[:es]Trabajo, quiero trabajo…[:ca]Treball, vull treball…[:]

[:es]

Trabajo, quiero trabajo…

(Abordando eso gris, que parece la teoría).

Persona pidiendo trabajo.Hacia donde uno mire en el mundo, hay mucho trabajo para hacer, pero para hacerlo en la predominancia del actual modo de producción capitalista necesita que sea «rentable».

Si además el trabajo hoy existente dentro de los marcos predominantes, va conociendo que un formidable desarrollo tecnológico lo va eliminando, nos podría generar una sensación de problema universal insoluble, con todo lo que ello implica en el Presupuesto General de la naciones y en los sistemas de la salud, enseñanza, seguridad y previsión social e inda mais.

La derecha, derecha: fascista, cada vez piensa más en la guerra, más allá de lo que presupuestalmente supone la industria de guerra como instrumento de reactivación de la economía, como si en última instancia el suicidio fuera una solución a los intensos dolores que padece la sociedad.

Esto es lo que puso de manifiesto en la ONU el entonces Presidente Mujica, en setiembre del 2013 insinuando posible salidas en dos herramientas que consideramos fundamentales para un cambio de progreso en la humanidad: la moneda y los impuestos.

Era además lo que expresábamos al entonces Presidente electo Obama en carta de fecha 11 de diciembre del 2008, a través del Instituto Uruguay-EE.UU. y para la que nunca tuvimos respuesta y en la que nos reafirmamos en su contenido.

El tema no ha sido retomado a ese nivel, y sigue pendiente y agravándose.

La humanidad hasta ahora conoce muy poco de organizar el trabajo de otra forma, pues organizado desde el Estado, no deja de primar la relación laboral a través del salario, con las implicancias burocráticas que ello supone, salvo y son excepciones muy importantes, en las campañas impulsadas por la revoluciones socialistas en materia de salud y enseñanza, pero a la larga y con el transcurso del tiempo también estas relaciones sienten la presión de la organización económica del modo de producción capitalista, que la economía estatizada no logra cambiar, aún con la militancia política que con inmenso esfuerzo se asigna a los objetivos de mantener y desarrollar su finalidad humana y Cuba es un ejemplo formidable para el mundo.

No cabe duda de que el trabajo asalariado y el modo de producción capitalista no van a desaparecer por decreto, como también así ha ocurrido con los modos de producción anteriores, ellos están incorporados a lo que es el funcionamiento del aparato económico de la humanidad y existirán aún por muchos años como una necesidad de la propia sociedad, hasta su superación.

Lo que estamos analizando es que todos los indicadores muestran claramente que el agostamiento de la tasa general de ganancia conduce inexorablemente a una parálisis de la economía mundial (hecho gradual y discontinuo) por la existencia de una enormidad de capitales que en las actuales circunstancias deben pelear duramente para obtener rentabilidad, y en esa pelea aflora lo peor que el ser humano ha desarrollado en su curso civilizatorio. No es lo mismo Trump que el referéndum catalán, pero en uno de sus motores está este problema.

Ahora sí, afirmamos que las estatizaciones (no las descartamos cuando resultan coyunturalmente necesarias) y el desarrollo burocrático de la actividad económica conducen a un callejón sin salidas (aunque haya durado 75 años como en el caso de la Unión Soviética y haya ayudado a otros procesos similares en el mundo), estamos aseverando que es necesario disponer universalmente de recursos para planificar un desarrollo económico que parta no de la rentabilidad capitalista sino de las necesidades humanas. Parta no de la asignación burocrática de recursos, sino de una asignación superior de los mismos. ¿Ello es posible?: nosotros pensamos que sí.

Días pasados escribíamos de que ya es posible con los adelantos tecnológicos actuales tener a entera disposición la historia clínica digital de todos los seres humanos que poblamos el planeta, con el agregado de que ya existen exámenes sencillos que permiten determinar en cada ser humano la propensión de su relación con prácticamente todas las posibles enfermedades, lo que permite ahorrar en medicamentos y prácticas muy costosas que hoy hacen a esa industria. Lo que no quiere decir que haya voluntad política para hacerlo.

¿Qué podría pasar entonces en esta materia con los organismos que hoy existen a nivel mundial y que prácticamente tienen las manos atadas cuando de tocar intereses privados se trata? Podrían planificar el cuidado de la salud de toda de la humanidad: los medios ya existen.

Por eso no es menor que se disponga de una unidad monetaria universal, y que los impuestos con los que se atienden las necesidades presupuestales importantes de los Estados ya no provengan de los impuestos al consumo, a los salarios y a las pensiones, sino sobre el movimiento de dinero, haciendo que este movimiento para ser legal y reconocido deba ser registrado por un procedimiento que la sociedad determine. Estaríamos en inmejorable situación para dar muerte a los paraísos fiscales y todas las lacras que ellos conllevan.

