La muralla xinesa, el mur amb Mèxic.

La muralla xinesa, el mur amb Mèxic.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

A continuació i d’acord a la nostra pràctica, una nota per pensar i després la comentem:

Xina és propietària de la reserva en divises més elevada del món.

Bandera xinesa.Xina és propietària de la reserva en divises més elevada del món, va dir avui el governador del Banc Central del país asiàtic, Zhou Xiaoxuan, qui va aconsellar però «no sobrereaccionar» davant l’acumulació monetària.

En declaracions al Diari del Poble, Zhou Va dir que «la Xina encara posseeix la major reserva de divises del món, molta més que el segon país de la llista».

Tot i això, apunten, no hi ha necessitat que el país sobrerreaccioni a les àmplies existències de divises, a l’hora de treballar sobre polítiques.

En una conferència de premsa en el marc de les «Dues Sessions», el governador de l’ens central xinès va dir que les reserves ascendien a tres bilions 500.000.000.000 de dòlars a finals de febrer, un augment de sis mil 900 milions de dòlars respecte a gener. El lleu augment també va posar fi a una baixa de set mesos.

Les últimes dades publicades per l’Administració Estatal de Divises de la Xina demostra que el governador destaca que aquestes reserves també incloïen algunes partides innecessàries de diners, i explica que la reserva de divises de la Xina va iniciar una ràpida carrera des del 2002.

Després de la crisi financera mundial, el flux de capitals des dels països desenvolupats ha adoptat un augment considerable de mesures quantitatives flexibles cap als mercats emergents.

El Fons Monetari Internacional (FMI) calcula la liquiditat creada pels països desenvolupats en uns uns 4.2 bilions de dòlars.

Zhou ha afegit que almenys un terç d’aquests diners va fluir cap a la Xina. Amb la recuperació econòmica d’alguns països desenvolupats, aquests capitals de menor afluència i estabilitat fluiran de nou, ha assenyalat.

«Per tant, la tendència a la caiguda de les reserves en moneda estrangera de la Xina és un fenomen normal», va argumentar.

Al seu torn, el vicegovernador del Banc Popular de la Xina, Yi Gang, va destacar que el RMB, la divisa xinesa, es troba en el primer nivell de monedes internacionals després que va ser inclòs per l’FMI en el Dret Especial de Gir (DEG).

Pan Gongsheng, diputat de la APN, en la seva intervenció en la mateixa conferència de premsa, ha informat que s’han produït alguns canvis estructurals cap a una millor direcció en les forquilles d’actius.

«Fa uns quants anys, al voltant del 70-80 per cent de les reserves van ser retingudes pels òrgans governamentals, mentre que al final de l’any passat, al voltant del 50 per cent d’elles van ser mantingudes en òrgans governamentals i un altre 50 per cent en entitats del mercat», va dir.

(Informació de Notimex).


El nostre comentari:

Jorge Aniceto Molinari.El president Trump va a completar el mur de separació dels EUA amb Mèxic, tal el que diuen les informacions més recents.

Ara què passaria si en funció de la nota que comentem, Mèxic decidís per si mateix i davant seu eliminar el seu signe monetari i passar-se al dòlar, com va fer la dreta a Equador fa ja uns quants anys i quan encara no teníem la baixa pronunciada en el preu del petroli.

Bé, bé,… ja estaríem escoltant les crítiques impietoses de tots els teòrics monetaristes, amb arrel en els segles passats, que per desenvolupar les seves teories necessiten de les trucades sobiranies monetàries, punt de suport de les «burgesies nacionals» en una important etapa del desenvolupament del capitalisme.

També estaríem perjudicant als qui manegen la moneda particularment a Mèxic, la qual cosa és tot un negoci, com es veu mostrant encara en posicions antagòniques els processos d’Argentina i Veneçuela.

No conec, –no estic dient que no existeixi, cap treball–, partint de la hipòtesi d’una moneda única i universal, en tant Lord Keynes va fer la proposta a la fi de la segona guerra mundial i els grans conglomerats empresarials multinacionals treballen en els seus moviments econòmics i financers sobre la base d’una cistella de monedes i les assegurances corresponents, una mena de valor universal, tot i que en les seves pugnes sempre és un element d’inestabilitat intrínseca al propi sistema.

Del que si estem segurs és que en aquesta hipòtesi el mur del President Trump passaria a millor sort. Avui els murs i els impediments fronterers són un dur negoci contra la gent, el gran capital, el govern del món en mans dels complexos empresarials multinacionals no té problemes de fronteres, en el seu poder estan avui totes les possibilitats tecnològiques de la humanitat i el diners es vessen –amb totes les seves conseqüències– fins als límits mateixos de les possibilitats concretes de rendibilitat per als inversors del sistema.

Els seus problemes esdevenen amb que els límits possibles de la taxa de guany cada vegada s’esgoten més.

Les reserves xineses són avui un poderós instrument que podria ser utilitzat en benefici de la humanitat si aquesta, o millor dit el millor d’aquesta es posés d’acord en donar mort en pau a la predominança del capitalisme i instrumentés una moneda única i universal, i donés alineaments per donar mort als paradisos fiscals i implantar un sistema impositiu exclusiu sobre la base de la circulació dels diners.

¿Quan manca per això?: voluntat política; avui a 100 anys de la revolució russa sabem, llegint a Lenin, que això es construeix, fonamentalment quan les condicions han anat madurant.

És aquesta manca de voluntat política el que avui trava la possibilitat per a la humanitat de planificar una activitat econòmica en benefici de la gent, en la rendibilitat de les empreses de la manera de producció capitalista ja no és possible.

Planificar el treball humà, preparant i utilitzant –remunerat adequadament– tota la mà d’obra disponible de la humanitat dins la predominança d’aquest sistema li és inabastable.

Podríem sí llavors parlar d’un objectiu important per construir un «model socialista» per a la humanitat, definició que avui és factor de desorientació en l’esquerra acte enredada en les seves construccions estatistes.

La contradicció que hem de resoldre –la voluntat política– és entre la pèrdua permanent de llocs de treball dignes a la predominança d’aquesta manera de producció i la possibilitat real de desenvolupar iniciatives de benefici col·lectiu i individual capaços aquests de preparar i utilitzar aquesta mà d’obra disponible.

No faltaria qui ens digui: «això ho han de fer els Estats», la nostra resposta és contundent: el temps d’aquesta possibilitat per als Estats ja va passar –sense desconèixer que encara poden tenir tasques molt imports, conjunturals, de defensa de la gent– però el futur de la humanitat ja no estarà en mans de les burocràcies estatals i s’obre llavors tot un capítol d’anàlisi sobre quins organismes necessita la humanitat que sense burocràcia construeixin el futur superant aquesta etapa on l’extensió i aprofundiment de la guerra és una tragèdia suïcida.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 18 març 2017.

Els secrets actuals, les generacions futures.

Els secrets actuals, les generacions futures.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Jorge Aniceto Molinari.Segurament les futures generacions podran accedir a una informació que avui nosaltres ens està vedada.

El mateix ens passa a nosaltres en relació a les generacions anteriors. Avui coneixem episodis i detalls que els contemporanis ignoraven i només podien especular amb l’existència d’aquests.

Després de la segona guerra mundial, quan el món per al sistema capitalista va començar a ser un sol mercat, i als avatars nacionals a formar part del portal les dificultades empresarials per mantenir-se i desenvolupar-se, sobre possibilitats reals de govern cada vegada més acotades, els secrets a nivell dels serveis d’intel·ligència constituïren un material privilegiat al qual el comú dels mortals avui no tenim accés.

