(Castellano) A 50 años del mayo francés.

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.

La lliçó de Veneçuela.

La lliçó de Veneçuela.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Veneçuela. Bandera dins del mapa.La crisi econòmica, segueix i seguirà plantejada, perquè en definitiva ja no és un problema exclusivament propi de cada un dels nostres països.

Sinó producte de la crisi general del capitalisme, que encara creixent, desplegant la seva magnificència –i tant que la tecnologia se l’ha donat juntament amb les irritants diferències socials–, els seus diferents factors senten que la fi de la predominança d’aquesta manera de producció està pròxima (els temps en economia són diferents als dels éssers humans). El comú són els desequilibris, la manca de certeses, el no poder planificar per períodes llargs, la incertesa, que inexorablement es trasllada a la conducta de les persones.

Això de Veneçuela ha estat una afirmació de la democràcia, davant d’aquells que no creien en la democràcia veneçolana i estaven i estan urgits pels temps que marquen les corrents reaccionàries, impacients perquè els terminis del seu predomini s’acaben, i Veneçuela no cedia ni cedeix a la pressió del que tradicionalment s’imposava en aquesta part del món –la història és llarga, amb un procés indígena, des del moment mateix de l’anomenat descobriment d’Amèrica, després els anomenats Libertadores i les lluites socials–; procés que recordem va començar a donar-se la volta quan la revolució cubana, «permesa» per canviar el sergent de torn se’ls va anar de les mans als serveis, i amb el suport de la Unió Soviètica «post-stalinista» va començar a fer passes independents, que es van poder donar sens dubte per aquest suport que avui ja no existeix i que tenia com a punt de referència un desenvolupament econòmic estatitzat que avui ja tampoc és possible, tret de conjuntures molt puntals i generalment reservades a l’explotació de recursos estratègics que pel general requereixen de tecnologia en mans dels grans conglomerats empresarials multinacionals.

Avui, la relació econòmica en el món és una altra, però l’activitat en si segueix mesurant-se per la taxa general de guany, que és la que determina dins la història el principi i la fi d’aquesta manera de producció, amb un pas previ una mica entès pels que estudien el tema: la fi primer de la seva predominança, donant lloc a una etapa de transició que és la que promouen amb la seva lluita processos com l’actual veneçolà, i encara amb característiques contradictòries i de retrocés, en altres zones del planeta, com en la reivindicació pròpia de la nacionalitat catalana, entre les moltes nacionalitats que es liciten en el món per una expressió lliure de la seva identitat i que troben traves en l’actual organització de la manera de producció capitalista, i en aquest cas sense ni tan sols arribar a qüestionar la predominança d’aquesta manera de producció.

Dins de les 22 eleccions en aquests 18 anys de «chavisme», quan el preu del petroli va començar a decaure, la dreta va veure que guanyant una elecció (l’abstenció va fer la resta) podia accelerar el pas i imposar un referèndum (per al qual no van aconseguir les signatures) i imposar la caiguda de Maduro; per això van utilitzar tot tipus d’atemptats, bolcant sobre el govern constitucional la responsabilitat de les víctimes dels mateixos amb l’amplificació còmplice dels actuals regents de l’OEA i de la gran premsa internacional.

El desafiament no era fàcil, ja que hi ha sectors radicalitzats en què és comú ser brou de cultiu per a corrents que advoquen per l’enfrontament, sense tenir en compte els límits materials en què ells es desenvolupen, –tant en el govern com en l’oposició–, els serveis de l’altre temps poderós imperialisme ianqui (avui convertit en un Estat gendarme) són especialistes en desenvolupar accions tant en una com en una altra facció.

