(Castellano) Explicar: un desafío.

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.

(Castellano) Grave vacío conceptual.

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.

(Castellano) El aporte patronal.

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.

(Castellano) El programa: una necesidad.

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.

Treball, vull treball…

Treball, vull treball…

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Persona demanant feina.Cap a on hom miri en el món, hi ha molta feina per fer, però per fer-la en la predominança de l’actual mode de producció capitalista hom necessita que sigui «rendible».

Si a més el treball avui existent dins dels marcs predominants, va coneixent que un formidable desenvolupament tecnològic el va eliminant, ens podria generar una sensació de problema universal insoluble, amb tot el que això implica en el Pressupost General de la nacions i en els sistemes de la salut, ensenyament, seguretat i previsió social i inda mais.

La dreta, dreta: feixista, cada vegada pensa més en la guerra, més enllà del que pressupostàriament suposa la indústria de guerra com a instrument de reactivació de l’economia, com si en darrera instància el suïcidi fos una solució als intensos dolors que pateix la societat.

Això és el que va posar de manifest a l’ONU el llavors president Mujica, al setembre del 2013 insinuant possible sortides en dues eines que considerem fonamentals per a un canvi de progrés en la humanitat: la moneda i els impostos.

Era a més allò que expressàvem al llavors president electe Obama en carta de data 11 de desembre del 2008, a mitjançant l’Institut Uruguai-EUA. i per a la qual mai vam tenir resposta i en la qual ens reafirmem en el seu contingut.

El tema no ha estat reprès a aquest nivell, i segueix pendent i agreujant-se.

La humanitat fins ara coneix molt poc d’organitzar el treball d’una altra manera, doncs organitzat des de l’Estat, no deixa de primar la relació laboral a mitjançant el salari, amb les implicacions burocràtiques que això suposa, fora de perill i són excepcions molt importants, a les campanyes impulsades per les revolucions socialistes en matèria de salut i ensenyament, però a la llarga i amb el transcurs del temps també aquestes relacions senten la pressió de l’organització econòmica de la manera de producció capitalista, que l’economia estatitzada no aconsegueix canviar, encara amb la militància política que amb immens esforç s’assigna als objectius de mantenir i desenvolupar la seva finalitat humana i Cuba és un exemple formidable per al món.

No hi ha dubte que el treball assalariat i la manera de producció capitalista no desapareixeran per decret, com també així ha passat amb les maneres de producció anteriors, aquests estan incorporats al que és el funcionament de l’aparell econòmic de la humanitat i existiran encara per molts anys com una necessitat de la pròpia societat, fins a la seva superació.

El que estem analitzant és que tots els indicadors mostren clarament que l’esgotament de la taxa general de guany condueix inexorablement a una paràlisi de l’economia mundial (fet gradual i discontinu) per l’existència d’una enormitat de capitals que en les actuals circumstàncies han de lluitar durament per obtenir rendibilitat, i en aquesta baralla aflora el pitjor que l’ésser humà ha desenvolupat en el seu curs civilitzador. No és el mateix Trump que el referèndum català, però en un dels seus motors està aquest problema.

Ara sí, afirmem que les estatitzacions (no les descartem quan resulten conjunturalment necessàries) i el desenvolupament burocràtic de l’activitat econòmica condueixen a un carreró sense sortides (encara que hi hagi durat 75 anys com en el cas de la Unió Soviètica i hagi ajudat a altres processos similars en el món), estem asseverant que cal disposar universalment de recursos per planificar un desenvolupament econòmic que parteixi no de la rendibilitat capitalista sinó de les necessitats humanes. Parteixi no de l’assignació burocràtica de recursos, sinó d’una assignació superior dels mateixos. ¿Això és possible?: nosaltres pensem que si.

Dies passats escrivíem que ja és possible amb els avenços tecnològics actuals tenir a disposició la història clínica digital de tots els éssers humans que poblem el planeta, amb l’agregat que ja existeixen exàmens senzills que permeten determinar en cada ésser humà la propensió de la seva relació amb pràcticament totes les possibles malalties, la qual cosa permet estalviar en medicaments i pràctiques molt costoses que avui es fan en aquesta indústria. La qual cosa no vol dir que hi hagi voluntat política per fer-ho.

