Les millores graduals.

Les millores graduals.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Ascendint escala.És la quotidianitat en l’esquerra, el preguntar-se si estem o no millorant la nostra situació, la situació de la nostra gent. A l’Uruguai des del març del 2005 governa el Front Ampli, que es reivindica d’esquerra i progressista.

La resposta té molt a veure amb la ubicació personal de cada qui, el que no pot sostreure de la necessitat d’abordar seriosament una resposta.

Des de la primera Associació Internacional dels treballadors (Primera Internacional) de la segona meitat del segle XIX impulsada per Marx i Engels, en el propi Manifest Comunista (1848), a més de l’anàlisi del capitalisme i de les accions socials, sindicals i polítiques en defensa de la classe obrera, sempre es desenvolupava un programa que producte de milers de lluites es va anar imposant en el conjunt de la humanitat: el vot, després el vot secret, la representació democràtica, la llei de 8 hores, la previsió i seguretat social, la legislació sobre els treballs insalubres, la feina dels nens, la situació de la dona, etc. etc. Sense ignorar que també hi van haver aportacions importants d’altres vessants del pensament humà en el mateix sentit reivindicatori.

Manifest del Partit Comunista. Portada de la primera edició.A més i com a part de l’estudi d’aquests mestres, el capitalisme que analitzaven, anava a avançar fins a esgotar les seves possibilitats històriques de desenvolupament, no abans; en cadascuna d’aquestes millores graduals en la situació de la gent, troba suport per a una major expansió, la qual cosa pot ser contradictòria, però que en realitat no ho és, d’acord amb els estudis que del capitalisme es fan amb rigor científic, que mostren en la seva etapa de desenvolupament l’eixamplament de la base, sabent i posant atenció sempre, en què en la seva projecció històrica té límit.

La història del capitalisme és també d’altra banda i fins ara la història de la superació de les seves crisis, així va saber assimilar la creació d’un nou centre per a l’economia mundial com va ser EUA, –epopeia que en general a l’esquerra no s’estudia i per tant tampoc s’entén– o el mateix triomf de la revolució russa que va incorporar a un nivell de vida més elevat a milions d’éssers humans, –Batlle y Ordóñez si ho destacava– o el que ha vingut passant amb la revolució xinesa i el desenvolupament impetuós d’aquestes zones del planeta.

En el món actual el capitalisme genera usdefruit d’això i alhora davant la impossibilitat de noves epopeies emancipatives va generant una fractura social en el conjunt de la humanitat que provoca les profundes catàstrofes humanes actuals que superen amb escreix a les anteriors i posen en risc a tota la civilització.

La història de les crisis i les revolucions imposant els «canvis graduals», té un límit que avui es visualitza per a qui el vulgui analitzar, en l’augment exponencial dels deutes dels Estats, de les emissions demencials de moneda, ja sense cap recolzament en la producció, en l’augment «incontrolable» dels paradisos fiscals, producte en darrera instància de la incapacitat per l’esgotament general de la taxa de guany de generar per a tota aquesta massa de diners, «fiduciari», inversions rendibles. Amb l’agreujant que amb el maneig diferenciat dels impostos, de les monedes, acudeixen un cop més al projecte de suïcidi global amb l’increment de la indústria de la guerra, estorquint els pressupostos nacionals desplaçant atendre les necessitats fins i tot més urgents de la gent.

És molt comú a les nostres esquerres la controvèrsia entre els quals aprofitant la conjuntura imposen avenços per als nivells de vida dels més humils, com passa amb els anomenats governs progressistes a Argentina, Brasil, Uruguai, Equador… amb els quals recriminen que són insuficients i que a més els rics són cada cop més rics o que la riquesa que es produeix ajuda a la concentració de la mateixa a nivell mundial, fet que és inqüestionable.

El problema és que contra la disjuntiva que el capitalisme planteja avui a nivell mundial no hi ha receptes nacionals possibles tret l’aprofitament puntual de la conjuntura que al mateix temps el no fer-ho per anar darrere d’una quimera estatista, és sempre en detriment de la gent. La qual cosa no vol dir que en determinades circumstàncies el pas estatista i fins i tot cooperativista, sigui necessari donar-lo per salvar puntualment treballadors de la conjuntura.

És clar que pot succeir, el que avui està passant al Brasil i passa a l’Argentina que una ensopegada en la conducció política faci que totes aquestes millores graduals retrocedeixin.

No falten llavors les anàlisis directes del que avui està passant a la indústria «nacional», a les iniciatives empresarials mitjans i petits, aclaparats per la competència, per adaptar-se a les noves tecnologies, pels impostos, per les lleis socials i fonamentalment per la qual cosa sobre ells es descarrega del cost burocràtic de la democràcia que ve de la mà de les necessitats del sistema i de la incapacitat de gestió que quan està en mans de l’Estat produeix danys irreparables, en la credibilitat del sistema. Llavors apareix en el joc de la democràcia la dreta conservadora, que en l’Uruguai per exemple s’expressa contra la bancarització, contra el vot electrònic, etc. etc. i si a això li afegim el joc de les diferències canviàries fan un panorama gens clar i el sorgiment llavors de propostes polítiques oportunistes que busquen capitalitzar el moment.

En aquest terreny hem llegit i escoltat tota mena de disbarats. Que estem blindats, que hem creat una política econòmica que ens dóna tranquil·litat i seguretat de creixement per molts anys i que així anirem «gradualment» eliminant la pobresa.

Sent un disbarat això, també ho és aquell que pensa que l’Estat ho pot tot i que per tant podem alimentar la nostra utopia d’una societat igualitària, sense dependre de la sort del món, desenganxats, com sí analitzaven els mestres, que era imprescindible pensar. Entre les que no falten judicis com el de que la «democràcia» tot ho pot o el que els països que enfronten dures reaccions dels sectors conservadors és pura i exclusiva responsabilitat dels qui governen aquests països.

El que és greu és que les dues postures clàssiques a la «esquerra» vénen acompanyades de la filosofia del no es pot, terrible perquè la crisi en la predominança de la manera de producció capitalista, només es pot resoldre universalment, ajudant a aquesta a morir en pau. No hi ha altres alternatives possibles, o almenys ningú ha pogut demostrar el contrari.

D’això neix la importància del que va insinuar i va dir Mujica a l’ONU, el setembre del 2013, i que després ha estat ignorat fins pel seu propi exponent, la qual cosa no vol dir que aquest plantejament no sigui el que avui està en l’ordre del dia necessari perquè el món pugui encarar la crisi actual, i que una veu en cadascuna de les crisis pressupostàries i monetàries dels països del món, la perillosa generalització dels desequilibris dels que no estan fora de perill en cap dels països en els que avui es segmenta el planeta.

Aquest raonament que avui a nosaltres ens sembla senzill i elemental per entendre el món actual, és cert que en la nostra joventut ens costava entendre-ho. També pensàvem en aquest llavors, que reformistes eren els que afavorien els canvis graduals i revolucionaris respecte els que estaven per les estatitzacions el més completes possibles. Per Lenin, per contra, el punt passava per la guerra o la pau; els comunistes estaven per la pau, i els «reformistes» havien votat els crèdits als seus governs per fer la guerra, i cada conquesta havia de ser defensada amb l’organització social i la independència de les seves organitzacions de l’aparell de l’Estat. A això deien Marx, Engels, Lenin… «dictadura del proletariat». Després amb l’estalinisme ja és una altra història, que durant massa temps va impedir que amb el cap obert s’analitzaren punts programàtics cap als avenços que la humanitat necessitava i necessita.

I avui quan des de la humilitat dels nostres coneixements ens atrevim a assenyalar un programa mínim d’avenç com el de la moneda única i universal, com el d’un sistema impositiu basat exclusivament en la circulació dels diners, eliminant tota imposició al consum, als salaris i a les pensions, i eliminant també els paradisos fiscals, cap transacció hauria de ser vàlida si no està degudament registrada en els organismes que la societat determini. Amb els fons obtinguts d’equilibrar els pressupostos de les organitzacions de la societat sobre la base de la rendibilitat i l’eficiència i alhora planificant obres perquè la humanitat pugui amb èxit acabar amb la fam i començar a eradicar el major nombre de malalties possibles i alhora preparar i donar feina a tota la població mundial. També sabem que per a això es necessita un acord universal per al qual han de treballar totes les organitzacions de la societat que avui es pronuncien pel progrés humà. Es necessita construir la voluntat política que ho faci possible.