És més, se’ns va arribar a parlar d’un nou stalinisme, –aprofitant el que aquest va significar contra el pensament democràtic leninista–, destacaven el paper de l’exèrcit, al qual Chávez havia donat una moral identificada amb el seu poble, a la qual va definir com bolivariana, i que a més ha servit per reverdir en tota Amèrica la mateixa moral en tots els exèrcits; tasca ni fàcil ni senzilla després de la feina de l’Escola de les Amèriques dirigida amb les pràctiques més aberrants per desmantellar la consciència popular dels seus orígens. Vam ser clars en assenyalar que encara que es construïssin murs impenetrables al llarg de les fronteres nacionals això ja no era possible, doncs l’aparell productiu del món estava molt per sobre de les fronteres nacionals. Tema aquest poc desenvolupat doncs entra en contradicció amb el desenvolupament de plans cada cop més irrealitzables de matrius econòmiques nacionals que s’ubiquen en els entorns governamentals i de les polítiques burocràtiques dels estats, competint amb les veritables necessitats de la gent i la necessitat de la seva atenció.

A això hi afegim denúncies de corrupció que no són difícils d’imaginar per l’estat en què es desenvolupa l’activitat econòmica, corrupció que no sempre han estat combatuda adequadament, doncs hi ha determinades activitats econòmiques que apareixen com a intocables per a la direcció política –recordem el maneig de l’anomenat dòlar blue en l’Argentina i els seus operadors jugant a les dues pistes, la del govern i la de l’oposició–.

Per això aquesta jornada del 15 d’octubre de 2017 ha de ser assenyalada, més enllà dels perills que subsisteixen, com una fita ineludible en la lluita per l’alliberament dels pobles.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo. Dilluns, 16 d’octubre de 2017.

Lula.

Lula.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Lula.Lula o el paper de l’individu en la història. Podria ser aquest el títol d’aquesta breu nota en què ens proposem resumir allò que considerem el moment polític del Brasil i pel seu pes el moment polític de la nostra Amèrica. És una mostra important a més, per analitzar el que avui passa al món.

Per què triomfa Lula, en el seu moment, a les eleccions a la Presidència del Brasil?, és diferent a per què triomfa Chávez a Veneçuela, o abans Allende a Xile?

El llavors president Mujica, en el seu moment va donar una clau a manera d’indici del que estava succeint, del que a ell li estava succeint: «hem de viatjar a l’estrep de l’economia del Brasil» (es referia a l’economia d’Uruguai).

És que en el seu moment els empresaris nacionals, espècie poderosa en el seu temps i al Brasil moltíssim més, però en per ara lent procés d’extinció –es va accelerant–, van sentir abans que ningú, que un procés d’empetitiment en els drets de la societat era també un procés d’acotament de les seves perspectives de desenvolupament, i van apostar en una conjuntura molt particular del món a un desafiament que ells mateix després van qualificar de «populista». També coexisteixen amb aquests, els burgesos (i perquè no, fins a petits burgesos –els mitjans digitals se’ls permeten–) que clarament ja han optat per ser part del capital multinacional i els que tenen ous en els dos cistells.

En el seu moment van primar els que volien acomodar els governs nacionals per a una conjuntura econòmica favorable (els preus dels comodities) vincular-se amb els mercats del món.

Ara quan els pobles van començar a sentir el gustet que alguna cosa estava avançant, la dreta –sense horitzons– va sentir por (l’anomenat por de classe) i va començar a activar la possibilitat dels ajustos, adduint particularment la corrupció, corrupció de la qual ella havia usufructuat en tots els governs anteriors, i que tenen a veure fonamentalment amb la circulació de diners en les seves diferents formes, en l’Uruguai les anomenades Safis, però en el conjunt, els Panamà Papers, o les diferents formes de fer suborns a què han estat procliu les empreses particularment encarregades dels grans iniciatives en les obres públiques.

És cert. La nostra esquerra ha estat feble davant d’aquests fenòmens. És més, en ella hi ha sectors que són còmplices directes del que han estat una forma d’explotació de l’economia en una pràctica extensiva afavorint-se de la manca de controls.

Va poder arribar al govern Chávez a Veneçuela sense el suport de Cisneros?, va poder Fidel Castro derrotar a Batista sense el deixar fer del sistema polític dels EUA i en particular els seus «serveis»?, va poder triomfar Lula, sense el suport dels sectors polítics que després se li van donar volta?

Va poder el Front Ampli en l’Uruguai arribar al govern, sense la mirada esperançada d’amplis sectors mitjans de la societat que encara sense entendre enyoren al vell batllisme.

