Crisis, crisis eren les d’abans. A propòsit de l’elecció argentina.

Crisis, crisis eren les d’abans. A propòsit de l’elecció argentina.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Bandera de l'Argentina.¿Va guanyar Macri o va perdre Cristina Fernández?

Per a nosaltres segueix sense aparèixer, per ara, la classe obrera argentina: així de senzill.

No està adormida ni de festa, hi ha una tensa expectativa per un munt de motius que tractarem d’explicar, succintament, encara que poc per iniciar una anàlisi que necessitem seguir fent perquè sigui més complet.

Fins al 2002, l’exèrcit com Partit dels conservadors, va intervenir en tots els processos polítics de l’Argentina, avui ja no ho pot fer a aquest nivell. Els EUA de l’organització dels seus «serveis» fent pesar la seva potència imperialista, ha passat a ser un mer estat «gendarme» i el suport que pot oferir ja no té el pes anterior, o almenys està més ràpidament qüestionat.

El peronisme va organitzar i es va recolzar en un Poder Sindical; sindicats i exèrcit era la seva base de suport a l’Estat, i en la població, comptant amb un aliat internacional: la necessitat de forces socials per al desenvolupament del capitalisme (1945). Fet aquest que despertava com avui a Veneçuela, l’odi, i l’acció temerària de la dreta tradicional i rància de l’oligarquia.

Ara l’administració del capitalisme té els seus bemolls, entre ells la corrupció, no es tracta de ser iguals (que ningú sigui més que ningú), sinó de treure avantatges, la competència et mata.

La debilitat ideològica de l’esquerra per organitzar sindicats, ha estat el taló d’Aquil·les per donar-li un programa que permeti el seu desenvolupament.

Perón i més que Perón, Eva Perón, va ser capaç de donar en conjunció amb una conjuntura en la conducció de l’exèrcit d’un programa a nivell de la conducció de l’Estat, que ràpidament va rebre un suport massiu.

Avui aquest programa està esgotat o no és suficient per resoldre els problemes que planteja l’organització del treball.

Cristina Fernández ha intentat usufructuar l’herència peronista, però no s’ha pogut desprendre del seu entorn burocràtic emparentat directament amb la corrupció en les seves formes d’administració i de gestió. Macri usufructuant la crisi del peronisme ha accedit al poder però més enllà de les seves intencions, utilitza al màxim les pors dels inversors cap al peronisme –que aquí a l’Uruguai sabem que existeixen i hem tingut beneficis amb això– els seus interessos fan que en un termini no gaire llarg, estigui despertant a aquest proletariat, colpejat de mil maneres, i ara també colpejat per l’avenç tecnològic i la falta d’una resposta programàtica a aquest.

Lula al Brasil va partir d’una profunda renovació en el moviment sindical, cap al moviment polític. En el curs d’aquest procés ha tingut contratemps similars, en un paisatge, política, sindical i militar, amb moltes similituds; difícilment avui pugui recuperar posicions sense un programa que li doni entitat ideològica al moviment popular.

Per això parlar de vencedors, o de situacions tancades en l’actual desenvolupament de l’Argentina, és almenys una visió molt curta dels fenòmens socials que estan latents i que no faltaran elements que facin que es revifin.

No tenim elements suficients, però tot indica que la «desaparició» de Santiago Maldonado va ser un acte de les forces encara existents, que van tenir a càrrec les repressions del terrorisme d’Estat, per assenyalar-li a Macri que estaven presents i havia de tenir-les en compte. Així com la seva aparició prèvia a les eleccions.

Macri per ara ha mantingut lluny del comentari públic els seus manejos financers i empresarials però difícilment ho pugui mantenir si el nivell de vida i de seguretat en el treball dels argentins decau. L’anomenat argentí mitjà per ara confia que això no succeeixi, però la seva paciència també té límits.

Els processos polítics argentins han estat molt rics, i també terriblement dramàtics en el seu menyspreu als drets humans. Argentina ha estat un camp d’assaig per al pitjor del feixisme actual, l’oligarquia centenària, i una classe obrera formada ràpidament per una industrialització que es va desenvolupar i va entrar en crisi en un marge relativament petit d’anys. La seva cultura directament emparentada amb la del nostre país, el tango, el futbol, la psicologia, etc. etc. fan que pensem que les bases per a un ressorgiment són presents, la tasca com la que va emprendre Lenin el 1900, a Rússia, és donar-li una estructura ideològica a un procés que fins ara no l’ha tingut, si bé avui hi ha fins i tot un Papa argentí.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo. Dimecres, 25 d’octubre de 2017.

Sólo le pido a Dios… (Només li demano a Déu…).

Sólo le pido a Dios… (Només li demano a Déu…).

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Món mans.«Sólo le pido a Dios
Que la guerra no me sea indiferente
Es monstruo grande y pisa fuerte
Toda la pobre inocencia de la gente».

(«Només li demano a Déu
Que la guerra no em sigui indiferent
És un monstre gran i trepitja fort
Tota la pobra innocència de la gent»).

Jorge Aniceto Molinari.El món està en guerra –i s’estén–, el capitalisme com a mode de producció predominant ja no pot viure sense ella, forma part dels seus càlculs i previsions pressupostàries.

