços socials, que es pretenen qüestionen al capitalisme, en el període d’avenç de la predominança d’aquesta manera de producció cada un d’aquests fets significa una ampliació de la seva base. Un exemple d’això i en la pròpia administració d’un Estat capitalista són els conceptes de Bismarck per desenvolupar la seguretat social.

Ara costa entendre que una manera de producció neix, es desenvolupa i comença a preparar la seva mort, començant per la mort de la seva predominança i l’inici d’un període de transició com el que avui necessitem començar a viure.

El capitalisme necessita consumidors, aquests consumidors en un molt ampli període històric van ser bolcats pels avenços de les revolucions en els drets dels treballadors del món.

No obstant això avui estem en els límits de la rendibilitat capitalista, en la seva capacitat de desenvolupar d’acord a la seva mentalitat projectes en benefici de la gent. I les revolucions condicionades als límits nacionals ràpidament tendeixen a frustrar-se.

Lula da Silva.La burgesia paulista (Brasil), amb tota la seva rèmora d’organitzacions polítiques va creure veure en el projecte de Lula, la possibilitat de desfogar-se econòmicament; Lula els oferia el que la dreta era incapaç, però el projecte de defensa d’allò nacional per sobre d’allò internacional ràpidament (estem parlant de 10 anys) va entrar en crisi. I una altre cop el plantejament: «Lula es va quedar a mig camí tenia que haver d’haver estatalitzat tot el possible perquè l’economia funcionés i la política li fos d’acord».

A Veneçuela el problema era i és més complicat. L’economia petroliera, i els seus sectors d’influència arribava a un informalisme de més del 80%, canviar aquesta realitat és una obra de titans. Chávez la va emprendre amb una audàcia política formidable, però amb desafiaments que fa que el projecte en lloc de tancar-se en si mateix necessita obrir-se al món, cosa que no és fàcil ni senzill, quan en un dels propis centres del capitalisme mundial, Donald Trump advoca enganyosament per un desenvolupament de la seva indústria nacional i les esquerres europees –després de donar suport i propiciar l’anomenada primavera àrab– advoquen per la sortida de l’euro i el desenvolupament independent de les economies nacionals. És una barreja explosiva de xovinismes.

Que hi hagi qui ho pensi, no hi ha dubte, però pensar per a Veneçuela en la possibilitat d’un neo-estalinisme no només que és absurd sinó sense possibilitat cap d’èxit.

El formidable suport a la Constituent, que va superar les expectatives del propi govern, ha de servir per a un projecte que entre altres coses elimini les diferències canviàries i proposi al món un nou sistema impositiu que substitueixi el corrupte propiciat pel Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, basat en els impostos al consum, al salari i a les pensions, per un de nou basat en la circulació dels diners, donant mort als paradisos fiscals i propiciant projectes beneficiosos per a la societat, que preparen i donen feina a tots els éssers humans i que avui no es realitzen perquè la seva necessitat es mesura per la rendibilitat capitalista.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 12 d’agost de 2017.

Es construeix una candidatura.

Es construeix una candidatura.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Frente Amplio de Uruguay (Front Ampli d'Uruguai). Logotip.Ja hem escrit sobre com va arribar a la construcció del Front Ampli, a finals dels 60, la candidatura a la Presidència de la República del General Líber Seregni.

L’Uruguai venia d’una construcció reeixida en el si del Partit Colorado del que havien estat les presidències de José Batlle i Ordóñez, en els inicis del segle 20.

Ara l’experiència s’havia esgotat perquè el món per al qual va ser desenvolupat pel seu líder havia canviat. La crisi del capitalisme superada tràgicament amb dues guerres mundials havia donat pas obertament al món dels complexos empresarials multinacionals en desenvolupament i superant en la seva dimensió econòmica a cada un dels grans Estats.

No obstant això quan neix el Front, l’existència de la Unió Soviètica, Xina, Cuba, etc., els països de l’anomenat «socialisme real», amb estructures d’un fort capitalisme d’estat, feien pensar en la possibilitat democràtica de construir democràcies sòlides i amb participació popular. Rodney Arismendi des de la Secretaria General del Partit Comunista va desenvolupar la tesi sobre la construcció d’una democràcia avançada, que molt tenia a veure amb les seves lectures de Lenin i Gramsci.

El ja afeblit imperialisme nord-americà i no afeblit en la seva estructura militar, sinó com a Estat, endeutat, i amb una moneda envilida, cedia pas a una nova condició d’Estat gendarme al servei dels qui havien passat a governar el món.

De totes maneres va donar naixement al Pla Còndor amb les seves dues pinces per intentar anul·lar els avenços democràtics, un la ingerència militar i d’intel·ligència, directament, l’altra i després que se’ls desmarxà de les mans la guerrilla cubana, en l’alè a guerrilles que li servissin per desarticular el moviment de masses que es feia present a cada país amb l’empara de les més cares aspiracions populars.

