Noam Chomsky a l’Uruguai.

Noam Chomsky a l’Uruguai.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

José Mujica i Noam Chomsky.Excel·lent. L’intel·lectual nascut a EUA va poder exposar àmplia i profundament el seu pensament, que es necessita ara poder analitzar-lo, debatre’l, incorporar en el quefer diari conceptes que necessiten ser conscients. Està a més dins Internet per obra i gràcia de l’avenç de la tecnologia.

Nosaltres immediatament la comparem amb els 46 minuts d’exposició del Mujica a l’ONU. Tracten pràcticament els mateixos temes, són enfocaments diferents, i segurament les anàlisis de Chomsky siguin incorporades a moltes de les intervencions posteriors dels que hem tingut la sort d’escoltar, el que no ha succeït amb la intervenció de l’ex-president. D’això no se’n parla.

Des de la humilitat dels nostres coneixements, per a nosaltres aquí hi ha el problema en què es debat l’esquerra avui al món.

Prenguem per exemple el tema de la corrupció: tots acceptaran que el que diu Chomsky és correcte i totes les mesures que es prenguin per combatre-la també.

Ara i encara que Chomsky no l’hi vaig plantejar ¿és possible un capitalisme d’Estat sense corrupció? i més ¿és possible el capitalisme sense corrupció?

La condemna a Lula per l’habitatge de gran luxe en un edifici d’una de les grans capitals brasileres que és un dels milers i milers d’apartaments similars ¿producte de l’humil treball individual de cadascun dels seus propietaris?, com succeeix en «la nostra punta de l’Est», se’ns explicarà que no, però que el que s’investiga és que va arribar a aquesta propietat pels avatars dels favors del càrrec i els altres són producte del funcionament del capitalisme que dóna feina i és millor no esbrinar.

Chomsky, encara que sembli increïble coincideix amb la prèdica electoral de Trump (que no és precisament el que aquest executa en la seva lògica empresarial), que cada país ha de defensar la seva matriu productiva defensant el treball de la seva gent i incorporant mà d’obra nacional.

I llavors la pregunta: ¿poden planificar matrius productives nacionals en el món actual?, ¿ho poden fer els EUA?

Chomsky analitza també que avui el govern del món ha passat dels estats als complexos empresarials multinacionals. Era el que analitzava Lenin que anava a ocórrer en el seu «L’imperialisme fase superior del capitalisme» el 1916, i que per a nosaltres necessita d’una resposta programàtica, que no és altra que la que amb prou feines va insinuar Mujica a l’ONU al setembre del 2013 i que en l’anàlisi de Chomsky s’insinua com un camí de solucions nacionals, que han de ser importants si som capaços de generar els acords polítics a nivell global que ajudin a la predominança a la manera de producció capitalista a morir en pau, voluntat política que cal construir i que avui està a l’abast de la humanitat poder fer-ho.

Ens sembla insuficient la seva anàlisi sobre l’increment de la guerra, en quedar reduït l’anàlisi a un enfrontament de faccions i no anar al moll de l’os de l’Assumpte. Sí compartim totes els seus advertiments i perills terribles que amenacen la humanitat.

Per als complexos empresarials multinacionals que en pugna governen el món, la indústria de la guerra és un alleujament econòmic (davant l’esgotament de la taxa general de guany) que carreguen sobre els pressupostos estatals, en l’increment permanent dels endeutaments, en emissions demencials que envileixen les relacions monetàries del comú de la gent, però a més generant i inventat guerres per justificar les despeses. Una mica del que fa per exemple davant els nostres nassos el comando sud de l’exèrcit dels EUA.

¿Com desactivar llavors la guerra?: Chomsky afirma un camí: el triomf de la democràcia al món.

¿És possible aquest camí? Sí que és possible. És, a més, una conquesta de la humanitat tota, que aquesta ha d’afirmar, però per això es necessita un programa que canviï radicalment la nostra forma de veure els fenòmens econòmics actuals. Mujica els va insinuar a l’ONU. El problema de la moneda –avui instrument per desestabilitzar governs com el de Veneçuela– que ha de ser única i universal, el dels impostos, en què els impostos al consum, a la feina i a les pensions han de ser eliminats i substituïts pels impostos a la circulació dels diners, donant mort als paradisos fiscals.

Segurament l’intercanvi entre Chomsky i Mujica ha d’haver estat molt valuós, l’exposició a la Intendència de Montevideo ho va ser, però com es diu en els informatius ha d’haver més notícies sobre el particular en els pròxims noticiaris.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 18 de juliol del 2017.

Rodolfo Nin Novoa.

Rodolfo Nin Novoa.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Rodolfo Nin Novoa.Des de la intervenció del llavors president Mujica a l’ONU, el setembre del 2013, intervenció per la pau que ràpidament va tractar de ser oblidada, fins pel seu propi autor, no s’havia produït una intervenció per la pau tan important com aquesta del Canceller Nin Novoa, a la Presidència del Consell de Seguretat de l’Organització.