Sens dubte que en tots els casos hi ha una dreta intransigent, antibatllista a l’Uruguai, però per sobre de tot anticomunista, que va ser franquista primer i després feixista, però reduïda a les seves funcions regressives, al terrorisme d’Estat, en la dictadura, fent mal a la convivència humana i apostant sempre per la confrontació com a manera de justificar la seva pròpia vida.

I a l’esquerra? No altra cosa ha estat l’estalinisme, per justificar la necessitat d’un model que confronti amb el capitalisme, o en un sentit oposat, el sentiment llibertari expressat en la guerrilla, utilitzada preferencialment per la dreta per desarticular els moviments socials. Sentiment llibertari, que sempre va niar en el cor de la humanitat, i que floreix en circumstàncies molt especials com va ser el fet, per exemple, de la revolució cubana, que primer van estimular i després no van poder encotillar.

Llavors quina sortida tenim?: la programàtica. El procurar respondre a la crisi amb un programa que permeti posar l’aparell productiu al servei de la gent, que impedeixi les destrucció d’allò que la humanitat ha aconseguit.

En la història humana, el vot, el vot secret, la llei de 8 hores, les llicències de diferent índole, els drets de la dona, etc., etc. han anat fent una base social de reivindicacions que li han donat al capitalisme també la possibilitat de desenvolupar-se.

El capitalisme com a mode de producció predominant tenia tot el planeta per desenvolupar-se, i així ho van entendre després de la segona guerra mundial els qui a Mont Pellerin van establir tota una estratègia perquè les traves burocràtiques estatals no fossin obstacles al desenvolupament. Sabent a més que l’esquerra que havia aconseguit predominar, ja no era leninista sinó estatista, i això afavoria els seus plans.

Però ja no estem al 1945, i els límits per a l’expansió capitalista ja són totalment visibles i es reflecteixen directament en la taxa general de guanys, en l’augment dels paradisos fiscals, en l’endeutament, en l’augment demencial de l’emissió monetària, en l’invent de mil maneres d’organitzar al capital des del capital financer per mantenir part de la taxa de guany per a determinats sectors que actuen com lumpen.

Per això l’especulació que avui hi ha als sectors que governen realment la societat brasilera, és entre la possibilitat que Lula torni a la Presidència, i la d’impedir-ho.

El problema és que si Lula i la seva organització no encaren una ofensiva en matèria programàtica, la crisi tard o d’hora acabarà enfosquint les seves possibilitats tot i que a la societat predomini la idea de la seva tornada a la Presidència.

A la primera Presidència, l’ordenació de l’economia ja suposava un avanç, però els compromisos amb els diferents sectors que en política expressen l’economia capitalista, tal qual avui predomina al món, era entrar en un trencaclosques que a la llarga acaba impossibilitant governar.

Ara el programa necessari avui, té a veure amb el desenvolupament de l’economia mundial, no és el programa que permeta l’alleujament econòmic d’un país, perquè si abans estatitzant es resolien problemes conjunturals, avui ja no queda pràcticament espai per a poder fer-ho, la qual cosa no vol dir que no se segueixi fent, o aixecant murs per beneficis puntuals i acotats en el temps.

Fins ara tota perspectiva de futur estava inexorablement vinculada a les inversions, aquestes al seu torn cada cop eren menys nacionals i més internacionals, per la senzilla raó que en complicar les relacions econòmiques que es manegen en el món tenen un espai del que cap economia nacional disposa. Però també aquests espais estan delimitats, particularment per un convidat que no encaixa per a la sortida que la humanitat necessita: la indústria de la guerra, acompanyada per altres indústries que operen com a col·laterals com la del medicament, per esmentar a una de les importants i dins de marc de les admeses legalment, però sense desconèixer la seva vinculació amb el món de la droga, del rentat de diners, del joc, del tràfic d’éssers humans.

El primer punt llavors del programa, avui més necessari que mai, és la pau; necessitem ajudar a la mort en pau de la predominança de la manera de producció capitalista. I per això dues eines: la moneda i els impostos, que els organismes ecumènics tinguin els recursos necessaris per injectar a l’economia d’un dinamisme que la manca de rendibilitat capitalista avui impedeix. Organitzar per mitjà de l’educació, i la salut, la participació de tots en un treball organitzat amb una finalitat social, i sense la càrrega burocràtica dels Estats, distribuir les responsabilitats amb un criteri de rendiment i eficiència, amb un gran desenvolupament del control social.