És cert que això ho plantegem totes les vegades que podem, som pesats i reiteratius, i llevat Mujica per 46 minuts a l’ONU al setembre del 2013, pràcticament no hem obtingut resposta, però… el talp de la història segueix treballant i remenant les bases d’un món que comença a cruixir per totes bandes.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 24 de juliol del 2017.

Noam Chomsky a l’Uruguai.

Noam Chomsky a l’Uruguai.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

José Mujica i Noam Chomsky.Excel·lent. L’intel·lectual nascut a EUA va poder exposar àmplia i profundament el seu pensament, que es necessita ara poder analitzar-lo, debatre’l, incorporar en el quefer diari conceptes que necessiten ser conscients. Està a més dins Internet per obra i gràcia de l’avenç de la tecnologia.

Nosaltres immediatament la comparem amb els 46 minuts d’exposició del Mujica a l’ONU. Tracten pràcticament els mateixos temes, són enfocaments diferents, i segurament les anàlisis de Chomsky siguin incorporades a moltes de les intervencions posteriors dels que hem tingut la sort d’escoltar, el que no ha succeït amb la intervenció de l’ex-president. D’això no se’n parla.

Des de la humilitat dels nostres coneixements, per a nosaltres aquí hi ha el problema en què es debat l’esquerra avui al món.

Prenguem per exemple el tema de la corrupció: tots acceptaran que el que diu Chomsky és correcte i totes les mesures que es prenguin per combatre-la també.

Ara i encara que Chomsky no l’hi vaig plantejar ¿és possible un capitalisme d’Estat sense corrupció? i més ¿és possible el capitalisme sense corrupció?

La condemna a Lula per l’habitatge de gran luxe en un edifici d’una de les grans capitals brasileres que és un dels milers i milers d’apartaments similars ¿producte de l’humil treball individual de cadascun dels seus propietaris?, com succeeix en «la nostra punta de l’Est», se’ns explicarà que no, però que el que s’investiga és que va arribar a aquesta propietat pels avatars dels favors del càrrec i els altres són producte del funcionament del capitalisme que dóna feina i és millor no esbrinar.

Chomsky, encara que sembli increïble coincideix amb la prèdica electoral de Trump (que no és precisament el que aquest executa en la seva lògica empresarial), que cada país ha de defensar la seva matriu productiva defensant el treball de la seva gent i incorporant mà d’obra nacional.

I llavors la pregunta: ¿poden planificar matrius productives nacionals en el món actual?, ¿ho poden fer els EUA?

Chomsky analitza també que avui el govern del món ha passat dels estats als complexos empresarials multinacionals. Era el que analitzava Lenin que anava a ocórrer en el seu «L’imperialisme fase superior del capitalisme» el 1916, i que per a nosaltres necessita d’una resposta programàtica, que no és altra que la que amb prou feines va insinuar Mujica a l’ONU al setembre del 2013 i que en l’anàlisi de Chomsky s’insinua com un camí de solucions nacionals, que han de ser importants si som capaços de generar els acords polítics a nivell global que ajudin a la predominança a la manera de producció capitalista a morir en pau, voluntat política que cal construir i que avui està a l’abast de la humanitat poder fer-ho.

Ens sembla insuficient la seva anàlisi sobre l’increment de la guerra, en quedar reduït l’anàlisi a un enfrontament de faccions i no anar al moll de l’os de l’Assumpte. Sí compartim totes els seus advertiments i perills terribles que amenacen la humanitat.

Per als complexos empresarials multinacionals que en pugna governen el món, la indústria de la guerra és un alleujament econòmic (davant l’esgotament de la taxa general de guany) que carreguen sobre els pressupostos estatals, en l’increment permanent dels endeutaments, en emissions demencials que envileixen les relacions monetàries del comú de la gent, però a més generant i inventat guerres per justificar les despeses. Una mica del que fa per exemple davant els nostres nassos el comando sud de l’exèrcit dels EUA.

¿Com desactivar llavors la guerra?: Chomsky afirma un camí: el triomf de la democràcia al món.

¿És possible aquest camí? Sí que és possible. És, a més, una conquesta de la humanitat tota, que aquesta ha d’afirmar, però per això es necessita un programa que canviï radicalment la nostra forma de veure els fenòmens econòmics actuals. Mujica els va insinuar a l’ONU. El problema de la moneda –avui instrument per desestabilitzar governs com el de Veneçuela– que ha de ser única i universal, el dels impostos, en què els impostos al consum, a la feina i a les pensions han de ser eliminats i substituïts pels impostos a la circulació dels diners, donant mort als paradisos fiscals.

Segurament l’intercanvi entre Chomsky i Mujica ha d’haver estat molt valuós, l’exposició a la Intendència de Montevideo ho va ser, però com es diu en els informatius ha d’haver més notícies sobre el particular en els pròxims noticiaris.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 18 de juliol del 2017.

Bancarització.

Bancarització.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

La crisi irreversible del mode de producció capitalista és reconeguda com a tal cada cop més; després del discurs de Mujica a l’ONU el setembre del 2013, vam pensar en un primer moment en que s’accelerava una nova etapa on el neoliberalisme –fins ara darrera fase del desenvolupament de la predominança del capitalisme– podia ser derrotat en un temps relativament curt.

No ens impacientem, encara manca, la licitació de la humanitat per tenir a les mans conscientment a l’economia requereix de més batalles i guanyar als actors polítics i a la gent en la compressió de com es donen aquests fenòmens, que es digui clarament que es defensa per part de cada qui, el que hem de precisar com l’objectiu de construir la voluntat política.

Aquesta nota de Marcelo Marchese, que reproduïm per facilitar l’anàlisi, és una mostra d’això. A ella adrecem el nostre comentari:


Inclusió financera versus bancarització forçosa (el problema de les paraules).

Marcelo Marchese.

Rebelion.org. Logotip.Rebelión. Dijous, 13 de juliol del 2017.

El discurs de l’oficialisme a favor de la inclusió financera promociona els eventuals beneficis que aquesta política brindarà als ciutadans: més seguretat i major accés als crèdits.

En això, com en altres coses, l’oficialisme s’identifica amb els que impulsen la bancarització a nivell mundial: «Algunes proves han demostrat que una major inclusió financera no només accelera el creixement econòmic i l’ocupació, sinó que també esmena la desigualtat d’ingressos i contribueix a la reducció de la pobresa1».

L’esment anterior està pres d’un document de l’Alliance for Financial Inclusion (AFI), una aliança recolzada pel G-20 i el Banc Mundial i finançada per Bill i Melinda Gates. Com es veu, aquesta croada mundial té un noble objectiu: «És el primer conjunt de compromisos mundials i mesurables per part de formuladors de polítiques públiques de països en desenvolupament i emergents per alliberar el potencial econòmic i social dels 2.500 milions de persones més pobres del món, mitjançant d’una major inclusió financera2». Gràcies a Déu l’AFI i el Banc Mundial i el G-20 i Bill i Melinda Gates, desvetllats pels miserables, els qui no trepitgen un banc ni en somnis, han dissenyat una política per treure’ls de la pobresa, això és, obligar-los a entrar en contacte amb els bancs, ho vulguin o no.

Segons l’AFI, el 50 per cent de la població mundial no està inclosa (financerament parlant) i entre aquesta gent, el 86 per cent es troba en els «països en desenvolupament i emergents». D’acord al que s’ha dit fins ara, el G-20, el Banc Mundial, Bill, Melinda «i els bancs centrals i els formuladors de polítiques i ens reguladors en matèria financera» que conformen l’AFI, són una mena de pares bons en un conte de fades on lluny d’abandonar als seus fills pobres al bosc, els ajuden, és a dir, els inclouen financerament, doncs volen alliberar el seu potencial econòmic. Res diu aquest conte sobre els beneficis que la inclusió financera portarà a les «entitats reguladores en matèria financera», sigui el que sigui qui sigui, i en tot cas no diu res sobre els beneficis que portarà als bancs, una paraula molt més comprensible.