I convé destacar-ho en mig tanta incoherència política perquè això ratifica que el govern uruguaià es manté fidel als principis en una etapa on la política internacional està mal intencionada i dirigida a donar cobertura a les polítiques guerreristes i suïcides que comanden els grans interessos financers que hi ha al darrere de les multinacionals de l’armament.

Però, a més, perquè després de l’incident per les declaracions del President Constitucional de Veneçuela Nicolás Maduro en què la dreta va pretendre una ruptura de la política internacional de l’Estat uruguaià, aquestes declaracions, que segurament han estat preparades amb el President Vázquez, tornen a col·locar el Uruguai en una posició de principis molt valuosa.

Avui més que mai l’esquerra en el món, les seves organitzacions polítiques, socials, sindicals, han de posar en primer pla la lluita per imposar la pau, i d’elles esperem un clar pronunciament donant suport a la postura del canceller uruguaià.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 26 de maig de 2017.

El problema no és la sortida de Temer si no…

El problema no és la sortida de Temer si no…

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Michel Temer.La frase es repeteix a tort i a dret, i també al centre, hi ha unanimitat.

Preocupa perquè crec que tots estem d’acord -no sé si Almagro, que en això està desaparegut- en què el govern de Temer no té legitimitat, i la seva assumpció va obeir a l’aspiració de les dretes brasileres de conservar els seus privilegis en el sí d’aquesta societat, sense mesurar les conseqüències i les repercussions que el fet en si té. Doncs convinguem que la trama de la corrupció té una història diverses vegades centenària, que no pot ser un justificatiu però si una explicació; un objectiu a combatre, i canviar, sabent que supera tots els límits fronterers.

El problema no abasta només la legitimitat legal, sinó quines possibilitats. Això no posa en qüestió el que la legitimitat legal és important. Sí que pràcticament la totalitat de l’espectre polític busca una sortida que millori el seu propi posicionament. Això en l’actual situació del Brasil pot ser un parany molt perillosa per a l’equilibri de la societat tota, ja que tal sortida sectorial no existeix.

Brasil, com EUA, com la Xina, i podríem seguir, també el nostre Uruguai, no té futur econòmic «propi», el de la matriu productiva, com l’anomenen alguns especialistes; el que es produeix és programa per al món, en la seva dimensió i el que es consumeix també. És el govern en pugna dels complexos empresarials multinacionals, no dels estats, com a tals, que a aquest nivell només compten en les estratègies de la indústria de la guerra.

Juan Manuel Santos amb la Pau a la mà.El que ara planteja Fernando Henrique Cardozo, com el que va plantejar en rebre el premi Nobel de la Pau el president de Colòmbia, Juan Manuel Santos, com el que va plantejar el llavors president Mujica a l’ONU el setembre del 2013; la necessitat d’una sortida consensuada als immensos desequilibris, en aquest cas concret del Brasil és una necessitat més enllà dels comptes que cada un té per cobrar o pagar. També és una necessitat per a Veneçuela, mal que li pesi al comando sud de l’exèrcit dels EUA o al mateix secretari general de l’OEA, entestats a enderrocar el govern constitucional del President Maduro, ja que el camí dels enfrontaments, és un carreró sense sortides, que és promogut particularment per la indústria de guerra, que a la llarga condemna a tots, encara els que pensen que per la seva posició en la societat estan fora dels desequilibris.

La humanitat es cobra els seus comptes encara en els desequilibris psíquics, que es produeixen per exemple en militars dels EUA, en atemptats que criden l’atenció i no reconeixen altra explicació. Abasta més tots els aspectes de la vida, n’hi ha prou amb analitzar el món de la cultura, els films actuals en la seva immensa majoria giren al voltant de la violència, superant llargament als d’una altra època.

El problema és que es necessita un programa que afronti els desequilibris; aquest programa avui «la massa crítica» de la societat en dir d’Esteban Valenti, no els està generant.

Les raons poden ser múltiples, una d’elles la derrota dels millors pensadors que la humanitat ha tingut al llarg de la seva història, on la societat sotmesa a la lluita de classes ha imposat sempre les seves condicions immediates, independentment que la vida a la llarga s’ha imposat i fins i tot reivindicat i assimilat les idees que han significat avenços.

Això és el que avui està passant amb el pensament més complet conegut, que sobre el capitalisme realitzaren Marx, Engels i Lenin -els més destacats-, no existeix sobre ells l’accionar precisament d’aquesta massa crítica.

El que conec em porta a afirmar que avui en qualsevol universitat del món en què es pregunti sobre l’aportació d’aquests autors, ens dirà, en la majoria dels casos, un enfilall de disbarats, que són efectivament el que expliquen que no existeixi avui les anàlisis que necessitem.

El pensament marxista no és confrontatiu, tampoc submís, sinó tot el contrari, no es proposa un model davant el capitalisme, sí que es proposa defensar i promoure a la gent i en particular a la classe obrera, enfront de la predominança d’una manera de producció que inexorablement i mitjançant les seves crisis està condemnat a desaparèixer un cop complert el seu cicle històric marcat per l’esgotament de la taxa general de guany que assenyala amb precisió el seu estat i en l’actualitat el seu declivi.

