Els secrets actuals, les generacions futures.

Els secrets actuals, les generacions futures.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Jorge Aniceto Molinari.Segurament les futures generacions podran accedir a una informació que avui nosaltres ens està vedada.

El mateix ens passa a nosaltres en relació a les generacions anteriors. Avui coneixem episodis i detalls que els contemporanis ignoraven i només podien especular amb l’existència d’aquests.

Després de la segona guerra mundial, quan el món per al sistema capitalista va començar a ser un sol mercat, i als avatars nacionals a formar part del portal les dificultades empresarials per mantenir-se i desenvolupar-se, sobre possibilitats reals de govern cada vegada més acotades, els secrets a nivell dels serveis d’intel·ligència constituïren un material privilegiat al qual el comú dels mortals avui no tenim accés.

Podem suposar quants i quins cops d’Estat es van armar des dels serveis secrets de les grans potències, ara el detall de cadascuna de les accions que segurament han comprès des de l’armament de guerrilles, fugues de penals, atemptats de la més diversa mena per ara és una nebulosa, manejos monetaris, dels articles de consum, agents que intervenen en els mateixos, etc. etc. Perquè convinguem que tan important com manejar els exèrcits nacionals i poder disposen d’agents a ells, per a les grans potències ha estat fonamental el poder fer una operació en què la pinça tingués el control els dos braços. És clar, la vida ha mostrada que això no és lineal i sempre hi ha riscos pels quals ells han de maniobrar; la guerrilla cubana per exemple que van creure controlar al principi, se’ls hi va anar de les mans i es va convertir en bandera de rebel·lia per tota l’esquerra llatinoamericana, amb la qual cosa van tractar d’assumir aquesta dada de la realitat i convertir-la en un instrument de supertàctica per l’avortar-la.

El mateix ha passat a l’interior dels exèrcits, on el suborn i el xantatge en una important quantitat de casos han estat derrotats, ajudats també pel notori declivi econòmic dels altre temps poderosos imperialistes.

El que no vol dir que amb l’ascens de Trump no reneixin els «ordres» que s’ofereixin per a les noves circumstàncies, per allò de l’ou de la serp, sobre el qual escrivia encertadament el dirigent comunista uruguaià Rodney Arismendi.

Ara què important que seria per a la gent que tot això fos transparent, sabem que no ho podrà ser fins que la base econòmica de la societat no ho sigui.

Un símptoma d’això és que els analistes polítics, parteixen sempre de les dades de la seva realitat política, no van al fons de les qüestions. Això té molt a veure també amb la manera pel qual es finança el seu treball. Per exemple sabem que a Rússia governa Putin, el seu govern a més té presència forta en els mitjans, ara ¿quina és l’estructura real del seu govern?, això normalment no es desenvolupa i segurament és aquí on està l’explicació del seu paper en la política internacional.

El mateix succeeix amb Trump encara que en el cas dels EUA la novel·la política està més difosa. Per exemple s’ha dit que per al triomf de Trump, la col·laboració de Putin ha estat activa, però no conec estudis sobre la relació econòmica de les dues bases de sustentació d’aquests lideratges, on segurament hi haurà pistes per saber encertadament que està passant.

¿Què fem amb això? A que avui és d’una gran importància per comprendre el curs dels fets saber realment quines característiques té l’actual crisi irreversible de la predominança de la manera de producció capitalista. Tant Trump, com Putin, són gerents, importants, però les decisions centrals es prenen a un altre nivell.

El problema és que aquest altre nivell no troba sortides per la crisi, i el creixement de la guerra comença a fer-se demencial per a la humanitat.

Mentrestant la «superestructura», política, sindical, religiosa, social, viu una realitat virtual on aquest procés es viu com en una bombolla, només molt de tant en quant el món de la ciència alerta amb missatges clars –perquè els té–, sobre l’existència d’aquesta altra realitat, però és molt simple comprendre que avui encara el món de la ciència està desagregat d’aquesta realitat que es viu a la «política».