Ja se sap que els contes de fades, o els contes que sigui, es construeixen pura i exclusivament amb paraules i se sap que en això és clau l’elecció i l’ordre de les paraules. Si el lector és un optimista d’aquests que pensa que vivim en el millor dels mons possibles, li aconsellaria que abandoni ja mateix la lectura i es dediqui a una tasca més edificant, ja que nosaltres triarem altres paraules, les quals seran ordenades de manera diferent abans d’arribar al final on algú es menjarà les perdius.

Mentre el G-20 i companys utilitzen l’expressió «inclusió financera», com si el llenguatge hauria d’acomplir la funció d’amagar la realitat en lloc d’enunciar-la, altres han preferit utilitzar les paraules «bancarització forçosa» i casualment, aquests altres no han aconseguit veure els beneficis que la bancarització portarà als pobres dels països en desenvolupament i emergents, als quals anomenen «del tercer món», però sí que han vist com beneficiarà els bancs, i en menor mesura, als governs.

Penseu el lector en el benefici que obtenen els bancs dels seus clients, la meitat de la població mundial, i pensi que mitjançant d’una sèrie de mesures en pocs anys duplicaran la seva clientela, encara que sigui amb els més pobres, i pensi que a més multiplicaran qui sap per quant el seu volum de negocis, doncs gairebé totes les operacions, sigui la venda d’una casa o el pagament d’un sou o tribut, es faran via bancària. Així que la banca veurà que gairebé tota la població mundial realitzarà gairebé totes les operacions comercials per la seva intermediació, la qual cosa li implicarà inaudits guanys i una mica més: coneixement i control, que redundaran, òbviament, en inaudits guanys. Amb aquestes mesures els oferirem als grans banquers més diners, més coneixement i més control sobre les nostres economies. Això és el més semblant al somni d’un banquer: saber l’exacte benefici que obté un o altre diner, tal o qual inversió, i aquesta informació i aquest control no és que el rebin gratuïtament, sinó que pagarem per donar-los-hi.

Diguin el que diguin els autors de contes de fades polítics, hi ha una llei ineluctable del capital: tendeix a concentrar-se. Amb la bancarització forçosa aquesta concentració de riqueses, coneixement i poder arribarà a nivells meravellosos i arribarem un dia al súmmum que els diners serà uns simples números, sense suport físic, és a dir, amb major possibilitat de ser alterat o inventat, com si estiguéssim a les portes de l’era de la preeminència d’allò virtual i adulterable sobre la realitat, els diners electrònic sobre els diners, el llibre digital sobre el llibre de paper, el contacte via facebook sobre trobar-se cara a cara, les paraules «inclusió financera» sobre les paraules «bancarització forçosa».

Dèiem que a més del gran capital, els governs es beneficiaran de la bancarització forçosa, la qual cosa és evident des que es farà gairebé impossible evadir els impostos i els impostos, ja se sap, tenen dues característiques principals: 1. augmenten i augmenten i 2. interessen notablement als governs. Així que el lector mal pensat, qui ni per un instant sospita que vivim en el millor dels mons possibles, pot creure una de dues coses o les dues alhora: 1. el govern que s’autodefineix d’esquerra, aquell mateix que pretenia nacionalitzar la banca i ara, com diu l’amic Hoenir3, ha decidit bancaritzar la nació, va prendre aquest dubtós camí doncs no és una altra cosa, com tot govern, que un servent del gran capital, o, 2. l’hi ha pres doncs pot exercir més control sobre el cobrament d’impostos (la meva opinió és que va ser per les dues coses, en una raó d’un 90 per cent la primera i un 10 per cent la segona).

Ara bé, amic lector, només em resta dir que ens diuen que vivim sota un règim liberal, la qual cosa en cert sentit és veritat i en un altre és una oberta mentida i aquí tornem al problema de les paraules vinculades amb l’aparença o la realitat. A l’hora de deixar que les pasteres llancin tones d’escombraries als nostres rius, o de permetre que els pesquers xinesos vinguin a arrasar la nostra fauna marina, el liberalisme campeja pels seus furs, però, a l’hora de permetre que algú tingui dret a fumar a dos-cents metres d’una escola, o que, almenys, paguem els nostres impostos com vulguem (en aquest millor dels mons possibles hem arribat a l’extrem de clamar per la millor manera de pagar impostos) o que comprem una casa o el que sigui sense passar els diners pel banc, el liberalisme s’evapora com una gota en una planxa roent. El govern olímpicament oblida el nostre dret i llibertat i paternalment ens inclou financerament, encara que hom no vulgui ser inclòs, encara que hom clami per no ser inclòs doncs sospita que el conte de fades no és altra cosa que un conte de fades que el govern conta com si fora elaborat per ell mateix, quan bé sabem que és un conte de fades elaborat en un lloc molt molt llunyà, on no té cabuda cap govern ni servent.

Si tot els surt com el tenen planejat (i molt probablement tot els sortirà com ho tenen planejat, tenint en compte que ens empassem contes molt dubtosos) a aquests senyors del lloc molt molt llunyà només els restarà menjar perdius i ser feliços per sempre, a no ser que vulguem escriure el nostre propi conte i així forçar un plebiscit on decidirem si a aquestes goles sense fons els lliurarem el que ens queda per enriquir-los encara més, o si decidirem mantenir un mínim de prudència, llibertat i privacitat. Caldrà fregar la llàntia Qui sap si a dins no es troba amagat el geni?

Enllaç de l’article original en castellà:

https://www.rebelion.org/noticia.php?id=229088

Nota:

1Situant la inclusió financera al mapa mundial:
https://www.microfinancegateway.org/sites/default/files/mfg-es-documento-ubicando-la-inclusion-financiera-en-el-mapa-mundial-11-2013.pdf

2Ibid.

3Mujica i la bancarització. Per Hoenir Sarthou:

http://www.voces.com.uy/articulos-1/mujicaylabancarizacionporhoenirsarthou


El nostre comentari:

Jorge Aniceto Molinari.Diuen que un nen visitant el zoològic en veure la girafa va exclamar: aquest animal no existeix!

Aquí és a l’inrevés. En un món on creixen els paradisos fiscals, el rentat de diners, i on la major part d’una gegantina activitat financera no passa pels bancs –encara que els bancs privats la monitoritzen, encara que no la registrin a l’efecte del control dels estats–, Sarthou i Marchese en lloc de doblar l’aposta i demanar que res no sigui legal si no està degudament registrat i no com ara que els documents particulars sense pagar ni tan sols un pes d’impost utilitzen la justícia contra els seus deutors, carreguen contra la bancarització que si efectivament entorpeix l’acció de les administradores de crèdit i de l’evasió dels comerços petits, aquests que es debaten entre els seus acotats guanys, el pagament dels impostos i un món on els espais econòmics són obligatòriament majors fent-los amb el temps inviables.

La no bancarització va permetre per exemple l’acció del canvi Nelson i del diputat del Partit Nacional del nom del qual no recordo, per assenyalar allò més recent, que és d’alguna manera la punta d’un iceberg.

Les administradores de crèdit són més un càncer que actua sobre els sectors més desprotegits de la societat que necessiten d’aquell, i sobre la qual hi ha pseudoesquerranosos que pensen amb la butxaca quan fan una acció social. És una matèria pendent sobre la qual cal legislar i instaurar instruments com els que va instaurar Batlle y Ordóñez a principis del segle 20 quan l’empresariat del país era deplomat pels banquers i aquest va ser l’objectiu de la creació dels bancs de l’estat i no el de monopolitzar l’activitat bancària.

Que és un problema resolt a mitges pel govern no hi ha dubte, però també és cert que és una necessitat que tard o d’hora caldrà abordar, doncs la política neoliberal de no controlar res, tard o d’hora condueix del món al no-món.

Ara perquè dic que és un problema no resolt o resolt a mitges, perquè els sistemes impositius que s’imposen i amb els quals es financen les activitats estatals provenen fonamentalment dels impostos al consum, a la feina, i a les pensions, que paguen en la seva major proporció els sectors populars, que precisament no poden escapar de la bancarització efectiva, com escapen els qui trafiquen en l’especulació, l’evasió impositiva i el rentat dels diners, i el no control es justificava amb l’objectiu de no espantar les inversions.

A mi em sap greu que AEBU no tingui una política més proactiva sobre el tema i que a més no sigui això el que es debateixi amb la direcció del BROU i la direcció econòmica del país.

