La salut de la gent.

La salut de la gent.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Servei Mèdic Integral. Seu a l'Uruguai.L’avenç de la ciència ens sorprèn, en contrapartida l’organització social, política, empresarial del tema ens preocupa i sentim, que com en el conjunt de l’organització humana hi ha una profunda crisi també irreversible per aquesta manera que predomina, d’organitzar l’economia i en què tot i la incidència d’enormes processos revolucionaris la salut està immersa.

Avui hi ha condicions materials com per portar digitalment les històries clíniques de tots els que habitem el planeta Terra, però a més per si això fos poc, els avenços que s’han desenvolupat en matèria de detectar la possibilitat d’afeccions per a cada ésser humà i la mesura del seu cost en relació amb el conjunt de l’economia no deixa de sorprendre’ns. Ja no són necessaris exàmens que per la seva erogació eren patrimoni d’un sector privilegiat de la societat, i sense els quals li era impossible als metges diagnosticar correctament. Ens atrevim a dir que la immensa majoria dels costosíssims exàmens a curt termini seran cosa del passat.

També sabem que aquesta circumstància posa en escac a la part de l’organització empresarial que fa de la salut un negoci i la vincula amb tota l’organització empresarial que per al conjunt de l’activitat econòmica hi ha al món.

¿Llavors per on començar perquè això que avui és una trava es transformi en alguna cosa que beneficiï a tots?

Nenes i nens amb un ordinador portàtil proporcionat pel Pla Ceibal.Un vell amic, alguns anys més gran que jo, m’ho va resumir en una frase d’aplicació directa per a l’Uruguai, governat més per un prestigiós metge: «s’ha de fer el mateix en això del que es va fer amb les ceibalites1», El tema em va entusiasmar, doncs si el nostre país en aquest terreny pot donar un senyal en el mateix sentit del que han estat les ceibalites, amb seguretat que haurem pogut aportar un important granet de sorra per a l’avenç del món. No és senzill, però el repte és apassionant.

Abundem, a finals del 2012, en oportunitat de representar amb el conseller Gualberto De León, a Lima, en un congrés de l’Associació Internacional de la Seguretat Social (AISS), a la Caixa Bancària del nostre país, vam ser partícips d’una dissertació del Dr. Ruben Torres, argentí, consultor de l’Organització Mundial de la salut (OMS) qui havia col·laborat directament amb la Dra. María Julia Muñoz, el Dr. Miguel Fernández Galeano i el Cr. Daniel Olesker a desenvolupar el nou sistema nacional de salut integrat, implantat en l’Uruguai. Vam tenir llavors l’oportunitat d’expressar l’avenç que això havia significat però alhora la nostra preocupació perquè en les actuals circumstàncies el cost per al Pressupost General de la Nació es feia cada cop més onerós, en la mesura que les pràctiques mèdiques que s’aplicaven, així com la indústria dels medicaments i els instrumentals metges induïen a això.

El Dr. Torres alhora que va elogiar l’exemple uruguaià i ho va destacar en aquest esdeveniment ens va fer partícip de la mateixa preocupació així com de la necessitat d’obrir el debat sobre el mateix.

En l’Uruguai s’ha vingut donant un procés de tancament de serveis mèdics dirigits a nuclis determinats de funcionaris, (Ancap, BHU), producte de l’anterior i que avui l’atenció mèdica requereix de serveis que cap institució, amb objectius específics, tindria possibilitats pròpies de pressupostar, el que en els fets genera un debat sobre pèrdues de beneficis i privilegis que no només són inconduents sinó que no van al moll de l’assumpte, però amb l’inconvenient no menor que en la filosofia que s’aplica actualment en general va en detriment d’allò particular.

Hem de dir a més que hi ha desnivells d’ingressos i d’assistència, que una salut aplicada al vell estil inexorablement accentua i la fa a la llarga pressupostàriament inviable.

Ens preocupa més que els actors prenguin posicions cadascú defensant la seva xacra sense comprendre la gravetat del problema i la necessitat de trobar una sortida de progrés col·lectiu, que en aquest cas l’avenç de la tecnologia es va a encarregar de donar en la mesura que la societat, les seves autoritats i les seves organitzacions l’assumeixin.

Un altre capítol d’enorme importància en el tema, i que no pocs cops s’ha plantejat, és el de la llibertat individual davant de conductes que han de ser assumides col·lectivament, com ho és un examen complet de la situació sanitària de cadascun.

La llibertat individual avui ha de ser defensada en un marc d’organització social democràtica que permeti a cada qui disposar de la informació per fer millors les seves condicions la seva vida i fer amb ella el que consideri més convenient i amb bona capacitat social d’assessorament. Perquè a més davant l’individu que suposadament no vol conèixer la seva veritat sanitària, hi ha la dels grans conglomerats empresarials que la disposen per tot allò que és el seu negoci, i tant que és una trava per a la salut pública, doncs van a l’atenció del fet consumat i no de la prevenció.

Finalment i per ara, abordem també el Sistema Nacional de Cures, l’èxit i el cost d’aquest projecte molt important del Govern, està molt relacionat amb això que estem exposant, en què cadascuna de les persones assistides pugui comptar amb aquesta informació, per al millor desenvolupament del conjunt del projecte. Una cosa és pressupostar sabent el que s’atén i una molt altra, atendre els fets consumats. És una conducta a canviar, per a la qual es necessita també voluntat política.

Jorge Aniceto Molinari,
Lavalleja, 20 d’agost del 2017.