Podem suposar quants i quins cops d’Estat es van armar des dels serveis secrets de les grans potències, ara el detall de cadascuna de les accions que segurament han comprès des de l’armament de guerrilles, fugues de penals, atemptats de la més diversa mena per ara és una nebulosa, manejos monetaris, dels articles de consum, agents que intervenen en els mateixos, etc. etc. Perquè convinguem que tan important com manejar els exèrcits nacionals i poder disposen d’agents a ells, per a les grans potències ha estat fonamental el poder fer una operació en què la pinça tingués el control els dos braços. És clar, la vida ha mostrada que això no és lineal i sempre hi ha riscos pels quals ells han de maniobrar; la guerrilla cubana per exemple que van creure controlar al principi, se’ls hi va anar de les mans i es va convertir en bandera de rebel·lia per tota l’esquerra llatinoamericana, amb la qual cosa van tractar d’assumir aquesta dada de la realitat i convertir-la en un instrument de supertàctica per l’avortar-la.

El mateix ha passat a l’interior dels exèrcits, on el suborn i el xantatge en una important quantitat de casos han estat derrotats, ajudats també pel notori declivi econòmic dels altre temps poderosos imperialistes.

El que no vol dir que amb l’ascens de Trump no reneixin els «ordres» que s’ofereixin per a les noves circumstàncies, per allò de l’ou de la serp, sobre el qual escrivia encertadament el dirigent comunista uruguaià Rodney Arismendi.

Ara què important que seria per a la gent que tot això fos transparent, sabem que no ho podrà ser fins que la base econòmica de la societat no ho sigui.

Un símptoma d’això és que els analistes polítics, parteixen sempre de les dades de la seva realitat política, no van al fons de les qüestions. Això té molt a veure també amb la manera pel qual es finança el seu treball. Per exemple sabem que a Rússia governa Putin, el seu govern a més té presència forta en els mitjans, ara ¿quina és l’estructura real del seu govern?, això normalment no es desenvolupa i segurament és aquí on està l’explicació del seu paper en la política internacional.

El mateix succeeix amb Trump encara que en el cas dels EUA la novel·la política està més difosa. Per exemple s’ha dit que per al triomf de Trump, la col·laboració de Putin ha estat activa, però no conec estudis sobre la relació econòmica de les dues bases de sustentació d’aquests lideratges, on segurament hi haurà pistes per saber encertadament que està passant.

¿Què fem amb això? A que avui és d’una gran importància per comprendre el curs dels fets saber realment quines característiques té l’actual crisi irreversible de la predominança de la manera de producció capitalista. Tant Trump, com Putin, són gerents, importants, però les decisions centrals es prenen a un altre nivell.

El problema és que aquest altre nivell no troba sortides per la crisi, i el creixement de la guerra comença a fer-se demencial per a la humanitat.

Mentrestant la «superestructura», política, sindical, religiosa, social, viu una realitat virtual on aquest procés es viu com en una bombolla, només molt de tant en quant el món de la ciència alerta amb missatges clars –perquè els té–, sobre l’existència d’aquesta altra realitat, però és molt simple comprendre que avui encara el món de la ciència està desagregat d’aquesta realitat que es viu a la «política».

¿Fins quan això seguirà així?: part de la resposta la té l’«esquerra» que pel seu bagatge ideològic avui tindria elements per actuar a un nivell superior. Els seus mestres sempre es van preocupar de documentar els seus estudis sobre la base material de la societat i el seu desenvolupament.

Ara avui la seva preocupació és el xiringuito, cosa que no és en si criticable, sinó que la sort de la xiringuito dependrà en darrera instància de la mateixa sort de la humanitat. Avui no hi ha elaboració teòrica, ni ideològica, per comprendre en quina etapa està el desenvolupament, econòmic, social i polític del món.

A l’Uruguai per exemple ha passat la commoció del canvi Nelson; els comentaris van al pla polític i les seves implicacions, però estem davant d’un submón de moviments de capitals sense el control de la societat, ara si l’Uruguai pren mesures pròpies i s’allunya del que avui es fa al món, també s’allunya del que avui és l’activitat empresarial amb els riscos que això suposa per la repercussió en l’aparell productiu i en el treball de la gent. Tampoc és justificable la posició que només correspon fer el que legalment està aprovat. En això també estan compresos els anomenats acords dels bancs centrals, importants però que no han pogut impedir l’increment permanent dels paradisos fiscals, dels deutes dels estats i de les demencials emissions monetàries. Cal actuar amb un programa que involucri a tota la societat.

Mujica a l’ONU, setembre del 2013, va prendre el toro per les banyes, i va insinuar un camí –convinguem en honor a la veritat, que no era el seu camí habitual el parlar de la moneda i dels impostos–, però després la seva deserció i la dels seus respatllers polítics ha estat total. La seva compareixença està gravada i s’accedeix a ella fàcilment per Internet, i són de les que no s’esborren.

¿Es podrà reprendre aquest camí i avançar? Nosaltres creiem que sí, que el destí de la humanitat no està en la confrontació de models sinó el de fer pesar sobre la base del millor de la humanitat les mesures de transició necessàries per a la mort en pau de la predominança de la manera de producció capitalista.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 2 de març del 2017.

La riquesa del llenguatge.

La riquesa del llenguatge.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Jorge Aniceto Molinari.El nostre llenguatge té una característica formidable, i és la que a vegades una frase nua clarament que pensa qui la escriu, el tema està en poder desentranyar el problema i tenir instruments per analitzar-los i no sempre comptem amb ells.

El que ve succeint a Espanya, peculiar en sobre formes té facetes que són fàcilment identificables en una altra realitat en tant la manera de producció que té predominança és la mateixa a tot el món, amb l’agregat que d’acord al que hem vingut estudiant i analitzant no podria ser d’una altra manera.

La nota que té origen a Argentina, està referida, reiterem a Espanya, i la frase és la següent:

El fracàs del feble i impopular actual govern es traurà posada a la coalició governant i deixa en immillorables condicions electorals a Podem. L’esquerda existeix a Espanya, es respira a l’aire i s’observa als carrers. Qualsevol semblança amb la realitat política del nostre país no és pura coincidència. Al cap i a la fi, la història sempre estigué tallada per la disputa entre models de distribució i de concentració.

Comencem pel «al cap i a la fi»; la història mai estigué tallada per la disputa entre models de distribució i de concentració. Cada mode de producció ha vingut ocupant un lloc en la història humana, en una història signada per la lluita de classes, com súper origen –el de la lluita de classes– és el centre d’un debat que la ciència encara no ha revelat i que importants corrents –amb les que no simpatitzem– l’atribueixen a la condició humana i en suma a un «natural egoisme». Des del primer ésser humà que utilitza una arma (podria ser un pal o una pedra), fins el primer que penso en què organitzant el treball (la primera humil plusvàlua) obtenint la possibilitat de desenvolupar-se «empresarialment» ha transcorregut molta aigua sota els ponts.

Ara és una dada de la realitat, a Uruguai, a l’Argentina, a Espanya, a EUA, a Rússia… que les organitzacions polítiques, sindicals i de diferent índole, no caracteritzen la crisi actual de la forma de producció predominant, i sí exerceixen la competència entre si, parlant de models. Uns aprofiten el seu torn, els altres esperen els toqui i esmolen les seves armes de competència com si la crisi els donés un termini per satisfer les seves apetències.

Cap crisi local, prenguem el país del món que prenguem, és producte només i exclusivament de les errades, dels horrors, o de la corrupció dels partits governants nacionals, que això contribueix, no cap el menor dubte, com que també hi ha governs que l’han sabut gestionar, el problema és que en algun cas es creuen els amos d’una veritat de gestió que tampoc pot tenir una mesura nacional. La crisi empresarial fa més que predominin els horrors en la gestió.

La democràcia exercida pels partits polítics i des dels Estats ha estat sens dubte una conquesta per a la humanitat, i encara queden molts trams per recórrer a tot arreu del món per arribar-hi. També cal saber que el sistema empresarial que es correspon a la forma de producció predominant ja fa molt temps que ha sobrepassat els límits estatals i el seu poder és molt més gran que el més gran dels poders de qualsevol Estat a la terra i això influeix en tot, també en l’elecció dels governs.

Si a això li afegim el desenvolupament de la burocràcia, inexorable, que acompanya el desenvolupament dels Estats, estem en un cercle viciós que no es pot trencar a nivell nacional, i que posa en perill l’existència de les formes democràtiques dins de la predominança de la forma de producció capitalista.