Podrà ser aquest el programa de Lula?

Al seu influx i el del seu Partit va néixer el 2001 el Fòrum Social Mundial, una expressió social formidable que esperançar en una renovació de l’esquerra en el món.

En la nostra modesta opinió l’esdeveniment que ve repetint-se, no va poder superar la crisi de l’esquerra, que es va expressar per exemple en una de les seves demostracions –en el seu moment– en la direcció de la revolució espanyola.

El Fòrum Social Mundial, més enllà de declaracions molt importants, no es va poder posar d’acord en un programa a impulsar. Un cop més d’una banda els estatistes i els seus models confrontatius, o la necessitat de mesures de transició per ajudar a morir en pau a la predominança de la manera de producció capitalista. Lula, encara que no ho reconeix, va viure aquesta disjuntiva en el propi govern. Perquè la corrupció ve incorporada a la pròpia manera de producció predominant, i el conviure amb ella suposa alguna forma de complicitat, sinó es dóna en el pla programàtic la perspectiva necessària del canvi i el combat a aquestes formes de fer política.

El 2001, es va organitzar una esperança d’esquerra per al món des del Brasil del PT, amb Lula al capdavant, no va cristal·litzar en un programa. ¿Podran ara, en una nova empenta, néixer les propostes de transició que ja no hauran d’estar referides, no només al Brasil sinó en el món que les necessita? Mujica les va insinuar a l’ONU al setembre del 2013, i després el silenci.

El talp de la història de què parlaven Marx i Engels segueix la seva tasca, cridant a actors a escena, per a un paper protagonista que ens correspon a tots, encara amb un petit gra de sorra.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 16 de setembre de 2017.

Les possibilitats actuals d’un estalinisme.

Les possibilitats actuals d’un estalinisme.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Pou de petroli a Veneçuela.Coneixem molts intercanvis sobre la situació de Veneçuela, en la qual hi ha un sector d’intel·lectuals que expressen que s’està instaurant una mena de neo-estalinisme.

Coneixem que a nivell de l’esquerra és un tema no saldat, o potser mal saldat.

Derrotada la direcció leninista de la revolució russa, que declarava expressament que el seu objectiu no podia ser la implantació del socialisme, sorgeix sobre la base de la burocràcia estatal la teoria del socialisme en un sol país.

No han estat pocs els companys que van pensar honestament que el que es va fer era inevitable, que era necessari, imprescindible estatalitzar l’economia per imposar un model que oferís una alternativa al desenvolupament del capitalisme i com a contrapartida assenyalen que aspiren a fer el mateix sense els mètodes criminals de l’estalinisme. Sintetitzen en què socialisme és igual a propietat estatitzada.

Ningú pot negar el dret a pensar d’aquesta manera, el que no és admissible és identificar això amb el pensament de Marx, Engels, Lenin, o en el cas de l’Uruguai amb el de José Batlle y Ordóñez.

La història ha mostrat més enllà de tragèdies com les de la revolució espanyola, que aquest tipus de construcció ha tingut cabuda en tot un període històric, en els quals s’han desenvolupat entre altres la revolució xinesa i la cubana.

La revolució russa –de la qual commemorem 100 anys– va ser la resposta organitzada sobre la base d’una resposta ideològica tan completa com no ha conegut una superior la humanitat.

Sent derrotada va deixar un bagatge d’avenç social i de coneixements que la humanitat ha vingut aprofitant encara sense arribar a la profunditat d’anàlisi d’aquesta etapa, la nostra aspiració és reprendre aquest nivell de coneixements.

Costa d’entendre en la dinàmica de l’economia, com les revolucions i els avenços socials, que es pretenen qüestionen al capitalisme, en el període d’avenç de la predominança d’aquesta manera de producció cada un d’aquests fets significa una ampliació de la seva base. Un exemple d’això i en la pròpia administració d’un Estat capitalista són els conceptes de Bismarck per desenvolupar la seguretat social.