Imaginemos (siempre es muy bueno imaginar) por un instante, que planificamos la desaparición de un determinado desierto, y en él construimos una sociedad sustentable con los adelantos hoy existentes, en la que puedan convivir seres humanos provenientes de los más diversos orígenes, a los cuales se le ha provisto de todos los elementos para su desarrollo educacional, incluido fundamentalmente el que le permita aportar su trabajo.

En esta tarea y bajo el control de los organismos que la sociedad determine podrían desarrollar su actividad empresas «privadas» u organizadas socialmente, que teniendo en cuenta la necesidad de su tamaño económico pudiera aportar en forma conveniente «rentabilidad y eficiencia». ¿Por qué hacemos hincapié en mencionar a las empresas privadas?: porque entendemos que no debemos dejar de lado nada de lo que hoy está organizado y permite la conservación y desarrollo del aparato productivo que la sociedad se ha venido dando.

A 100 años del triunfo de la revolución rusa, creemos que éste es el camino con el cual soñaban los revolucionarios y particularmente Lenin. La sociedad organizada en cooperativas y en una planificación que permitiera que su esfuerzo no quedara aprisionado en la estrechez de sus objetivos, de la que hablaban Marx y Engels. Entonces los grandes emprendimientos empresariales multinacionales, a lo que el espacio económico obliga, construidos con ese fin.

¿Qué necesitamos?: voluntad política y comprender que es necesario asegurar la paz, e imponer herramientas que permitan que esto sea posible. La actual situación es insostenible, y además insoportable cuando cada uno de los actores busca salidas para su situación en particular, ignorando que no hay salvación si no es con todos.

¿Se pueden dar señales a nivel de los Estados?: si, sin duda. En el Uruguay el plan Ceibal que puso una computadora a cada niño es un ejemplo. Estamos proponiendo además que hoy se incorpore en forma digital la historia médica de cada uno de los habitantes del país, y a ello la posibilidad de instrumentar en breve plazo exámenes que ahorren miles y miles de pesos en el presupuesto médico y en los equipamientos desmesurados y a la vez insuficientes en el instrumental con el que se asisten las distintas dolencias. La meta de la medicina preventiva y educativa es una meta plenamente alcanzable y sería un crimen con los recursos actuales no aspirar a ella.

En las revoluciones que ha vivido la humanidad, la salud y la enseñanza han sido fundamentales para mostrar una conducta humana en el proceder de los revolucionarios, más aún cuando la presión de la organización de la economía en manos del modo de producción capitalista, pasadas las crisis, han vuelto a hacer de la rentabilidad el índice más notorio para un desarrollo de la sociedad, pero ello está llegando a sus límites, y tenemos que prepararnos para dar el salto que la continuidad de la humanidad exige.

Es cierto también que en nuestra educación el trabajo ha sido considerado como una obligación a asumir, –«ganarás el pan con el sudor de tu frente»–, tal vez porque las cosas ya nos venían dadas, la sociedad en nuestros primeros años de vida tenía pautas que parecían inconmovibles, cosa que hoy no sucede, la crisis actual se extiende y abarca todo.

Entonces son tiempos de replanteos, o mejor aún, de retomar enseñanzas que muestran como el trabajo y las características del mismo son el más potente formador de las características de la sociedad, por eso retomamos el aporte de Federico Engels, cuando analiza el papel del trabajo en el desarrollo de la sociedad.

Ninguno de los problemas sociales hoy existentes tienen solución verdadera sin asumir el tema de la organización del trabajo. Y ese gran tema ya no lo puede resolver en su predominancia el modo de producción capitalista, por eso la necesidad de abordar las tareas de transición que tienen como objetivo entre otros el de organizar la educación para el trabajo de todos y en planificar para que ello suceda.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 30 de setiembre de 2017.

[:ca]

Treball, vull treball…

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Persona demanant feina.Cap a on hom miri en el món, hi ha molta feina per fer, però per fer-la en la predominança de l’actual mode de producció capitalista hom necessita que sigui «rendible».

Si a més el treball avui existent dins dels marcs predominants, va coneixent que un formidable desenvolupament tecnològic el va eliminant, ens podria generar una sensació de problema universal insoluble, amb tot el que això implica en el Pressupost General de la nacions i en els sistemes de la salut, ensenyament, seguretat i previsió social i inda mais.

La dreta, dreta: feixista, cada vegada pensa més en la guerra, més enllà del que pressupostàriament suposa la indústria de guerra com a instrument de reactivació de l’economia, com si en darrera instància el suïcidi fos una solució als intensos dolors que pateix la societat.

Això és el que va posar de manifest a l’ONU el llavors president Mujica, al setembre del 2013 insinuant possible sortides en dues eines que considerem fonamentals per a un canvi de progrés en la humanitat: la moneda i els impostos.