¿En què s’expressa més contundentment?, en què la humanitat li són necessàries coses que per la manera de producció predominant ja no li són rendibles. Que explica a més l’acumulació gegantina de capitals en els paradisos fiscals que juntament amb l’emissió demencial de paper moneda alimenten una crisi sense sortides per la predominança de la manera de producció capitalista.

I les solucions a la crisi poden arribar a ser tan senzilles, que enfront de l’ús d’armes nuclears que sembla ser el proper pas de la crisi, pot semblar una tremenda estupidesa no analitzar-les.

Primer pas imposar la pau, que la mesura monetària ha de ser única i universal, que els únics impostos legítims per atendre les necessitats de la societat han de provenir de la circulació dels diners, que cap operació amb diners pugui ser vàlida sense estar degudament registrada en els organismes que la societat determini, -la qual cosa significa la mort dels paradisos fiscals- encarar a nivell multinacional obres que signifiquin una elevació de la condició humana en salut, en educació, en habitatge, en alimentació, un dels centres és el d’utilitzar i premiar amb una reubicació en la societat de tota la mà d’obra disponible i la que socialment es pugui recuperar.

Saber que ajudar a morir a la predominança de la manera de producció capitalista, no suposa la mort del capitalisme, sinó el que la societat sobre la base de protegir l’aparell productiu s’ha de donar en la transició una nova manera de producció -que segurament es dirà socialista-, que doni naixement a una nova societat equilibrada i amb una conducta col·lectiva superior a la que avui tenim producte del desenvolupament de la predominança de les maneres de producció anteriors. Això és a més el que ha passat al llarg de la història amb les maneres de producció anteriors al capitalisme.

La tasca és llavors nacional i internacionalment construir la voluntat política que faci efectiva aquesta tasca. És sens dubte el millor homenatge que avui hem de fer als revolucionaris de 1917, que en dir de José Batlle i Ordóñez, van obrir un camí de progrés i esperança al món.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 23 de maig de 2017.

Lenin Moreno president de l’Equador.

Lenin Moreno president de l’Equador.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Tenim en aquesta nota, que transcrivim, informació molt valuosa, però alhora judicis que particularment dins l’esquerra s’han de debatre, doncs el que s’afirma no sols que no està demostrat sinó que en la realitat en no ser debatut correctament, es converteixen en una arma de la dreta. El que apuntem està remarcat i després al final ho comentem.


El triomf de Lenin Moreno a Equador.

Provinent d’Other News.

Roberto Pizarro – El Desconcierto.cl.

El banquer guayaquileny va ser derrotat per Lenin Moreno. No obstant això, igual que Trump i recolzat vigorosament pels mitjans de comunicació, va sostenir en la seva campanya que només el frau el podria derrotar.

Guillermo Lasso, propietari del banc de Guayaquil, sap de diners i banca. Va construir la seva fortuna gràcies a l’especulació financera amb els bons emesos en el firat bancari el 1999; el corralito que va imposar el president Jamil Mahuad als dipositants, que després va culminar en la dolarització de l’economia i en l’empobriment de la majories dels equatorians.

Lenin Moreno.El banquer guayaquileny va ser derrotat per Lenin Moreno. No obstant això, igual que Trump i recolzat vigorosament pels mitjans de comunicació, va sostenir en la seva campanya que només el frau el podria derrotar. Com Lasso va perdre, en comptes d’acceptar el fracàs, va reiterar les seves dites de campanya; però, els seus partidaris més lúcids, com Jaime Nebot, l’alcalde de Guayaquil, ho desmenteixen, en assenyalar que «el que acusa ha de provar»; i Lasso està denunciant sense proves.

En realitat, el camí que segueix Lasso no el condueix enlloc. Tots els presidents d’Amèrica Llatina, així com el secretari general de l’OEA, han reconegut el triomf de Lenin, convençuts de la transparència electoral. La presència de representants dels dos candidats en cadascuna de les taules de votació, així com els tres mil observadors internacionals han garantit el procés electoral.

El triomf de Moreno no sorgeix del buit. És conseqüència de l’exitós període de deu anys de govern del President Correa. No es tracta només dels avenços econòmics i el progrés social. Avui dia, Equador és un país que ha recuperat la seva dignitat. L’ambaixador nord-americà ha deixat de ser un procònsol a Quito i els equatorians són vistos amb respecte al món.

La sobirania nacional es va convertir en realitat quan Correa va notificar als Estats Units, a principis de l’any 2008, la no renovació del conveni que permetia a aquest país utilitzar des de 1999 el port pesquer de Manta per «interceptar vols del narcotràfic». Aquesta decisió forma part del mandat constitucional que expressament prohibeix «l’establiment de bases militars estrangeres al territori equatorià».