Ara costa entendre que una manera de producció neix, es desenvolupa i comença a preparar la seva mort, començant per la mort de la seva predominança i l’inici d’un període de transició com el que avui necessitem començar a viure.

El capitalisme necessita consumidors, aquests consumidors en un molt ampli període històric van ser bolcats pels avenços de les revolucions en els drets dels treballadors del món.

No obstant això avui estem en els límits de la rendibilitat capitalista, en la seva capacitat de desenvolupar d’acord a la seva mentalitat projectes en benefici de la gent. I les revolucions condicionades als límits nacionals ràpidament tendeixen a frustrar-se.

Lula da Silva.La burgesia paulista (Brasil), amb tota la seva rèmora d’organitzacions polítiques va creure veure en el projecte de Lula, la possibilitat de desfogar-se econòmicament; Lula els oferia el que la dreta era incapaç, però el projecte de defensa d’allò nacional per sobre d’allò internacional ràpidament (estem parlant de 10 anys) va entrar en crisi. I una altre cop el plantejament: «Lula es va quedar a mig camí tenia que haver d’haver estatalitzat tot el possible perquè l’economia funcionés i la política li fos d’acord».

A Veneçuela el problema era i és més complicat. L’economia petroliera, i els seus sectors d’influència arribava a un informalisme de més del 80%, canviar aquesta realitat és una obra de titans. Chávez la va emprendre amb una audàcia política formidable, però amb desafiaments que fa que el projecte en lloc de tancar-se en si mateix necessita obrir-se al món, cosa que no és fàcil ni senzill, quan en un dels propis centres del capitalisme mundial, Donald Trump advoca enganyosament per un desenvolupament de la seva indústria nacional i les esquerres europees –després de donar suport i propiciar l’anomenada primavera àrab– advoquen per la sortida de l’euro i el desenvolupament independent de les economies nacionals. És una barreja explosiva de xovinismes.

Que hi hagi qui ho pensi, no hi ha dubte, però pensar per a Veneçuela en la possibilitat d’un neo-estalinisme no només que és absurd sinó sense possibilitat cap d’èxit.

El formidable suport a la Constituent, que va superar les expectatives del propi govern, ha de servir per a un projecte que entre altres coses elimini les diferències canviàries i proposi al món un nou sistema impositiu que substitueixi el corrupte propiciat pel Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, basat en els impostos al consum, al salari i a les pensions, per un de nou basat en la circulació dels diners, donant mort als paradisos fiscals i propiciant projectes beneficiosos per a la societat, que preparen i donen feina a tots els éssers humans i que avui no es realitzen perquè la seva necessitat es mesura per la rendibilitat capitalista.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 12 d’agost de 2017.

La revolució: Rússia, Espanya, Veneçuela.

La revolució: Rússia, Espanya, Veneçuela.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Jorge Aniceto Molinari.Les revolucions responen a necessitats socials davant crisis que es fan insostenibles per a les grans masses. I poden haver-les del més divers tipus, fins a aquelles que són només revoltes i no tenen possibilitats de cristal·litzar.

El problema és que davant aquest tipus de fenòmens, han nascut com a resposta els teòrics de la revolució com la revolució mateixa i que han aprofitat circumstàncies molt particulars com ho va ser pels estalinistes la revolució russa. El socialisme no neix així d’un desenvolupament social necessari per superar el capitalisme sinó de la voluntat dels revolucionaris de construir una societat superior i alternativa al capitalisme. I en això han pul·lulat les més diverses teories partint de les concepcions voluntaristes de com es construeix el socialisme a cada país. Encara que cap d’aquestes teoritzacions van més enllà de les estatalitzacions nacionals i de projectes regionals per al desenvolupament d’una forma de capitalisme d’Estat, que pensen –cada cop menys– pugui competir amb el desenvolupament capitalista a nivell mundial.

Ara això després de la derrota de Lenin en 1924 ha creat vicissituds que cal intentar esclarir.

Totes les revolucions expressen una necessitat i avancen, i imposen drets a les realitats dels pobles, el seu desenvolupament posterior coneix llavors avenços i retrocessos originats fonamentalment pel paper que compleixen en aquests processos els sectors ubicats dins de la lumpen burgesia i del lumpenproletariat.

