La càrrega de la prova.

La càrrega de la prova.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Lenin escrivint, oli de Brodski.Hi ha una premissa profundament errònia, si és que es vol analitzar la realitat amb algun dels ensenyaments més elementals del marxisme: la mateixa part de l’encert que tot govern d’esquerra o progressista té com a objectiu començar a construir una societat superior a la capitalista, amb la qual cosa el que s’aconsegueix és invertir la càrrega de la prova. El que faci ha de ser per definició una mica superior al que és avui el capitalisme. I això no només que no és possible, sinó que Marx, Engels, Lenin -els més destacats- mai ho van proposar.

Llavors ¿quina és la tasca i com és la diferència entre revolucionaris i reformistes?: els primers organitzen la seva acció sobre la base dels treballadors per propiciar que aquests avancin en drets i reivindicacions, que en el desenvolupament del capitalisme li permetin sortejar els avatars de les crisis i de les pròpies condicions d’explotació en el treball. Els reformistes s’adeqüen al sistema i com en el cas paradigmàtic de la Segona Internacional, arriben a votar els crèdits de guerra perquè els seus governs puguin desenvolupar-la. Qualsevol similitud o semblança amb les actituds actuals enfront de la guerra en curs és només coincidència.

¿Com sorgeix llavors la confusió?, sorgeix a partir de la derrota de Lenin el 1924, en què sobre la base del triomf de la revolució russa s’argumenta i es desenvolupa la perspectiva d’una construcció alternativa al capitalisme, dient que se surt d’ell però en definitiva construint una mena de capitalisme d’Estat al que se li bateja com «socialisme real», que alhora va significar -la revolució russa-, com en el seu moment la revolució francesa un revulsiu enorme en l’avanç dels drets de la humanitat, però alhora va ser part de la tragèdia humana en el desenvolupament de la segona guerra mundial.

Superada la crisi -en el capitalisme- que va generar dues guerres mundials, l’ús per primer cop d’armes nuclears, i la destrucció immensa en vides humanes i riqueses acumulades per l’aparell productiu de la humanitat, aquest reprèn el seu creixement amb nous paradigmes, particularment en el que té a veure amb el saltar les barreres nacionals (el naixement a Mont Pellerin del neoliberalisme), per construir un desenvolupament capitalista basat en complexos empresarials multinacionals molt superiors al poder dels Estats, als quals sotmeten a un constant i en augment endeutament, a l’enviliment dels valors monetaris que fa que la crisi tingui una dimensió superior a l’anterior, que encara conservant la forma, de xoc entre estats en la realitat respon a la pugna d’aquests complexos pel permanent i inexorable agostejament de la taxa general de guany i el lent però persistent decreixement en la pròpia taxa en què es mesura l’augment de l’economia mundial. (Lenin, «L’imperialisme fase superior del capitalisme», 1916).

Alhora, i això és molt important tenir-ho en compte, aconsegueix invertir la càrrega de la prova, són les conduccions estatals en mans de corrents d’origen en l’esquerra, les que han de demostrar que són superiors a les construccions clàssiques, que ha anat desenvolupant el capitalisme i que avui estan embolicades en la nova crisi global, ja irreversible per la predominança d’aquesta manera de producció.

Aquí també en aquest desenvolupament es manifesta una nova gran contradicció; es fa suposar que el capitalisme ha de caure en la confrontació i ser substituït íntegrament per un nou mode de producció, fet que no va ocórrer amb les maneres de producció anteriors i que res no assenyala que hagi de passar ara, sí que mesures de transició suposin la pèrdua de la seva predominança posant l’aparell productiu al servei de la societat i no de la burocràcia estatal com sembla ser l’objectiu dels «revolucionaris» en aquesta etapa de la història. Ara no confondre això amb estatitzacions que van haver de realitzar necessàriament per preservar en defensa de la societat l’aparell productiu de la mateixa, o a un nivell menor quan per defensar el treball de la gent s’ha recorregut a la formació cooperativa.