La independència nacional de l’Equador també ha quedat de manifest amb l’asil atorgat a Julián Assange, líder de Wikileaks. Correa va resistir les pressions de governs i poders fàctics internacionals, mentre el candidat Lasso assenyalava que el primer que faria en el seu govern seria retirar l’asil a Assange.

A més, la sobirania econòmica es fa efectiva a Equador amb la renegociació dels contractes entre l’Estat i les empreses petrolieres. Ara, les empreses passen a ser prestadores de serveis i a rebre una tarifa fixa, mentre l’amo legal del petroli és l’Estat. D’aquesta manera, l’Estat va passar a beneficiar-se exclusivament del qualsevol augment en el preu del barril del petroli i així va millorar substancialment la seva participació en la renda petroliera.

L’emergència de Correa va ser conseqüència d’una crisi profunda al país. La inestabilitat política i la crisi econòmica es feien insostenibles. La trista herència de Mahuad no només va ser haver rebre diners de la banca per la seva elecció i després beneficiar-la, sinó dolaritzar l’economia. Això ha fet dependent la política monetària i canviària equatoriana del Banc de la Reserva Federal dels Estats Units i limitat els espais de maniobra de la política econòmica.

Davant la crisi, el President Correa va prendre el toro per les banyes i va impulsar una Assemblea Constituent, per reconstruir tota la institucionalitat del país, iniciativa que va obtenir el suport del 80% del vot ciutadà. A partir d’aquest moment, l’Equador ha experimentat la major estabilitat política, creixement econòmic i progrés social de la seva història.

L’economia equatoriana va créixer una mitjana de 3,9% entre 2007 i 2015, comparat amb el 2,9 per cent de Llatinoamèrica, segons xifres de la CEPAL. Aquest creixement ha permès que el Govern hagi destinat el 9% del seu PIB per a inversió pública, la qual s’ha traduït en inèdites obres d’infraestructura al llarg i ample del país.

Les xifres d’atur destaquen molt especialment, amb un 4,3% el 2015, la taxa més baixa de Sud-amèrica. Aquestes xifres, juntament amb l’augment del salari bàsic de 366 dòlars (que abans de la Revolució Ciutadana era de 160 dòlars) constitueixen indicadors manifestos dels avenços en justícia social. El percentatge de persones pobres s’ha reduït des del 37% el 2007 fins al 23% el 2015, amb més d’un milió d’equatorians que van superar la pobresa. A més, Equador és un dels països que més va reduir la desigualtat a Amèrica Llatina.

Un dels problemes més seriosos que va tenir l’Equador, previ a l’arribada de Correa, va ser la gran evasió d’impostos. Des del 2000 fins al 2006, els governs van recaptar tot just 21.338.000 de dòlars, mentre que la Revolució Ciutadana ha triplicat aquesta xifra, amb 88.177.000 de dòlars.

Lamentablement, les condicions econòmiques s’han deteriorat a Equador en els dos darrers anys, com a resultat de l’abrupta caiguda dels preus del petroli, font principal de divises del país. Això ha afectat també el pressupost nacional. Perquè en una economia dolaritzada els marges de maniobra són estrets. No hi ha l’alternativa de devaluació com als països amb moneda pròpia. Cau el preu del petroli i es redueixen els ingressos fiscals i això afecta la inversió pública i els programes socials.

No tot ha estat fàcil amb el govern de Correa. La seva forta personalitat li ha suposat durs enfrontaments amb la premsa, convertint-se en la principal oposició al seu govern. Però a més algunes organitzacions indígenes i ambientalistes es van mobilitzar contra el seu govern en protesta a projectes petroliers i miners a la selva amazònica.

No hi ha dubte que l’èxit de Lenin Moreno és conseqüència dels deu anys de la revolució ciutadana que va liderar Correa. Per cert, el nou president tindrà els seus propis èmfasi i amb el seu estil, conciliador i dialogant, molts esperen que ajudarà a reduir les tensions que actualment s’observen al país. D’altra banda, el seu triomf segurament ajudarà a recuperar les esperances dels sectors progressistes a Amèrica Llatina, que havien perdut força amb la instal·lació de governs conservadors a la regió, especialment a Argentina i Brasil. Divendres, 7 d’abril del 2017.

Roberto Pizarro. Economista xilè. Professor universitari. Exministre de Planificació i ex ambaixador de Xile a l’Equador.


El nostre comentari:

Jorge Aniceto Molinari.S’escriu: «que després va culminar en la dolarització de l’economia i en l’empobriment de la majoria dels equatorians» ens preguntem: ¿això no va ser a l’inrevés?