Les necessitats fonamentals i bàsiques de totes les societats a la Terra han de ser solucionades amb un sistema impositiu dirigit directament sobre la circulació dels diners i a això ha d’estar dirigida la bancarització en l’organització de la societat, eliminant tot altre tipus d’impost.

Cosas veredes Sancho: els estatistes més furibunds es transformen en els neoliberals a ultrança a l’enfrontar-se a la bancarització.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 14 de juliol de 2017.

La revolució: Rússia, Espanya, Veneçuela.

La revolució: Rússia, Espanya, Veneçuela.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Jorge Aniceto Molinari.Les revolucions responen a necessitats socials davant crisis que es fan insostenibles per a les grans masses. I poden haver-les del més divers tipus, fins a aquelles que són només revoltes i no tenen possibilitats de cristal·litzar.

El problema és que davant aquest tipus de fenòmens, han nascut com a resposta els teòrics de la revolució com la revolució mateixa i que han aprofitat circumstàncies molt particulars com ho va ser pels estalinistes la revolució russa. El socialisme no neix així d’un desenvolupament social necessari per superar el capitalisme sinó de la voluntat dels revolucionaris de construir una societat superior i alternativa al capitalisme. I en això han pul·lulat les més diverses teories partint de les concepcions voluntaristes de com es construeix el socialisme a cada país. Encara que cap d’aquestes teoritzacions van més enllà de les estatalitzacions nacionals i de projectes regionals per al desenvolupament d’una forma de capitalisme d’Estat, que pensen –cada cop menys– pugui competir amb el desenvolupament capitalista a nivell mundial.

Ara això després de la derrota de Lenin en 1924 ha creat vicissituds que cal intentar esclarir.

Totes les revolucions expressen una necessitat i avancen, i imposen drets a les realitats dels pobles, el seu desenvolupament posterior coneix llavors avenços i retrocessos originats fonamentalment pel paper que compleixen en aquests processos els sectors ubicats dins de la lumpen burgesia i del lumpenproletariat.

L’estudi de la revolució russa en aquest terreny ofereix un material immillorable per a comprendre el fenomen actual dels problemes que es presenten a nivell del desenvolupament empresarial de diferents àrees en els Estats.

La revolució espanyola, aporta tot el que no s’ha de fer en el terreny de la conducció revolucionària, juntament amb la necessitat d’actuar cal saber en cada moment per on es va; Espanya oferia totes les variables possibles de vies mortes.

La revolució bolivariana, avui ofereix una altra realitat. El projecte de Chávez, formidable amb el seu contingut de participació, necessitava d’un marc internacional propici que avui és extremadament contradictori. Més quan la seva realitat econòmica és manejada en el proveïment de la gent amb instruments que no són possibles de gestionar de forma independent a nivell d’un Estat, com és la moneda.

Molts han utilitzat la condemna als crims de Stalin per condemnar la revolució russa, i contradictòriament alguns dels que van justificar aquests crims condemnen el govern de Maduro, que es defensa de l’agressió econòmica que ha tingut com a resultat el deteriorament del seu suport electoral. La dreta vol a Maduro enderrocat ja; Maduro per la seva part tracta d’utilitzar tots els elements legals possibles per revertir la situació, la Constituent és un d’ells.

Els que demanen eleccions ja, enmig d’una guerra civil no declarada, en què es cometen actes delictius per ambdós bàndols (recordem la guerra civil espanyola), no reparen que això no evita la guerra civil declarada a menys que un dels bàndols es rendeixi, i tot i així, aquí no existirà cap bàndol guanyador, perquè el quefer social ja avui imposa circumstàncies com les que està vivint el Brasil, i d’alguna manera Argentina on les maniobres amb el dòlar van ser clares i a la vista de tot el món, on l’actuació de l’altre temps imperialisme nord-americà a través dels serveis militars i policials d’aquests països ja no els responen encara que segueixi existint.

El Papa Francesc, el govern d’Uruguai han tingut una actitud prudent i una prèdica per la pau que és imprescindible, encara que no suficient.

El que no arriben són les respostes polítiques que fins avui s’han donat. Encara podríem dir que pràcticament no existeixen, i llavors hi ha els que condemnen esbiaixadament d’acord a la teoria de «millor en democràcia», o els que justifiquen amb que així són les revolucions.

Soldats britànics en una trinxera de la Primera Guerra Mundial.Mujica al setembre del 2013 va tractar d’insinuar un camí, ara qui agafa aquesta torxa per traslladar-la al debat d’una sortida no només per a Veneçuela, per al món. Més greu encara quan el mateix expresident no ha mostrat comprendre la pròpia importància del seu plantejament en un món que necessita trobar el camí de la pau, enmig d’un desenvolupament demencial de la indústria de guerra, que a més s’utilitza com a alleujament capitalista a la crisi, com ho va ser en les dues guerres mundials anteriors.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 3 de juliol de 2017.

Els tupamaros.

Els tupamaros.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

A propòsit d’un debat al Senat de l’Uruguai, la informació i després el nostre comentari:

Mujica sobre «tupabandes»: «és probable que 3 o 4 militants hagin emprès un altre camí».

Durant el debat al Senat, Mujica va dir que aquests militants estaven «fora de la seva disciplina» i va repudiar que l’hi acussessin de «gestionar milions».

Dijous, 21 de juny de 2017.

Bandera dels Tumpamaros. Per Walden69 - Molt comuna a Uruguai, vista al FOTW i altres, Domini públic, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=1264934.El senador José Mujica va reconèixer aquest dimecres al Senat que alguns ex militants del Moviment d’Alliberament Nacional Tupamaros podrien haver incorregut en activitats delictives durant la democràcia.

Mujica va prendre la paraula durant el debat d’aquest dimecres al Senat en què els legisladors van discutir si corresponia iniciar una investigació parlamentària sobre possibles vincles entre les «polibandes» i el MLN.

L’expresident va començar la seva al·locució considerant que «quan la Justícia està procedint cal callar la boca, perquè en cas contrari és una manera de pressionar». També va assenyalar que hi ha «tècniques llargament realitzades» per «foradar la confiança dels governs de signes adversos» a Amèrica Llatina.

Mujica va recordar que abans de sortir de la presó hi va haver una reunió entre els presos encapçalada per Raúl Sendic. «Ens juramentàrem militar dins la legalitat i sense cartes a la màniga perquè senzillament amb un poble vacil·lant i adolorit que sortia de la dictadura no podíem servir de pretext per a la por i perquè les vacil·lants institucions trotollaren», va explicar.

El senador ha assenyalat que, però, en sortir al carrer es van trobar amb una «democràcia liberalment balbucejant» en què «l’aparell repressiu havia quedat incòlume i a la vista». Per aquest motiu, ha sostingut, molts ex tupamaros mantenien «la desconfiança en l’aparell colpista de la dictadura que estava viu».

Mujica va explicar que en aquesta etapa «van començar algunes desercions: alguns es van refugiar en la militància social i altres van abandonar per sempre el compromís militant».

El líder del MPP va puntualitzar que altres «van anar a l’exterior i van cercar la protecció d’organitzacions revolucionaris que estaven en lluita» i altres van morir. De seguida, Mujica va recordar que a partir d’un episodi concret la dirigència del MLN va comprendre «que hi havia alguna cosa que passava» amb «gent que estava en una altra cosa».

«És molt probable que tres o quatre militants fora de la nostra disciplina haguessin emprès un altre camí. No sabem si per un altre projecte polític o una desviació cap al bandidatge», va sostenir.

De totes maneres, va esclarir que en el seu moment «no tenia proves» que això succeïa. «Teníem indicis de desconfiança però res més», va complementar.

«Ara ha aparègut un llibre que diu que vam poder haver rebut milions de dòlars i altres pregunten com van comprar la xacra, la ràdio i Mate Amargo», va continuar.

El senador va explicar que va comprar l’habitatge en què viu amb Lucía Topolansky amb un lliurament de 9 mil dòlars i «mil dòlars cada tres mesos fins a completar 15 mil». Mujica va recordar que l’operació es va fer «en un escriptori que encara existeix a Colón» i va apuntar que els diners del lliurament inicial li va ser prestats per una ONG dedicada a ajudar a la reinserció dels ex presos polítics.