Europa i en particular l’esquerra europea va fer aigua en les seves concepcions durant l’anomenada «primavera àrab». Recordem que un dels seus pecats originals no va ser precisament el «reformisme» sinó el de votar els crèdits de guerra en els prolegòmens de les guerres mundials. La democràcia es va conquistar en aquesta part del món en una realitat amb determinada base empresarial, aquesta realitat s’ha anat transformant en la mesura que les principals empreses que competeixen entre si són multinacionals. El vestir l’intent d’aquestes multinacionals per arrabassar les fronteres àrabs amb els principis democràtics no ha estat només un frau sinó una enorme tragèdia per a la humanitat que avui no s’acaba d’entendre enmig dels projectes de construir diferents tipus de murs.

Llavors? Primer caracteritzem la crisi. Per a nosaltres és irreversible dins de la predominança de la manera de producció capitalista. Cal imposar la pau, ja, i impulsar mesures de transició que ajudin a aquesta predominança a morir en pau. Per als que ens considerem comunistes és un desafiament que obliga a recordar als mestres:

«El Comunisme no és simplement una conseqüència derivada de la situació especial d’Anglaterra o de qualsevol altre país per separat, sinó un corol·lari que es desprèn necessàriament i inevitablement de les premisses implícites en les condicions generals de la Civilització moderna».

(Friedrich Engels, 1843).

«El Comunisme no és un estat que ha d’implantar, un ideal al que hagi de subjectar la realitat. Nosaltres en diem Comunisme al Moviment real (wirkliche Bewegung) que anul·la i supera l’estat de coses actual».

(Engels & Marx, Die deutsche Ideologie, 1845-1846).

I aquí sorgeixen enfocaments que ens separen encara més dels que venim analitzant l’inici d’aquesta nota.

Cada organització política i sindical en el món actual, particularment d’esquerra com en el cas que dóna origen a aquesta nota reivindica el seu rol per fer del seu Estat el creditor de les seves més estimades utopies, i no només que ja no és possible sinó que mai va ser possible en tant l’Estat tenia fins que van ser útils a la humanitat per un determinat període, en tant es realitzava el desenvolupament nacional de les economies i això es va correspondre al desenvolupament del capitalisme.

¿En què pot estar llavors radicat el problema? En les mesures de transició, que de cap manera poden ser estatistes (això no vol dir descartar per a casos molt puntuals, conjunturals) sinó que hauran de ser universals sobre la base de dues eines: la moneda i els impostos.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 11 de febrer del 2017.

Una visió del món a analitzar.

Una visió del món a analitzar.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Confesso que em resulta el mètode més pràctic per explicar una idea, el de reproduir una nota com aquesta que publica Other News i després comentar-la.

La nota:

El País. Logotip.El País. Divendres, 30 de desembre del 2016.

Les paradoxes del progrés.

Tot i que els polítics populistes s’aprofiten del pessimisme de la població, estem millorant en gairebé tots els paràmetres.

Kiko Llaneras (El País).

Les dades assenyalen que la humanitat està en la millor situació de la seva història i, en canvi, la majoria creu que el món empitjora. Els polítics populistes estan aprofitant aquesta percepció ignorant que estem millorant en tots els paràmetres. El 81% dels votants de Donald Trump creuen que, fa 50 anys, es vivia millor, que el món era un lloc millor. Una opinió que podria definir-se com reaccionària: creu que els canvis estan empitjorant les coses.

Aquesta visió està lluny de limitar-se als votants de Trump. La percepció que el món retrocedeix, que ens dirigim cap a una mena de caos, és àmplia. Segons un estudi de l’Institut Motivaction, el 87% de la població mundial creu que, en els últims 20 anys, la pobresa global ha estat igual o ha empitjorat.

La paradoxa és que les dades deixen clar que aquesta és una idea falsa. El món no empitjora, millora.

No vol dir això –vagi per davant– que el món sigui un lloc perfecte. Ni tan sols un bon lloc. Patim injustícies, guerres, fam i violència. Una minoria de la població posseeix la major part de la riquesa, mentre 760 milions –els 11% més pobres– sobreviuen amb menys de 2 dòlars al dia. La pobresa és quotidiana. Però de tots els escenaris globals que hem conegut (no imaginat o desitjat, sinó conegut) aquest és el millor.

El científic cognitiu i professor de Harvard Steven Pinker és un dels autors que han aportat més dades en defensa d’aquesta tesi. El seu llibre Los ángeles que llevamos dentro (Els àngels que portem a dins) tracta de demostrar que vivim en l’època més pacífica i pròspera de la història. «La gent al llarg i ample del món és més rica, gaudeix de més salut, és més lliure, té major educació, és més pacífica i gaudeix de major igualtat que mai abans», assenyala Pinker a El País. «Totes les estadístiques assenyalen que millorem. En general, la humanitat es troba millor que mai».

L’escriptor i historiador suec Johan Norberg és una altra de les veus destacades d’aquest corrent de pensament. Defensa en el seu llibre Progress: Ten Reasons to Look Forward to the Future (Progrés: deu motius per mirar cap endavant) que el capitalisme és el sistema que més ha fet progressar l’ésser humà i que vivim en el millor moment de nostra història. «El món està millorant ràpidament. De fet, mai abans el món va millorar així de ràpid. Per cada minut d’aquesta conversa, cent persones surten de la pobresa», explica.

Les dades donen suport aquestes afirmacions.

Ens mostren, per exemple, que els adults gaudeixen de vides més llargues i que la mortalitat infantil s’ha dividit entre quatre. El 1960, segons dades de l’OMS i el Banc Mundial, de cada cinc nens un es moria abans de complir cinc anys; ara sobreviuen 19 de cada 20.

La riquesa també s’ha multiplicat. Des de 1980 el percentatge de persones que viuen en la pobresa extrema s’ha reduït a una quarta part. Al sud d’Àsia la patien el 50% i ara al 15%. A l’est d’Àsia i el Pacífic, la pobresa extrema va passar d’afectar al 80% (quatre de cada cinc persones) a tot just el 3,5%.

L’alfabetització va camí de ser universal: el 1980 encara el 44% de les persones sobre el planeta no sabien llegir i escriure; ara són només el 15%, segons dades de l’OCDE i la UNESCO. A més s’està tancant l’escletxa entre l’educació que reben els homes i les dones de tot el món. A Espanya va cicatritzar el 2005. Moltes d’aquestes dades provenen del web Our World in Data, un projecte que recopila indicadors per mostrar com estan canviant les condicions de vida de les persones a tot el món.

Des dels anys vuitanta s’han reduït les guerres. La violència retrocedeix: a les societats agrícoles causava al voltant del 15% de totes les morts, segons el pensador israelià Yuval Harari, autor de Sapiens. D’animals a déus. Durant el segle XX va provocar el 5% i avui només és responsable de l’1% de la mortalitat global.

Per què no veiem aquest progrés.

Si les dades mostren millora, per què hi ha la percepció que empitjorem? Hi ha moltes respostes. Totes correctes i cap completa. La primera és que som més crítics, molt menys tolerants davant els errors i injustícies del sistema. Mai abans la humanitat havia estat tan exigent amb ella mateixa. Coses que avui ens semblen intolerables eren la norma: el 1980, el 54% dels espanyols pensava que ser homosexual era injustificable (aquesta xifra ha baixat fins al 8%). Aquesta exigència ens fa sentir que no millorem (o que, almenys, no millorem prou).

Johan Norberg afegeix una altra resposta: «Tenim millor accés a les notícies i a la comunicació que mai. I en els mitjans, les males notícies són les que venen. Ens assabentem d’alguna mala notícia o algun nou incident cada minut. Els desastres i les tragèdies no són una cosa nova, però els mòbils i les càmeres sí ho són. I això fa que ens doni la impressió que aquests horrors són més freqüents del que eren».