Rafael Correa.Doncs quan assumeix Correa el càrrec i aplica la seva política, aprofitant una conjuntura molt particular de l’economia mundial, es realitza això que exposa la nota i que va ser beneficiós per al poble d’Equador, manejant un procés econòmic amb dificultats, on també hi va haver denúncies de corrupció, amb expectatives insatisfetes de sectors que encara segueixen pensant que l’economia de l’Equador es pot desprendre de l’economia mundial i emprendre un procés voluntarista d’igualtat social que cap país pot solucionar per decisió pròpia, més enllà de tot el que s’ha avançat i ben assenyala la nota. Ara manejant amb una realitat monetària –el dòlar– que ha impedit a sectors del capital financer operar amb l’especulació contra la gent com ho han fet sense que els governs poguessin –o amb el dubte de que volguessin– impedir-ho a Argentina i Veneçuela.

S’escriu després: «sinó dolaritzar l’economia. Això ha fet dependent la política monetària i canviària equatoriana del Banc de la Reserva Federal dels Estats Units i limitat els espais de maniobra de la política econòmica».

Després s’escriu més endavant: «Perquè en una economia dolaritzada els marges de maniobra són estrets. No hi ha l’alternativa de devaluació com a països amb moneda pròpia. Cau el preu del petroli i es redueixen els ingressos fiscals i això afecta la inversió pública i els programes socials».

La nota descriu el que s’ha fet i d’això hem d’extreure la conclusió que s’ha fet sense els espais de maniobra de la política econòmica. Enhorabona perquè aquests espais manejant la moneda han estat funestos per als governs progressistes; després maneja la possibilitat de fer devaluacions com a mesura de reactivació econòmica, que en el marc actual de l’economia mundial és un verí letal per al desenvolupament econòmic, doncs va directament contra el nivell d’ingressos en moneda forta conquistat pels assalariats, sense tenir possibilitats d’inversions que el mercat mundial condiciona també a l’estabilitat monetària.

EUA i la Unió Europea, han utilitzat impunement la possibilitat de l’emissió monetària –ha arribat a límits demencials– per equilibrar els seus pressupostos i salvar l’equilibri de les seves institucions financeres, diners que per la crisi que origina l’escurçament de la taxa general del capitalisme, han anat a parar als paradisos fiscals i no per a benefici de la seva gent. Això es paga, i avui la sobirania d’aquest gran país del nord com la dels propis països europeus ja pràcticament és inexistent, producte d’un creixent endeutament del que ja no es pot retornar, llavors que un país assumeixi que el dòlar és la seva moneda, està marcant que ja no farà devaluacions i que el que es mesura per al treball en el mercat mundial es mesura pel seu país.

Per descomptat que això no arriba, cal fer una passa més, estendre i propiciar una unitat de mesura monetària mundial i un ingrés fiscal provinent no dels impostos al consum, a la feina i les pensions, sinó sobre la pròpia circulació dels diners, fent il·legal tota circulació que no estigui degudament registrada en els organismes que la societat determini, donant mort als paradisos fiscals. Doncs de no fer-se la crisi no té sortides, com ho ve mostrant clarament la realitat actual.

Equador ens marca un abans i un després si la lliçó d’economia que avui ens està donant, i fins i tot coneixent els desafiaments que enfronta, sabem assimilar-la. El treballador equatorià comprèn que «la revolució ciutadana» ha defensat el seu nivell de vida, però també ha de saber que el futur ja no depèn només del que es faci a Equador sinó del que facin les institucions polítiques, sindicals, socials, etc. per aconseguir un programa al món que imposi la pau i alhora la mort en pau de la predominança de la manera de producció capitalista que és el que impedeix que avui es facin emprenedoria d’interès social que al capitalisme ja no li són rendibles com ara la cura del medi ambient, la salut i l’educació.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 7 d’abril del 2017.

Una visió del món a analitzar.

Una visió del món a analitzar.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Confesso que em resulta el mètode més pràctic per explicar una idea, el de reproduir una nota com aquesta que publica Other News i després comentar-la.

La nota:

El País. Logotip.El País. Divendres, 30 de desembre del 2016.

Les paradoxes del progrés.

Tot i que els polítics populistes s’aprofiten del pessimisme de la població, estem millorant en gairebé tots els paràmetres.

Kiko Llaneras (El País).

Les dades assenyalen que la humanitat està en la millor situació de la seva història i, en canvi, la majoria creu que el món empitjora. Els polítics populistes estan aprofitant aquesta percepció ignorant que estem millorant en tots els paràmetres. El 81% dels votants de Donald Trump creuen que, fa 50 anys, es vivia millor, que el món era un lloc millor. Una opinió que podria definir-se com reaccionària: creu que els canvis estan empitjorant les coses.

Aquesta visió està lluny de limitar-se als votants de Trump. La percepció que el món retrocedeix, que ens dirigim cap a una mena de caos, és àmplia. Segons un estudi de l’Institut Motivaction, el 87% de la població mundial creu que, en els últims 20 anys, la pobresa global ha estat igual o ha empitjorat.

La paradoxa és que les dades deixen clar que aquesta és una idea falsa. El món no empitjora, millora.

No vol dir això –vagi per davant– que el món sigui un lloc perfecte. Ni tan sols un bon lloc. Patim injustícies, guerres, fam i violència. Una minoria de la població posseeix la major part de la riquesa, mentre 760 milions –els 11% més pobres– sobreviuen amb menys de 2 dòlars al dia. La pobresa és quotidiana. Però de tots els escenaris globals que hem conegut (no imaginat o desitjat, sinó conegut) aquest és el millor.

