El pensamiento comunista.
(Abordando eso gris, que parece la teoría).
Hay toda una legión de viejos militantes comunistas, en el Uruguay y en el mundo, de la época de Rodney Arismendi, que viven y analizan todos los acontecimientos políticos que hoy ocurren, pero sin poder recorrer los andariveles en los que discurría la vida política en aquellos tiempos.
Tal vez donde mejor se visualiza esta problemática es en su relación con el programa y el Estado. En 1960 revolución cubana mediante, la tarea era la de promover programas nacionales, donde para ingresar a la lucha universal de los trabajadores, el camino era desarrollar el rol del Estado. Y no pocos militantes entendían que socialismo y estatización eran sinónimos. Sostener lo contrario era catalogado de reformismo puro.
Socialismo debía ser la conjunción de Estados Obreros en oposición al Imperialismo y a sus Estados de orientación burguesa. Esos Estados además el diario «El País» de Montevideo, en un mapamundi los pintaba de rojo, contraponiendo el «mundo libre» al «mundo comunista».
Uno de esos compañeros, valiosos, consecuentes, me envía un texto de Noam Chomsky en que este autor, valioso en los análisis que incorpora, y en los datos con los que ilustra sus desarrollos, analiza que la caída del llamado campo socialista fue de alguna manera una liberación para el pensamiento de la humanidad en tanto permitió volver a la fuente original de los problemas.
Sin embargo el desarrollo de Chomsky adolece de un desconocimiento del pensamiento marxista, que es precisamente el que fue desconocido por el desarrollo de esa mal llamada economía socialista.
Esta es la respuesta que dí al compañero que me decía que el pensamiento de Chomsky le parecía de alguna manera novedoso:
Todo es importante, y a la vez todo lo complejo debe ser transformado en simple, para poder ser comprendido, en eso se basa la importancia del pensamiento de los maestros.
El problema es que ese pensamiento solo es reconocido socialmente como tal, cuando la humanidad está en condiciones de asumirlo. Hoy el carácter de la crisis parece remover todos los escollos y el topo de la historia aparece con fuerza.
El pensamiento de Chomsky aporta muchos elementos de gran importancia, pero se autolimita en esquemas que no van más allá de razonamientos que ya han sido superados, pues no se trata de problemas que tengan una solución nacional, aun cuando la llamada cuestión nacional siempre es necesario analizarla y engarzarla en el contexto general, respetando las identidades y las formas particulares de sus contenidos originarios.
Es lo que constatan estos comunistas sin comprender sus propias limitaciones, en cuanto a saber dar una correcta dimensión a su pensamiento comunista, que debe dar una respuesta tomando a la humanidad en su conjunto.
El stalinismo no fue derrotado en una enfrenamiento de sistema contra sistema, sino que los modelos alternativos al sistema general del capitalismo implosionaron, no tenían posibilidades de un sustento económico en tanto su única perspectiva era la de desarrollarse como un modelo alternativo en competencia con el capitalismo, sin salir de él, cosa que tanto Marx, Engels y Lenin se encargaron de demostrar en una infinidad de trabajos que ello no era posible, por la propia esencia del modo de producción.
Los que hoy hablan de Imperialismo, por lo general desconocen o no han leído a Lenin, que de una manera genial trazó lo que era la perspectiva general del sistema que hoy se confirma totalmente.
Ello no cuestiona el análisis del desarrollo imperialista que la humanidad ha reconocido y soportado durante siglos, sino que trata de analizar donde radica hoy el poder en el mundo. El desarrollo del capitalismo luego de la segunda guerra mundial dio nacimiento al neoliberalismo con el cual fueron superadas las fronteras nacionales y el gobierno del mundo pasó de los Estados a los conglomerados empresariales multinacionales que en dura pugnan afrontan hoy la mayor crisis –ya irreversible- del sistema en su historia.
Entonces hoy un programa de liberación nacional, no es tal sino toma el mundo tal cual es y desarrolla un programa acorde con esa necesidad. En ese marco los viejos comunistas, valiosos en su militancia, cometen el grave error de no reconocer que los comunistas que hicieron posible la revolución de octubre fueron asesinados –hablan sí de los excesos del stalinismo- por quienes creyéndose iluminados vanguardistas construyeron un Estado que pudo capitalizar los avances que la revolución significó en un marco ajeno a las enseñanzas de los maestros. Muchos creyeron honestamente estar construyendo el socialismo, otros simplemente usufructuando también de alguna manera la sociedad dividida en clases.
Eso los dirigentes capitalistas como Churchill lo recibieron con enorme regocijo, los obreros tenían su Estado, y harían su «dura» experiencia, como ocurre con el razonamiento de muchos empresarios cuando se instala una cooperativa. Por supuesto que antes hacen todo lo necesario para que ello no ocurra y si ocurre que sea en las peores condiciones.
Las tragedias como la Siria, que es la que analiza el estudio de Chomsky, que hoy se extienden prácticamente en todo el mundo, hace más que nunca retomar el pensamiento de los maestros, y obliga a los que nos sentimos comunistas a buscar los medios por los cuales se pueda avanzar en un programa en todo el mundo que pare la extensión de la guerra y se asuma lo necesario para el inicio de una transición.
Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 26 de mayo de 2017.