Mujica va rememorar quan concorria juntament amb Topolansky a la fira de Perú i Cuba en el Turó «amb un carret que tirava una moto». El senador va recordar que «aquesta fira estava molt a prop del Cementiri del Turó i el dia que vam vendre més va ser quan va morir Obdulio Varela».

«Un any menjant remolatxa i ou i 15 anys anant amb una moto petita a una fira i ens vénen a dir que ja teníem milions de dòlars», va exclamar Mujica, que també va dir que va tenir «un nus al cor» quan va haver de vendre la ràdio 44.

«I em vénen a dir que manejava milions. És per això que vaig a dir quina llàstima que no existeixi el duel perquè hi ha dolors que no s’arreglen amb paraules», va complementar.

Montevideo Portal.


El nostre comentari:

Que és ésser tupamaro?

Jorge Aniceto Molinari.Analitzem: en el meu cas em defineixo com a comunista, perquè arribo a la conclusió que aquest món on predomina el capitalisme necessàriament ha de ser superat, ha de morir aquesta predominança per obrir a la humanitat un nou esglaó superior en la seva evolució. Procuro a més amb el meu gra de sorra contribuir perquè aquesta mort sigui en pau.

L’origen del capitalisme és la humil plusvàlua reinvertida i estesa bilions de vegades, neix dins d’una societat embolicada en la lluita de classes, lluita de classes que el mateix capitalisme utilitza i ajuda a esclarir, que va subsistir en tant encara superada la seva predominança la humanitat necessiti preservar i desenvolupar el seu aparell productiu organitzant estructures superiors.

Això vol dir enfrontaments, lluites, combats, projectes i contra projectes. A que ens porta l’actual predominança del capitalisme en el que té a veure amb la lluita ideològica, política, social?: a la competència. Ens porta a l’anomenada lluita de models, a la qual va servir encara amb els ben intencionats, l’estalinisme amb el seu capitalisme d’Estat.

Llavors ser tupamaro què significa dins d’aquesta disjuntiva?: El que va dir Mujica a l’ONU o la via morta dels projectes estatistes nacionals?

En la vessant personal a principis de la dècada dels 60 vaig tenir llargues xerrades al Centre Socialista de Paysandú amb Raúl Sendic; Raúl no era estatista, és més, era antistalinista, llegia i subratllava detingudament els textos de Lleó Trotski, el seu germà gran, Alberto, ja era un destacat dirigent trotskista; les nostres diferències radicaven en com organitzar les forces socials i fonamentalment en comprendre com eren utilitzats els exèrcits en els nostres països, on ja es veia clarament la lluita interna entre l’organització comandada pels serveis d’intel·ligència dels EUA i les tradicions nacionalistes, estimulades clarament pel triomf de la revolució cubana. Però encara sense entendre que havia passat realment en la valoració que aquests serveis havien fet de la guerrilla cubana i com se’ls havia anat de les mans.

Crec que Mujica és honest amb si mateix, però encara intel·lectualment no ha comprès –i perdonin la immodèstia– la importància del debat polític de cara a la veritat.

Mujica a l’ONU, amb el seu passat tupamaro va fer un discurs comunista, que la societat en el seu conjunt es resisteix i ell mateix, a comentar-lo i desenvolupar-lo. Ahir al senat va fer la defensa de la seva vida, que la nostra societat ja ha premiat amb la Presidència de la República, i que excepte per als fills del feixisme no està en discussió. El que sí està en discussió és ¿quina línia política per superar aquesta crisi?: la dels anys 60 d’assalt al poder per estatizar l’economia o la que va insinuar el propi Mujica a l’ONU? Però a més com es mostra en el cas Trump, la dreta tampoc té ja sortides a no ser la suïcida d’aprofundir la guerra i la de tractar de conservar tots els seus privilegis.

En el meu cas no tinc dubtes i per això em suporto en l’immens material d’estudi, d’anàlisi i de propostes elaborats per Marx, Engels, Lenin, per nomenar els més destacats.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 22 de juny de 2017.

Rodolfo Nin Novoa.

Rodolfo Nin Novoa.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Rodolfo Nin Novoa.Des de la intervenció del llavors president Mujica a l’ONU, el setembre del 2013, intervenció per la pau que ràpidament va tractar de ser oblidada, fins pel seu propi autor, no s’havia produït una intervenció per la pau tan important com aquesta del Canceller Nin Novoa, a la Presidència del Consell de Seguretat de l’Organització.

I convé destacar-ho en mig tanta incoherència política perquè això ratifica que el govern uruguaià es manté fidel als principis en una etapa on la política internacional està mal intencionada i dirigida a donar cobertura a les polítiques guerreristes i suïcides que comanden els grans interessos financers que hi ha al darrere de les multinacionals de l’armament.

Però, a més, perquè després de l’incident per les declaracions del President Constitucional de Veneçuela Nicolás Maduro en què la dreta va pretendre una ruptura de la política internacional de l’Estat uruguaià, aquestes declaracions, que segurament han estat preparades amb el President Vázquez, tornen a col·locar el Uruguai en una posició de principis molt valuosa.

Avui més que mai l’esquerra en el món, les seves organitzacions polítiques, socials, sindicals, han de posar en primer pla la lluita per imposar la pau, i d’elles esperem un clar pronunciament donant suport a la postura del canceller uruguaià.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 26 de maig de 2017.

El problema no és la sortida de Temer si no…

El problema no és la sortida de Temer si no…

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Michel Temer.La frase es repeteix a tort i a dret, i també al centre, hi ha unanimitat.

Preocupa perquè crec que tots estem d’acord -no sé si Almagro, que en això està desaparegut- en què el govern de Temer no té legitimitat, i la seva assumpció va obeir a l’aspiració de les dretes brasileres de conservar els seus privilegis en el sí d’aquesta societat, sense mesurar les conseqüències i les repercussions que el fet en si té. Doncs convinguem que la trama de la corrupció té una història diverses vegades centenària, que no pot ser un justificatiu però si una explicació; un objectiu a combatre, i canviar, sabent que supera tots els límits fronterers.

El problema no abasta només la legitimitat legal, sinó quines possibilitats. Això no posa en qüestió el que la legitimitat legal és important. Sí que pràcticament la totalitat de l’espectre polític busca una sortida que millori el seu propi posicionament. Això en l’actual situació del Brasil pot ser un parany molt perillosa per a l’equilibri de la societat tota, ja que tal sortida sectorial no existeix.

Brasil, com EUA, com la Xina, i podríem seguir, també el nostre Uruguai, no té futur econòmic «propi», el de la matriu productiva, com l’anomenen alguns especialistes; el que es produeix és programa per al món, en la seva dimensió i el que es consumeix també. És el govern en pugna dels complexos empresarials multinacionals, no dels estats, com a tals, que a aquest nivell només compten en les estratègies de la indústria de la guerra.

Juan Manuel Santos amb la Pau a la mà.El que ara planteja Fernando Henrique Cardozo, com el que va plantejar en rebre el premi Nobel de la Pau el president de Colòmbia, Juan Manuel Santos, com el que va plantejar el llavors president Mujica a l’ONU el setembre del 2013; la necessitat d’una sortida consensuada als immensos desequilibris, en aquest cas concret del Brasil és una necessitat més enllà dels comptes que cada un té per cobrar o pagar. També és una necessitat per a Veneçuela, mal que li pesi al comando sud de l’exèrcit dels EUA o al mateix secretari general de l’OEA, entestats a enderrocar el govern constitucional del President Maduro, ja que el camí dels enfrontaments, és un carreró sense sortides, que és promogut particularment per la indústria de guerra, que a la llarga condemna a tots, encara els que pensen que per la seva posició en la societat estan fora dels desequilibris.

La humanitat es cobra els seus comptes encara en els desequilibris psíquics, que es produeixen per exemple en militars dels EUA, en atemptats que criden l’atenció i no reconeixen altra explicació. Abasta més tots els aspectes de la vida, n’hi ha prou amb analitzar el món de la cultura, els films actuals en la seva immensa majoria giren al voltant de la violència, superant llargament als d’una altra època.

El problema és que es necessita un programa que afronti els desequilibris; aquest programa avui «la massa crítica» de la societat en dir d’Esteban Valenti, no els està generant.