Què podria passar llavors en aquesta matèria amb els organismes que avui existeixen a nivell mundial i que pràcticament tenen les mans lligades quan de tocar interessos privats es tracta? Podrien planificar la cura de la salut de tota de la humanitat: els mitjans ja existeixen.

Per això no és menor que es disposi d’una unitat monetària universal, i que els impostos amb els que s’atenen les necessitats pressupostàries importants dels Estats ja no provinguin dels impostos al consum, als salaris i a les pensions, sinó sobre el moviment de diners, fent que aquest moviment per ser legal i reconegut hagi de ser registrat per un procediment que la societat determini. Estaríem en immillorable situació per donar mort als paradisos fiscals i totes les xacres que aquests comporten.

Imaginem (sempre és molt bo imaginar) per un instant, que planifiquem la desaparició d’un determinat desert, i en ell construïm una societat sostenible amb els avenços avui existents, en la qual puguin conviure éssers humans provinents dels més diversos orígens, als quals se li ha proveït de tots els elements per al seu desenvolupament educacional, inclòs fonamentalment el que li permeti aportar el seu treball.

En aquesta tasca i sota el control dels organismes que la societat determini podrien desenvolupar la seva activitat empreses «privades» o organitzades socialment, que tenint en compte la necessitat de la seva mesura econòmica pogués aportar en forma convenient «rendibilitat i eficiència». Per què fem èmfasi en esmentar a les empreses privades?: perquè entenem que no hem de deixar de banda res del que avui està organitzat i permet la conservació i desenvolupament de l’aparell productiu que la societat s’ha vingut donant.

A 100 anys del triomf de la revolució russa, creiem que aquest és el camí amb el qual somiaven els revolucionaris i particularment Lenin. La societat organitzada en cooperatives i en una planificació que permetés que el seu esforç no quedés empresonat en l’estretor dels seus objectius, de la qual parlaven Marx i Engels. Llavors les grans iniciatives empresarials multinacionals, al que l’espai econòmic obliga, construïts amb aquesta finalitat.

Què necessitem?: voluntat política i comprendre que cal assegurar la pau, i imposar eines que permetin que això sigui possible. L’actual situació és insostenible, i més insuportable quan cadascun dels actors busca sortides per a la seva situació en particular, ignorant que no hi ha salvació si no és amb tots.

Es poden donar senyals a nivell dels Estats?: si, sens dubte. A l’Uruguai el pla Ceibal que va posar un ordinador a cada nen és un exemple. Estem proposant a més que avui s’incorpori en forma digital la història mèdica de cada un dels habitants del país, i a això la possibilitat d’instrumentar en breu termini exàmens que estalviïn milers i milers de pesos en el pressupost mèdic i en els equipaments desmesurats i a la vegada insuficients en l’instrumental amb el qual es assisteixen les diferents malalties. L’objectiu de la medicina preventiva i educativa és una meta plenament assolible i seria un crim amb els recursos actuals no aspirar-hi.

En les revolucions que ha viscut la humanitat, la salut i l’ensenyament han estat fonamentals per mostrar una conducta humana en la conducta dels revolucionaris, més encara quan la pressió de l’organització de l’economia en mans de la manera de producció capitalista, passades les crisis, han tornat a fer de la rendibilitat l’índex més notori per a un desenvolupament de la societat, però això està arribant als seus límits, i hem de preparar-nos per fer el salt que la continuïtat de la humanitat exigeix.

És cert també que en la nostra educació el treball ha estat considerat com una obligació a assumir, –«guanyaràs el pa amb la suor del teu front»–, potser perquè les coses ja ens venien donades, la societat en els nostres primers anys de vida tenia pautes que semblaven incommovibles, cosa que avui no passa, la crisi actual s’estén i ho abasta tot.