José Batlle Ordóñez (1858-1929).Ve bé per il·lustrar el que afirmem, el paper que va complir en l’Uruguai a principis del segle 20, el govern de José Batlle i Ordoñez -profund coneixedor de les idees de Marx i Engels-, que sobre la base del desenvolupament d’activitats bàsiques en mans de l’Estat, promovent la immigració, va estimular la creació de mitjanes i petites empreses que van donar la base democràtica que avui sustenta el país, però que avui vénen retrocedint en dimensió i en nombre enfront de les característiques actuals del desenvolupament capitalista, en aquesta arribada traumàtica als límits de l’esgotament de la taxa general de guany. Batlle com Marx, no eren estatistes però aplicaven en els seus programes el paper positiu que complia l’Estat en una determinada etapa del desenvolupament capitalista. Aquests aspectes del desenvolupament, poden ser analitzats tant en la NEP de Lenin, com en la pròpia revolució xinesa i la seva realitat actual, la revolució cubana afrontant el bloqueig i el desenvolupament actual de la seva economia, així com les contradiccions en l’esquerra que es van manifestar traumaticament -entre estatistes i antiestatistes- en la revolució espanyola, avortant-la, més enllà del paper criminal del feixisme.

La capacitat dels treballadors per gestionar una cooperativa o un Estat, sempre estarà condicionada a les condicions generals del desenvolupament del capitalisme. El confondre això i posar la construcció estatal o cooperativa com un fi en sí mateix, condueix inexorablement per les pròpies condicionants de la crisi a errades o horrors que a la vida social es paguen amb crims o tragèdies. Ara no abordar el desafiament quan toca, passant per les estatitzacions o les cooperatives si cal, també és un crim. Això explica clarament el caràcter de les trucades tesis d’abril de Lenin i la necessitat d’acció del seu partit previ al que després va ser la revolució d’octubre. D’això fa 100 anys.

Llavors ¿com es resol això?: com es va resoldre en 1917, mitjançant el programa, que avui sembla més complicat perquè l’esquerra ha abandonat l’estudi i el mètode dels seus mestres. La vida mostra a poc que els estudiem que no han estat superats.

Vegem un exemple: l’expresident Mujica va parlar a l’ONU al setembre del 2013, i va fer un discurs comunista, al que després ningú ha tornat, ni el mateix autor. Mujica aquí no va exposar el que estava fent el seu govern, no va parlar que estava aplicant un sistema tributari «just» com sí ho deia el ministre Astori, sense esclarir que això era el que es podia fer dins el sistema per intentar mantenir el nivell ocupacional del país dins de les coordenades del capitalisme cada cop més complicats, va parlar com insinuant quines mesures havien de prendre a nivell universal per sortir de la greu crisi actual. No va dir nosaltres estem blindats i fora de perill de la crisi com ho fan pràcticament la totalitat dels dirigents del Front Ampli a Uruguai, caient en ingenuïtat i on es combinen accions positives per al desenvolupament social amb errades o horrors greus en la gestió administrativa, inclòs el propi dissertant a l’ONU. Que sí va insinuar en aquesta oportunitat que el camí era la moneda única i universal i un sistema impositiu basat en la circulació dels diners.

Ara d’això no es parla perquè la càrrega de la prova pesa tant que per ara és una llosa difícil d’aixecar.

A vegades la justícia triga però…

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 28 abril de 2017.

La muralla xinesa, el mur amb Mèxic.

La muralla xinesa, el mur amb Mèxic.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

A continuació i d’acord a la nostra pràctica, una nota per pensar i després la comentem:

Xina és propietària de la reserva en divises més elevada del món.

Bandera xinesa.Xina és propietària de la reserva en divises més elevada del món, va dir avui el governador del Banc Central del país asiàtic, Zhou Xiaoxuan, qui va aconsellar però «no sobrereaccionar» davant l’acumulació monetària.

En declaracions al Diari del Poble, Zhou Va dir que «la Xina encara posseeix la major reserva de divises del món, molta més que el segon país de la llista».

Tot i això, apunten, no hi ha necessitat que el país sobrerreaccioni a les àmplies existències de divises, a l’hora de treballar sobre polítiques.

En una conferència de premsa en el marc de les «Dues Sessions», el governador de l’ens central xinès va dir que les reserves ascendien a tres bilions 500.000.000.000 de dòlars a finals de febrer, un augment de sis mil 900 milions de dòlars respecte a gener. El lleu augment també va posar fi a una baixa de set mesos.

Les últimes dades publicades per l’Administració Estatal de Divises de la Xina demostra que el governador destaca que aquestes reserves també incloïen algunes partides innecessàries de diners, i explica que la reserva de divises de la Xina va iniciar una ràpida carrera des del 2002.

Després de la crisi financera mundial, el flux de capitals des dels països desenvolupats ha adoptat un augment considerable de mesures quantitatives flexibles cap als mercats emergents.