Les raons poden ser múltiples, una d’elles la derrota dels millors pensadors que la humanitat ha tingut al llarg de la seva història, on la societat sotmesa a la lluita de classes ha imposat sempre les seves condicions immediates, independentment que la vida a la llarga s’ha imposat i fins i tot reivindicat i assimilat les idees que han significat avenços.

Això és el que avui està passant amb el pensament més complet conegut, que sobre el capitalisme realitzaren Marx, Engels i Lenin -els més destacats-, no existeix sobre ells l’accionar precisament d’aquesta massa crítica.

El que conec em porta a afirmar que avui en qualsevol universitat del món en què es pregunti sobre l’aportació d’aquests autors, ens dirà, en la majoria dels casos, un enfilall de disbarats, que són efectivament el que expliquen que no existeixi avui les anàlisis que necessitem.

El pensament marxista no és confrontatiu, tampoc submís, sinó tot el contrari, no es proposa un model davant el capitalisme, sí que es proposa defensar i promoure a la gent i en particular a la classe obrera, enfront de la predominança d’una manera de producció que inexorablement i mitjançant les seves crisis està condemnat a desaparèixer un cop complert el seu cicle històric marcat per l’esgotament de la taxa general de guany que assenyala amb precisió el seu estat i en l’actualitat el seu declivi.

¿En què s’expressa més contundentment?, en què la humanitat li són necessàries coses que per la manera de producció predominant ja no li són rendibles. Que explica a més l’acumulació gegantina de capitals en els paradisos fiscals que juntament amb l’emissió demencial de paper moneda alimenten una crisi sense sortides per la predominança de la manera de producció capitalista.

I les solucions a la crisi poden arribar a ser tan senzilles, que enfront de l’ús d’armes nuclears que sembla ser el proper pas de la crisi, pot semblar una tremenda estupidesa no analitzar-les.

Primer pas imposar la pau, que la mesura monetària ha de ser única i universal, que els únics impostos legítims per atendre les necessitats de la societat han de provenir de la circulació dels diners, que cap operació amb diners pugui ser vàlida sense estar degudament registrada en els organismes que la societat determini, -la qual cosa significa la mort dels paradisos fiscals- encarar a nivell multinacional obres que signifiquin una elevació de la condició humana en salut, en educació, en habitatge, en alimentació, un dels centres és el d’utilitzar i premiar amb una reubicació en la societat de tota la mà d’obra disponible i la que socialment es pugui recuperar.

Saber que ajudar a morir a la predominança de la manera de producció capitalista, no suposa la mort del capitalisme, sinó el que la societat sobre la base de protegir l’aparell productiu s’ha de donar en la transició una nova manera de producció -que segurament es dirà socialista-, que doni naixement a una nova societat equilibrada i amb una conducta col·lectiva superior a la que avui tenim producte del desenvolupament de la predominança de les maneres de producció anteriors. Això és a més el que ha passat al llarg de la història amb les maneres de producció anteriors al capitalisme.

La tasca és llavors nacional i internacionalment construir la voluntat política que faci efectiva aquesta tasca. És sens dubte el millor homenatge que avui hem de fer als revolucionaris de 1917, que en dir de José Batlle i Ordóñez, van obrir un camí de progrés i esperança al món.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 23 de maig de 2017.

Competència deslleial…

Competència deslleial…

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Els informatius ens ofereixen amb luxe de detalls del que ha passat en una fira veïnal del barri Peñarol de Montevideo.

Sobre això ens envien una bona nota carregada d’implicacions polítiques que ens proposem comentar d’acord a la nostra costum, primer la nota i després el nostre comentari.


«La vidriera irrespetuosa» d'Hugo Bruschi, capcalera.El vitrall irrespectuós.

Competència deslleial…
per Hugo Bruschi en l’Any de l’Organització.

Entra un home a la farmàcia del barri, amb la seva recepta acabada d’ expedir pel metge. L’empleat que l’atén li diu: «aquest medicament no el tenim».

L’home pregunta qui pot tenir-lo, a quina farmàcia propera… al que l’empleat li diu: «vagi a la fira que aquí segur ho tenen»… I l’home va anar a la fira.

Això que en altres latituds semblaria un relat de ficció, és totalment normal a l’Uruguai.

Medicaments.Ahir llegíem a la premsa que en una fira veïnal del barri Peñarol, van ser confiscats 2.000 medicaments que s’estaven venent com si fossin enciams o tomàquets.

Hem arribat a creure que aquestes farmàcies ambulants s’han especialitzat tant en la venda, que les farmàcies tradicionals hauran de tancar o dedicar-se a la venda de marihuana i altres idiotitzants.

Qualsevol lector desprevingut pot pensar que aquest ha estat un fet aïllat. Lamentem treure’l del error, ja que aquesta activitat paral·lela porta més de 20 anys a les fires de barri, allà on la gent porta qualsevol cosa per vendre.

Des de dentadures postisses els antics propietaris de les quals descansen sota terra, fins a les eines que un cop van pertànyer al fuster de l’altra illa de cases.

Com deia Discèpol, la Bíblia al costat del calefón (escalfador domèstic), tot barrejat en aquest horrorós escenari que ens pinta el país en què vivim. Però el més trist és, que ens anem acostumant a poc a poc.

¿Ningú mai no es va preguntar com pot ser que una cosa tan delicada com és l’administració de medicaments, estigui en mans de gent que no sap de què es tracta? Miri tinc diabetis… bé porti això i li donen un antibiòtic.

En qualsevol país civilitzat, aquest fet li costaria el càrrec al ministre de Salut i d’aquí cap avall, però aquí és pres com una cosa natural, com un fet normal que es justifica perquè la gent busca millors preus a la fira.

Només cal que Mujica li doni el vistiplau… de la mateixa manera que va recomanar l’ombra dels arbres per impartir classes. Potser siguin solucions alternatives com les diuen ara i potser afegiu que «els pobres tenen les seves pròpies farmàcies que concorren amb els preus desorbitats del mercat».

I per descomptat que els afeccionats rugiran a les tribunes… «bo, el Pepe la té clara»…


El nostre comentari:

Jorge Aniceto Molinari.La nota assumeix un fet greu.

És més, crec que té moltes puntes. Una d’elles és preguntar-se quina sortida té aquest tipus de problemes que són els «normals» que avui ens ofereix el capitalisme predominant al món.

També és justa la crítica a la «barra» que per la seva ubicació en l’aparell de l’Estat o per comoditat intel·lectual, aplaudeix el Pepe no ajudant a progressar sinó a creure que ja va complir amb l’«història». El Pepe, com el Ñato, com cada un de nosaltres, han fet coses bones i de les altres, -de vegades més de les altres-, en molts passatges de les nostres vides hem cregut en «déus» que no són tals, però que ens servien per justificar el nostre accionar.

Hem escrit que el discurs del Pepe a l’ONU, amb el que va insinuar era un enorme avanç, i així ho va entendre gran part de la humanitat que li va obrir les seves portes, però el Pepe ha quedat pres del seu propi discurs de gestió, doncs el que el va criticar correctament a «Pepe Col·loquis» ha estat el que ha vingut fent el seu propi grup.

Ara els problemes de gestió amb el fet de ser greus, i sent importants per a la gent com en aquest cas dels medicaments a les fires, l’important és el programa amb el qual se surt d’això que veiem tots els dies i és ni més ni menys que l’esgotament de la predominança d’una manera de producció que està arribant als seus límits i que no se soluciona amb estatalitzar l’economia país per país, sinó abordant a nivell universal amb l’objectiu primari i urgent d’aturar la guerra.

Vegem per exemple el que està passant a Veneçuela, on el gegantí esforç de la revolució bolivariana, és no només sabotejat pels plans del comando sud de l’exèrcit dels EUA sinó pels que tenen el maneig de l’economia i que no és precisament el govern, encara que en ell participen dissimuladament i no tant, els qui s’enriqueixen dient defensar-lo, com ha passat a l’Argentina i podríem aportar els nostres propis exemples tot i que el que estigui lliure de pecats que tiri la primera pedra.

Ara el problema que planteja la nota sobre els medicaments cal atendre’l doncs la gent i cada un de nosaltres necessitem solucions, i quan aquestes no són accessibles com a normals es desenvolupen les altres com en aquest cas, i són també part del negoci capitalista que aquest té en compte en cadascuna de les seves accions, estiguin en el marc de la llei o no, com en el cas del canvi Nelson.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 9 de maig de 2017.

