(Castellano) El derecho a criticar.

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.

(Castellano) La moneda nuestra de cada dia.

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.

(Castellano) El después qué.

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.

La dictadura del proletariat.

La dictadura del proletariat.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Conrado Hughes.Al programa «Todas las voces» («Totes les veus») de Montecarlo Canal 4 de Montevideo, el mateix que va portar a un diputat de l’oposició veneçolana que va admetre que no havien obtingut les signatures per al referèndum revocatori, l’inefable Cdor. Conrado Hughes (recordem que Coni era un dels bons habituals dins l’Institut 1815 que patrocinava l’inoblidable General Líber Seregni), fa per la negativa la millor explicació d’alguna cosa que per a l’esquerra és tan difícil d’entendre com és el concepte de Dictadura del proletariat.

Hughes explica que els sindicats i les centrals sindicals no haurien d’existir i que per tant cada treballador hauria de negociar directament el seu contracte de treball, i els conflictes es dirimissin davant les institucions jurisdiccionals de l’Estat sense necessitat d’aquests intermediaris, deixant així la més plena llibertat al mercat. El que Marx i Engels defineixen com la Dictadura de la burgesia.

Otto Von Bismarck (1815-1898).Hem mostrat en altres notes com el desenvolupament del capitalisme en general ha estat afavorit per les revolucions que han ampliat el marc dels drets dels treballadors, –entre d’altres un major nivell de consum–, fent que el sacrosant mercat fos més ampli i la possibilitat rendible de la inversió capitalista més gran. Procés que té límits i que ja comencen a visualitzar-se clarament. Una mica d’això és el que va raonar Bismarck per donar impuls a la creació d’un sistema de seguretat i prevenció social, a finals del segle XIX i en plena expansió del desenvolupament capitalista.

L’avidesa capitalista mai s’ha pogut autogovernar i contradictòriament ha necessitat de l’organització dels treballadors perquè posessin límits a les seves apetències i permetre l’amplitud d’un mercat ampliat per les reivindicacions dels treballadors i la generació de drets socials.

Fins aquí tot bé, ara a les idees –com les del Cdor. Hughes– del desenvolupament del capitalisme, van respondre a les idees per defensar els nuclis organitzats de treballadors, que clarament van prendre dos rumbs inicials diferents, els que es van adaptar a les necessitats del desenvolupament capitalista i fins i tot votant els crèdits de les guerres, per a les aventures bèl·liques de aquests sectors quan ofegats recorrien a aquest camí per l’alleujament econòmic. L’altre corrent va tractar de programar la resistència a la tragèdia de la guerra amb iniciatives que permetessin superar el tràngol i mantenir l’activitat, en benefici de la gent, de l’aparell productiu i de l’entramat social.

És el que en una dimensió menor passa quan una empresa entra en crisi, i els seus treballadors armen una cooperativa per mantenir la seva activitat productiva i procurar així continuar el seu manteniment.

La revolució russa liderada pels bolxevics, tenia una direcció que declarava i actuava d’acord als ensenyaments de Marx i d’Engels, i tota la tasca ideològica que Lenin elaborava en el mateix sentit, era una direcció que reivindicava la Dictadura del proletariat alhora que assenyalava, que sent això necessari per defensar el dret dels treballadors com ho és avui un sindicat o una central sindical, el seu objectiu no era el de construir un model de societat alternatiu al capitalisme, sinó el d’acompanyar el seu desenvolupament fins a l’esgotament de les seves formes, construint una transició que permetés a la predominança del capitalisme morir en pau. De Marx vam aprendre que cap mode de producció abandona el seu predominança en l’escena de l’economia mundial fins a esgotar totes les seves possibilitats, comprenent a més que aquest moment en la història arriba. L’endeutament en permanent creixement dels Estats, les emissions demencials de moneda ja sense cap suport a la producció, l’augment dels paradisos fiscals, l’augment del treball en negre ara particularment en els països desenvolupats, són els símptomes febrils d’això.

És més, Lenin en 1916 va preveure que el curs del desenvolupament del capitalisme portava al fet que aquest anava a ser governat des dels complexos empresarials multinacionals en detriment directe de les estructures burocràtiques estatals, fet que a la vida es va compassar amb l’elaboració d’una política d’acord, amb el naixement del neoliberalisme després de les segona guerra mundial, amb les directives elaborades des de Mont Pellerin.