Nota:

1El Pla Ceibal és un projecte socioeducatiu d’Uruguai. Va ser creat per decret del 18 d’abril de 2007 «per tal de realitzar estudis, avaluacions i accions, necessaris per proporcionar un computador portàtil a cada nen en edat escolar i a cada mestre de l’escola pública, així com també capacitar els docents en l’ús d’aquesta eina, i promoure l’elaboració de propostes educatives acords amb les mateixes». La sigla Ceibal és un retroacrònim que significa «Connectivitat Educativa d’Informàtica Bàsica per a l’Aprenentatge en Línia». Font: Wikipèdia.

Les possibilitats actuals d’un estalinisme.

Les possibilitats actuals d’un estalinisme.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Pou de petroli a Veneçuela.Coneixem molts intercanvis sobre la situació de Veneçuela, en la qual hi ha un sector d’intel·lectuals que expressen que s’està instaurant una mena de neo-estalinisme.

Coneixem que a nivell de l’esquerra és un tema no saldat, o potser mal saldat.

Derrotada la direcció leninista de la revolució russa, que declarava expressament que el seu objectiu no podia ser la implantació del socialisme, sorgeix sobre la base de la burocràcia estatal la teoria del socialisme en un sol país.

No han estat pocs els companys que van pensar honestament que el que es va fer era inevitable, que era necessari, imprescindible estatalitzar l’economia per imposar un model que oferís una alternativa al desenvolupament del capitalisme i com a contrapartida assenyalen que aspiren a fer el mateix sense els mètodes criminals de l’estalinisme. Sintetitzen en què socialisme és igual a propietat estatitzada.

Ningú pot negar el dret a pensar d’aquesta manera, el que no és admissible és identificar això amb el pensament de Marx, Engels, Lenin, o en el cas de l’Uruguai amb el de José Batlle y Ordóñez.

La història ha mostrat més enllà de tragèdies com les de la revolució espanyola, que aquest tipus de construcció ha tingut cabuda en tot un període històric, en els quals s’han desenvolupat entre altres la revolució xinesa i la cubana.

La revolució russa –de la qual commemorem 100 anys– va ser la resposta organitzada sobre la base d’una resposta ideològica tan completa com no ha conegut una superior la humanitat.

Sent derrotada va deixar un bagatge d’avenç social i de coneixements que la humanitat ha vingut aprofitant encara sense arribar a la profunditat d’anàlisi d’aquesta etapa, la nostra aspiració és reprendre aquest nivell de coneixements.

Costa d’entendre en la dinàmica de l’economia, com les revolucions i els avenços socials, que es pretenen qüestionen al capitalisme, en el període d’avenç de la predominança d’aquesta manera de producció cada un d’aquests fets significa una ampliació de la seva base. Un exemple d’això i en la pròpia administració d’un Estat capitalista són els conceptes de Bismarck per desenvolupar la seguretat social.

Ara costa entendre que una manera de producció neix, es desenvolupa i comença a preparar la seva mort, començant per la mort de la seva predominança i l’inici d’un període de transició com el que avui necessitem començar a viure.

El capitalisme necessita consumidors, aquests consumidors en un molt ampli període històric van ser bolcats pels avenços de les revolucions en els drets dels treballadors del món.

No obstant això avui estem en els límits de la rendibilitat capitalista, en la seva capacitat de desenvolupar d’acord a la seva mentalitat projectes en benefici de la gent. I les revolucions condicionades als límits nacionals ràpidament tendeixen a frustrar-se.

Lula da Silva.La burgesia paulista (Brasil), amb tota la seva rèmora d’organitzacions polítiques va creure veure en el projecte de Lula, la possibilitat de desfogar-se econòmicament; Lula els oferia el que la dreta era incapaç, però el projecte de defensa d’allò nacional per sobre d’allò internacional ràpidament (estem parlant de 10 anys) va entrar en crisi. I una altre cop el plantejament: «Lula es va quedar a mig camí tenia que haver d’haver estatalitzat tot el possible perquè l’economia funcionés i la política li fos d’acord».

A Veneçuela el problema era i és més complicat. L’economia petroliera, i els seus sectors d’influència arribava a un informalisme de més del 80%, canviar aquesta realitat és una obra de titans. Chávez la va emprendre amb una audàcia política formidable, però amb desafiaments que fa que el projecte en lloc de tancar-se en si mateix necessita obrir-se al món, cosa que no és fàcil ni senzill, quan en un dels propis centres del capitalisme mundial, Donald Trump advoca enganyosament per un desenvolupament de la seva indústria nacional i les esquerres europees –després de donar suport i propiciar l’anomenada primavera àrab– advoquen per la sortida de l’euro i el desenvolupament independent de les economies nacionals. És una barreja explosiva de xovinismes.

Que hi hagi qui ho pensi, no hi ha dubte, però pensar per a Veneçuela en la possibilitat d’un neo-estalinisme no només que és absurd sinó sense possibilitat cap d’èxit.

El formidable suport a la Constituent, que va superar les expectatives del propi govern, ha de servir per a un projecte que entre altres coses elimini les diferències canviàries i proposi al món un nou sistema impositiu que substitueixi el corrupte propiciat pel Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, basat en els impostos al consum, al salari i a les pensions, per un de nou basat en la circulació dels diners, donant mort als paradisos fiscals i propiciant projectes beneficiosos per a la societat, que preparen i donen feina a tots els éssers humans i que avui no es realitzen perquè la seva necessitat es mesura per la rendibilitat capitalista.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 12 d’agost de 2017.

(Castellano) Decíamos ayer…

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.