Steven Pinker coincideix: «Mentre el nombre d’incidents o desastres no baixi fins a zero, sempre hi haurà algun per a publicar. Cada cosa que passa és tremendament visible avui dia». Així, les crisis econòmiques i de migrants, els horrors de l’ISIS o el gihadisme (París, Brussel·les, Istanbul…) han entrat gairebé diàriament a les nostres llars a través de molts i molt diversos canals. Avui dia seguim al minut un cop d’estat a Turquia mentre acabem el sopar. La percepció, el pòsit final que queda per culpa d’aquestes tragèdies, és que hem arribat a cotes d’horror inèdites. Les dades –que diuen el contrari– queden sepultats sota l’onada de males notícies.

A tot això cal sumar un altre factor: la nostàlgia. «Quan la gent pensa en «els bons temps», es retrotrau a l’època en què van créixer, una època en què no havien de pagar factures, no tenien fills ni responsabilitats», explica Norberg. Potser el que enyorem no és el món de la nostra joventut sinó la nostra joventut mateixa.

Hi ha una última teoria plantejada per alguns científics i que, a grans trets, defensa que no estem fets per ser feliços. L’evolució ens va dotar d’una biologia que ens impedeix estar absolutament satisfets, perquè així ens manté actius, curiosos, desperts i ambiciosos.

Arma per als polítics.

El debat entre percepció i dades no passaria d’això, d’un debat, si no fos perquè la creença que el món empitjora s’usa amb fins polítics. Si el món empitjora, millorar-lo exigeix canviar el sistema (encara que el sistema, o parts del mateix, sempre segons les dades, ens fan anar a millor). Qui s’oposi a canviar-ho tot serà algú que s’oposa a frenar l’empitjorament del món. És a dir, un egoista, un immoral, o un irresponsable. O tot alhora. «Els polítics populistes ens volen espantats i difonen mites sobre amenaces immediates per a la nostra supervivència i manera de vida. Perquè saben que la gent espantada vol construir murs i votar a homes forts que prometen mantenir-nos fora de perill», reflexiona Norberg.

¿Què passa amb la crisi? Molts polítics esgrimeixen la crisi com a evidència que anem a pitjor. I, en certa manera, tenen raó. A Espanya sembla aventurat dir que vivim millor que l’any 2005. Aquest país travessa la crisi més greu en dècades i ha retrocedit en els últims anys a causa del mal moment econòmic. Però això no implica que, en termes generals i a llarg termini, estem empitjorant. El PIB per habitant està al nivell de 2004. Pocs indicadors ens han tornat més enllà de 2000 i molts no han deixat de millorar. Es tracta d’alteracions puntuals –que provoquen sofriment a milers d’individus, és clar–, però que formen part d’un procés que abasta segles.

Ho explica Pinker: «Hi ha períodes de pujades i baixades, que, en general, no arriben a alterar una progressió sostinguda. Per exemple, la taxa de crim als Estats Units va créixer una mica l’any passat respecte a l’anterior, però en general la tendència en global és de descens. Un altre exemple: la xifra de morts per guerres va augmentar després de 2011, a causa de la guerra de Síria, però va seguir sent molt més baixa que en els 50, els 60, els 70, els 80 i els 90».

En pensar en la crisi, a més, solem oblidar que el món no és només Occident. Mentre Europa i els Estats Units patien la recessió, en altres parts el progrés no només no es va aturar sinó que es va accelerar. Entre 2005 i 2013, en el conjunt del planeta, la pobresa extrema es va reduir a la meitat. L’esperança de vida va augmentar en 3 anys i es va reduir la mortalitat infantil en tots els continents.

La paradoxa de la desigualtat.

Per descomptat hi ha peròs, asteriscs que posar al progrés sostingut de la humanitat. Un és la desigualtat. Les diferències han augmentat en molts països rics, com els Estats Units, Alemanya o Suècia. En el cas d’Espanya, aquest augment ha fet que sigui un dels països amb rendes més desiguals de la UE.

Però de nou sembla necessari mirar fora de les nostres fronteres. Si ho fem veurem que la desigualtat global no creix, sinó que es redueix. El motiu és que milions de persones a la Xina, Índia i altres països han escapat de la pobresa. «Els pobres s’estan enriquint més ràpid que els rics», explica Pinker. Segons càlculs de Tomas Hellebrandt i Paolo Mauro, en un treball per al Peterson Institute for International Economics, la desigualtat de renda s’ha reduït de 69 a 65 punts entre 2003 i 2013. Les diferències entre rics i pobres globals són molt grans, però s’estan estrenyent.

A més la relació entre desigualtat i pobresa ha canviat. «La desigualtat augmenta perquè els rics tenen més sense que això –i per primera vegada en la història de la humanitat– suposi que els pobres tinguin menys», explica l’economista Branko Milanovic, autor de Los que tienen y los que no tienen (Els que tenen i els que no tenen, Alianza editorial) i Global inequality: A new approach for the age of globalization. «La riquesa pot créixer sense que afecti la subsistència de gran part de la població». Durant segles no hi va haver creixement i, per tant, la riquesa d’uns era la pobresa d’altres. Això ja no és així.

«Hi ha un altre punt», afegeix Johan Norberg. «La desigualtat se sol mesurar només en diners, però hi ha més angles. Bill Gates és deu milions de vegades més ric que tu, però ¿la seva vida és deu milions de vegades millor que la teva? No ho crec. Sí, té un avió privat, però probablement faci servir el mateix mòbil que tu i el mateix ordinador que tu. I segurament no viurà 30 anys més que tu i no té un 99% menys de probabilitats que tu que els seus fills morin abans dels 5 anys. En coses no econòmiques és possible que hi hagi més igualtat. Per exemple en educació o accés sanitari».

Pinker encara va més lluny: «La desigualtat econòmica no és un un problema fonamental; la pobresa ho és. Si les persones estan més sanes, ben alimentades, i gaudeixen les seves vides, no importa com de gran sigui la casa de JK Rowling. I les taxes de pobresa global estan caient».

¿Però què és millorar?

Posem l’exemple d’una tribu de l’Amazones que fa 100 anys vivia enmig de la jungla sense que ningú ni res pertorbés la seva existència. L’any passat una empresa fustera va acabar amb el seu hàbitat. El món, tal com el coneixien, ha acabat de forma traumàtica per a ells. ¿Com asseverar que per aquesta tribu el món ha progressat? No hi ha una concepció irrefutable sobre el que es considera progressar. És indubtable que vivim més, hi ha menys pobresa, més confort i menys violència. ¿Però som més feliços?

Alguns pensadors com Yuval Harari plantegen aquest debat. ¿És més feliç avui un miner de Sibèria que un caçador-recol·lector de fa vint mil anys? Resulta impossible saber-ho. Un acord per a mesurar si la humanitat ha progressat és saber si hem millorat en els paràmetres que exigim per ser feliços. És a dir, si els nostres governs ens van concedint el que els portem segles demanant: bona salut, educació, confort, temps d’oci, llibertat. Successius estudis han observat que, en general, els països on tenen aquestes coses les persones es diuen més feliços, consideren que han progressat.

Com a espècie, com a civilització, com a món, hem avançat cap el que considerem progrés, cap al que hem perseguit i entenem com un món millor. Seguim lluny d’un món perfecte o ideal, si és que existeix. Però les dades ens diuen que, tot i percepcions –interessades o no–, avancem pel bon camí. Encara que costi de creure, encara que falti molt per fer.

Publicat per Other News.

El nostre comentari:

Jorge Aniceto Molinari.No vaig a l’examen rigorós de les dades (poden analitzar diferències i potser alguna sigui important) sinó als conceptes que són en aquest cas els que si m’interessen.

Hi ha una percepció generalitzada que el món va malament, i que per tant una de les conclusions lògiques és que el capitalisme ha de caure, i per a això es valora erròniament el que hem analitzat en els estudis de Marx, Engels, Lenin…

Tots els mode de producció han fet la seva aportació al progrés humà, i el seu cicle és de naixement, desenvolupament i mort, ¿Quina és l’etapa actual de la manera de producció capitalista?: no tinc dues respostes vàlides, tinc una sola: estem a la etapa en què la predominança de la manera de producció ha de morir i donar passes transitòries cap a un nou mode de producció i la nota no té elements per contradir aquesta afirmació.