El Fons Monetari Internacional (FMI) calcula la liquiditat creada pels països desenvolupats en uns uns 4.2 bilions de dòlars.

Zhou ha afegit que almenys un terç d’aquests diners va fluir cap a la Xina. Amb la recuperació econòmica d’alguns països desenvolupats, aquests capitals de menor afluència i estabilitat fluiran de nou, ha assenyalat.

«Per tant, la tendència a la caiguda de les reserves en moneda estrangera de la Xina és un fenomen normal», va argumentar.

Al seu torn, el vicegovernador del Banc Popular de la Xina, Yi Gang, va destacar que el RMB, la divisa xinesa, es troba en el primer nivell de monedes internacionals després que va ser inclòs per l’FMI en el Dret Especial de Gir (DEG).

Pan Gongsheng, diputat de la APN, en la seva intervenció en la mateixa conferència de premsa, ha informat que s’han produït alguns canvis estructurals cap a una millor direcció en les forquilles d’actius.

«Fa uns quants anys, al voltant del 70-80 per cent de les reserves van ser retingudes pels òrgans governamentals, mentre que al final de l’any passat, al voltant del 50 per cent d’elles van ser mantingudes en òrgans governamentals i un altre 50 per cent en entitats del mercat», va dir.

(Informació de Notimex).


El nostre comentari:

Jorge Aniceto Molinari.El president Trump va a completar el mur de separació dels EUA amb Mèxic, tal el que diuen les informacions més recents.

Ara què passaria si en funció de la nota que comentem, Mèxic decidís per si mateix i davant seu eliminar el seu signe monetari i passar-se al dòlar, com va fer la dreta a Equador fa ja uns quants anys i quan encara no teníem la baixa pronunciada en el preu del petroli.

Bé, bé,… ja estaríem escoltant les crítiques impietoses de tots els teòrics monetaristes, amb arrel en els segles passats, que per desenvolupar les seves teories necessiten de les trucades sobiranies monetàries, punt de suport de les «burgesies nacionals» en una important etapa del desenvolupament del capitalisme.

També estaríem perjudicant als qui manegen la moneda particularment a Mèxic, la qual cosa és tot un negoci, com es veu mostrant encara en posicions antagòniques els processos d’Argentina i Veneçuela.

No conec, –no estic dient que no existeixi, cap treball–, partint de la hipòtesi d’una moneda única i universal, en tant Lord Keynes va fer la proposta a la fi de la segona guerra mundial i els grans conglomerats empresarials multinacionals treballen en els seus moviments econòmics i financers sobre la base d’una cistella de monedes i les assegurances corresponents, una mena de valor universal, tot i que en les seves pugnes sempre és un element d’inestabilitat intrínseca al propi sistema.

Del que si estem segurs és que en aquesta hipòtesi el mur del President Trump passaria a millor sort. Avui els murs i els impediments fronterers són un dur negoci contra la gent, el gran capital, el govern del món en mans dels complexos empresarials multinacionals no té problemes de fronteres, en el seu poder estan avui totes les possibilitats tecnològiques de la humanitat i el diners es vessen –amb totes les seves conseqüències– fins als límits mateixos de les possibilitats concretes de rendibilitat per als inversors del sistema.

Els seus problemes esdevenen amb que els límits possibles de la taxa de guany cada vegada s’esgoten més.

Les reserves xineses són avui un poderós instrument que podria ser utilitzat en benefici de la humanitat si aquesta, o millor dit el millor d’aquesta es posés d’acord en donar mort en pau a la predominança del capitalisme i instrumentés una moneda única i universal, i donés alineaments per donar mort als paradisos fiscals i implantar un sistema impositiu exclusiu sobre la base de la circulació dels diners.

¿Quan manca per això?: voluntat política; avui a 100 anys de la revolució russa sabem, llegint a Lenin, que això es construeix, fonamentalment quan les condicions han anat madurant.

És aquesta manca de voluntat política el que avui trava la possibilitat per a la humanitat de planificar una activitat econòmica en benefici de la gent, en la rendibilitat de les empreses de la manera de producció capitalista ja no és possible.

Planificar el treball humà, preparant i utilitzant –remunerat adequadament– tota la mà d’obra disponible de la humanitat dins la predominança d’aquest sistema li és inabastable.

Podríem sí llavors parlar d’un objectiu important per construir un «model socialista» per a la humanitat, definició que avui és factor de desorientació en l’esquerra acte enredada en les seves construccions estatistes.