El pensament comunista.
(Abordant això gris, que sembla la teoria).
Hi ha tota una legió de vells militants comunistes, a l’Uruguai i al món, de l’època de Rodney Arismendi, que viuen i analitzen tots els esdeveniments polítics que avui tenen lloc, però sense poder recórrer els senderols en què discorria la vida política en aquells temps.
Potser on millor es visualitza aquesta problemàtica és en la seva relació amb el programa i l’Estat. El 1960 en el decurs de la revolució cubana, la tasca era la de promoure programes nacionals, on per ingressar a la lluita universal dels treballadors, el camí era desenvolupar el rol de l’Estat. I no pocs militants entenien que socialisme i estatització eren sinònims. Sostenir el contrari era catalogat de reformisme pur.
Socialisme havia de ser la conjunció d’Estats Obrers en oposició a l’Imperialisme i als seus Estats d’orientació burgesa. Aquests Estats més el diari «El País» de Montevideo, en un mapamundi els pintava de vermell, contraposant el «món lliure» al «món comunista».
Un d’aquests companys, valuosos, conseqüents, m’envia un text de Noam Chomsky en què aquest autor, valuós en les anàlisis que incorpora, i en les dades amb què il·lustra els seus desenvolupaments, analitza que la caiguda de l’anomenat camp socialista va ser d’alguna manera un alliberament per al pensament de la humanitat en tant va permetre tornar a la font original dels problemes.
No obstant això el desenvolupament de Chomsky pateix d’un desconeixement del pensament marxista, que és precisament allò que va ser desconegut pel desenvolupament d’aquesta mal anomenada economia socialista.
Aquesta és la resposta que vaig donar al company que em deia que el pensament de Chomsky li semblava d’alguna manera nou:
Tot és important, i alhora tot allò complex ha de ser transformat en simple, per poder ser comprès, en això es basa la importància del pensament dels mestres.
El problema és que aquest pensament només és reconegut socialment com a tal, quan la humanitat està en condicions de assumir-ho. Avui el caràcter de la crisi sembla remoure tots els esculls i el talp de la història apareix amb força.
El pensament de Chomsky aporta molts elements de gran importància, però s’autolimita en esquemes que no van més enllà de raonaments que ja han estat superats, ja que no es tracta de problemes que tinguin una solució nacional, tot i que l’anomenada qüestió nacional sempre és necessari analitzar-la i entomar-la en el context general, respectant les identitats i les formes particulars dels seus continguts originaris.
És el que constaten aquests comunistes sense comprendre les seves pròpies limitacions, quant a saber donar una correcta dimensió al seu pensament comunista, que ha de donar una resposta prenent a la humanitat en el seu conjunt.
El stalinisme no va ser derrotat en una enfrontament de sistema contra sistema, sinó que els models alternatius al sistema general del capitalisme implosionaren, no tenien possibilitats d’un suport econòmic en tant la seva única perspectiva era la de desenvolupar-se com un model alternatiu en competència amb el capitalisme, sense sortir-ne, cosa que tant Marx, Engels i Lenin es van encarregar de demostrar en una infinitat de treballs que això no era possible, per la pròpia essència de la forma de producció.
Els que avui parlen de Imperialisme, en general desconeixen o no han llegit a Lenin, que d’una manera genial va traçar el que era la perspectiva general del sistema que avui es confirma totalment.
Això no qüestiona l’anàlisi del desenvolupament imperialista que la humanitat ha reconegut i suportat durant segles, sinó que tracta d’analitzar on radica avui el poder al món. El desenvolupament del capitalisme després de la segona guerra mundial va donar naixement al neoliberalisme amb el qual van ser superades les fronteres nacionals i el govern del món va passar dels estats als conglomerats empresarials multinacionals que en dura pugnen afronten avui la major crisi -ja irreversible- del sistema en la seva història.
Llavors avui un programa d’alliberament nacional, no és tal sinó pren el món tal com és i desenvolupa un programa d’acord amb aquesta necessitat. En aquest marc els vells comunistes, valuosos en la seva militància, cometen el greu error de no reconèixer que els comunistes que van fer possible la revolució d’octubre van ser assassinats -parlen sí dels excessos de l’estalinisme- pels que creient-se il·luminats avantguardistes van construir un Estat que va poder capitalitzar els avenços que la revolució va significar en un marc aliè als ensenyaments dels mestres. Molts van creure honestament estar construint el socialisme, altres simplement usufructuant també d’alguna manera la societat dividida en classes.
Això els dirigents capitalistes com Churchill el van rebre amb enorme alegria, els obrers tenien el seu Estat, i farien la seva «dura» experiència, com passa amb el raonament de molts empresaris quan s’instal·la una cooperativa. Per descomptat que abans fan tot el necessari perquè això no passi i si passa que sigui en les pitjors condicions.
Les tragèdies com la Síria, que és la que analitza l’estudi de Chomsky, que avui s’estenen pràcticament a tot el món, fa més que mai reprendre el pensament dels mestres, i obliga els que ens sentim comunistes a buscar els mitjans per els quals es pugui avançar en un programa a tot el món que pari l’extensió de la guerra i s’assumeixi el necessari per a l’inici d’una transició.
Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo 26 de maig de 2017.