Els pobles es van dotar dels instruments, amalgamant tots els esforços llibertaris, per construir governs progressistes enmig d’una enorme contradicció que té com a escenari el món; la crisi del capitalisme ja és irreversible, i la que va ser la guerra per solucionar l’anterior, ja no és possible sense condemnar la humanitat al suïcidi. No obstant això en l’ofec de les seves economies segueixen temptats a fer-ho, o almenys arribar fins als límits mateixos de la tragèdia més gran, apostant en l’indústria de la guerra.

Els governs, encara els més socialment avançats neden enmig d’aquesta contradicció defensant el dret de la gent a una vida millor, però que a la llarga no és possible sense resoldre la contradicció principal en què està embolicada la manera de producció capitalista, que ens porta a encarar la lluita per la pau com a fonamental per poder donar sortida amb un programa que necessàriament haurà de prendre la moneda i els impostos, la mort dels paradisos fiscals, com l’instrument per poder planificar una economia també com la capitalista, amb abastiments mundials, que realitzi això que avui al capitalisme no li és rendible però que la humanitat necessita.

Això que sembla tan simple de comprendre no és comprensible fàcilment perquè l’economia mundial segueix creixent (si no fos així, la predominança del capitalisme tindria signada ja, la seva sentència de mort), i alhora la tecnologia ens sorprèn amb el seu desenvolupament, com per exemple la capacitat potencial de poder alimentar i regular la població de tot el planeta, i quan diem alimentar estem parlant en el sentit més ampli i complet de la paraula; inimaginable per a les generacions que ens van precedir on l’augment de la població era sinònim de fam.

Això és en grans trets el marc on avui neix l’Uruguai la possibilitat que el Front Ampli per al proper període de govern porti a la Presidència de la República al Dr. Mario Bergara.

Recordem l’enorme preocupació del General Líber Seregni perquè el Cr. Danilo Astori fos el candidat de tot el Front Ampli a la Intendència de Montevideo, era una enorme prova de gestió -creiem que això era el que pensava Seregni, i disculpeu-nos l’atreviment- fonamental per a tot el Front i per a un company d’una enorme capacitat tècnica.

Astori va preferir organitzar el seu propi grup, i això ja és part d’una altra història; des del punt de vista tècnic, amb repercussió política directa, enorme ha estat la seva aportació, no així en el pla estricte de projecció política i de gestió administrativa, on ell i el seu grup han corregut la sort variada de la interna frontista.

Bergara és un dels valors més importants amb els quals avui compta el Front, i segurament d’ell estaria orgullós i disposat a col·laborar si visqués el General.

Ara el dilema torna a plantejar: ¿Bergara cap d’un grup polític dins dels múltiples que avui coexisteixen en el Front o candidat de tots?

Això no em preocuparia tant si Mario encapçalés un programa clar i definit que s’obrís pas enmig del mig centenar de programes híbrids amb què compten cadascun dels grups, però em temo que els temps exigiran primer la candidatura i després les condicions programàtiques, que a la meva manera de veure les coses, són inexorables per poder realitzar accions de govern amb el suport de la gent enmig no només d’un desafiament nacional sinó en essència universal. I això suposa, temps, terminis, tasques actuals, moltes d’elles crucials per a l’activitat econòmica i atendre al que la Constitució i les lleis estableixen si de temps electorals parlem.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 10 de maig de 2017.

La muralla xinesa, el mur amb Mèxic.

La muralla xinesa, el mur amb Mèxic.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

A continuació i d’acord a la nostra pràctica, una nota per pensar i després la comentem:

Xina és propietària de la reserva en divises més elevada del món.

Bandera xinesa.Xina és propietària de la reserva en divises més elevada del món, va dir avui el governador del Banc Central del país asiàtic, Zhou Xiaoxuan, qui va aconsellar però «no sobrereaccionar» davant l’acumulació monetària.

En declaracions al Diari del Poble, Zhou Va dir que «la Xina encara posseeix la major reserva de divises del món, molta més que el segon país de la llista».

Tot i això, apunten, no hi ha necessitat que el país sobrerreaccioni a les àmplies existències de divises, a l’hora de treballar sobre polítiques.

En una conferència de premsa en el marc de les «Dues Sessions», el governador de l’ens central xinès va dir que les reserves ascendien a tres bilions 500.000.000.000 de dòlars a finals de febrer, un augment de sis mil 900 milions de dòlars respecte a gener. El lleu augment també va posar fi a una baixa de set mesos.

Les últimes dades publicades per l’Administració Estatal de Divises de la Xina demostra que el governador destaca que aquestes reserves també incloïen algunes partides innecessàries de diners, i explica que la reserva de divises de la Xina va iniciar una ràpida carrera des del 2002.

Després de la crisi financera mundial, el flux de capitals des dels països desenvolupats ha adoptat un augment considerable de mesures quantitatives flexibles cap als mercats emergents.

El Fons Monetari Internacional (FMI) calcula la liquiditat creada pels països desenvolupats en uns uns 4.2 bilions de dòlars.

Zhou ha afegit que almenys un terç d’aquests diners va fluir cap a la Xina. Amb la recuperació econòmica d’alguns països desenvolupats, aquests capitals de menor afluència i estabilitat fluiran de nou, ha assenyalat.