Era a més allò que expressàvem al llavors president electe Obama en carta de data 11 de desembre del 2008, a mitjançant l’Institut Uruguai-EUA. i per a la qual mai vam tenir resposta i en la qual ens reafirmem en el seu contingut.

El tema no ha estat reprès a aquest nivell, i segueix pendent i agreujant-se.

La humanitat fins ara coneix molt poc d’organitzar el treball d’una altra manera, doncs organitzat des de l’Estat, no deixa de primar la relació laboral a mitjançant el salari, amb les implicacions burocràtiques que això suposa, fora de perill i són excepcions molt importants, a les campanyes impulsades per les revolucions socialistes en matèria de salut i ensenyament, però a la llarga i amb el transcurs del temps també aquestes relacions senten la pressió de l’organització econòmica de la manera de producció capitalista, que l’economia estatitzada no aconsegueix canviar, encara amb la militància política que amb immens esforç s’assigna als objectius de mantenir i desenvolupar la seva finalitat humana i Cuba és un exemple formidable per al món.

No hi ha dubte que el treball assalariat i la manera de producció capitalista no desapareixeran per decret, com també així ha passat amb les maneres de producció anteriors, aquests estan incorporats al que és el funcionament de l’aparell econòmic de la humanitat i existiran encara per molts anys com una necessitat de la pròpia societat, fins a la seva superació.

El que estem analitzant és que tots els indicadors mostren clarament que l’esgotament de la taxa general de guany condueix inexorablement a una paràlisi de l’economia mundial (fet gradual i discontinu) per l’existència d’una enormitat de capitals que en les actuals circumstàncies han de lluitar durament per obtenir rendibilitat, i en aquesta baralla aflora el pitjor que l’ésser humà ha desenvolupat en el seu curs civilitzador. No és el mateix Trump que el referèndum català, però en un dels seus motors està aquest problema.

Ara sí, afirmem que les estatitzacions (no les descartem quan resulten conjunturalment necessàries) i el desenvolupament burocràtic de l’activitat econòmica condueixen a un carreró sense sortides (encara que hi hagi durat 75 anys com en el cas de la Unió Soviètica i hagi ajudat a altres processos similars en el món), estem asseverant que cal disposar universalment de recursos per planificar un desenvolupament econòmic que parteixi no de la rendibilitat capitalista sinó de les necessitats humanes. Parteixi no de l’assignació burocràtica de recursos, sinó d’una assignació superior dels mateixos. ¿Això és possible?: nosaltres pensem que si.

Dies passats escrivíem que ja és possible amb els avenços tecnològics actuals tenir a disposició la història clínica digital de tots els éssers humans que poblem el planeta, amb l’agregat que ja existeixen exàmens senzills que permeten determinar en cada ésser humà la propensió de la seva relació amb pràcticament totes les possibles malalties, la qual cosa permet estalviar en medicaments i pràctiques molt costoses que avui es fan en aquesta indústria. La qual cosa no vol dir que hi hagi voluntat política per fer-ho.

Què podria passar llavors en aquesta matèria amb els organismes que avui existeixen a nivell mundial i que pràcticament tenen les mans lligades quan de tocar interessos privats es tracta? Podrien planificar la cura de la salut de tota de la humanitat: els mitjans ja existeixen.

Per això no és menor que es disposi d’una unitat monetària universal, i que els impostos amb els que s’atenen les necessitats pressupostàries importants dels Estats ja no provinguin dels impostos al consum, als salaris i a les pensions, sinó sobre el moviment de diners, fent que aquest moviment per ser legal i reconegut hagi de ser registrat per un procediment que la societat determini. Estaríem en immillorable situació per donar mort als paradisos fiscals i totes les xacres que aquests comporten.

Imaginem (sempre és molt bo imaginar) per un instant, que planifiquem la desaparició d’un determinat desert, i en ell construïm una societat sostenible amb els avenços avui existents, en la qual puguin conviure éssers humans provinents dels més diversos orígens, als quals se li ha proveït de tots els elements per al seu desenvolupament educacional, inclòs fonamentalment el que li permeti aportar el seu treball.

En aquesta tasca i sota el control dels organismes que la societat determini podrien desenvolupar la seva activitat empreses «privades» o organitzades socialment, que tenint en compte la necessitat de la seva mesura econòmica pogués aportar en forma convenient «rendibilitat i eficiència». Per què fem èmfasi en esmentar a les empreses privades?: perquè entenem que no hem de deixar de banda res del que avui està organitzat i permet la conservació i desenvolupament de l’aparell productiu que la societat s’ha vingut donant.

A 100 anys del triomf de la revolució russa, creiem que aquest és el camí amb el qual somiaven els revolucionaris i particularment Lenin. La societat organitzada en cooperatives i en una planificació que permetés que el seu esforç no quedés empresonat en l’estretor dels seus objectius, de la qual parlaven Marx i Engels. Llavors les grans iniciatives empresarials multinacionals, al que l’espai econòmic obliga, construïts amb aquesta finalitat.