Per tant ni Marx, ni Engels, ni Lenin van pensar en la Dictadura del Proletariat com la dictadura exercida des del govern d’un Estat amb la seva activitat econòmica totalment estatitzada, per la senzilla raó que no eren estatistes. Com tampoc ho era Batlle y Ordóñez a l’Uruguai.

La deformació que intencionadament va introduir l’estalinisme, amb la col·laboració de la «intel·ligència» burgesa, fa que avui per exemple, quan un treballador exerceix la vaga no pensi que això és precisament el que neix del seu dret a exercir la Dictadura del proletariat davant la Dictadura de la burgesia, i sí pensi en drets que s’han incorporat per la lluita dels treballadors a les Cartes magnes dels diferents països; el Cdor. Hughes això ho té clar i per tant no admet aquest dret, però a més invocant alguna cosa que no existeix i és que aquesta situació és la que no permet desenvolupar l’economia precisament en moments en què el capitalisme està arribant als seus límits de rendibilitat mesurats en la taxa general de guany que fa que totes les economies estatals han entrat en crisi i que la defensa del treball dels nostres treballadors nacionals semblaria impossible defensar sense competir amb altres treballadors en el món, una mica d’això sosté Trump amb la seva política de murs.

No és l’objectiu d’aquesta nota, i ja ho hem fet anteriorment, no estem en presència de la fi del treball, sí estem en presència d’una crisi de rendibilitat de les inversions i per tant del treball organitzat per la manera de producció capitalista, exercida mitjançant les monedes, els impostos, i els endeutaments: la Dictadura de burgesia.

Veneçuela és un dels exemples més paradigmàtics d’aquesta situació, en no tenir possibilitat de governar la seva moneda pròpia, i dependre així de les maniobres dels que la fan servir, –i que en molts dels casos ni tan sols tenen partit, com passa a l’Argentina– i que alhora estimulen tota la propaganda adversa que el sistema s’encamina a una estatització total per impedir aquest tipus de maniobres, el que justificaria, en la seva tesi, l’enderrocament d’un govern «comunista» que va assumir mitjançant el vot popular, i que a diferència d’una altra època en la nostra Amèrica compta amb el suport d’un exèrcit amb formació nacionalista.

Es confon més amb l’exemple de Cuba que va poder comptar per al seu desenvolupament amb la Unió Soviètica ja en temps del post stalinisme, que avui tracta ordenadament de vincular-se al mercat mundial, sobre la base de fortaleses socials construïdes per la revolució en temes que es destaquen com la salut i l’ensenyament.

100 anys de la revolució d’octubre semblaria un bon motiu, per estudiar, analitzar i debatre sobre coses tan importants que fan al futur tot de la humanitat, que inexorablement s’acosta a un punt crucial de definicions. La predominança de la manera de producció capitalista arriba a la seva fi i necessita d’una transició que li permeti morir en pau. La mort també d’un període històric on la direcció (la dictadura) de la societat sempre va estar en mans de l’elit d’una classe.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 30 d’agost de 2017.

Es construeix una candidatura.

Es construeix una candidatura.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Frente Amplio de Uruguay (Front Ampli d'Uruguai). Logotip.Ja hem escrit sobre com va arribar a la construcció del Front Ampli, a finals dels 60, la candidatura a la Presidència de la República del General Líber Seregni.

L’Uruguai venia d’una construcció reeixida en el si del Partit Colorado del que havien estat les presidències de José Batlle i Ordóñez, en els inicis del segle 20.

Ara l’experiència s’havia esgotat perquè el món per al qual va ser desenvolupat pel seu líder havia canviat. La crisi del capitalisme superada tràgicament amb dues guerres mundials havia donat pas obertament al món dels complexos empresarials multinacionals en desenvolupament i superant en la seva dimensió econòmica a cada un dels grans Estats.

No obstant això quan neix el Front, l’existència de la Unió Soviètica, Xina, Cuba, etc., els països de l’anomenat «socialisme real», amb estructures d’un fort capitalisme d’estat, feien pensar en la possibilitat democràtica de construir democràcies sòlides i amb participació popular. Rodney Arismendi des de la Secretaria General del Partit Comunista va desenvolupar la tesi sobre la construcció d’una democràcia avançada, que molt tenia a veure amb les seves lectures de Lenin i Gramsci.