El científic cognitiu i professor de Harvard Steven Pinker és un dels autors que han aportat més dades en defensa d’aquesta tesi. El seu llibre Los ángeles que llevamos dentro (Els àngels que portem a dins) tracta de demostrar que vivim en l’època més pacífica i pròspera de la història. «La gent al llarg i ample del món és més rica, gaudeix de més salut, és més lliure, té major educació, és més pacífica i gaudeix de major igualtat que mai abans», assenyala Pinker a El País. «Totes les estadístiques assenyalen que millorem. En general, la humanitat es troba millor que mai».

L’escriptor i historiador suec Johan Norberg és una altra de les veus destacades d’aquest corrent de pensament. Defensa en el seu llibre Progress: Ten Reasons to Look Forward to the Future (Progrés: deu motius per mirar cap endavant) que el capitalisme és el sistema que més ha fet progressar l’ésser humà i que vivim en el millor moment de nostra història. «El món està millorant ràpidament. De fet, mai abans el món va millorar així de ràpid. Per cada minut d’aquesta conversa, cent persones surten de la pobresa», explica.

Les dades donen suport aquestes afirmacions.

Ens mostren, per exemple, que els adults gaudeixen de vides més llargues i que la mortalitat infantil s’ha dividit entre quatre. El 1960, segons dades de l’OMS i el Banc Mundial, de cada cinc nens un es moria abans de complir cinc anys; ara sobreviuen 19 de cada 20.

La riquesa també s’ha multiplicat. Des de 1980 el percentatge de persones que viuen en la pobresa extrema s’ha reduït a una quarta part. Al sud d’Àsia la patien el 50% i ara al 15%. A l’est d’Àsia i el Pacífic, la pobresa extrema va passar d’afectar al 80% (quatre de cada cinc persones) a tot just el 3,5%.

L’alfabetització va camí de ser universal: el 1980 encara el 44% de les persones sobre el planeta no sabien llegir i escriure; ara són només el 15%, segons dades de l’OCDE i la UNESCO. A més s’està tancant l’escletxa entre l’educació que reben els homes i les dones de tot el món. A Espanya va cicatritzar el 2005. Moltes d’aquestes dades provenen del web Our World in Data, un projecte que recopila indicadors per mostrar com estan canviant les condicions de vida de les persones a tot el món.

Des dels anys vuitanta s’han reduït les guerres. La violència retrocedeix: a les societats agrícoles causava al voltant del 15% de totes les morts, segons el pensador israelià Yuval Harari, autor de Sapiens. D’animals a déus. Durant el segle XX va provocar el 5% i avui només és responsable de l’1% de la mortalitat global.

Per què no veiem aquest progrés.

Si les dades mostren millora, per què hi ha la percepció que empitjorem? Hi ha moltes respostes. Totes correctes i cap completa. La primera és que som més crítics, molt menys tolerants davant els errors i injustícies del sistema. Mai abans la humanitat havia estat tan exigent amb ella mateixa. Coses que avui ens semblen intolerables eren la norma: el 1980, el 54% dels espanyols pensava que ser homosexual era injustificable (aquesta xifra ha baixat fins al 8%). Aquesta exigència ens fa sentir que no millorem (o que, almenys, no millorem prou).

Johan Norberg afegeix una altra resposta: «Tenim millor accés a les notícies i a la comunicació que mai. I en els mitjans, les males notícies són les que venen. Ens assabentem d’alguna mala notícia o algun nou incident cada minut. Els desastres i les tragèdies no són una cosa nova, però els mòbils i les càmeres sí ho són. I això fa que ens doni la impressió que aquests horrors són més freqüents del que eren».

Steven Pinker coincideix: «Mentre el nombre d’incidents o desastres no baixi fins a zero, sempre hi haurà algun per a publicar. Cada cosa que passa és tremendament visible avui dia». Així, les crisis econòmiques i de migrants, els horrors de l’ISIS o el gihadisme (París, Brussel·les, Istanbul…) han entrat gairebé diàriament a les nostres llars a través de molts i molt diversos canals. Avui dia seguim al minut un cop d’estat a Turquia mentre acabem el sopar. La percepció, el pòsit final que queda per culpa d’aquestes tragèdies, és que hem arribat a cotes d’horror inèdites. Les dades –que diuen el contrari– queden sepultats sota l’onada de males notícies.

A tot això cal sumar un altre factor: la nostàlgia. «Quan la gent pensa en «els bons temps», es retrotrau a l’època en què van créixer, una època en què no havien de pagar factures, no tenien fills ni responsabilitats», explica Norberg. Potser el que enyorem no és el món de la nostra joventut sinó la nostra joventut mateixa.