Llavors són temps de replantejaments, o millor encara, de reprendre ensenyaments que mostren com el treball i les característiques del mateix són el més potent formador de les característiques de la societat, per això reprenem l’aportació de Frederic Engels, quan analitza el paper del treball en el desenvolupament de la societat.

Cap dels problemes socials avui existents tenen solució veritable sense assumir el tema de l’organització del treball. I aquest gran tema ja no el pot resoldre en el seu predominança la manera de producció capitalista, per això la necessitat d’abordar les tasques de transició que tenen com a objectiu entre d’altres el d’organitzar l’educació per al treball de tots i en planificar perquè això succeeixi.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 30 de setembre de 2017.

Endarreriment canviari.

Endarreriment canviari.

Tractarem d’opinar, corrent el risc de ser censurats (no em refereixo a aquesta columna on tenim llibertat per fer-ho), sinó a una tendència general en la societat que tossudament tractem de trencar– de no anar a l’anàlisi a fons dels problemes.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Símbols de la lliura esterlina, dòlar estatunidenc i euro.Què ens fa enyorar una cosa que no vivim (com diu alguna cançó, que no hi ha dolor més gran que enyorar allò que no hem viscut), on ens diuen que en els vells cafès de Montevideo –en els inicis del segle 20– hi havia tertúlies on el debat era permanent, i no hi havia temes vedats.

Avui cada un de nosaltres diem la nostra i prou, quan allò necessari i més en un període de crisi profunda generalitzada en la societat humana, és aprofundir en els conceptes, debatre i buscar obstinadament sortides a situacions que fan cada cop més pronunciada la fractura social, que afecta no només a un sector d’ella, que porta la pitjor part, sinó al conjunt del conviure humà que encara hi hagi gent que tracta de dissimular-ho, afecta inexorablement a tots, i particularment a la psique humana. Uruguai és un país de poc més de 3 milions d’habitants i gairebé 11.000 presos. Resultant d’alguna manera del deteriorament empresarial del treball i de la cultura del treball. Tot just un esbós, en un índex, del deteriorament de la societat global en tots els aspectes de la vida, i que el món ja va conèixer, però a un nivell menor a l’actual, en el procés previ a la segona guerra mundial o abans en els anys previs a la primera guerra mundial.

Hem afirmat que en aquesta fase del desenvolupament d’una crisi irreversible del capitalisme, els dos punts fonamentals per assumir la tasca d’ajudar a la predominança del capitalisme a morir en pau, són la moneda i els impostos. Som dels que pensem que cada mode de producció compleix el seu cicle històric i després comença a perdre la seva predominança, a ser qüestionada i amb el córrer dels anys a desaparèixer, com d’altra banda ha passat amb els modes de producció anteriors.

Són els dos punts insinuats com centrals per Mujica a l’ONU al setembre del 2013. Per descomptat que no desconeixem que a la quasi totalitat dels «analistes», el maneig d’aquestes eines –donant-li importància– les consideren irrellevants per transformar una realitat que d’acord a l’educació que han rebut només pensen que es transforma en la confrontació de sistemes –dura herència de l’estalinisme i de la derrota de Lenin en 1924–.

Avui es torna a parlar d’«endarreriment canviari» que és la forma de definir per part d’un sector de l’economia, d’una sol·licitud de subsidi encobert, sota la forma de devaluació monetària, que carrega sobre el conjunt dels sectors desprotegits de la societat que no tenen forma de cotitzar el seu treball en la mateixa moneda que es cotitzen les exportacions.

Per a les inversions que tenen el seu origen en els capitals multinacionals, que no tenen pàtria ni fronteres, la moneda és una notícia per regular les seves inversions, però el seu interès va directament a les càrregues impositives nacionals, i ni tan sols als salaris, doncs els seus càrrecs millor remunerats ja pertanyen a un sector que manegen les empreses que s’encarreguen dels assessoraments i assumeixen les tasques més importants. Els salaris són una càrrega que la tecnologia s’encarrega permanentment de relativitzar. A ells no els afecta l’anomenat cost de l’Estat, que és una variant del que ens agrada anomenar cost de la Democràcia, tenen a més Estats per triar. Aquesta grollera contradicció entre el cost de l’Estat i el cost de la Democràcia, segurament serà motiu de properes notes.