L’estudi de la revolució russa en aquest terreny ofereix un material immillorable per a comprendre el fenomen actual dels problemes que es presenten a nivell del desenvolupament empresarial de diferents àrees en els Estats.

La revolució espanyola, aporta tot el que no s’ha de fer en el terreny de la conducció revolucionària, juntament amb la necessitat d’actuar cal saber en cada moment per on es va; Espanya oferia totes les variables possibles de vies mortes.

La revolució bolivariana, avui ofereix una altra realitat. El projecte de Chávez, formidable amb el seu contingut de participació, necessitava d’un marc internacional propici que avui és extremadament contradictori. Més quan la seva realitat econòmica és manejada en el proveïment de la gent amb instruments que no són possibles de gestionar de forma independent a nivell d’un Estat, com és la moneda.

Molts han utilitzat la condemna als crims de Stalin per condemnar la revolució russa, i contradictòriament alguns dels que van justificar aquests crims condemnen el govern de Maduro, que es defensa de l’agressió econòmica que ha tingut com a resultat el deteriorament del seu suport electoral. La dreta vol a Maduro enderrocat ja; Maduro per la seva part tracta d’utilitzar tots els elements legals possibles per revertir la situació, la Constituent és un d’ells.

Els que demanen eleccions ja, enmig d’una guerra civil no declarada, en què es cometen actes delictius per ambdós bàndols (recordem la guerra civil espanyola), no reparen que això no evita la guerra civil declarada a menys que un dels bàndols es rendeixi, i tot i així, aquí no existirà cap bàndol guanyador, perquè el quefer social ja avui imposa circumstàncies com les que està vivint el Brasil, i d’alguna manera Argentina on les maniobres amb el dòlar van ser clares i a la vista de tot el món, on l’actuació de l’altre temps imperialisme nord-americà a través dels serveis militars i policials d’aquests països ja no els responen encara que segueixi existint.

El Papa Francesc, el govern d’Uruguai han tingut una actitud prudent i una prèdica per la pau que és imprescindible, encara que no suficient.

El que no arriben són les respostes polítiques que fins avui s’han donat. Encara podríem dir que pràcticament no existeixen, i llavors hi ha els que condemnen esbiaixadament d’acord a la teoria de «millor en democràcia», o els que justifiquen amb que així són les revolucions.

Soldats britànics en una trinxera de la Primera Guerra Mundial.Mujica al setembre del 2013 va tractar d’insinuar un camí, ara qui agafa aquesta torxa per traslladar-la al debat d’una sortida no només per a Veneçuela, per al món. Més greu encara quan el mateix expresident no ha mostrat comprendre la pròpia importància del seu plantejament en un món que necessita trobar el camí de la pau, enmig d’un desenvolupament demencial de la indústria de guerra, que a més s’utilitza com a alleujament capitalista a la crisi, com ho va ser en les dues guerres mundials anteriors.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 3 de juliol de 2017.

Marxista leninista.

Marxista leninista.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Jorge Aniceto Molinari.Em van preguntar si era marxista-leninista i la meva resposta no és senzilla.

Els que saben diuen que les empremtes dactilars són exclusives a cada persona en tot el planeta. Al seu torn sostinc que és evident que no hi ha tampoc dues persones que pensin igual. No obstant això el pensament humà és una elaboració que s’expressa individualment, producte d’una conjunció imponent de coneixements col·lectius que s’han anat acumulant al llarg del temps. Amb l’agreujant que la majoria de les vegades no en som conscients.

Aquests coneixements agrupats i organitzats mitjançant diferents ciències, han estat generalment etiquetats, moltes vegades etiquetats bé, altres malament, però etiquetats a la fi.