Què necessitem?: voluntat política i comprendre que cal assegurar la pau, i imposar eines que permetin que això sigui possible. L’actual situació és insostenible, i més insuportable quan cadascun dels actors busca sortides per a la seva situació en particular, ignorant que no hi ha salvació si no és amb tots.

Es poden donar senyals a nivell dels Estats?: si, sens dubte. A l’Uruguai el pla Ceibal que va posar un ordinador a cada nen és un exemple. Estem proposant a més que avui s’incorpori en forma digital la història mèdica de cada un dels habitants del país, i a això la possibilitat d’instrumentar en breu termini exàmens que estalviïn milers i milers de pesos en el pressupost mèdic i en els equipaments desmesurats i a la vegada insuficients en l’instrumental amb el qual es assisteixen les diferents malalties. L’objectiu de la medicina preventiva i educativa és una meta plenament assolible i seria un crim amb els recursos actuals no aspirar-hi.

En les revolucions que ha viscut la humanitat, la salut i l’ensenyament han estat fonamentals per mostrar una conducta humana en la conducta dels revolucionaris, més encara quan la pressió de l’organització de l’economia en mans de la manera de producció capitalista, passades les crisis, han tornat a fer de la rendibilitat l’índex més notori per a un desenvolupament de la societat, però això està arribant als seus límits, i hem de preparar-nos per fer el salt que la continuïtat de la humanitat exigeix.

És cert també que en la nostra educació el treball ha estat considerat com una obligació a assumir, –«guanyaràs el pa amb la suor del teu front»–, potser perquè les coses ja ens venien donades, la societat en els nostres primers anys de vida tenia pautes que semblaven incommovibles, cosa que avui no passa, la crisi actual s’estén i ho abasta tot.

Llavors són temps de replantejaments, o millor encara, de reprendre ensenyaments que mostren com el treball i les característiques del mateix són el més potent formador de les característiques de la societat, per això reprenem l’aportació de Frederic Engels, quan analitza el paper del treball en el desenvolupament de la societat.

Cap dels problemes socials avui existents tenen solució veritable sense assumir el tema de l’organització del treball. I aquest gran tema ja no el pot resoldre en el seu predominança la manera de producció capitalista, per això la necessitat d’abordar les tasques de transició que tenen com a objectiu entre d’altres el d’organitzar l’educació per al treball de tots i en planificar perquè això succeeixi.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 30 de setembre de 2017.

[:]

[:es]Tan cerca del socialismo como de la barbarie.[:ca]Tan a prop del socialisme com de la barbàrie.[:]

[:es]

Tan cerca del socialismo como de la barbarie.

(Abordando eso gris, que parece la teoría).

Jorge Aniceto Molinari.Explicar una ley de la física o de la química, parecería infinitamente más fácil que explicar una ley aplicada al desarrollo social, tal vez porque en esta debemos contar con nuestra propia implicancia y con un mundo más directo de desarrollos de la imaginación.

Que un objeto cae producto de la ley de gravedad, es tan simple que comparado con el que tener explicar de que ningún modo de producción en la historia abandona su predominancia hasta agotar sus posibilidades, no podría haber comparación posible.

Ésa es precisamente nuestra quimera, tratar de hacer simple la comprensión de fenómenos que aparecen terriblemente intrincados.

Marx, Engels y Lenin. Retratos.¿Qué tenemos a nuestro favor?: un enorme bagaje en textos, escritos particularmente por Marx, Engels y Lenin –los más destacados– que analizaron magistralmente el desarrollo del capitalismo y pudieron dar un visión muy completa de su curso, en ascenso, cuando les tocó vivir a los primeros, en una de sus más grandes crisis, en vida de Lenin, y ya hoy en que vemos que la crisis de predominancia para el capitalismo ha entrado en una fase crítica irreversible. Son escritos de trabajo, de análisis, de estudio, cuya validez se asienta en el conocimiento humano adquirido a través de los siglos y que seguramente serán superados en el futuro con el desarrollo de nuevos conocimientos. Al día de hoy esos trabajos no han sido superados, si deformados por interpretaciones que se han pretendido acomodar al gusto y paladar de los grupos que han ejercido los poderes económicos y los estaduales de turno.

¿Por lo tanto qué tenemos en nuestra contra?: la terrible fragmentación y deformación que de sus trabajos se ha venido haciendo, transformándolos en irreconocibles a la hora de comprender los acontecimientos actuales.

Hoy reconocer la crisis y catalogarla, parece obra de titanes. Preguntas simples y sencillas como la de responder sobre las posibilidades actuales del desarrollo capitalista parecen estar vedadas a los economistas de nuestra época. Y sin embargo nunca antes la disposición de los datos está al alcance de todos y particularmente de los que quieran investigar sobre el tema.