El problema és llavors per als empresaris nacionals, les mitjanes i petites empreses que viuen les vicissituds del mercat i de la pròpia vida de la seva gent. Algun dels seus portaveus qualificats llavors ens explica el que per a ell és «l’endarreriment canviari», que es resumeix en una frase: –faig bona feina, però no puc competir i necessito ajuda, corro el risc de ser inviable– i el més greu és que ho demanen a un pressupost general de la nació basat en un 60% als impostos al consum, una altra part important en impostos a salaris i jubilacions amb algun nivell adquisitiu, perquè és en definitiva on acaben totes les reclamacions econòmiques i perquè és aquí de on el govern pren els recursos per portar el timó l’economia, la moneda pròpia i el Pressupost General de l’Estat (a on van els reclams del 6% del PIB per a l’ensenyament, els recursos per a la salut, per a la seguretat, per a l’habitatge, etc. etc.).

Un altre ingredient traumàtic al costat del reclam de envilir la moneda, és contra els controls bancaris, que obliguen a sincerar les relacions econòmiques i fan més directa la impossibilitat d’evadir aportacions fiscals a la Direcció general Impositiva i al Banc de Previsió Social i sens dubte que en aquest marc els empresaris «nacionals» van en desavantatge enfront de l’inversor multinacional.

El ministre Astori ha reafirmat una cosa que la realitat confirma tots els dies: la crisi en el nombre de llocs de treball, els majors generadors més de l’Estat, són els mitjans i petits empresaris, i llavors el còctel està complet. Les multinacionals parlen un altre llenguatge, el de l’aplicació de la tecnologia, que aprofiten plenament, i que ningú pot somiar en frenar. Com per exemple Trump que tracta d’estimular la indústria yanquee sobre la base de l’alta tecnologia, movent el mercat intern de capitals però sense resoldre la crisi en el nombre de llocs de treball –particularment en la qualitat dels mateixos–, i que en el temps agreugen la crisi, però avui amb l’impuls a la indústria de guerra alguna cosa desfoga, com per anar tirant.

Cap de les forces polítiques de les que actuen al país, té una solució programàtica per al problema. (I quan diem totes, són totes). Actuen sobre les desventures dels que governen i han d’atendre un aparell polític en democràcia que cada cop està més acotat per les urgències socials, tot i que l’Uruguai ha vingut amb la seva economia en creixement.

El «gastin i inverteixin» del període de Mujica, no ha estat bo a l’hora de qualificar per als quadres governants; doncs les tecnologies de punta són per ara una reserva inexpugnable dels complexos empresarials multinacionals, la qual cosa no vol dir que ho sigui en el futur. La intel·ligència humana no està lligada a una manera de producció en particular però si viu totes les contingències d’allò que predomina.

Tot i així la comparació amb altres governs afavoreix al nostre, però la perspectiva no és bona, perquè la crisi global s’aprofundeix, i el motor de l’aparell econòmic ja no és alimentat per una rendibilitat basada en atendre les necessitats de la societat, ara, per al contrari, aquesta crisi es reflecteix en l’aparell financer que inventa un i mil recursos per tractar de mantenir la taxa general de guany. Fins es molesta per la venda regulada, fora del narcotràfic, de la marihuana a l’Uruguai. I encara avui el seu major guany està en el que circula per fora de l’òrbita formal dels Bancs, i que els Bancs monitoregen en el seu passatge a la «formalitat», i en això segurament hi ha operacions santes i no tant santes.

Un d’aquests instruments és precisament el joc de les monedes, on ja no queda una sola moneda al món que estigui relacionada amb l’aparell productiu del país que l’emet.

Avui ningú no pot demostrar que la sobirania monetària sigui necessitat d’algun Estat o zona al món. S’usa molt generalment com un instrument que beneficia a sectors determinats per precisament beneficiar-se per aquest mitjà de les penúries populars.