¿Això és producte què els números del món van malament?: No, els que sí que comencen tot són els números del capitalisme que sí van malament. Segurament l’autor de la nota no ha de formar part de cap dels enormes grups humans que avui pateixen les conseqüències de la situació actual, i per als quals no cal un judici asèptic amb respecte a la realitat.

Esclarim que el capitalisme és un sistema competitiu en què l’estat simultani i combinat d’ascensos i fallides de diferents organitzacions empresarials està en la seva naturalesa (en el seu ADN com es diu ara). Sempre hi ha alguna crisi, tret que ara la crisi general (que sempre s’ha correspost a grans cicles històrics) té un contingut i una característica ja irreversible, abasta a tota la societat i està per assimilar el que el capitalisme ha generat i estalviar tragèdies humanes, necessita superar-lo. Esclarim un cop més: això no suposa la fi del capitalisme, sí de la seva predominança, el capitalisme com a mode de producció en la seva declinació sobreviurà anys, com ha passat amb les formes de producció anteriors. L’extensió i intensificació de la guerra –com anunci sempre de fets transcendentals– ho corrobora. (Aquesta dada està absent en la nota que comentem).

No són motiu d’aquest comentari nostre quines són en el nostre concepte les mesures de transició necessàries per posar fi a la predominança capitalista, segurament ja tindrem oportunitat de tornar un cop més sobre el tema.

Això podríem completar-lo amb la dada de l’augment de l’endeutament general en permanent creixement dels Estats i també de les persones i l’augment exponencial dels anomenats paradisos fiscals.

Per si fos poca la confirmació a allò que estudiat i escrit per Marx, diguem que no es tracta de crear un «model» alternatiu que «competeixi» amb el capitalisme sinó el de desenvolupar imposant la PAU, les mesures de transició necessàries per a la mort de seva predominança. Són aquestes precisament, «les mesures de transició», les que a l’esquerra li estan impedint per ara un acostament al pensament de Marx, d’Engels, de Lenin, per citar si dubteu als més destacats, en no poder definir-les i perdre en consideracions reformistes, estatistes i inda mais. L’arbre no els està permetent veure el bosc. O dit d’una altra forma, pel fals dilema de reforma o revolució, amb el qual es va etiquetar la crisi de la socialdemocràcia europea, previ a les guerres mundials en què es van diferenciar els que votaven els crèdits de guerra per als seus governs, dels que intervenien per denunciar el caràcter de la guerra i generar accions com la revolució russa per imposar la pau.

Un comentari més, dit si es vol amb ironia: aquest tipus d’anàlisi que estem comentant és molt comú en l’esquerra actual quan s’accedeix a posicions de govern.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 6 de febrer del 2017.

Sólo le pido a Dios… (Només li demano a Déu…).

Sólo le pido a Dios… (Només li demano a Déu…).

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Món mans.«Sólo le pido a Dios
Que la guerra no me sea indiferente
Es monstruo grande y pisa fuerte
Toda la pobre inocencia de la gente».

(«Només li demano a Déu
Que la guerra no em sigui indiferent
És un monstre gran i trepitja fort
Tota la pobra innocència de la gent»).

Jorge Aniceto Molinari.El món està en guerra –i s’estén–, el capitalisme com a mode de producció predominant ja no pot viure sense ella, forma part dels seus càlculs i previsions pressupostàries.

Llevat que el millor de la humanitat s’uneixi per posar fi a aquesta predominança, cosa que avui apareix com molt difícil –la manca de voluntat política, l’endarreriment ideològic, la manca de rigorositat científica en les anàlisis polítiques, l’egoisme individual o de grups que pretenen preservar privilegis enfront de la resta de la societat– però des del punt de vista tecnològic la humanitat està en condicions d’abordar-la en un molt curt, curtíssim termini. Cobrir aquest desfasament pot ser crucial, per això tot esforç val per poder sortir de la prehistòria i en el trànsit ingressar en la construcció d’una societat superior.

El més terrible encara, és comprovar que avui ens fan viure amb les conseqüències, com si es tractés la violència, simplement i inconscientment d’una dada de la realitat. Les destruccions, els bombardejos, les migracions, els desplaçaments de milers i milers d’éssers humans, morts i vexacions de tot tipus, la droga, el rentat de diners, les accions mafioses, que conscient o inconscientment es van traslladant a la quotidianitat de la informació i a una forma de vida de convivència amb la violència. I no hi ha població d’algun Estat que d’alguna manera no ho estigui patint.

Si a això li sumem la sensació basada en els fets reals de la deterioració del sistema per proveir de treball digne, tenim en si un còctel explosiu.

Què és el que no hi cap en el raonament predominant?: que ja no hi ha nacions imperialistes, sí hi ha Estats gendarmes que acompleixen la funció que els assignen els conglomerats empresarials multinacionals en pugna per la taxa de guany en permanent esgotament. A més d’endeutar-se el que si fan els Estats amb més aparell productiu –i una llarga història de sinistre Imperialisme– és envilir la seva moneda i imposar-la als pobles aprofitant, particularment en aquest cas la debilitat ideològica de l’esquerra que encara esgrimeix l’argument de la sobirania monetària i que és per la dreta un mitjà pressupostari nacional de baixar el nivell de vida de la gent mentre no se’ls torni immanejable, com ja ha començat a ocórrer. Un exemple és l’Argentina de Macri, i fins i tot la Veneçuela de Maduro en ser-li aliè al control monetari. Són exemples significatius que apareixen a les antípodes ideològiques.

Llavors la radicació de la indústria de guerra no depèn de l’enfrontament entre nacions, i de cap dels tipus de confrontacions de diferent origen, sinó de la rendibilitat d’aquest sector indicatiu de la indústria capitalista, que a més no es pot explicar en la necessitat dels interessos nacionals dels estats, que estan augmentant permanentment el seu endeutament i alhora agreugen la crisi en la prestació de serveis elementals per a la seva pròpia població. L’anomenat fenomen Trump potser sigui una explicació a la inversa, com sí hi haurà una inèrcia referida a la història anterior del capitalisme. Trump parla més de no involucrar-se en guerres que no li siguin rendibles, com si pogués triar aquesta eventualitat.

El replegament a les fronteres nacionals (veurem com de veritat hi ha en això) que comparteixen Trump i esquerres (clàssiques i de les altres), fa que la consigna de la pau, fonamental en la revolució bolxevic i origen de la crisi de la socialdemocràcia europea (voten els crèdits de guerra als seus respectius governs) en el procés de la primera guerra mundial, avui només estigui a càrrec del Papa Francesc, de Mujica a l’ONU al setembre del 2013, i de Juan Manuel Santos en rebre el premi Nobel de la Pau, no són els únics, però si es destaquen fent un centre en això de vegades puntuals. Cal destacar que aquesta va ser la preocupació fonamental del revolucionari cubà Fidel Castro en els seus darrers anys de vida.

La indústria de guerra –en altre temps dinamitzadora de les economies nacionals– ja no és nacional sinó multinacional i avui el seu curs alimenta no els pressupostos nacionals per les conquestes econòmiques, si que per contra és el pretext per a una assignació de recursos per sobre de les necessitats dels pobles fent efecte també en els pressupostos d’aquelles nacions amb aparell productiu més desenvolupat. Els deutes i els paradisos fiscals creixen sense solució de continuïtat com si no tinguessin límit, nosaltres estem convençuts que si el té, i per això no dubtem en plantejar-nos primer una política de pau, després el maneig de dues eines claus, la moneda única i universal, un sistema impositiu, també universal, basat en la circulació dels diners, eliminant els impostos al consum, al treball i a les pensions i donant mort als paradisos fiscals, cap operació al planeta pot ser vàlida sense el registre que la societat determini. També sabem que per a això necessitem en primer lloc de la unió dels treballadors del món, per fer realitat allò de que la seva pàtria és la humanitat tota, com era l’objectiu de la Primera Internacional, durant la conducció de Karl Marx i Frederic Engels. D’aquí la necessitat del gir en la conducció política dels Estats, partits i sindicats, on la classe obrera pugui hegemonitzar una conducció en la qual es reconegui el millor de la humanitat. Hem de confessar que quan la intervenció de Mujica a l’ONU, pensem que el gir començava a donar-se, però després va venir el silenci, i una altra vegada a esperar pacientment que el talp faci la seva feina.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 2 febrer 2017.