Si, es cierto, precisar la tasa general de ganancia no es sencillo, pues en el marco de las emisiones monetarias demenciales –que hace que ningún valor monetario actual tenga una base real–, el crecimiento incesante de la deuda de los Estados, el crecimiento exponencial de los paraísos fiscales, hace que la fijación de una tasa de ganancia real tenga más que ver con el lavado de dinero, con el mercado negro, con el trafico –por ejemplo de jugadores de futbol– de los más diversos. Pero en lo que resumíamos en los indicadores anteriores hay una expresión inexorable del carácter de la crisis.

Y una contradicción más: el incremento de la industria de guerra. Tenemos armas a nivel universal para destruir varios planetas Tierra: de terror. Así marcha la «reactivación económica» en alguna de las otroras potencias del mundo.

Planeta Tierra, mostrando América del Sur.Deberíamos reunir un Congreso, una Conferencia, o como se le quiera llamar, de todas las personas –autoridades– del mundo que tengan hoy alguna responsabilidad en la gobernanza del planeta Tierra, y alguien debería decir: «muchachos, muchachas (es la forma de hablar, que se estila ahora) así no podemos seguir, estamos viviendo el crecimiento de una tragedia que nos puede ser incontrolable».

Hay quienes dicen que por la «condición humana», intentar modificar esto, es imposible; nosotros pensamos diferente, es el modo de producción predominante el que ha instalado la competencia en un marco de lucha de clases que inexorablemente tiene que llegar a su fin.

Los límites para llegar a la barbarie son cada vez más finos, ahora increíblemente en esta realidad las posibilidades para dar un impulso a una sociedad superior también lo son.

En diciembre del 2008 envié una carta al entonces Presidente electo de EE.UU. Barack Obama de la que nunca tuve respuesta. ¿Cuál era el objetivo de la misiva?: que el presidente de EE.UU. utilizara su poder en el mundo para poner en debate iniciativas que pudieran cambiar esta realidad que en ese entonces ya se tornaba dramática.

Obama además se constituía en un símbolo de la necesidad de cambio de una sociedad que acumula tensiones que son universales y que la hacen responsable de lo que ocurre en el mundo. Que haya podido o no responder a esa necesidad ya es otra historia, hoy al frente del gobierno está Donald Trump.

Partíamos de que para sincerar la economía lo primero era definir un valor monetario, único y universal. Luego introducir un sistema impositivo también único y universal basado en la circulación del dinero, eliminando los paraísos fiscales, los impuestos al consumo, a los salarios y a las pensiones, haciendo que ninguna transacción tuviera valor legal si no estaba debidamente registrada en los organismos que la sociedad determinara.

En este marco lo recaudado no sería para engordar las burocracias de los Estados o Instituciones similares, sino para planificar obras a nivel universal, que hoy el capitalismo no encara porque no les son rentables en temas como los de la salud, la enseñanza, la vivienda, la alimentación, etc. etc. Abordar el pago de los presupuestos en un marco de racionalidad, de rentabilidad y rendimiento incorporando todos los adelantos técnicos disponibles para el conjunto de la humanidad. Los instrumentos de la democracia –conquista imprescindible de la humanidad para la convivencia humana– hoy son tremendamente caros y burocráticos y la sociedad los siente como un peso y no como un beneficio.

Los avances en todos los terrenos son en esencia el impulso al desarrollo de una nueva predominancia para construir un sistema social que por sus características no es otra cosa que el socialismo. Claro hasta ahora ha predominado el preconcepto de que socialismo es propiedad estatizada. Propiedad estatizada además que nunca pudo superar los límites del capitalismo de Estado, del cual tampoco renegamos toda vez que significó derechos y reivindicaciones para los trabajadores, pero que como solución no podía ir más allá de la coyuntura socio-política que lo originaba.

Hoy el mundo debe entrar en un estadio superior a riesgo de entrar en la barbarie de no hacerlo. ¿Qué falta?: la voluntad política organizada que lo haga posible.

Entonces no hay hoy tarea más importante, que organizar esa voluntad política, hacerlo es el granito de arena necesario para desarrollar el socialismo, no hacerlo contribuir a una tragedia cada vez mayor.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 2 de agosto de 2017.

[:ca]

Tan a prop del socialisme com de la barbàrie.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Jorge Aniceto Molinari.Explicar una llei de la física o de la química, semblaria infinitament més fàcil que explicar una llei aplicada al desenvolupament social, potser perquè en aquesta hem de comptar amb la nostra pròpia implicació i amb un món més directe de desenvolupaments de la imaginació.

Que un objecte cau producte de la llei de gravetat, és tan simple que comparat amb el de tenir explicar que cap mode de producció en la història abandona la seva predominança fins a esgotar les seves possibilitats, no hi podria haver cap comparació possible.