La contradicció que hem de resoldre –la voluntat política– és entre la pèrdua permanent de llocs de treball dignes a la predominança d’aquesta manera de producció i la possibilitat real de desenvolupar iniciatives de benefici col·lectiu i individual capaços aquests de preparar i utilitzar aquesta mà d’obra disponible.

No faltaria qui ens digui: «això ho han de fer els Estats», la nostra resposta és contundent: el temps d’aquesta possibilitat per als Estats ja va passar –sense desconèixer que encara poden tenir tasques molt imports, conjunturals, de defensa de la gent– però el futur de la humanitat ja no estarà en mans de les burocràcies estatals i s’obre llavors tot un capítol d’anàlisi sobre quins organismes necessita la humanitat que sense burocràcia construeixin el futur superant aquesta etapa on l’extensió i aprofundiment de la guerra és una tragèdia suïcida.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 18 març 2017.

Una visió del món a analitzar.

Una visió del món a analitzar.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Confesso que em resulta el mètode més pràctic per explicar una idea, el de reproduir una nota com aquesta que publica Other News i després comentar-la.

La nota:

El País. Logotip.El País. Divendres, 30 de desembre del 2016.

Les paradoxes del progrés.

Tot i que els polítics populistes s’aprofiten del pessimisme de la població, estem millorant en gairebé tots els paràmetres.

Kiko Llaneras (El País).

Les dades assenyalen que la humanitat està en la millor situació de la seva història i, en canvi, la majoria creu que el món empitjora. Els polítics populistes estan aprofitant aquesta percepció ignorant que estem millorant en tots els paràmetres. El 81% dels votants de Donald Trump creuen que, fa 50 anys, es vivia millor, que el món era un lloc millor. Una opinió que podria definir-se com reaccionària: creu que els canvis estan empitjorant les coses.

Aquesta visió està lluny de limitar-se als votants de Trump. La percepció que el món retrocedeix, que ens dirigim cap a una mena de caos, és àmplia. Segons un estudi de l’Institut Motivaction, el 87% de la població mundial creu que, en els últims 20 anys, la pobresa global ha estat igual o ha empitjorat.

La paradoxa és que les dades deixen clar que aquesta és una idea falsa. El món no empitjora, millora.

No vol dir això –vagi per davant– que el món sigui un lloc perfecte. Ni tan sols un bon lloc. Patim injustícies, guerres, fam i violència. Una minoria de la població posseeix la major part de la riquesa, mentre 760 milions –els 11% més pobres– sobreviuen amb menys de 2 dòlars al dia. La pobresa és quotidiana. Però de tots els escenaris globals que hem conegut (no imaginat o desitjat, sinó conegut) aquest és el millor.

El científic cognitiu i professor de Harvard Steven Pinker és un dels autors que han aportat més dades en defensa d’aquesta tesi. El seu llibre Los ángeles que llevamos dentro (Els àngels que portem a dins) tracta de demostrar que vivim en l’època més pacífica i pròspera de la història. «La gent al llarg i ample del món és més rica, gaudeix de més salut, és més lliure, té major educació, és més pacífica i gaudeix de major igualtat que mai abans», assenyala Pinker a El País. «Totes les estadístiques assenyalen que millorem. En general, la humanitat es troba millor que mai».

L’escriptor i historiador suec Johan Norberg és una altra de les veus destacades d’aquest corrent de pensament. Defensa en el seu llibre Progress: Ten Reasons to Look Forward to the Future (Progrés: deu motius per mirar cap endavant) que el capitalisme és el sistema que més ha fet progressar l’ésser humà i que vivim en el millor moment de nostra història. «El món està millorant ràpidament. De fet, mai abans el món va millorar així de ràpid. Per cada minut d’aquesta conversa, cent persones surten de la pobresa», explica.

Les dades donen suport aquestes afirmacions.

Ens mostren, per exemple, que els adults gaudeixen de vides més llargues i que la mortalitat infantil s’ha dividit entre quatre. El 1960, segons dades de l’OMS i el Banc Mundial, de cada cinc nens un es moria abans de complir cinc anys; ara sobreviuen 19 de cada 20.

La riquesa també s’ha multiplicat. Des de 1980 el percentatge de persones que viuen en la pobresa extrema s’ha reduït a una quarta part. Al sud d’Àsia la patien el 50% i ara al 15%. A l’est d’Àsia i el Pacífic, la pobresa extrema va passar d’afectar al 80% (quatre de cada cinc persones) a tot just el 3,5%.