¿Fins quan això seguirà així?: part de la resposta la té l’«esquerra» que pel seu bagatge ideològic avui tindria elements per actuar a un nivell superior. Els seus mestres sempre es van preocupar de documentar els seus estudis sobre la base material de la societat i el seu desenvolupament.

Ara avui la seva preocupació és el xiringuito, cosa que no és en si criticable, sinó que la sort de la xiringuito dependrà en darrera instància de la mateixa sort de la humanitat. Avui no hi ha elaboració teòrica, ni ideològica, per comprendre en quina etapa està el desenvolupament, econòmic, social i polític del món.

A l’Uruguai per exemple ha passat la commoció del canvi Nelson; els comentaris van al pla polític i les seves implicacions, però estem davant d’un submón de moviments de capitals sense el control de la societat, ara si l’Uruguai pren mesures pròpies i s’allunya del que avui es fa al món, també s’allunya del que avui és l’activitat empresarial amb els riscos que això suposa per la repercussió en l’aparell productiu i en el treball de la gent. Tampoc és justificable la posició que només correspon fer el que legalment està aprovat. En això també estan compresos els anomenats acords dels bancs centrals, importants però que no han pogut impedir l’increment permanent dels paradisos fiscals, dels deutes dels estats i de les demencials emissions monetàries. Cal actuar amb un programa que involucri a tota la societat.

Mujica a l’ONU, setembre del 2013, va prendre el toro per les banyes, i va insinuar un camí –convinguem en honor a la veritat, que no era el seu camí habitual el parlar de la moneda i dels impostos–, però després la seva deserció i la dels seus respatllers polítics ha estat total. La seva compareixença està gravada i s’accedeix a ella fàcilment per Internet, i són de les que no s’esborren.

¿Es podrà reprendre aquest camí i avançar? Nosaltres creiem que sí, que el destí de la humanitat no està en la confrontació de models sinó el de fer pesar sobre la base del millor de la humanitat les mesures de transició necessàries per a la mort en pau de la predominança de la manera de producció capitalista.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 2 de març del 2017.

Sólo le pido a Dios… (Només li demano a Déu…).

Sólo le pido a Dios… (Només li demano a Déu…).

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Món mans.«Sólo le pido a Dios
Que la guerra no me sea indiferente
Es monstruo grande y pisa fuerte
Toda la pobre inocencia de la gente».

(«Només li demano a Déu
Que la guerra no em sigui indiferent
És un monstre gran i trepitja fort
Tota la pobra innocència de la gent»).

Jorge Aniceto Molinari.El món està en guerra –i s’estén–, el capitalisme com a mode de producció predominant ja no pot viure sense ella, forma part dels seus càlculs i previsions pressupostàries.

Llevat que el millor de la humanitat s’uneixi per posar fi a aquesta predominança, cosa que avui apareix com molt difícil –la manca de voluntat política, l’endarreriment ideològic, la manca de rigorositat científica en les anàlisis polítiques, l’egoisme individual o de grups que pretenen preservar privilegis enfront de la resta de la societat– però des del punt de vista tecnològic la humanitat està en condicions d’abordar-la en un molt curt, curtíssim termini. Cobrir aquest desfasament pot ser crucial, per això tot esforç val per poder sortir de la prehistòria i en el trànsit ingressar en la construcció d’una societat superior.

El més terrible encara, és comprovar que avui ens fan viure amb les conseqüències, com si es tractés la violència, simplement i inconscientment d’una dada de la realitat. Les destruccions, els bombardejos, les migracions, els desplaçaments de milers i milers d’éssers humans, morts i vexacions de tot tipus, la droga, el rentat de diners, les accions mafioses, que conscient o inconscientment es van traslladant a la quotidianitat de la informació i a una forma de vida de convivència amb la violència. I no hi ha població d’algun Estat que d’alguna manera no ho estigui patint.