Treball: hi ha molt per fer.

Treball: hi ha molt per fer.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

A propòsit d’una interessant nota d’Esteban Valenti.

Jorge Aniceto Molinari.Estima OPP (Oficina de Planejament i Pressupost del Poder Executiu d’Uruguai): que el 65% dels llocs de feina que actualment existents al país, en un futur relativament proper podran ser substituïts per programari-robots.

És la fi del treball assalariat o és la fi de tot tipus de treball o simplement d’una reducció amb el que això implica?

Sens dubte que el que està en crisi és el treball assalariat, lluny encara de desaparèixer de la faç de la terra, doncs del seu naixement està directament emparentat amb la manera de producció capitalista, i el que la crisi ja inexorable porta a la seva fi és a la predominança d’aquesta forma de producció, ofegada ja que organitza el treball en la societat en funció de la taxa general de rendibilitat –és el seu ADN, com es diu ara–. Li resulta llavors més rendible desenvolupar la indústria de la guerra que fer alguna cosa en benefici de la gent. No busquem llavors només raons ètiques en la seva manera de procedir, sinó comprendre la base econòmica del problema, que ens permetin apuntar cap a les úniques solucions radicals (de l’arrel) que el problema té.

Estan els de dreta i també els d’esquerra que es resisteixen a admetre que aquesta manera de producció té límits i que modificar les condicions en què es processa la crisi, tendeix inexorablement a conduir-nos a quins són els camins per a la transició en pau de la predominança d’un sistema per processar el naixement d’un altre mode de producció.

Fins ara ha predominat el que va resultar de la derrota –almenys per un lapsus de temps en la història de la humanitat– de les idees de Marx, Engels, i després de la mort de Lenin, que porta a pensar en l’aparell de l’Estat com l’únic mitjà de generar un sistema econòmic que confronti amb el capitalisme. El que no vol dir que en determinades circumstàncies conjunturals aquest ha estat el camí –el de l’Estat– per resoldre els problemes de la gent, com va passar en la primera guerra mundial.

Nosaltres pensem que com a horitzó polític, és una via morta i que és precisament en el treball assalariat on en major grau s’expressa aquesta contradicció.

El treball assalariat és en aquest període històric en què la predominança del sistema de producció capitalista té vigència, un regulador de totes les relacions socials, de la salut, de l’ensenyament, de la forma de vida de la gent.

Existeixen i sens dubte que tenen valor altres formes, però és la del treball assalariat la qual determina el que avui es diu l’estat d’ànim de tota la societat. La gent sent que el treball assalariat comença a ser cada vegada més escàs i amb diferenciacions abismals en les formes de remuneració. Aquest fet és també visible en les diferenciacions salarials de l’anomenat socialisme real.

Per això la nostra insistència en que si el món regula la seva activitat econòmica posant al servei de la humanitat una mesura monetària única i universal que avui només està a l’abast dels conglomerats empresarials multinacionals a través d’una cistella de monedes i les assegurances corresponents, transforma radicalment els sistemes impositius que avui estan basats en els impostos al consum, a la feina i a les pensions, per un sistema basat en la circulació dels diners, on cap transacció és vàlida si no està degudament registrada en els organismes que la societat determini, per entrar així en un camí per impedir la guerra, assegurar la pau, i crear el treball necessari i beneficiós per a la gent, que avui el capitalisme no aborda perquè no li és rendible.

Això no elimina ni l’existència del capitalisme, i per tant l’existència del treball assalariat, però el fet que la societat tingui recursos per encarar tasques que la humanitat necessita i que al capitalisme no li són ja rendibles, significa un avanç gegantí i fa del treball assalariat –que creixerà almenys en una primera etapa– una necessitat social no al servei de la rendibilitat sinó al servei de la pròpia gent. Segurament en el desenvolupament d’aquestes tasques el que elimini de treball assalariat la tecnologia, es guanyarà en profit d’un millor nivell de vida general de la societat, i donarà una nova base per als sistemes de protecció social.

No es tracta de crear una renda personal bàsica i universal, sense tocar els ressorts bàsics del predomini de la manera de producció capitalista: la moneda i els impostos, si no de tenir instruments socials –en totes les disciplines–, que permetin que el conjunt de la població estigui apte per a complir una activitat beneficiosa per a la societat tota. Això està en directa contradicció amb les burocràcies estatals que avui la tecnologia mostra que és possible rebutjar, sense rebutjar la democràcia, que avui més que mai sent el pes precisament dels aparells burocràtics.

En això ens va la vida, entre la guerra i la capacitat de donar naixement al desenvolupament d’un nou mode de producció que han insinuat i avançat particularment en l’ensenyament i en la salut, les revolucions socialistes.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 22 desembre 2016.

Benvingut o no?, a la crisi: President Trump.

Benvingut o no?, a la crisi: President Trump.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Jorge Aniceto Molinari.La crisi omnipresent abasta com el capitalisme pràcticament tot el planeta. Els seus desequilibris són el comentari diari en el quefer polític de cada Estat, un món de relatives sorpreses com aquesta elecció als Estats Units.

¿Què és el que amb això s’intenta generar, com en aquest cas?: en primer lloc un procés de canvis en l’aparell econòmic de la societat. Si bé avui en les anàlisis més importants es reconeix la governança, en mitjans de les seves disputes, dels conglomerats empresarials multinacionals; als Estats queden els aparells econòmics nacionals, i són ells els que donen la batalla al primer front d’acció dels partits polítics. Ningú ignora que són aquests conglomerats multinacionals els que més aporten i imposen, en costosíssimes campanyes electorals i que els aparells reaccionen buscant agradar a aquestes exigències. Una mica d’això hem vist en un Partit Republicà apartat de la candidatura Trump, quan aquesta d’alguna manera expressava la voluntat de l’empresariat dels EUA de millorar les condicions en què avui es situa la crisi, amb un Estat terriblement endeutat incapaç d’abordar necessitats elementals, més encara les ànsies empresarials. No estem definint fronteres nítides entre una cosa i l’altra, perquè a més tot el marasme de notes sobre el tema poc o gens conté sobre la relació econòmica de Trump amb tots aquests mecanismes. A més, el sistema electoral dels EUA, facilita aquest tipus de resultats.

Quan els aparells econòmics nacionals sense cap independència possible enfront del desenvolupament econòmic del món, se senten ofegats es facilita aquest tipus de maniobres, en similar sentit és el que ha passat, per exemple al Brasil, on la retirada del suport de l’aparell econòmic al PT, ha donat pas a un procés de retrocés en el qual la pròpia burgesia se sent insegura. O el cas argentí on els números cada vegada tanquen menys. Conclusió, si el marc per a aquests canvis ha estat «democràtic» el seu fracàs va camí de fer «perillar» la democràcia, judici que sona fort dit per Dilma però que és real, més enllà, precisament per això, que no hi hagi una resposta política viable, almenys que es pugui projectar en el futur.

Trump arriba a la Presidència enmig d’aquesta realitat, més producte dels errors de l’actual Partit governant, que als seus propis mèrits i idees que tenen un camp estrictament delimitat per portar-se a la pràctica.