L’alfabetització va camí de ser universal: el 1980 encara el 44% de les persones sobre el planeta no sabien llegir i escriure; ara són només el 15%, segons dades de l’OCDE i la UNESCO. A més s’està tancant l’escletxa entre l’educació que reben els homes i les dones de tot el món. A Espanya va cicatritzar el 2005. Moltes d’aquestes dades provenen del web Our World in Data, un projecte que recopila indicadors per mostrar com estan canviant les condicions de vida de les persones a tot el món.

Des dels anys vuitanta s’han reduït les guerres. La violència retrocedeix: a les societats agrícoles causava al voltant del 15% de totes les morts, segons el pensador israelià Yuval Harari, autor de Sapiens. D’animals a déus. Durant el segle XX va provocar el 5% i avui només és responsable de l’1% de la mortalitat global.

Per què no veiem aquest progrés.

Si les dades mostren millora, per què hi ha la percepció que empitjorem? Hi ha moltes respostes. Totes correctes i cap completa. La primera és que som més crítics, molt menys tolerants davant els errors i injustícies del sistema. Mai abans la humanitat havia estat tan exigent amb ella mateixa. Coses que avui ens semblen intolerables eren la norma: el 1980, el 54% dels espanyols pensava que ser homosexual era injustificable (aquesta xifra ha baixat fins al 8%). Aquesta exigència ens fa sentir que no millorem (o que, almenys, no millorem prou).

Johan Norberg afegeix una altra resposta: «Tenim millor accés a les notícies i a la comunicació que mai. I en els mitjans, les males notícies són les que venen. Ens assabentem d’alguna mala notícia o algun nou incident cada minut. Els desastres i les tragèdies no són una cosa nova, però els mòbils i les càmeres sí ho són. I això fa que ens doni la impressió que aquests horrors són més freqüents del que eren».

Steven Pinker coincideix: «Mentre el nombre d’incidents o desastres no baixi fins a zero, sempre hi haurà algun per a publicar. Cada cosa que passa és tremendament visible avui dia». Així, les crisis econòmiques i de migrants, els horrors de l’ISIS o el gihadisme (París, Brussel·les, Istanbul…) han entrat gairebé diàriament a les nostres llars a través de molts i molt diversos canals. Avui dia seguim al minut un cop d’estat a Turquia mentre acabem el sopar. La percepció, el pòsit final que queda per culpa d’aquestes tragèdies, és que hem arribat a cotes d’horror inèdites. Les dades –que diuen el contrari– queden sepultats sota l’onada de males notícies.

A tot això cal sumar un altre factor: la nostàlgia. «Quan la gent pensa en «els bons temps», es retrotrau a l’època en què van créixer, una època en què no havien de pagar factures, no tenien fills ni responsabilitats», explica Norberg. Potser el que enyorem no és el món de la nostra joventut sinó la nostra joventut mateixa.

Hi ha una última teoria plantejada per alguns científics i que, a grans trets, defensa que no estem fets per ser feliços. L’evolució ens va dotar d’una biologia que ens impedeix estar absolutament satisfets, perquè així ens manté actius, curiosos, desperts i ambiciosos.

Arma per als polítics.

El debat entre percepció i dades no passaria d’això, d’un debat, si no fos perquè la creença que el món empitjora s’usa amb fins polítics. Si el món empitjora, millorar-lo exigeix canviar el sistema (encara que el sistema, o parts del mateix, sempre segons les dades, ens fan anar a millor). Qui s’oposi a canviar-ho tot serà algú que s’oposa a frenar l’empitjorament del món. És a dir, un egoista, un immoral, o un irresponsable. O tot alhora. «Els polítics populistes ens volen espantats i difonen mites sobre amenaces immediates per a la nostra supervivència i manera de vida. Perquè saben que la gent espantada vol construir murs i votar a homes forts que prometen mantenir-nos fora de perill», reflexiona Norberg.

¿Què passa amb la crisi? Molts polítics esgrimeixen la crisi com a evidència que anem a pitjor. I, en certa manera, tenen raó. A Espanya sembla aventurat dir que vivim millor que l’any 2005. Aquest país travessa la crisi més greu en dècades i ha retrocedit en els últims anys a causa del mal moment econòmic. Però això no implica que, en termes generals i a llarg termini, estem empitjorant. El PIB per habitant està al nivell de 2004. Pocs indicadors ens han tornat més enllà de 2000 i molts no han deixat de millorar. Es tracta d’alteracions puntuals –que provoquen sofriment a milers d’individus, és clar–, però que formen part d’un procés que abasta segles.