No sabem quina és la causa, que governants que han arribat a plantejar una necessitat universal com és la mesura monetària única, després no hagin insistit en el tema i no tinguin propostes per avançar en la mesura en les reunions internacionals. Al nostre país l’ex president José Mujica la va arribar a plantejar a l’ONU el setembre del 2013.

Un aspecte més del problema però que no canvia l’essència del mateix: els instruments bancaris, i les monedes digitals.

La moneda neix en la història de la humanitat, com una mercaderia més, necessària, per permetre el comerç i el seu desenvolupament ha anat en el mateix sentit, tot i que la seva emissió ha estat utilitzada en forma oportunista per sectors econòmics que l’han utilitzat per fer valer la seva ubicació privilegiada en els aparells burocràtics dels Estats.

La moneda digital accelera aquestes contradiccions i posa a la humanitat en camí que amb els diners necessiti com amb el quilo, el metro o el litre, arribar a un mesurament universal.

Ara no només facilita els mesuraments sinó que permet pensar que ha de néixer un nou sistema impositiu sobre la base de la circulació dels diners, donant mort als paradisos fiscals, als impostos al consum, al salari i a les pensions.

Una font de recursos perquè la humanitat abordi una nova organització del treball, per abordar les obres en matèria d’educació, de salut, de cultura, d’habitatge que avui a la predominança de la manera de producció capitalista en el marc actual ja no li són rendibles.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 11 de setembre del 2017.

Sólo le pido a Dios… (Només li demano a Déu…).

Sólo le pido a Dios… (Només li demano a Déu…).

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Món mans.«Sólo le pido a Dios
Que la guerra no me sea indiferente
Es monstruo grande y pisa fuerte
Toda la pobre inocencia de la gente».

(«Només li demano a Déu
Que la guerra no em sigui indiferent
És un monstre gran i trepitja fort
Tota la pobra innocència de la gent»).

Jorge Aniceto Molinari.El món està en guerra –i s’estén–, el capitalisme com a mode de producció predominant ja no pot viure sense ella, forma part dels seus càlculs i previsions pressupostàries.

Llevat que el millor de la humanitat s’uneixi per posar fi a aquesta predominança, cosa que avui apareix com molt difícil –la manca de voluntat política, l’endarreriment ideològic, la manca de rigorositat científica en les anàlisis polítiques, l’egoisme individual o de grups que pretenen preservar privilegis enfront de la resta de la societat– però des del punt de vista tecnològic la humanitat està en condicions d’abordar-la en un molt curt, curtíssim termini. Cobrir aquest desfasament pot ser crucial, per això tot esforç val per poder sortir de la prehistòria i en el trànsit ingressar en la construcció d’una societat superior.

El més terrible encara, és comprovar que avui ens fan viure amb les conseqüències, com si es tractés la violència, simplement i inconscientment d’una dada de la realitat. Les destruccions, els bombardejos, les migracions, els desplaçaments de milers i milers d’éssers humans, morts i vexacions de tot tipus, la droga, el rentat de diners, les accions mafioses, que conscient o inconscientment es van traslladant a la quotidianitat de la informació i a una forma de vida de convivència amb la violència. I no hi ha població d’algun Estat que d’alguna manera no ho estigui patint.

Si a això li sumem la sensació basada en els fets reals de la deterioració del sistema per proveir de treball digne, tenim en si un còctel explosiu.

Què és el que no hi cap en el raonament predominant?: que ja no hi ha nacions imperialistes, sí hi ha Estats gendarmes que acompleixen la funció que els assignen els conglomerats empresarials multinacionals en pugna per la taxa de guany en permanent esgotament. A més d’endeutar-se el que si fan els Estats amb més aparell productiu –i una llarga història de sinistre Imperialisme– és envilir la seva moneda i imposar-la als pobles aprofitant, particularment en aquest cas la debilitat ideològica de l’esquerra que encara esgrimeix l’argument de la sobirania monetària i que és per la dreta un mitjà pressupostari nacional de baixar el nivell de vida de la gent mentre no se’ls torni immanejable, com ja ha començat a ocórrer. Un exemple és l’Argentina de Macri, i fins i tot la Veneçuela de Maduro en ser-li aliè al control monetari. Són exemples significatius que apareixen a les antípodes ideològiques.