Aquesta és precisament la nostra quimera, tractar de fer simple la comprensió de fenòmens que apareixen terriblement intricats.

Marx, Engels i Lenin. Retrats.¿Què tenim al nostre favor?: un enorme bagatge en textos, escrits particularment per Marx, Engels i Lenin –els més destacats– que van analitzar magistralment el desenvolupament del capitalisme i van poder donar un visió molt completa del seu decurs, en ascens, quan els va tocar viure als primers, en una de les més grans crisis, en vida de Lenin, i ja avui en què veiem que la crisi de predominança pel capitalisme ha entrat en una fase crítica irreversible. Són escrits de treball, d’anàlisi, d’estudi, la validesa dels quals s’assenta en el coneixement humà adquirit a través dels segles i que segurament seran superats en el futur amb el desenvolupament de nous coneixements. A dia d’avui aquests treballs no han estat superats, sí deformats per interpretacions que s’han pretès acomodar al gust i paladar dels grups que han exercit els poders econòmics i els estatals de torn.

¿Per tant què tenim en la nostra contra?: la terrible fragmentació i deformació que dels seus treballs s’ha vingut fent, transformant-los en irreconeixibles a l’hora de comprendre els esdeveniments actuals.

Avui reconèixer la crisi i catalogar-la, sembla obra de titans. Preguntes simples i senzilles com la de respondre sobre les possibilitats actuals del desenvolupament capitalista semblen estar vedades als economistes de la nostra època. I no obstant això mai abans la disposició de les dades està a l’abast de tots i particularment dels que vulguin investigar sobre el tema.

Si, és cert, precisar la taxa general de guany no és senzill, doncs en el marc de les emissions monetàries demencials –que fa que cap valor monetari actual tingui una base real–, el creixement incessant del deute dels Estats, el creixement exponencial dels paradisos fiscals, fa que la fixació d’una taxa de guany real tingui més a veure amb el rentat de diners, amb el mercat negre, amb el tràfic –per exemple de jugadors de futbol– dels més diversos. Però en el que resumíem en els indicadors anteriors hi ha una expressió inexorable del caràcter de la crisi.

I una contradicció més: l’increment de la indústria de guerra. Tenim armes a nivell universal per destruir diversos planetes Terra: de terror. Així marxa la «reactivació econòmica» en alguna de les en altre hora potències del món.

Planeta Terra, mostrant Amèrica del Sud.Hauríem de reunir un Congrés, una Conferència, o com se li vulgui dir, de totes les persones –autoritats– del món que tinguin avui alguna responsabilitat en la governança del planeta Terra, i algú hauria de dir: «nois, noies (és la forma de parlar, que s’estila ara) així no podem seguir, estem vivint el creixement d’una tragèdia que ens pot ser incontrolable».

N’hi ha que diuen que per la «condició humana», intentar modificar això, és impossible; nosaltres pensem diferent, és la manera de producció predominant en el qual s’ha instal·lat la competència en un marc de lluita de classes que inexorablement ha d’arribar al final.

Els límits per arribar a la barbàrie són cada vegada més fins, ara increïblement en aquesta realitat les possibilitats per donar un impuls a una societat superior també ho són.

El desembre del 2008 vaig enviar una carta al llavors president electe dels EUA Barack Obama de la qual mai vaig tenir resposta. Quin era l’objectiu de la missiva?: que el president dels EUA utilitzés el seu poder en el món per posar en debat iniciatives que puguin canviar aquesta realitat que en aquest llavors ja es tornava dramàtica.

Obama més es constituïa en un símbol de la necessitat de canvi d’una societat que acumula tensions que són universals i que la fan responsable del que passa al món. Que hi hagi pogut o no respondre a aquesta necessitat ja és una altra història, avui al capdavant del govern està Donald Trump.

Partíem que per sincerar l’economia la primera fita era definir un valor monetari, únic i universal. Després introduir un sistema impositiu també únic i universal basat en la circulació dels diners, eliminant els paradisos fiscals, els impostos al consum, als salaris i a les pensions, fent que cap transacció tingués valor legal si no estava degudament registrada en els organismes que la societat determinés.

En aquest marc allò recaptat no seria per engreixar les burocràcies dels estats o institucions similars, sinó per planificar obres a nivell universal, que avui el capitalisme no encara perquè no els són rendibles en temes com els de la salut, l’ensenyament, l’habitatge, l’alimentació, etc. etc. Abordar el pagament dels pressupostos en un marc de racionalitat, de rendibilitat i rendiment incorporant tots els avenços tècnics disponibles per al conjunt de la humanitat. Els instruments de la democràcia –conquesta imprescindible de la humanitat per a la convivència humana– avui són tremendament cars i burocràtics i la societat els sent com un pes i no com un guany.