Si a això li sumem la sensació basada en els fets reals de la deterioració del sistema per proveir de treball digne, tenim en si un còctel explosiu.

Què és el que no hi cap en el raonament predominant?: que ja no hi ha nacions imperialistes, sí hi ha Estats gendarmes que acompleixen la funció que els assignen els conglomerats empresarials multinacionals en pugna per la taxa de guany en permanent esgotament. A més d’endeutar-se el que si fan els Estats amb més aparell productiu –i una llarga història de sinistre Imperialisme– és envilir la seva moneda i imposar-la als pobles aprofitant, particularment en aquest cas la debilitat ideològica de l’esquerra que encara esgrimeix l’argument de la sobirania monetària i que és per la dreta un mitjà pressupostari nacional de baixar el nivell de vida de la gent mentre no se’ls torni immanejable, com ja ha començat a ocórrer. Un exemple és l’Argentina de Macri, i fins i tot la Veneçuela de Maduro en ser-li aliè al control monetari. Són exemples significatius que apareixen a les antípodes ideològiques.

Llavors la radicació de la indústria de guerra no depèn de l’enfrontament entre nacions, i de cap dels tipus de confrontacions de diferent origen, sinó de la rendibilitat d’aquest sector indicatiu de la indústria capitalista, que a més no es pot explicar en la necessitat dels interessos nacionals dels estats, que estan augmentant permanentment el seu endeutament i alhora agreugen la crisi en la prestació de serveis elementals per a la seva pròpia població. L’anomenat fenomen Trump potser sigui una explicació a la inversa, com sí hi haurà una inèrcia referida a la història anterior del capitalisme. Trump parla més de no involucrar-se en guerres que no li siguin rendibles, com si pogués triar aquesta eventualitat.

El replegament a les fronteres nacionals (veurem com de veritat hi ha en això) que comparteixen Trump i esquerres (clàssiques i de les altres), fa que la consigna de la pau, fonamental en la revolució bolxevic i origen de la crisi de la socialdemocràcia europea (voten els crèdits de guerra als seus respectius governs) en el procés de la primera guerra mundial, avui només estigui a càrrec del Papa Francesc, de Mujica a l’ONU al setembre del 2013, i de Juan Manuel Santos en rebre el premi Nobel de la Pau, no són els únics, però si es destaquen fent un centre en això de vegades puntuals. Cal destacar que aquesta va ser la preocupació fonamental del revolucionari cubà Fidel Castro en els seus darrers anys de vida.

La indústria de guerra –en altre temps dinamitzadora de les economies nacionals– ja no és nacional sinó multinacional i avui el seu curs alimenta no els pressupostos nacionals per les conquestes econòmiques, si que per contra és el pretext per a una assignació de recursos per sobre de les necessitats dels pobles fent efecte també en els pressupostos d’aquelles nacions amb aparell productiu més desenvolupat. Els deutes i els paradisos fiscals creixen sense solució de continuïtat com si no tinguessin límit, nosaltres estem convençuts que si el té, i per això no dubtem en plantejar-nos primer una política de pau, després el maneig de dues eines claus, la moneda única i universal, un sistema impositiu, també universal, basat en la circulació dels diners, eliminant els impostos al consum, al treball i a les pensions i donant mort als paradisos fiscals, cap operació al planeta pot ser vàlida sense el registre que la societat determini. També sabem que per a això necessitem en primer lloc de la unió dels treballadors del món, per fer realitat allò de que la seva pàtria és la humanitat tota, com era l’objectiu de la Primera Internacional, durant la conducció de Karl Marx i Frederic Engels. D’aquí la necessitat del gir en la conducció política dels Estats, partits i sindicats, on la classe obrera pugui hegemonitzar una conducció en la qual es reconegui el millor de la humanitat. Hem de confessar que quan la intervenció de Mujica a l’ONU, pensem que el gir començava a donar-se, però després va venir el silenci, i una altra vegada a esperar pacientment que el talp faci la seva feina.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 2 febrer 2017.