Llavors la radicació de la indústria de guerra no depèn de l’enfrontament entre nacions, i de cap dels tipus de confrontacions de diferent origen, sinó de la rendibilitat d’aquest sector indicatiu de la indústria capitalista, que a més no es pot explicar en la necessitat dels interessos nacionals dels estats, que estan augmentant permanentment el seu endeutament i alhora agreugen la crisi en la prestació de serveis elementals per a la seva pròpia població. L’anomenat fenomen Trump potser sigui una explicació a la inversa, com sí hi haurà una inèrcia referida a la història anterior del capitalisme. Trump parla més de no involucrar-se en guerres que no li siguin rendibles, com si pogués triar aquesta eventualitat.

El replegament a les fronteres nacionals (veurem com de veritat hi ha en això) que comparteixen Trump i esquerres (clàssiques i de les altres), fa que la consigna de la pau, fonamental en la revolució bolxevic i origen de la crisi de la socialdemocràcia europea (voten els crèdits de guerra als seus respectius governs) en el procés de la primera guerra mundial, avui només estigui a càrrec del Papa Francesc, de Mujica a l’ONU al setembre del 2013, i de Juan Manuel Santos en rebre el premi Nobel de la Pau, no són els únics, però si es destaquen fent un centre en això de vegades puntuals. Cal destacar que aquesta va ser la preocupació fonamental del revolucionari cubà Fidel Castro en els seus darrers anys de vida.

La indústria de guerra –en altre temps dinamitzadora de les economies nacionals– ja no és nacional sinó multinacional i avui el seu curs alimenta no els pressupostos nacionals per les conquestes econòmiques, si que per contra és el pretext per a una assignació de recursos per sobre de les necessitats dels pobles fent efecte també en els pressupostos d’aquelles nacions amb aparell productiu més desenvolupat. Els deutes i els paradisos fiscals creixen sense solució de continuïtat com si no tinguessin límit, nosaltres estem convençuts que si el té, i per això no dubtem en plantejar-nos primer una política de pau, després el maneig de dues eines claus, la moneda única i universal, un sistema impositiu, també universal, basat en la circulació dels diners, eliminant els impostos al consum, al treball i a les pensions i donant mort als paradisos fiscals, cap operació al planeta pot ser vàlida sense el registre que la societat determini. També sabem que per a això necessitem en primer lloc de la unió dels treballadors del món, per fer realitat allò de que la seva pàtria és la humanitat tota, com era l’objectiu de la Primera Internacional, durant la conducció de Karl Marx i Frederic Engels. D’aquí la necessitat del gir en la conducció política dels Estats, partits i sindicats, on la classe obrera pugui hegemonitzar una conducció en la qual es reconegui el millor de la humanitat. Hem de confessar que quan la intervenció de Mujica a l’ONU, pensem que el gir començava a donar-se, però després va venir el silenci, i una altra vegada a esperar pacientment que el talp faci la seva feina.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 2 febrer 2017.

Treball: hi ha molt per fer.

Treball: hi ha molt per fer.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

A propòsit d’una interessant nota d’Esteban Valenti.

Jorge Aniceto Molinari.Estima OPP (Oficina de Planejament i Pressupost del Poder Executiu d’Uruguai): que el 65% dels llocs de feina que actualment existents al país, en un futur relativament proper podran ser substituïts per programari-robots.

És la fi del treball assalariat o és la fi de tot tipus de treball o simplement d’una reducció amb el que això implica?