El ja afeblit imperialisme nord-americà i no afeblit en la seva estructura militar, sinó com a Estat, endeutat, i amb una moneda envilida, cedia pas a una nova condició d’Estat gendarme al servei dels qui havien passat a governar el món.

De totes maneres va donar naixement al Pla Còndor amb les seves dues pinces per intentar anul·lar els avenços democràtics, un la ingerència militar i d’intel·ligència, directament, l’altra i després que se’ls desmarxà de les mans la guerrilla cubana, en l’alè a guerrilles que li servissin per desarticular el moviment de masses que es feia present a cada país amb l’empara de les més cares aspiracions populars.

Els pobles es van dotar dels instruments, amalgamant tots els esforços llibertaris, per construir governs progressistes enmig d’una enorme contradicció que té com a escenari el món; la crisi del capitalisme ja és irreversible, i la que va ser la guerra per solucionar l’anterior, ja no és possible sense condemnar la humanitat al suïcidi. No obstant això en l’ofec de les seves economies segueixen temptats a fer-ho, o almenys arribar fins als límits mateixos de la tragèdia més gran, apostant en l’indústria de la guerra.

Els governs, encara els més socialment avançats neden enmig d’aquesta contradicció defensant el dret de la gent a una vida millor, però que a la llarga no és possible sense resoldre la contradicció principal en què està embolicada la manera de producció capitalista, que ens porta a encarar la lluita per la pau com a fonamental per poder donar sortida amb un programa que necessàriament haurà de prendre la moneda i els impostos, la mort dels paradisos fiscals, com l’instrument per poder planificar una economia també com la capitalista, amb abastiments mundials, que realitzi això que avui al capitalisme no li és rendible però que la humanitat necessita.

Això que sembla tan simple de comprendre no és comprensible fàcilment perquè l’economia mundial segueix creixent (si no fos així, la predominança del capitalisme tindria signada ja, la seva sentència de mort), i alhora la tecnologia ens sorprèn amb el seu desenvolupament, com per exemple la capacitat potencial de poder alimentar i regular la població de tot el planeta, i quan diem alimentar estem parlant en el sentit més ampli i complet de la paraula; inimaginable per a les generacions que ens van precedir on l’augment de la població era sinònim de fam.

Això és en grans trets el marc on avui neix l’Uruguai la possibilitat que el Front Ampli per al proper període de govern porti a la Presidència de la República al Dr. Mario Bergara.

Recordem l’enorme preocupació del General Líber Seregni perquè el Cr. Danilo Astori fos el candidat de tot el Front Ampli a la Intendència de Montevideo, era una enorme prova de gestió -creiem que això era el que pensava Seregni, i disculpeu-nos l’atreviment- fonamental per a tot el Front i per a un company d’una enorme capacitat tècnica.

Astori va preferir organitzar el seu propi grup, i això ja és part d’una altra història; des del punt de vista tècnic, amb repercussió política directa, enorme ha estat la seva aportació, no així en el pla estricte de projecció política i de gestió administrativa, on ell i el seu grup han corregut la sort variada de la interna frontista.

Bergara és un dels valors més importants amb els quals avui compta el Front, i segurament d’ell estaria orgullós i disposat a col·laborar si visqués el General.

Ara el dilema torna a plantejar: ¿Bergara cap d’un grup polític dins dels múltiples que avui coexisteixen en el Front o candidat de tots?

Això no em preocuparia tant si Mario encapçalés un programa clar i definit que s’obrís pas enmig del mig centenar de programes híbrids amb què compten cadascun dels grups, però em temo que els temps exigiran primer la candidatura i després les condicions programàtiques, que a la meva manera de veure les coses, són inexorables per poder realitzar accions de govern amb el suport de la gent enmig no només d’un desafiament nacional sinó en essència universal. I això suposa, temps, terminis, tasques actuals, moltes d’elles crucials per a l’activitat econòmica i atendre al que la Constitució i les lleis estableixen si de temps electorals parlem.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 10 de maig de 2017.