La càrrega de la prova.

La càrrega de la prova.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Lenin escrivint, oli de Brodski.Hi ha una premissa profundament errònia, si és que es vol analitzar la realitat amb algun dels ensenyaments més elementals del marxisme: la mateixa part de l’encert que tot govern d’esquerra o progressista té com a objectiu començar a construir una societat superior a la capitalista, amb la qual cosa el que s’aconsegueix és invertir la càrrega de la prova. El que faci ha de ser per definició una mica superior al que és avui el capitalisme. I això no només que no és possible, sinó que Marx, Engels, Lenin -els més destacats- mai ho van proposar.

Llavors ¿quina és la tasca i com és la diferència entre revolucionaris i reformistes?: els primers organitzen la seva acció sobre la base dels treballadors per propiciar que aquests avancin en drets i reivindicacions, que en el desenvolupament del capitalisme li permetin sortejar els avatars de les crisis i de les pròpies condicions d’explotació en el treball. Els reformistes s’adeqüen al sistema i com en el cas paradigmàtic de la Segona Internacional, arriben a votar els crèdits de guerra perquè els seus governs puguin desenvolupar-la. Qualsevol similitud o semblança amb les actituds actuals enfront de la guerra en curs és només coincidència.

¿Com sorgeix llavors la confusió?, sorgeix a partir de la derrota de Lenin el 1924, en què sobre la base del triomf de la revolució russa s’argumenta i es desenvolupa la perspectiva d’una construcció alternativa al capitalisme, dient que se surt d’ell però en definitiva construint una mena de capitalisme d’Estat al que se li bateja com «socialisme real», que alhora va significar -la revolució russa-, com en el seu moment la revolució francesa un revulsiu enorme en l’avanç dels drets de la humanitat, però alhora va ser part de la tragèdia humana en el desenvolupament de la segona guerra mundial.

Superada la crisi -en el capitalisme- que va generar dues guerres mundials, l’ús per primer cop d’armes nuclears, i la destrucció immensa en vides humanes i riqueses acumulades per l’aparell productiu de la humanitat, aquest reprèn el seu creixement amb nous paradigmes, particularment en el que té a veure amb el saltar les barreres nacionals (el naixement a Mont Pellerin del neoliberalisme), per construir un desenvolupament capitalista basat en complexos empresarials multinacionals molt superiors al poder dels Estats, als quals sotmeten a un constant i en augment endeutament, a l’enviliment dels valors monetaris que fa que la crisi tingui una dimensió superior a l’anterior, que encara conservant la forma, de xoc entre estats en la realitat respon a la pugna d’aquests complexos pel permanent i inexorable agostejament de la taxa general de guany i el lent però persistent decreixement en la pròpia taxa en què es mesura l’augment de l’economia mundial. (Lenin, «L’imperialisme fase superior del capitalisme», 1916).

Alhora, i això és molt important tenir-ho en compte, aconsegueix invertir la càrrega de la prova, són les conduccions estatals en mans de corrents d’origen en l’esquerra, les que han de demostrar que són superiors a les construccions clàssiques, que ha anat desenvolupant el capitalisme i que avui estan embolicades en la nova crisi global, ja irreversible per la predominança d’aquesta manera de producció.

Aquí també en aquest desenvolupament es manifesta una nova gran contradicció; es fa suposar que el capitalisme ha de caure en la confrontació i ser substituït íntegrament per un nou mode de producció, fet que no va ocórrer amb les maneres de producció anteriors i que res no assenyala que hagi de passar ara, sí que mesures de transició suposin la pèrdua de la seva predominança posant l’aparell productiu al servei de la societat i no de la burocràcia estatal com sembla ser l’objectiu dels «revolucionaris» en aquesta etapa de la història. Ara no confondre això amb estatitzacions que van haver de realitzar necessàriament per preservar en defensa de la societat l’aparell productiu de la mateixa, o a un nivell menor quan per defensar el treball de la gent s’ha recorregut a la formació cooperativa.

José Batlle Ordóñez (1858-1929).Ve bé per il·lustrar el que afirmem, el paper que va complir en l’Uruguai a principis del segle 20, el govern de José Batlle i Ordoñez -profund coneixedor de les idees de Marx i Engels-, que sobre la base del desenvolupament d’activitats bàsiques en mans de l’Estat, promovent la immigració, va estimular la creació de mitjanes i petites empreses que van donar la base democràtica que avui sustenta el país, però que avui vénen retrocedint en dimensió i en nombre enfront de les característiques actuals del desenvolupament capitalista, en aquesta arribada traumàtica als límits de l’esgotament de la taxa general de guany. Batlle com Marx, no eren estatistes però aplicaven en els seus programes el paper positiu que complia l’Estat en una determinada etapa del desenvolupament capitalista. Aquests aspectes del desenvolupament, poden ser analitzats tant en la NEP de Lenin, com en la pròpia revolució xinesa i la seva realitat actual, la revolució cubana afrontant el bloqueig i el desenvolupament actual de la seva economia, així com les contradiccions en l’esquerra que es van manifestar traumaticament -entre estatistes i antiestatistes- en la revolució espanyola, avortant-la, més enllà del paper criminal del feixisme.

La capacitat dels treballadors per gestionar una cooperativa o un Estat, sempre estarà condicionada a les condicions generals del desenvolupament del capitalisme. El confondre això i posar la construcció estatal o cooperativa com un fi en sí mateix, condueix inexorablement per les pròpies condicionants de la crisi a errades o horrors que a la vida social es paguen amb crims o tragèdies. Ara no abordar el desafiament quan toca, passant per les estatitzacions o les cooperatives si cal, també és un crim. Això explica clarament el caràcter de les trucades tesis d’abril de Lenin i la necessitat d’acció del seu partit previ al que després va ser la revolució d’octubre. D’això fa 100 anys.

Llavors ¿com es resol això?: com es va resoldre en 1917, mitjançant el programa, que avui sembla més complicat perquè l’esquerra ha abandonat l’estudi i el mètode dels seus mestres. La vida mostra a poc que els estudiem que no han estat superats.

Vegem un exemple: l’expresident Mujica va parlar a l’ONU al setembre del 2013, i va fer un discurs comunista, al que després ningú ha tornat, ni el mateix autor. Mujica aquí no va exposar el que estava fent el seu govern, no va parlar que estava aplicant un sistema tributari «just» com sí ho deia el ministre Astori, sense esclarir que això era el que es podia fer dins el sistema per intentar mantenir el nivell ocupacional del país dins de les coordenades del capitalisme cada cop més complicats, va parlar com insinuant quines mesures havien de prendre a nivell universal per sortir de la greu crisi actual. No va dir nosaltres estem blindats i fora de perill de la crisi com ho fan pràcticament la totalitat dels dirigents del Front Ampli a Uruguai, caient en ingenuïtat i on es combinen accions positives per al desenvolupament social amb errades o horrors greus en la gestió administrativa, inclòs el propi dissertant a l’ONU. Que sí va insinuar en aquesta oportunitat que el camí era la moneda única i universal i un sistema impositiu basat en la circulació dels diners.

Ara d’això no es parla perquè la càrrega de la prova pesa tant que per ara és una llosa difícil d’aixecar.

A vegades la justícia triga però…

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 28 abril de 2017.

Aprenent economia, política…, amb Equador.

Aprenent economia, política…, amb Equador.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Jorge Aniceto Molinari.Tal bon punt la crisi irreversible que pateix la predominança de la forma de producció capitalista obrís una etapa en què els grans centres de l’economia mundial promoguessin el desenvolupament de països en què exercien o exerceixen governs d’esquerra, actes denominats progressistes, el processos polítics per a l’esquerra s’han vist visiblement molt difícils.

El que abans la dreta pràcticament només podia imposar amb el suport militar per al qual s’havien preparat sectors d’elit d’aquestes forces, a l’Escola de la Amèriques de l’altre temps imperialisme nord-americà, –avui sense sobirania i convertit en Estat gendarme–, van arribar a poder fer-ho electoralment, ara el que vingué és una altra història.

Un lloc molt particular ha estat Equador, on la dreta en un moment d’ofec i en el govern, va eliminar la moneda pròpia. Recordem que a l’Argentina en el desenvolupament de la crisi del 2002, van arribar a coexistir 30 monedes diferents.