Sens dubte que el que està en crisi és el treball assalariat, lluny encara de desaparèixer de la faç de la terra, doncs del seu naixement està directament emparentat amb la manera de producció capitalista, i el que la crisi ja inexorable porta a la seva fi és a la predominança d’aquesta forma de producció, ofegada ja que organitza el treball en la societat en funció de la taxa general de rendibilitat –és el seu ADN, com es diu ara–. Li resulta llavors més rendible desenvolupar la indústria de la guerra que fer alguna cosa en benefici de la gent. No busquem llavors només raons ètiques en la seva manera de procedir, sinó comprendre la base econòmica del problema, que ens permetin apuntar cap a les úniques solucions radicals (de l’arrel) que el problema té.

Estan els de dreta i també els d’esquerra que es resisteixen a admetre que aquesta manera de producció té límits i que modificar les condicions en què es processa la crisi, tendeix inexorablement a conduir-nos a quins són els camins per a la transició en pau de la predominança d’un sistema per processar el naixement d’un altre mode de producció.

Fins ara ha predominat el que va resultar de la derrota –almenys per un lapsus de temps en la història de la humanitat– de les idees de Marx, Engels, i després de la mort de Lenin, que porta a pensar en l’aparell de l’Estat com l’únic mitjà de generar un sistema econòmic que confronti amb el capitalisme. El que no vol dir que en determinades circumstàncies conjunturals aquest ha estat el camí –el de l’Estat– per resoldre els problemes de la gent, com va passar en la primera guerra mundial.

Nosaltres pensem que com a horitzó polític, és una via morta i que és precisament en el treball assalariat on en major grau s’expressa aquesta contradicció.

El treball assalariat és en aquest període històric en què la predominança del sistema de producció capitalista té vigència, un regulador de totes les relacions socials, de la salut, de l’ensenyament, de la forma de vida de la gent.

Existeixen i sens dubte que tenen valor altres formes, però és la del treball assalariat la qual determina el que avui es diu l’estat d’ànim de tota la societat. La gent sent que el treball assalariat comença a ser cada vegada més escàs i amb diferenciacions abismals en les formes de remuneració. Aquest fet és també visible en les diferenciacions salarials de l’anomenat socialisme real.

Per això la nostra insistència en que si el món regula la seva activitat econòmica posant al servei de la humanitat una mesura monetària única i universal que avui només està a l’abast dels conglomerats empresarials multinacionals a través d’una cistella de monedes i les assegurances corresponents, transforma radicalment els sistemes impositius que avui estan basats en els impostos al consum, a la feina i a les pensions, per un sistema basat en la circulació dels diners, on cap transacció és vàlida si no està degudament registrada en els organismes que la societat determini, per entrar així en un camí per impedir la guerra, assegurar la pau, i crear el treball necessari i beneficiós per a la gent, que avui el capitalisme no aborda perquè no li és rendible.

Això no elimina ni l’existència del capitalisme, i per tant l’existència del treball assalariat, però el fet que la societat tingui recursos per encarar tasques que la humanitat necessita i que al capitalisme no li són ja rendibles, significa un avanç gegantí i fa del treball assalariat –que creixerà almenys en una primera etapa– una necessitat social no al servei de la rendibilitat sinó al servei de la pròpia gent. Segurament en el desenvolupament d’aquestes tasques el que elimini de treball assalariat la tecnologia, es guanyarà en profit d’un millor nivell de vida general de la societat, i donarà una nova base per als sistemes de protecció social.

No es tracta de crear una renda personal bàsica i universal, sense tocar els ressorts bàsics del predomini de la manera de producció capitalista: la moneda i els impostos, si no de tenir instruments socials –en totes les disciplines–, que permetin que el conjunt de la població estigui apte per a complir una activitat beneficiosa per a la societat tota. Això està en directa contradicció amb les burocràcies estatals que avui la tecnologia mostra que és possible rebutjar, sense rebutjar la democràcia, que avui més que mai sent el pes precisament dels aparells burocràtics.

En això ens va la vida, entre la guerra i la capacitat de donar naixement al desenvolupament d’un nou mode de producció que han insinuat i avançat particularment en l’ensenyament i en la salut, les revolucions socialistes.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 22 desembre 2016.