Ho explica Pinker: «Hi ha períodes de pujades i baixades, que, en general, no arriben a alterar una progressió sostinguda. Per exemple, la taxa de crim als Estats Units va créixer una mica l’any passat respecte a l’anterior, però en general la tendència en global és de descens. Un altre exemple: la xifra de morts per guerres va augmentar després de 2011, a causa de la guerra de Síria, però va seguir sent molt més baixa que en els 50, els 60, els 70, els 80 i els 90».

En pensar en la crisi, a més, solem oblidar que el món no és només Occident. Mentre Europa i els Estats Units patien la recessió, en altres parts el progrés no només no es va aturar sinó que es va accelerar. Entre 2005 i 2013, en el conjunt del planeta, la pobresa extrema es va reduir a la meitat. L’esperança de vida va augmentar en 3 anys i es va reduir la mortalitat infantil en tots els continents.

La paradoxa de la desigualtat.

Per descomptat hi ha peròs, asteriscs que posar al progrés sostingut de la humanitat. Un és la desigualtat. Les diferències han augmentat en molts països rics, com els Estats Units, Alemanya o Suècia. En el cas d’Espanya, aquest augment ha fet que sigui un dels països amb rendes més desiguals de la UE.

Però de nou sembla necessari mirar fora de les nostres fronteres. Si ho fem veurem que la desigualtat global no creix, sinó que es redueix. El motiu és que milions de persones a la Xina, Índia i altres països han escapat de la pobresa. «Els pobres s’estan enriquint més ràpid que els rics», explica Pinker. Segons càlculs de Tomas Hellebrandt i Paolo Mauro, en un treball per al Peterson Institute for International Economics, la desigualtat de renda s’ha reduït de 69 a 65 punts entre 2003 i 2013. Les diferències entre rics i pobres globals són molt grans, però s’estan estrenyent.

A més la relació entre desigualtat i pobresa ha canviat. «La desigualtat augmenta perquè els rics tenen més sense que això –i per primera vegada en la història de la humanitat– suposi que els pobres tinguin menys», explica l’economista Branko Milanovic, autor de Los que tienen y los que no tienen (Els que tenen i els que no tenen, Alianza editorial) i Global inequality: A new approach for the age of globalization. «La riquesa pot créixer sense que afecti la subsistència de gran part de la població». Durant segles no hi va haver creixement i, per tant, la riquesa d’uns era la pobresa d’altres. Això ja no és així.

«Hi ha un altre punt», afegeix Johan Norberg. «La desigualtat se sol mesurar només en diners, però hi ha més angles. Bill Gates és deu milions de vegades més ric que tu, però ¿la seva vida és deu milions de vegades millor que la teva? No ho crec. Sí, té un avió privat, però probablement faci servir el mateix mòbil que tu i el mateix ordinador que tu. I segurament no viurà 30 anys més que tu i no té un 99% menys de probabilitats que tu que els seus fills morin abans dels 5 anys. En coses no econòmiques és possible que hi hagi més igualtat. Per exemple en educació o accés sanitari».

Pinker encara va més lluny: «La desigualtat econòmica no és un un problema fonamental; la pobresa ho és. Si les persones estan més sanes, ben alimentades, i gaudeixen les seves vides, no importa com de gran sigui la casa de JK Rowling. I les taxes de pobresa global estan caient».

¿Però què és millorar?

Posem l’exemple d’una tribu de l’Amazones que fa 100 anys vivia enmig de la jungla sense que ningú ni res pertorbés la seva existència. L’any passat una empresa fustera va acabar amb el seu hàbitat. El món, tal com el coneixien, ha acabat de forma traumàtica per a ells. ¿Com asseverar que per aquesta tribu el món ha progressat? No hi ha una concepció irrefutable sobre el que es considera progressar. És indubtable que vivim més, hi ha menys pobresa, més confort i menys violència. ¿Però som més feliços?

Alguns pensadors com Yuval Harari plantegen aquest debat. ¿És més feliç avui un miner de Sibèria que un caçador-recol·lector de fa vint mil anys? Resulta impossible saber-ho. Un acord per a mesurar si la humanitat ha progressat és saber si hem millorat en els paràmetres que exigim per ser feliços. És a dir, si els nostres governs ens van concedint el que els portem segles demanant: bona salut, educació, confort, temps d’oci, llibertat. Successius estudis han observat que, en general, els països on tenen aquestes coses les persones es diuen més feliços, consideren que han progressat.