Aquí algunes reflexions: els errors de l’actual Partit governant són particularment els que comenten intel·lectuals de primera línia en tot el món, en no visualitzar la crisi en el seu conjunt i apel·lar sempre a solucions pal·liatives –algunes vegades necessàries però que són pal·liatives– als quals sempre cal afegir els oportunismes d’una lumpen burgesia que a cada país té característiques pròpies, insaciables i amb la característica d’acompanyar pràcticament a tot l’espectre polític.

Pel que fa a mèrits i idees, és com demanar-li a Trump que raoni diferent a com raonen Macri, Témer, Rajoy o el mateix Putin,… etc., etc. Tenen en comú un ventall de necessitats empresarials, que els compliquen les pròpies necessitats del funcionament de l’aparell econòmic de l’Estat.

És poc el que governs com el de Trump, si hom veu la realitat d’avui, poden modificar, però és una «goteta» més que s’acumula en una realitat insostenible, si augmenta, la preocupació per la pau perquè són governs que estan caminant per l’ampit.

El de generar la voluntat política que abordi la crisi amb el concepte que avui la humanitat ja té les eines per superar-la ràpidament, segueix estant en el deure, amb prou feines les va insinuar Mujica a l’ONU al setembre del 2013, i després el silenci: «d’això no es parla».

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 10 de novembre del 2016.

Carta al President Obama. Jorge Aniceto Molinari.

Carta al President Obama. Jorge Aniceto Molinari.

Montevideo, 11 de desembre del 2008.

Senyor President Electe
dels Estats Units de Nord Amèrica.
Sr. Barack Obama
Present.

Amb la meva major estimació:

Jorge Aniceto Molinari.En la meva condició de ciutadà d’Uruguai, nascut a Paysandú fa 69 anys, amb 38 anys de treball bancari ara jubilat, i exercint actualment com a Conseller secretari adjunt del Consell Honorari de la Caixa de Jubilacions i Pensions Bancàries, amb una extensa activitat militant, política i sindical en l’àmbit del meu país, fill gran d’un humil fuster, em prenc l’atreviment que espero sàpiga disculpar, de dirigir-me a vostè.

En primer lloc per desitjar-li el millor govern possible, pel seu poble i per tots els pobles del món.

No és el meu desig reclamar ni reivindicar res. Tot el que ha viscut la humanitat és important; segurament estudiosos de totes les branques del saber científic trobaran en elles material per ajudar-nos a transitar el futur i faran justícia amb cada un dels fets ocorreguts i transcorreguts.

Però la meva intenció és arribar a Vostè. Per assenyalar alguns aspectes que considero fonamentals perquè la humanitat superi aquesta crisi que sens dubte és la més gran de la història.

Hi ha gent que ho té tot clar; d’una banda hi ha els bons i de l’altre els dolents. No és el meu cas. Però sí que crec que les circumstàncies ens posen a cadascú en situacions de decidir, com és el cas, la sort de milions d’éssers humans.

Així com un metge ha de decidir la sort del seu pacient, el president dels EUA, decideix amb les seves accions la sort de milions d’éssers humans al planeta.

La meva preocupació és què ha de i què pot fer vostè. Per canviar en benefici de la gent una situació tremendament crítica d’un avenç prodigiós en matèria científica enmig de la major crisi de la història.

Permeteu-me doncs enmig de la incredulitat de la immensa majoria de la intel·ligència moderna, proposar dues mesures que per a mi són substancials per a un gir en la història humana.

Una, la necessitat d’un signe monetari únic universal, aspiració de Lord Keynes a la fi de la segona guerra mundial. Així com hi ha universalment el metre, el quilo, el litre, ha d’existir una unitat monetària única.

Sé que aconseguir això és una dura batalla, però val la pena encarar-la, sobretot per als pobres del món, que són en darrera instància els que no tenen mitjans per defensar-se del seu maneig i resulten ser les víctimes dels seus ajustos.

La segona, directament vinculada amb la primera, és la necessitat de canviar radicalment els sistemes impositius de món. La revolució tecnocientífica permet avui enregistrar totalment els moviments de diners, i és sobre ells que cal aplicar la càrrega tributària i eliminar els impostos al consum i al treball.

Els immensos recursos genuïns que aquest canvi impositiu generi podran ser utilitzats en benefici de la humanitat i amb la intervenció democràtica de la societat. S’estarà llavors en condicions de transformar en jardins, el que avui són les residències on pateixen la major part dels nostres germans. Estarem en condicions de transformar la vida humana.

És clar que per a l’aplicació d’aquestes mesures necessitem més que mai afirmar una política plena de pau i democràcia, de desplegament de totes les institucions que la societat s’ha anat donant a través del seu avenç.

Aquestes mesures són les centrals, tota la resta gira entorn d’elles; els paradisos fiscals, el blanqueig de diners, la droga, la corrupció, la guerra, totes les formes d’esclavitud, podran ser controlades i superades si el poble té aquests instruments fonamentals per avançar.

La tremenda amenaça que per al món significa l’actual crisi econòmica, amb la fractura social més gran de la història, que impedeix l’accés de gran part de la humanitat als formidables avenços que s’han donat en tots els camps del coneixement, només pot revertir-se tornant a l’economia real.

L’exercici ple de la llibertat humana parteix de l’equilibri i la justícia del sistema econòmic, mai avui com mai en la història humana un president dels EUA, està en condicions de donar passos per a un gir gegantí en la història de la humanitat.

He escoltat i llegit els seus discursos, crec en la seva paraula, i sobretot en l’emoció del seu poble que també és el meu en tant ciutadans del món.

El millor està per venir.

Amb tots els meus respectes:

Jorge Aniceto Molinari.

(Castellano) Decíamos ayer…

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.

Conferència: «Un procés just i transparent del problema del deute extern».

Conferència: «Un procés just i transparent del problema del deute extern».

ATTAC. Justícia econòmica global. Logotip.Expositors: Dr. Pedro Morazán i Eq. Jürgen Kaiser. Comentaristes: Diputat José Amorín Batlle, Senador Enrique Rubio, Jorge Molinari per ATTAC-Uruguai, Gustavo Bernini i Cr. Julio Fornaro per AEBU. Moderadora: Diputada Margarita Percovich.

Patrocinen: Presidència de la Cambra de Representants, FESUR, AEBU i ATTAC-Uruguai.

Dimarts, 29 d’octubre del 2002.

Jorge Aniceto Molinari.(Reproduïm la intervenció de Jorge Molinari per ATTAC, que en aquesta oportunitat va consistir en un comentari llegit).

Després de l’exposició dels distingits catedràtics Pedro Morazán i Jürgen Kaiser, atenent a més al que ells han estat difonent en diferents publicacions; i agraint a la Presidència de la Cambra de Representants, a FESUR, a AEBU, com a integrants d’ATTAC-Uruguai, volem comentar alguns aspectes, que al nostre entendre són substancials per comprendre el difícil moment actual.

Hi ha elements centrals que estan a consideració:

  1. El creixement exorbitant del Deute Extern i les crisis que aquesta situació genera.
  2. Les importants experiències històriques sobre la matèria, fonamentalment els deutes i els plans vinculats a aquestes, després de la Segona Guerra Mundial, i encara que les solucions actuals no seran iguals, han de recollir els ensenyaments –bons i dolents– que aquestes solucions van deixar.
  3. Recollir experiències a nivell nacional de països com EUA, mitjançant el capítol 9 del codi d’insolvència. Tractat que empara, també internacionalment, a sectors desprotegits a l’hora d’atendre els efectes contractuals que generen entre altres elements precisament la insolvència.

També nosaltres tenim una experiència legal interna; són temes sobre els quals haurem d’estudiar, treballar i aprendre per incorporar-nos als plantejaments que ja s’estan realitzant en les negociacions amb el Fons Monetari Internacional i amb el Banc Mundial.

I nosaltres afegiríem alguns elements més. Per exemple el que té a veure amb les condicions impositives internes a què estan sotmesos els països deutors. Associat això amb la crisi fiscal, que apressa la necessitat de recaptació, l’augment constant de la informalitat, i el maneig del signe monetari com un instrument que genera subsidis indiscriminats, ja sigui a les importacions o a les exportacions, segons s’inclini la balança –però sempre a favor de qui té més poder econòmic–, i el deteriorament del nivell de vida dels sectors mitjans i baixos de la societat que no tenen els seus recursos vinculats al dòlar.