Els avenços en tots els terrenys són en essència l’impuls al desenvolupament d’una nova predominança per construir un sistema social que per les seves característiques no és altra cosa que el socialisme. És clar fins ara ha predominat el preconcepte que socialisme és propietat estatitzada. La propietat estatitzada més que mai va poder superar els límits del capitalisme d’Estat, del qual tampoc reneguem doncs va significar drets i reivindicacions per als treballadors, però que com a solució no podia anar més enllà de la conjuntura sociopolítica que l’originava.

Avui el món ha d’entrar en un estadi superior a risc d’entrar a la barbàrie de no fer-ho. ¿Què manca?: la voluntat política organitzada que la faci possible.

Llavors no hi ha avui tasca més important, que organitzar aquesta voluntat política, fer-ho és el granet de sorra necessari per desenvolupar el socialisme, no fer-ho contribuir a una tragèdia cada cop més gran.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 2 d’agost del 2017.

[:]

[:es]Carta al Presidente Obama. Jorge Aniceto Molinari.[:ca]Carta al President Obama. Jorge Aniceto Molinari.[:]

[:es]

Carta al Presidente Obama. Jorge Aniceto Molinari.

Montevideo, 11 de diciembre de 2008.

Señor Presidente Electo
de los Estados Unidos de Norte América.
Don Barack Obama
Presente.

Con mi mayor estima:

Jorge Aniceto Molinari.En mi condición de ciudadano de Uruguay, nacido en Paysandú hace 69 años, con 38 años de trabajo bancario ahora jubilado, y desempeñándome actualmente como Consejero Secretario Adjunto del Consejo Honorario de la Caja de Jubilaciones y Pensiones Bancarias, con una extensa actividad militante, política y sindical en el ámbito de mi país, hijo mayor de un humilde carpintero, me tomo el atrevimiento que espero sepa disculpar, de dirigirme a Ud.

En primer lugar para desearle el mejor gobierno posible, por su pueblo y por todos los pueblos del mundo.

No es mi deseo reclamar ni reivindicar nada. Todo lo que ha vivido la humanidad es importante; seguramente estudiosos de todas las ramas del saber científico encontrarán en ellas material para ayudarnos a transitar el futuro y harán justicia con cada uno de los hechos ocurridos y transcurridos.

Pero mi intención es llegar a Ud. para señalarle algunos aspectos que considero fundamentales para que la humanidad supere esta crisis que sin duda es la mayor de la historia.

Hay gentes que lo tienen todo claro; de un lado están los buenos y del otro los malos. No es mi caso. Pero sí creo que las circunstancias nos ponen a cada uno en situaciones de decidir, como en su caso, la suerte de millones de seres humanos.

Así como un médico debe decidir la suerte de su paciente, el Presidente de los EE.UU., decide con sus acciones la suerte de millones de seres humanos en el planeta.

Mi preocupación es qué debe y qué puede hacer Ud. para cambiar en beneficio de la gente una situación tremendamente crítica de un avance prodigioso en materia científica en medio de la mayor crisis de la historia.

Permítame pues en medio de la incredulidad de la inmensa mayoría de la inteligencia moderna, proponerle dos medidas que para mí son sustanciales para un giro en la historia humana.

Una, la necesidad de un signo monetario único universal, aspiración de Lord Keynes a la salida de la segunda guerra mundial. Así como existe universalmente el metro, el kilo, el litro, debe existir una unidad monetaria única.

Sé que lograr esto es una dura batalla, pero vale la pena encararla, sobre todo para los pobres del mundo, que son en última instancia los que no tienen medios para defenderse de su manejo y resultan ser las víctimas de sus ajustes.

La segunda, directamente vinculada con la primera, es la necesidad de cambiar radicalmente los sistemas impositivos del mundo.- La revolución técnico-científica permite hoy registrar totalmente los movimientos de dinero, y es sobre ellos que hay que aplicar la carga tributaria y eliminar los impuestos al consumo y al trabajo.

Los inmensos recursos genuinos que este cambio impositivo genere podrán ser utilizados en beneficio de la humanidad y con la intervención democrática de la sociedad. Se estará entonces en condiciones de transformar en jardines, lo que hoy son las residencias donde padecen la mayor parte de nuestros hermanos. Se estará en condiciones de transformar la vida humana.

Claro está que para la aplicación de estas medidas necesitamos más que nunca afirmar una política plena de paz y democracia, de desarrollo de todas las instituciones que la sociedad se ha ido dando a través de su avance.

Estas medidas son las centrales, todo lo demás gira en torno a ellas; los paraísos fiscales, el lavado de dinero, la droga, la corrupción, la guerra, todas las formas de esclavitud, podrán ser controladas y superadas si el pueblo tiene estos instrumentos fundamentales para avanzar.

La tremenda amenaza que para el mundo significa la actual crisis económica, con la fractura social más grande de la historia, que impide el acceso de gran parte de la humanidad a los formidables avances que se han dado en todos los campos del conocimiento, sólo puede revertirse volviendo a la economía real.