Hi ha una última teoria plantejada per alguns científics i que, a grans trets, defensa que no estem fets per ser feliços. L’evolució ens va dotar d’una biologia que ens impedeix estar absolutament satisfets, perquè així ens manté actius, curiosos, desperts i ambiciosos.

Arma per als polítics.

El debat entre percepció i dades no passaria d’això, d’un debat, si no fos perquè la creença que el món empitjora s’usa amb fins polítics. Si el món empitjora, millorar-lo exigeix canviar el sistema (encara que el sistema, o parts del mateix, sempre segons les dades, ens fan anar a millor). Qui s’oposi a canviar-ho tot serà algú que s’oposa a frenar l’empitjorament del món. És a dir, un egoista, un immoral, o un irresponsable. O tot alhora. «Els polítics populistes ens volen espantats i difonen mites sobre amenaces immediates per a la nostra supervivència i manera de vida. Perquè saben que la gent espantada vol construir murs i votar a homes forts que prometen mantenir-nos fora de perill», reflexiona Norberg.

¿Què passa amb la crisi? Molts polítics esgrimeixen la crisi com a evidència que anem a pitjor. I, en certa manera, tenen raó. A Espanya sembla aventurat dir que vivim millor que l’any 2005. Aquest país travessa la crisi més greu en dècades i ha retrocedit en els últims anys a causa del mal moment econòmic. Però això no implica que, en termes generals i a llarg termini, estem empitjorant. El PIB per habitant està al nivell de 2004. Pocs indicadors ens han tornat més enllà de 2000 i molts no han deixat de millorar. Es tracta d’alteracions puntuals –que provoquen sofriment a milers d’individus, és clar–, però que formen part d’un procés que abasta segles.

Ho explica Pinker: «Hi ha períodes de pujades i baixades, que, en general, no arriben a alterar una progressió sostinguda. Per exemple, la taxa de crim als Estats Units va créixer una mica l’any passat respecte a l’anterior, però en general la tendència en global és de descens. Un altre exemple: la xifra de morts per guerres va augmentar després de 2011, a causa de la guerra de Síria, però va seguir sent molt més baixa que en els 50, els 60, els 70, els 80 i els 90».

En pensar en la crisi, a més, solem oblidar que el món no és només Occident. Mentre Europa i els Estats Units patien la recessió, en altres parts el progrés no només no es va aturar sinó que es va accelerar. Entre 2005 i 2013, en el conjunt del planeta, la pobresa extrema es va reduir a la meitat. L’esperança de vida va augmentar en 3 anys i es va reduir la mortalitat infantil en tots els continents.

La paradoxa de la desigualtat.

Per descomptat hi ha peròs, asteriscs que posar al progrés sostingut de la humanitat. Un és la desigualtat. Les diferències han augmentat en molts països rics, com els Estats Units, Alemanya o Suècia. En el cas d’Espanya, aquest augment ha fet que sigui un dels països amb rendes més desiguals de la UE.

Però de nou sembla necessari mirar fora de les nostres fronteres. Si ho fem veurem que la desigualtat global no creix, sinó que es redueix. El motiu és que milions de persones a la Xina, Índia i altres països han escapat de la pobresa. «Els pobres s’estan enriquint més ràpid que els rics», explica Pinker. Segons càlculs de Tomas Hellebrandt i Paolo Mauro, en un treball per al Peterson Institute for International Economics, la desigualtat de renda s’ha reduït de 69 a 65 punts entre 2003 i 2013. Les diferències entre rics i pobres globals són molt grans, però s’estan estrenyent.

A més la relació entre desigualtat i pobresa ha canviat. «La desigualtat augmenta perquè els rics tenen més sense que això –i per primera vegada en la història de la humanitat– suposi que els pobres tinguin menys», explica l’economista Branko Milanovic, autor de Los que tienen y los que no tienen (Els que tenen i els que no tenen, Alianza editorial) i Global inequality: A new approach for the age of globalization. «La riquesa pot créixer sense que afecti la subsistència de gran part de la població». Durant segles no hi va haver creixement i, per tant, la riquesa d’uns era la pobresa d’altres. Això ja no és així.

«Hi ha un altre punt», afegeix Johan Norberg. «La desigualtat se sol mesurar només en diners, però hi ha més angles. Bill Gates és deu milions de vegades més ric que tu, però ¿la seva vida és deu milions de vegades millor que la teva? No ho crec. Sí, té un avió privat, però probablement faci servir el mateix mòbil que tu i el mateix ordinador que tu. I segurament no viurà 30 anys més que tu i no té un 99% menys de probabilitats que tu que els seus fills morin abans dels 5 anys. En coses no econòmiques és possible que hi hagi més igualtat. Per exemple en educació o accés sanitari».

Pinker encara va més lluny: «La desigualtat econòmica no és un un problema fonamental; la pobresa ho és. Si les persones estan més sanes, ben alimentades, i gaudeixen les seves vides, no importa com de gran sigui la casa de JK Rowling. I les taxes de pobresa global estan caient».

¿Però què és millorar?