Aquesta situació, la manca d’una moneda pròpia, va impedir als traficants financers operar amb el desproveïment com si ho van fer a Argentina i ho fan a Veneçuela.

Llavors una baixada del preu mundial del petroli, sense tenir la dreta el maneig monetari fa que una elecció complicada com la de l’Equador pugui resoldre favorablement a l’esquerra, tot i que el tema segueix sent l’esdevenidor de l’economia mundial.

La dreta no es pot mantenir avui electoralment sense les errades i horrors que els governs progressistes han vingut cometent particularment en el maneig de la moneda, però també en la gestió pública. Ara, els temps s’escurcen per a tothom, la crisi en el món encén totes les alertes i el programa que uniexi al millor de la humanitat –que amb prou feines va insinuar Mujica a l’ONU, setembre del 2013– segueix sent una mancança crucial per resoldre-la.

En aquest procés els intercanvis amb els companys veneçolans han començat a enriquir-se amb les seves pròpies aportacions.

Un exemple d’això és el que segueix:

El que planteja la periodista veneçolana Mary Pili Hernández (eliminació del control de canvis) seria un avenç molt important, perquè en primer lloc faria sinceres bona part de les relacions econòmiques, totalment distorsionades pels agents econòmics obstinats en l’enderrocament de Maduro, en primer lloc, i després en derogar tots els avenços socials bolivarians.

Ara cal entendre que encara això és insuficient, doncs la moneda veneçolana no podria competir amb el dòlar en el mercat real de valors. La dreta està finançada en dòlars, el petroli es ven en dòlars, i la gent del poble es mou amb bolívars la cotització del qual està en mans de l’especulació. Un cercle perfecte per a benefici de l’oligarquia.

En una època ja superada, les nacions podien disposar de la força de la seva moneda per planificar el desenvolupament econòmic, això avui no és possible ni tan sols als EUA, però aquest país per les circumstàncies del mercat mundial ha aconseguit una imposició política del seu signe monetari amb l’agreujant que això avui no significa cap avantatge per al seu poble i sí per a un petit sector, el mateix que es vol envoltar de murs.

Ara ¿com fer el que va fer l’Equador? i que a més ho va fer la dreta política en el seu moment de major ofec. Crec que ha de ser obra d’economistes avesats i amb un gran sentiment d’adhesió al poble de Veneçuela. Des del punt de vista polític no estaria malament que fos una proposta ben treballada i presentada per ésser resolta per l’Assemblea Nacional tenint en compte que allà es troben els representants de sectors que han finançat les seves campanyes amb l’especulació monetària i a més s’han enriquit amb el patiment popular. Passarien de ser enjudiciadors del govern a ser enjudiciats per la necessitat d’una decisió política transcendental per a Veneçuela.

Obligaria a més a l’Assemblea Nacional a acomplir amb el seu paper constitucional, ara subvertit a convertir-se per la crisi –particularment d’abastament– en un agent de doble poder enfrontat al govern constitucional, i cercant un suport militar que els més migrats dels seus membres només van poder comptar per hores quan es va produir el cop del 2002.

El desproveïment que pateix Veneçuela ja no tindria el suport de l’especulació monetària, i el lliure comerç imposaria condicionants que ningú podria gestionar en benefici propi.

Rafael Correa.No m’estenc més sobre com hauria de fer-se aquesta transició doncs els meus coneixements tècnics són insuficients. Però seria una bona consulta a fer al President Correa, independentment que ell moltes vegades s’ha manifestat en contra del que diu «dolarització», però que no obstant això ha deixat a l’Equador fora de la tàctica de desproveïment a la qual han estat sotmesos els governs progressistes, i que es repetiran a cada país on puguin gestionar la moneda contra la gent.

És clar que el tema del lliure comerç cal analitzar-ho i regular-ho, doncs com a tal no existeix enlloc del món. Però així com no van poder evitar el comerç de Cuba en ple bloqueig per interessos contraposats dels empresaris capitalistes, tampoc tindran l’alternativa d’un bloqueig davant d’un govern que assumint aquest repte tracta de respondre a una de les necessitats populars més sentides.

O el fragment d’un altre intercanvi:

Transcric una resposta que vaig donar a un amic a propòsit d’aquest tema (les resolucions del Tribunal Suprem de Justícia). Per fer una nota necessito més elements doncs és important saber si aquesta és una ofensiva de l’equip de govern o és una resposta a la defensiva davant d’una pressió cada cop més gran dels agents econòmics internacionals.

En tots dos casos és notori que el govern de Veneçuela no disposa dels comandaments de la seva pròpia economia i això a la llarga es paga. El problema és que en la realitat actual del món cap govern disposa d’aquests comandaments, cosa que hem tractat d’explicar potser sense ser compresos.

En resposta a un amic que em va traslladar una declaració sobre Veneçuela li vaig respondre amb el següent comentari:

Quin és el problema de Veneçuela? ¿La democràcia? Cap país d’Amèrica té el nivell de transparència electoral de Veneçuela, i cap ha fet més eleccions.

Després de la darrera elecció la majoria de l’Assemblea Nacional declara que el seu objectiu és enderrocar Maduro, i inicien un procés de recollida de signatures per al plebiscit revocatori. Fracassen. No arriben a les signatures. És més, en canal 4 (Montecarlo Uruguai) el dimarts, al programa que condueix Daniel Castro, el diputat de l’oposició reconeix públicament això, que no van arribar a prou signatures.

¿Ara com guanya la dreta al parlament?, ¿és només un problema de corrupció?, o és com va passar amb Macri, que el maneig de la moneda i el proveïment dels productes de primera necessitat, provoquen en la gent un estat de molèstia que ni Argentina ni Veneçuela van saber encarar, però que no es donen per exemple, tot i la força de la dreta a l’Equador.

Ara resulta que el principal operador de Cristina, Lázaro Báez, l’anomenada ruta dels diners K, és també soci de Macri i hi ha un ruta dels diners M, en què les dues rutes s’ajunten.

Ara, pensar que el problema de Veneçuela es corregeix si es talla el problema de la corrupció i es lliura democràticament el govern a la dreta, és d’una enorme falsedat.

I aquí el que estigui lliure de pecats que tiri la primera pedra, i en el nostre cas –Uruguai– la pedra més petita…

I si bé Astori (ministre d’Economia), diu que té la inflació controlada, i la moneda, en la immediatesa no té problemes. Tots sabem que això es canvia en hores davant el poder econòmic si aquest apunta sobre el govern. Ara i per ara el poder econòmic confia més en el govern que en els «líders» de la dreta, cosa que té certa lògica.

Ara, la dreta econòmica sempre pren les seves precaucions, només cal veure el seu suport a Lula i ara la seva desesperació perquè no aconsegueixen l’equilibri.

Companys. ¿No els crida l’atenció que cap a les principals figures del chavisme, la premsa mundial no ha pogut gestionar denúncies com abans no ho van poder fer contra els líders de la revolució cubana?

En el cas d’Argentina aquestes figures denunciades, existien i resulta que ara aquestes mateixes són agents econòmics de Macri.

Pel que fa als «intel·lectuals d’esquerra» sento una profunda llàstima, i em recorda el paper acomplert per l’esquerra europea que va recolzar la primavera àrab, i com en aquest cas no estan donant suport al poble de Veneçuela sinó als que sempre han viscut de la seva explotació i intenten no perdre cap dels seus privilegis.

El president Vázquez en aquest assumpte ha mostrat equilibri i ser coneixedor del que està passant, i encara que molts cops hem discrepat amb el seu procedir, sap que el seu govern a l’Uruguai està basat en les organitzacions socials.

Un altre aspecte sobre el qual convindria estar atent és sobre el paper de les forces armades. El altre temps Imperialisme Ianqui, avui ni tan sols és un Estat sobirà –el seu endeutament és demencial– ara convertit en Estat gendarme, en tota una etapa d’història de la nostra Amèrica tenia una ingerència directa sobre els exèrcits. El paper de Chávez que a més no l’hi perdonen, és haver convertit a aquest exèrcit en un exèrcit bolivarià. Que sempre existiran problemes és indiscutible però avui només en llocs molt puntuals allò que va ser la sustentació de la dreta està en retrocés.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 3 d’abril de 2017.