Llevat que el millor de la humanitat s’uneixi per posar fi a aquesta predominança, cosa que avui apareix com molt difícil –la manca de voluntat política, l’endarreriment ideològic, la manca de rigorositat científica en les anàlisis polítiques, l’egoisme individual o de grups que pretenen preservar privilegis enfront de la resta de la societat– però des del punt de vista tecnològic la humanitat està en condicions d’abordar-la en un molt curt, curtíssim termini. Cobrir aquest desfasament pot ser crucial, per això tot esforç val per poder sortir de la prehistòria i en el trànsit ingressar en la construcció d’una societat superior.

El més terrible encara, és comprovar que avui ens fan viure amb les conseqüències, com si es tractés la violència, simplement i inconscientment d’una dada de la realitat. Les destruccions, els bombardejos, les migracions, els desplaçaments de milers i milers d’éssers humans, morts i vexacions de tot tipus, la droga, el rentat de diners, les accions mafioses, que conscient o inconscientment es van traslladant a la quotidianitat de la informació i a una forma de vida de convivència amb la violència. I no hi ha població d’algun Estat que d’alguna manera no ho estigui patint.

Si a això li sumem la sensació basada en els fets reals de la deterioració del sistema per proveir de treball digne, tenim en si un còctel explosiu.

Què és el que no hi cap en el raonament predominant?: que ja no hi ha nacions imperialistes, sí hi ha Estats gendarmes que acompleixen la funció que els assignen els conglomerats empresarials multinacionals en pugna per la taxa de guany en permanent esgotament. A més d’endeutar-se el que si fan els Estats amb més aparell productiu –i una llarga història de sinistre Imperialisme– és envilir la seva moneda i imposar-la als pobles aprofitant, particularment en aquest cas la debilitat ideològica de l’esquerra que encara esgrimeix l’argument de la sobirania monetària i que és per la dreta un mitjà pressupostari nacional de baixar el nivell de vida de la gent mentre no se’ls torni immanejable, com ja ha començat a ocórrer. Un exemple és l’Argentina de Macri, i fins i tot la Veneçuela de Maduro en ser-li aliè al control monetari. Són exemples significatius que apareixen a les antípodes ideològiques.

Llavors la radicació de la indústria de guerra no depèn de l’enfrontament entre nacions, i de cap dels tipus de confrontacions de diferent origen, sinó de la rendibilitat d’aquest sector indicatiu de la indústria capitalista, que a més no es pot explicar en la necessitat dels interessos nacionals dels estats, que estan augmentant permanentment el seu endeutament i alhora agreugen la crisi en la prestació de serveis elementals per a la seva pròpia població. L’anomenat fenomen Trump potser sigui una explicació a la inversa, com sí hi haurà una inèrcia referida a la història anterior del capitalisme. Trump parla més de no involucrar-se en guerres que no li siguin rendibles, com si pogués triar aquesta eventualitat.

El replegament a les fronteres nacionals (veurem com de veritat hi ha en això) que comparteixen Trump i esquerres (clàssiques i de les altres), fa que la consigna de la pau, fonamental en la revolució bolxevic i origen de la crisi de la socialdemocràcia europea (voten els crèdits de guerra als seus respectius governs) en el procés de la primera guerra mundial, avui només estigui a càrrec del Papa Francesc, de Mujica a l’ONU al setembre del 2013, i de Juan Manuel Santos en rebre el premi Nobel de la Pau, no són els únics, però si es destaquen fent un centre en això de vegades puntuals. Cal destacar que aquesta va ser la preocupació fonamental del revolucionari cubà Fidel Castro en els seus darrers anys de vida.

La indústria de guerra –en altre temps dinamitzadora de les economies nacionals– ja no és nacional sinó multinacional i avui el seu curs alimenta no els pressupostos nacionals per les conquestes econòmiques, si que per contra és el pretext per a una assignació de recursos per sobre de les necessitats dels pobles fent efecte també en els pressupostos d’aquelles nacions amb aparell productiu més desenvolupat. Els deutes i els paradisos fiscals creixen sense solució de continuïtat com si no tinguessin límit, nosaltres estem convençuts que si el té, i per això no dubtem en plantejar-nos primer una política de pau, després el maneig de dues eines claus, la moneda única i universal, un sistema impositiu, també universal, basat en la circulació dels diners, eliminant els impostos al consum, al treball i a les pensions i donant mort als paradisos fiscals, cap operació al planeta pot ser vàlida sense el registre que la societat determini. També sabem que per a això necessitem en primer lloc de la unió dels treballadors del món, per fer realitat allò de que la seva pàtria és la humanitat tota, com era l’objectiu de la Primera Internacional, durant la conducció de Karl Marx i Frederic Engels. D’aquí la necessitat del gir en la conducció política dels Estats, partits i sindicats, on la classe obrera pugui hegemonitzar una conducció en la qual es reconegui el millor de la humanitat. Hem de confessar que quan la intervenció de Mujica a l’ONU, pensem que el gir començava a donar-se, però després va venir el silenci, i una altra vegada a esperar pacientment que el talp faci la seva feina.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 2 febrer 2017.