«Per tant, la tendència a la caiguda de les reserves en moneda estrangera de la Xina és un fenomen normal», va argumentar.

Al seu torn, el vicegovernador del Banc Popular de la Xina, Yi Gang, va destacar que el RMB, la divisa xinesa, es troba en el primer nivell de monedes internacionals després que va ser inclòs per l’FMI en el Dret Especial de Gir (DEG).

Pan Gongsheng, diputat de la APN, en la seva intervenció en la mateixa conferència de premsa, ha informat que s’han produït alguns canvis estructurals cap a una millor direcció en les forquilles d’actius.

«Fa uns quants anys, al voltant del 70-80 per cent de les reserves van ser retingudes pels òrgans governamentals, mentre que al final de l’any passat, al voltant del 50 per cent d’elles van ser mantingudes en òrgans governamentals i un altre 50 per cent en entitats del mercat», va dir.

(Informació de Notimex).


El nostre comentari:

Jorge Aniceto Molinari.El president Trump va a completar el mur de separació dels EUA amb Mèxic, tal el que diuen les informacions més recents.

Ara què passaria si en funció de la nota que comentem, Mèxic decidís per si mateix i davant seu eliminar el seu signe monetari i passar-se al dòlar, com va fer la dreta a Equador fa ja uns quants anys i quan encara no teníem la baixa pronunciada en el preu del petroli.

Bé, bé,… ja estaríem escoltant les crítiques impietoses de tots els teòrics monetaristes, amb arrel en els segles passats, que per desenvolupar les seves teories necessiten de les trucades sobiranies monetàries, punt de suport de les «burgesies nacionals» en una important etapa del desenvolupament del capitalisme.

També estaríem perjudicant als qui manegen la moneda particularment a Mèxic, la qual cosa és tot un negoci, com es veu mostrant encara en posicions antagòniques els processos d’Argentina i Veneçuela.

No conec, –no estic dient que no existeixi, cap treball–, partint de la hipòtesi d’una moneda única i universal, en tant Lord Keynes va fer la proposta a la fi de la segona guerra mundial i els grans conglomerats empresarials multinacionals treballen en els seus moviments econòmics i financers sobre la base d’una cistella de monedes i les assegurances corresponents, una mena de valor universal, tot i que en les seves pugnes sempre és un element d’inestabilitat intrínseca al propi sistema.

Del que si estem segurs és que en aquesta hipòtesi el mur del President Trump passaria a millor sort. Avui els murs i els impediments fronterers són un dur negoci contra la gent, el gran capital, el govern del món en mans dels complexos empresarials multinacionals no té problemes de fronteres, en el seu poder estan avui totes les possibilitats tecnològiques de la humanitat i el diners es vessen –amb totes les seves conseqüències– fins als límits mateixos de les possibilitats concretes de rendibilitat per als inversors del sistema.

Els seus problemes esdevenen amb que els límits possibles de la taxa de guany cada vegada s’esgoten més.

Les reserves xineses són avui un poderós instrument que podria ser utilitzat en benefici de la humanitat si aquesta, o millor dit el millor d’aquesta es posés d’acord en donar mort en pau a la predominança del capitalisme i instrumentés una moneda única i universal, i donés alineaments per donar mort als paradisos fiscals i implantar un sistema impositiu exclusiu sobre la base de la circulació dels diners.

¿Quan manca per això?: voluntat política; avui a 100 anys de la revolució russa sabem, llegint a Lenin, que això es construeix, fonamentalment quan les condicions han anat madurant.

És aquesta manca de voluntat política el que avui trava la possibilitat per a la humanitat de planificar una activitat econòmica en benefici de la gent, en la rendibilitat de les empreses de la manera de producció capitalista ja no és possible.

Planificar el treball humà, preparant i utilitzant –remunerat adequadament– tota la mà d’obra disponible de la humanitat dins la predominança d’aquest sistema li és inabastable.

Podríem sí llavors parlar d’un objectiu important per construir un «model socialista» per a la humanitat, definició que avui és factor de desorientació en l’esquerra acte enredada en les seves construccions estatistes.

La contradicció que hem de resoldre –la voluntat política– és entre la pèrdua permanent de llocs de treball dignes a la predominança d’aquesta manera de producció i la possibilitat real de desenvolupar iniciatives de benefici col·lectiu i individual capaços aquests de preparar i utilitzar aquesta mà d’obra disponible.

No faltaria qui ens digui: «això ho han de fer els Estats», la nostra resposta és contundent: el temps d’aquesta possibilitat per als Estats ja va passar –sense desconèixer que encara poden tenir tasques molt imports, conjunturals, de defensa de la gent– però el futur de la humanitat ja no estarà en mans de les burocràcies estatals i s’obre llavors tot un capítol d’anàlisi sobre quins organismes necessita la humanitat que sense burocràcia construeixin el futur superant aquesta etapa on l’extensió i aprofundiment de la guerra és una tragèdia suïcida.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 18 març 2017.