Posem l’exemple d’una tribu de l’Amazones que fa 100 anys vivia enmig de la jungla sense que ningú ni res pertorbés la seva existència. L’any passat una empresa fustera va acabar amb el seu hàbitat. El món, tal com el coneixien, ha acabat de forma traumàtica per a ells. ¿Com asseverar que per aquesta tribu el món ha progressat? No hi ha una concepció irrefutable sobre el que es considera progressar. És indubtable que vivim més, hi ha menys pobresa, més confort i menys violència. ¿Però som més feliços?

Alguns pensadors com Yuval Harari plantegen aquest debat. ¿És més feliç avui un miner de Sibèria que un caçador-recol·lector de fa vint mil anys? Resulta impossible saber-ho. Un acord per a mesurar si la humanitat ha progressat és saber si hem millorat en els paràmetres que exigim per ser feliços. És a dir, si els nostres governs ens van concedint el que els portem segles demanant: bona salut, educació, confort, temps d’oci, llibertat. Successius estudis han observat que, en general, els països on tenen aquestes coses les persones es diuen més feliços, consideren que han progressat.

Com a espècie, com a civilització, com a món, hem avançat cap el que considerem progrés, cap al que hem perseguit i entenem com un món millor. Seguim lluny d’un món perfecte o ideal, si és que existeix. Però les dades ens diuen que, tot i percepcions –interessades o no–, avancem pel bon camí. Encara que costi de creure, encara que falti molt per fer.

Publicat per Other News.

El nostre comentari:

Jorge Aniceto Molinari.No vaig a l’examen rigorós de les dades (poden analitzar diferències i potser alguna sigui important) sinó als conceptes que són en aquest cas els que si m’interessen.

Hi ha una percepció generalitzada que el món va malament, i que per tant una de les conclusions lògiques és que el capitalisme ha de caure, i per a això es valora erròniament el que hem analitzat en els estudis de Marx, Engels, Lenin…

Tots els mode de producció han fet la seva aportació al progrés humà, i el seu cicle és de naixement, desenvolupament i mort, ¿Quina és l’etapa actual de la manera de producció capitalista?: no tinc dues respostes vàlides, tinc una sola: estem a la etapa en què la predominança de la manera de producció ha de morir i donar passes transitòries cap a un nou mode de producció i la nota no té elements per contradir aquesta afirmació.

¿Això és producte què els números del món van malament?: No, els que sí que comencen tot són els números del capitalisme que sí van malament. Segurament l’autor de la nota no ha de formar part de cap dels enormes grups humans que avui pateixen les conseqüències de la situació actual, i per als quals no cal un judici asèptic amb respecte a la realitat.

Esclarim que el capitalisme és un sistema competitiu en què l’estat simultani i combinat d’ascensos i fallides de diferents organitzacions empresarials està en la seva naturalesa (en el seu ADN com es diu ara). Sempre hi ha alguna crisi, tret que ara la crisi general (que sempre s’ha correspost a grans cicles històrics) té un contingut i una característica ja irreversible, abasta a tota la societat i està per assimilar el que el capitalisme ha generat i estalviar tragèdies humanes, necessita superar-lo. Esclarim un cop més: això no suposa la fi del capitalisme, sí de la seva predominança, el capitalisme com a mode de producció en la seva declinació sobreviurà anys, com ha passat amb les formes de producció anteriors. L’extensió i intensificació de la guerra –com anunci sempre de fets transcendentals– ho corrobora. (Aquesta dada està absent en la nota que comentem).

No són motiu d’aquest comentari nostre quines són en el nostre concepte les mesures de transició necessàries per posar fi a la predominança capitalista, segurament ja tindrem oportunitat de tornar un cop més sobre el tema.

Això podríem completar-lo amb la dada de l’augment de l’endeutament general en permanent creixement dels Estats i també de les persones i l’augment exponencial dels anomenats paradisos fiscals.

Per si fos poca la confirmació a allò que estudiat i escrit per Marx, diguem que no es tracta de crear un «model» alternatiu que «competeixi» amb el capitalisme sinó el de desenvolupar imposant la PAU, les mesures de transició necessàries per a la mort de seva predominança. Són aquestes precisament, «les mesures de transició», les que a l’esquerra li estan impedint per ara un acostament al pensament de Marx, d’Engels, de Lenin, per citar si dubteu als més destacats, en no poder definir-les i perdre en consideracions reformistes, estatistes i inda mais. L’arbre no els està permetent veure el bosc. O dit d’una altra forma, pel fals dilema de reforma o revolució, amb el qual es va etiquetar la crisi de la socialdemocràcia europea, previ a les guerres mundials en què es van diferenciar els que votaven els crèdits de guerra per als seus governs, dels que intervenien per denunciar el caràcter de la guerra i generar accions com la revolució russa per imposar la pau.

Un comentari més, dit si es vol amb ironia: aquest tipus d’anàlisi que estem comentant és molt comú en l’esquerra actual quan s’accedeix a posicions de govern.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 6 de febrer del 2017.