Benvingut o no?, a la crisi: President Trump.

Benvingut o no?, a la crisi: President Trump.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Jorge Aniceto Molinari.La crisi omnipresent abasta com el capitalisme pràcticament tot el planeta. Els seus desequilibris són el comentari diari en el quefer polític de cada Estat, un món de relatives sorpreses com aquesta elecció als Estats Units.

¿Què és el que amb això s’intenta generar, com en aquest cas?: en primer lloc un procés de canvis en l’aparell econòmic de la societat. Si bé avui en les anàlisis més importants es reconeix la governança, en mitjans de les seves disputes, dels conglomerats empresarials multinacionals; als Estats queden els aparells econòmics nacionals, i són ells els que donen la batalla al primer front d’acció dels partits polítics. Ningú ignora que són aquests conglomerats multinacionals els que més aporten i imposen, en costosíssimes campanyes electorals i que els aparells reaccionen buscant agradar a aquestes exigències. Una mica d’això hem vist en un Partit Republicà apartat de la candidatura Trump, quan aquesta d’alguna manera expressava la voluntat de l’empresariat dels EUA de millorar les condicions en què avui es situa la crisi, amb un Estat terriblement endeutat incapaç d’abordar necessitats elementals, més encara les ànsies empresarials. No estem definint fronteres nítides entre una cosa i l’altra, perquè a més tot el marasme de notes sobre el tema poc o gens conté sobre la relació econòmica de Trump amb tots aquests mecanismes. A més, el sistema electoral dels EUA, facilita aquest tipus de resultats.

Quan els aparells econòmics nacionals sense cap independència possible enfront del desenvolupament econòmic del món, se senten ofegats es facilita aquest tipus de maniobres, en similar sentit és el que ha passat, per exemple al Brasil, on la retirada del suport de l’aparell econòmic al PT, ha donat pas a un procés de retrocés en el qual la pròpia burgesia se sent insegura. O el cas argentí on els números cada vegada tanquen menys. Conclusió, si el marc per a aquests canvis ha estat «democràtic» el seu fracàs va camí de fer «perillar» la democràcia, judici que sona fort dit per Dilma però que és real, més enllà, precisament per això, que no hi hagi una resposta política viable, almenys que es pugui projectar en el futur.

Trump arriba a la Presidència enmig d’aquesta realitat, més producte dels errors de l’actual Partit governant, que als seus propis mèrits i idees que tenen un camp estrictament delimitat per portar-se a la pràctica.

Aquí algunes reflexions: els errors de l’actual Partit governant són particularment els que comenten intel·lectuals de primera línia en tot el món, en no visualitzar la crisi en el seu conjunt i apel·lar sempre a solucions pal·liatives –algunes vegades necessàries però que són pal·liatives– als quals sempre cal afegir els oportunismes d’una lumpen burgesia que a cada país té característiques pròpies, insaciables i amb la característica d’acompanyar pràcticament a tot l’espectre polític.

Pel que fa a mèrits i idees, és com demanar-li a Trump que raoni diferent a com raonen Macri, Témer, Rajoy o el mateix Putin,… etc., etc. Tenen en comú un ventall de necessitats empresarials, que els compliquen les pròpies necessitats del funcionament de l’aparell econòmic de l’Estat.

És poc el que governs com el de Trump, si hom veu la realitat d’avui, poden modificar, però és una «goteta» més que s’acumula en una realitat insostenible, si augmenta, la preocupació per la pau perquè són governs que estan caminant per l’ampit.

El de generar la voluntat política que abordi la crisi amb el concepte que avui la humanitat ja té les eines per superar-la ràpidament, segueix estant en el deure, amb prou feines les va insinuar Mujica a l’ONU al setembre del 2013, i després el silenci: «d’això no es parla».

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 10 de novembre del 2016.