El ejercicio pleno de la libertad humana parte del equilibrio y la justicia del sistema económico, hoy como nunca antes en la historia humana un Presidente de EE.UU., está en condiciones de dar pasos para un giro gigantesco en la historia de la humanidad.

He escuchado y leído sus discursos, creo en su palabra, y sobretodo en la emoción de su pueblo que también es el mío en tanto ciudadanos del mundo.

Lo mejor está por venir.

Con todos mis respetos:

Jorge Aniceto Molinari.

[:ca]

Carta al President Obama. Jorge Aniceto Molinari.

Montevideo, 11 de desembre del 2008.

Senyor President Electe
dels Estats Units de Nord Amèrica.
Sr. Barack Obama
Present.

Amb la meva major estimació:

Jorge Aniceto Molinari.En la meva condició de ciutadà d’Uruguai, nascut a Paysandú fa 69 anys, amb 38 anys de treball bancari ara jubilat, i exercint actualment com a Conseller secretari adjunt del Consell Honorari de la Caixa de Jubilacions i Pensions Bancàries, amb una extensa activitat militant, política i sindical en l’àmbit del meu país, fill gran d’un humil fuster, em prenc l’atreviment que espero sàpiga disculpar, de dirigir-me a vostè.

En primer lloc per desitjar-li el millor govern possible, pel seu poble i per tots els pobles del món.

No és el meu desig reclamar ni reivindicar res. Tot el que ha viscut la humanitat és important; segurament estudiosos de totes les branques del saber científic trobaran en elles material per ajudar-nos a transitar el futur i faran justícia amb cada un dels fets ocorreguts i transcorreguts.

Però la meva intenció és arribar a Vostè. Per assenyalar alguns aspectes que considero fonamentals perquè la humanitat superi aquesta crisi que sens dubte és la més gran de la història.

Hi ha gent que ho té tot clar; d’una banda hi ha els bons i de l’altre els dolents. No és el meu cas. Però sí que crec que les circumstàncies ens posen a cadascú en situacions de decidir, com és el cas, la sort de milions d’éssers humans.

Així com un metge ha de decidir la sort del seu pacient, el president dels EUA, decideix amb les seves accions la sort de milions d’éssers humans al planeta.

La meva preocupació és què ha de i què pot fer vostè. Per canviar en benefici de la gent una situació tremendament crítica d’un avenç prodigiós en matèria científica enmig de la major crisi de la història.

Permeteu-me doncs enmig de la incredulitat de la immensa majoria de la intel·ligència moderna, proposar dues mesures que per a mi són substancials per a un gir en la història humana.

Una, la necessitat d’un signe monetari únic universal, aspiració de Lord Keynes a la fi de la segona guerra mundial. Així com hi ha universalment el metre, el quilo, el litre, ha d’existir una unitat monetària única.

Sé que aconseguir això és una dura batalla, però val la pena encarar-la, sobretot per als pobres del món, que són en darrera instància els que no tenen mitjans per defensar-se del seu maneig i resulten ser les víctimes dels seus ajustos.

La segona, directament vinculada amb la primera, és la necessitat de canviar radicalment els sistemes impositius de món. La revolució tecnocientífica permet avui enregistrar totalment els moviments de diners, i és sobre ells que cal aplicar la càrrega tributària i eliminar els impostos al consum i al treball.

Els immensos recursos genuïns que aquest canvi impositiu generi podran ser utilitzats en benefici de la humanitat i amb la intervenció democràtica de la societat. S’estarà llavors en condicions de transformar en jardins, el que avui són les residències on pateixen la major part dels nostres germans. Estarem en condicions de transformar la vida humana.

És clar que per a l’aplicació d’aquestes mesures necessitem més que mai afirmar una política plena de pau i democràcia, de desplegament de totes les institucions que la societat s’ha anat donant a través del seu avenç.

Aquestes mesures són les centrals, tota la resta gira entorn d’elles; els paradisos fiscals, el blanqueig de diners, la droga, la corrupció, la guerra, totes les formes d’esclavitud, podran ser controlades i superades si el poble té aquests instruments fonamentals per avançar.

La tremenda amenaça que per al món significa l’actual crisi econòmica, amb la fractura social més gran de la història, que impedeix l’accés de gran part de la humanitat als formidables avenços que s’han donat en tots els camps del coneixement, només pot revertir-se tornant a l’economia real.

L’exercici ple de la llibertat humana parteix de l’equilibri i la justícia del sistema econòmic, mai avui com mai en la història humana un president dels EUA, està en condicions de donar passos per a un gir gegantí en la història de la humanitat.

He escoltat i llegit els seus discursos, crec en la seva paraula, i sobretot en l’emoció del seu poble que també és el meu en tant ciutadans del món.

El millor està per venir.

Amb tots els meus respectes:

Jorge Aniceto Molinari.

[:]