El tema de l’arbitratge és d’una enorme importància conceptual. Amb això, ¿què volem dir?: que més enllà de trobar elements instrumentals, que n’hi ha i que els nostres distingits dissertants tenen experiències molt valuoses, el tema de la insolvència és de tal magnitud que obliga al seu tractament prioritari.

El sol fet de tenir un àmbit on analitzar, les causes, l’origen de la insolvència, és de per si rellevant.

I insistim en parlar d’«insolvència» perquè d’això es tracta en aquesta crisi. I associada a la insolvència, com una ombra la corrupció. Així tenim dues associacions d’idees fonamentals:

  1. Insolvència-corrupció.
  2. Arbitratge-transparència.

Per a nosaltres es repeteix a nivell universal, amb aquestes conseqüències que estem analitzant una situació que a finals del segle XIX i principi del XX, es va donar amb la revolució industrial.

Fonamentalment en països que s’estaven desenvolupant vertiginosament, l’efecte d’aquesta revolució, l’acumulació accelerada de capitals, que permetia als empresaris participar activament en la ferotge competència desfermada, originava d’altra banda un agreujament insostenible dels enfrontaments socials.

Per a cada capitalista l’explotació ferotge dels seus treballadors era la contrapartida necessària per a la competència que desfermava la revolució industrial.

¿Què sorgeix llavors per fer front a aquest desafiament?: d’una banda el creixement dels corrents ideològics que reivindicaven l’alliberament dels sectors explotats i per un altre les idees entorn a cercar una sortida que permetés atemperar aquests enfrontaments, i solidificar l’estat nacional.

A aquesta darrera tesi es va afiliar Alemanya, com altres països en ple desenvolupament industrial,  mitjançant el govern de Bismark. Assenyalem fets, no fem un judici de valor que no correspon a aquest comentari. Hi ha nombroses referències a que això va ser l’origen de la seguretat social. Sobre l’aportació de les empreses –sense interferir en la competència– es van assignar recursos destinats a atendre les urgents necessitats de la societat.

A l’Uruguai –en els marcs nacionals– aquesta política es va transformar en lleis amb el treball polític i social d’una generació, que entre d’altres, va encapçalar el senyor José Batlle y Ordóñez.

El que ve després és una altra història; els enfrontaments entre nacions, crisi bèl·liques impressionants per resoldre aquests enfrontaments i les sortides que la humanitat va trobar per als endeutaments bèl·lics. Endeutament que ha merescut el detingut anàlisi tant del Dr. Morazán, com del Eq. Kaiser, per extreure ensenyaments per a la situació actual.

Avui estem en una altra etapa; a la qual es va arribar fonamentalment pel desenvolupament econòmic, predominant en el pla ideològic les concepcions neoliberals. Les empreses van prendre una projecció multinacional; i l’ensorrament de les barreres nacionals va significar també l’ensorrament de la seguretat social de cada un dels països, particularment dels més pobres, on va morint l’aportació empresarial a la mateixa, generant una brutal contradicció: com més recursos es necessiten, és quan més escassegen.

El món assisteix avui a permanents corrents migratoris, al creixement de la informalitat, a la marginació social, a noves formes empresarials comandades en forma creixent pels centres financers internacionals que augmenten el seu poder i en conseqüència decideixen el destí de milions i milions d’éssers humans.

Un fet que darrerament ha impactat; és la pèrdua d’estalvis per part de ciutadans comuns davant de la crisi financera; i no estem parlant només d’Uruguai, Argentina, sinó també de la pèrdua d’estalvis, de fons de pensió, a través d’Enron, i altres situacions fraudulentes, en el sí mateix del major desenvolupament capitalista.

Davant d’aquests fets la resposta mitjançant –no sé si és correcte anomenar-lo així– el keynesianisme de guerra a la greu recessió que afecta països com els EUA; agreuja encara més la situació dels sectors més desprotegits. Tampoc aquesta idea és nova, i un cop més es recorre a la guerra i a la indústria de guerra per resoldre les crisis.

I per si això fos poc el premi Nobel d’economia Joseph Stiglitz, adverteix sobre perills d’inestabilitat financera en el propi EUA, i la possibilitat d’una fallida en els dipòsits bancaris1.

Tot porta a la necessitat de l’ARBITRATGE, i en això estem pensant, quan propiciem l’aplicació d’un impost o taxa a les transaccions financeres a nivell universal. I ho pensem més apostant per la gent, a l’aplicació en benefici humà de tots els avenços que la revolució tecnicocientífica ha proporcionat.

Quan l’ex-ministre Cavallo –a l’Argentina– va recórrer a l’instrument de la bancarització com un dels mitjans de recaptació fiscal; molts el van recolzar perquè van veure un mitjà per combatre un dels mals d’aquests països, l’evasió i l’elusió impositiva. Però no es podia bancaritzar per impedir la informalitat d’un sistema productiu en plena crisi.

Això no desqualifica la necessitat de la bancarització; sinó que per bancaritzar –entenent per això el portar a tota la societat els avenços de l’organització empresarial– cal començar pel cap, i això és ni més ni menys, que el que proposem quan parlem d’un impost o taxa a les transaccions financeres a nivell universal.

***

A aquesta altura del comentari no volem eludir la responsabilitat de marcar la necessitat d’un debat.

En general els nostres amics europeus –però no només ells– veuen l’anomenada Taxa Tobin com un instrument d’equilibri del sistema financer. Reconeixem que aquesta va ser la idea inicial de James Tobin, però nosaltres insistim en anar més enllà i per això fem una comparació històrica: el naixement de la seguretat social a nivell nacional a finals del segle XIX –particularment a Alemanya– i la necessitat avui d’aplicar aquest criteri a nivell universal.

En l’aspecte instrumental l’arbitratge necessàriament ha de recórrer a les millors experiències de la societat humana. Es multipliquen al món les institucions que tracten a tot nivell cadascuna de les situacions crítiques; en el camp de la salut, de l’ensenyament, de l’ecologia, de la feina, del medi ambient, de la preservació del patrimoni històric de la humanitat.

Es necessita llavors la voluntat política per avançar i aprofundir en democràcia, perquè no és una altra cosa el coordinar l’acció efectiva de totes aquestes experiències.

El concepte d’arbitratge és el que dóna naixement a les Nacions Unides, a la UNESCO, a l’OIT, a l’Organització Mundial per a la Salut, etc. etc.

Com a finals del segle XIX, cal decidir políticament prendre els recursos del lloc allà on aquests es vénen concentrant acceleradament; i a partir d’aquestes premisses estendre fins als darrers racons del planeta el fruit del treball humà, respectant les més sanes costums i tradicions que la humanitat ha anat generant en el transcórrer dels segles.

De no fer-ho així, la gravetat de la crisi, aprofundirà els danys irreparables contra els éssers humans, l’ecologia, el medi ambient…

Un capítol a part mereixeria el tema de la unitat monetària; potser seria per si sol tema d’un seminari. Sobretot per a nosaltres que veiem dia a dia decréixer el nostre nivell adquisitiu per la depreciació del nostre signe monetari.

Els acords que van donar origen al Fons Monetari Internacional, mereixen ser revisats. Podria ser aquesta, una etapa més madura de l’arbitratge. Per a nosaltres és urgent. Com diria el nostre José Artigas: «la causa dels pobles no admet la menor demora».

Potser no estigui lluny el dia en què la humanitat així com té una unitat de mesura i de pes universals, també la tingui a nivell de la mesura monetària.

La tasca dels nostres visitants, ens dóna una renovada esperança, en solucions a tots aquests temes.

Unim-nos per poder dir adéu a les armes. Perquè un món millor és possible.

Moltes gràcies.

Jorge Aniceto Molinari.


Nota:

1El País de Madrid, diumenge, 13 d’octubre del 2002.