Com a espècie, com a civilització, com a món, hem avançat cap el que considerem progrés, cap al que hem perseguit i entenem com un món millor. Seguim lluny d’un món perfecte o ideal, si és que existeix. Però les dades ens diuen que, tot i percepcions –interessades o no–, avancem pel bon camí. Encara que costi de creure, encara que falti molt per fer.

Publicat per Other News.

El nostre comentari:

Jorge Aniceto Molinari.No vaig a l’examen rigorós de les dades (poden analitzar diferències i potser alguna sigui important) sinó als conceptes que són en aquest cas els que si m’interessen.

Hi ha una percepció generalitzada que el món va malament, i que per tant una de les conclusions lògiques és que el capitalisme ha de caure, i per a això es valora erròniament el que hem analitzat en els estudis de Marx, Engels, Lenin…

Tots els mode de producció han fet la seva aportació al progrés humà, i el seu cicle és de naixement, desenvolupament i mort, ¿Quina és l’etapa actual de la manera de producció capitalista?: no tinc dues respostes vàlides, tinc una sola: estem a la etapa en què la predominança de la manera de producció ha de morir i donar passes transitòries cap a un nou mode de producció i la nota no té elements per contradir aquesta afirmació.

¿Això és producte què els números del món van malament?: No, els que sí que comencen tot són els números del capitalisme que sí van malament. Segurament l’autor de la nota no ha de formar part de cap dels enormes grups humans que avui pateixen les conseqüències de la situació actual, i per als quals no cal un judici asèptic amb respecte a la realitat.

Esclarim que el capitalisme és un sistema competitiu en què l’estat simultani i combinat d’ascensos i fallides de diferents organitzacions empresarials està en la seva naturalesa (en el seu ADN com es diu ara). Sempre hi ha alguna crisi, tret que ara la crisi general (que sempre s’ha correspost a grans cicles històrics) té un contingut i una característica ja irreversible, abasta a tota la societat i està per assimilar el que el capitalisme ha generat i estalviar tragèdies humanes, necessita superar-lo. Esclarim un cop més: això no suposa la fi del capitalisme, sí de la seva predominança, el capitalisme com a mode de producció en la seva declinació sobreviurà anys, com ha passat amb les formes de producció anteriors. L’extensió i intensificació de la guerra –com anunci sempre de fets transcendentals– ho corrobora. (Aquesta dada està absent en la nota que comentem).

No són motiu d’aquest comentari nostre quines són en el nostre concepte les mesures de transició necessàries per posar fi a la predominança capitalista, segurament ja tindrem oportunitat de tornar un cop més sobre el tema.

Això podríem completar-lo amb la dada de l’augment de l’endeutament general en permanent creixement dels Estats i també de les persones i l’augment exponencial dels anomenats paradisos fiscals.

Per si fos poca la confirmació a allò que estudiat i escrit per Marx, diguem que no es tracta de crear un «model» alternatiu que «competeixi» amb el capitalisme sinó el de desenvolupar imposant la PAU, les mesures de transició necessàries per a la mort de seva predominança. Són aquestes precisament, «les mesures de transició», les que a l’esquerra li estan impedint per ara un acostament al pensament de Marx, d’Engels, de Lenin, per citar si dubteu als més destacats, en no poder definir-les i perdre en consideracions reformistes, estatistes i inda mais. L’arbre no els està permetent veure el bosc. O dit d’una altra forma, pel fals dilema de reforma o revolució, amb el qual es va etiquetar la crisi de la socialdemocràcia europea, previ a les guerres mundials en què es van diferenciar els que votaven els crèdits de guerra per als seus governs, dels que intervenien per denunciar el caràcter de la guerra i generar accions com la revolució russa per imposar la pau.

Un comentari més, dit si es vol amb ironia: aquest tipus d’anàlisi que estem comentant és molt comú en l’esquerra actual quan s’accedeix a posicions de govern.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 6 de febrer del 2017.

Treball: hi ha molt per fer.

Treball: hi ha molt per fer.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

A propòsit d’una interessant nota d’Esteban Valenti.

Jorge Aniceto Molinari.Estima OPP (Oficina de Planejament i Pressupost del Poder Executiu d’Uruguai): que el 65% dels llocs de feina que actualment existents al país, en un futur relativament proper podran ser substituïts per programari-robots.

És la fi del treball assalariat o és la fi de tot tipus de treball o simplement d’una reducció amb el que això implica?

Sens dubte que el que està en crisi és el treball assalariat, lluny encara de desaparèixer de la faç de la terra, doncs del seu naixement està directament emparentat amb la manera de producció capitalista, i el que la crisi ja inexorable porta a la seva fi és a la predominança d’aquesta forma de producció, ofegada ja que organitza el treball en la societat en funció de la taxa general de rendibilitat –és el seu ADN, com es diu ara–. Li resulta llavors més rendible desenvolupar la indústria de la guerra que fer alguna cosa en benefici de la gent. No busquem llavors només raons ètiques en la seva manera de procedir, sinó comprendre la base econòmica del problema, que ens permetin apuntar cap a les úniques solucions radicals (de l’arrel) que el problema té.

Estan els de dreta i també els d’esquerra que es resisteixen a admetre que aquesta manera de producció té límits i que modificar les condicions en què es processa la crisi, tendeix inexorablement a conduir-nos a quins són els camins per a la transició en pau de la predominança d’un sistema per processar el naixement d’un altre mode de producció.

Fins ara ha predominat el que va resultar de la derrota –almenys per un lapsus de temps en la història de la humanitat– de les idees de Marx, Engels, i després de la mort de Lenin, que porta a pensar en l’aparell de l’Estat com l’únic mitjà de generar un sistema econòmic que confronti amb el capitalisme. El que no vol dir que en determinades circumstàncies conjunturals aquest ha estat el camí –el de l’Estat– per resoldre els problemes de la gent, com va passar en la primera guerra mundial.

Nosaltres pensem que com a horitzó polític, és una via morta i que és precisament en el treball assalariat on en major grau s’expressa aquesta contradicció.

El treball assalariat és en aquest període històric en què la predominança del sistema de producció capitalista té vigència, un regulador de totes les relacions socials, de la salut, de l’ensenyament, de la forma de vida de la gent.

Existeixen i sens dubte que tenen valor altres formes, però és la del treball assalariat la qual determina el que avui es diu l’estat d’ànim de tota la societat. La gent sent que el treball assalariat comença a ser cada vegada més escàs i amb diferenciacions abismals en les formes de remuneració. Aquest fet és també visible en les diferenciacions salarials de l’anomenat socialisme real.

Per això la nostra insistència en que si el món regula la seva activitat econòmica posant al servei de la humanitat una mesura monetària única i universal que avui només està a l’abast dels conglomerats empresarials multinacionals a través d’una cistella de monedes i les assegurances corresponents, transforma radicalment els sistemes impositius que avui estan basats en els impostos al consum, a la feina i a les pensions, per un sistema basat en la circulació dels diners, on cap transacció és vàlida si no està degudament registrada en els organismes que la societat determini, per entrar així en un camí per impedir la guerra, assegurar la pau, i crear el treball necessari i beneficiós per a la gent, que avui el capitalisme no aborda perquè no li és rendible.

Això no elimina ni l’existència del capitalisme, i per tant l’existència del treball assalariat, però el fet que la societat tingui recursos per encarar tasques que la humanitat necessita i que al capitalisme no li són ja rendibles, significa un avanç gegantí i fa del treball assalariat –que creixerà almenys en una primera etapa– una necessitat social no al servei de la rendibilitat sinó al servei de la pròpia gent. Segurament en el desenvolupament d’aquestes tasques el que elimini de treball assalariat la tecnologia, es guanyarà en profit d’un millor nivell de vida general de la societat, i donarà una nova base per als sistemes de protecció social.

No es tracta de crear una renda personal bàsica i universal, sense tocar els ressorts bàsics del predomini de la manera de producció capitalista: la moneda i els impostos, si no de tenir instruments socials –en totes les disciplines–, que permetin que el conjunt de la població estigui apte per a complir una activitat beneficiosa per a la societat tota. Això està en directa contradicció amb les burocràcies estatals que avui la tecnologia mostra que és possible rebutjar, sense rebutjar la democràcia, que avui més que mai sent el pes precisament dels aparells burocràtics.

En això ens va la vida, entre la guerra i la capacitat de donar naixement al desenvolupament d’un nou mode de producció que han insinuat i avançat particularment en l’ensenyament i en la salut, les revolucions socialistes.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 22 desembre 2016.

(Castellano) Jaime Pérez

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.