José Batlle y Ordóñez (1856-1929).L’obra de Marx, d’Engels, de Lenin, a la qual podria afegir la de Trotski, la de Gramsci, la de Rosa Luxemburg, i tants d’altres, és essencial si es vol saber com han estat aquests temps de predominança de la manera de producció capitalista sobretot ara que aquesta predominança ha entrat en una crisi irreversible. En l’Uruguai, el pensament de José Batlle y Ordóñez, de Carlos Quijano, de Rodney Arismendi, de Julio Rodríguez per esmentar alguns dels més destacats. José Batlle y Ordóñez, que jo sàpiga mai va acreditar el seu coneixement del marxisme, però la seva nota a «El Día» davant la mort de Lenin, només va poder ser realitzada per algú que coneixia molt bé el pensament de Marx, i que a més valorant a Lenin no tenia coneixements directes dels problemes que aquest estava passant en el moment de la seva mort, precisament amb el decurs que la revolució estava prenent. A més la seva obra respon a un coneixement de l’organització social que encara avui el país no ha superat.

Marx deia que ell no era marxista, després que li preguntessin sobre un grup que sí es deia marxista.

L’important és que l’escrit per ells està i pot ésser estudiat. Amb Lenin, com també amb Marx es van conèixer en l’època de l’estalinisme el que es van anomenar «les obres escollides» que en el seu moment van voler ser utilitzades per a substituir l’estudi de tota l’obra, però cal precisar que els textos no van ser alterats i que els intel·lectuals soviètics van tenir la lleialtat i l’heroisme de brindar a la humanitat els textos complets, en el cas de Lenin, 55 toms, en els quals és possible conèixer tot el seu pensament, fins i tot textos en què figuren les correccions manuals dels propis autors. Si és cert que alguns d’ells van precisar per ser conegudes, de la mort de Stalin. No va passar el mateix amb fotos i altres documents de la revolució i textos com la història oficial del Partit Bolxevic difosa en l’era estalinista, un veritable compendi denigrant de falsificacions.

No obstant això i aquesta és la nostra responsabilitat, encara avui es prenen fragments de Marx, de Lenin i se’ls constitueixen en una veritat a part del conjunt de l’obra, que és coherent en un tot i d’una enorme profunditat.

Lenin va escriure en 1916 «L’imperialisme fase superior del capitalisme», obra en la qual arriba a la conclusió que la humanitat passarà a ésser governada pels complexos empresarials multinacionals, per sobre dels Estats més poderosos, que és el que avui està passant.

L’altre temps imperialisme ianqui, muntat sobre una nació la història de la qual també és necessari estudiar per saber entre altres coses com va esdevenir la seva potència, i el desplaçament dels altres imperialisme anteriors, amb més història; avui és un país que ha perdut la seva sobirania, amb un endeutament demencial, utilitzat en tota la seva potència militar i estratègica com el principal gendarme de la manera de producció capitalista (el paper important que compleix la indústria de guerra a la reactivació de l’economia), i alhora internant-se en una crisi on avui fins i tot s’arriba a dir públicament, que el govern de l’actual President Trump, va ser producte d’una intervenció de la intel·ligència russa. Dramàtic i dantesc alhora. Coses vedere Sancho…

No obstant això això té explicació. Hi ha una inèrcia ideològica que fa a les respostes de l’esquerra anar sempre desfasades en el temps, cosa que no passava en els temps de l’acció de Marx, i després en els de Lenin. Si enmig d’un intens i profund debat ideològic, que avui no existeix obert i a la llum pública i en el que ells incidien directament en els temes.

El decurs de la lluita de classes imposa triomfs i derrotes. Els mestres van imposar amb les seves idees avenços formidables en la història humana, i alhora el sistema va cobrar amb les seves derrotes un espai que avui necessita de la pau perquè comenci a acabar-se, res diferent al que ha passat en les diferents branques de la ciència. «Eppur si mouve» diria Galileu.

És més, s’esgrimeix comunament, que la política de estatalizar l’economia que va aplicar l’estalinisme, (el teòric inicial va ser Nicolás Bukharin –amb un gran bagatge de coneixements ideològics–, que fins i tot va polemitzar amb Lenin i al nostre entendre –sorgeix de les documentacions històriques– que va ser el veritable autor de «Qüestions del leninisme» text que va aparèixer amb la signatura de Stalin, i després assassinat per aquest), és el que marca quan un govern o un partit, és més o menys d’esquerra. Una cosa totalment renyida amb el raonament aplicat pels mestres.

La qual cosa no vol dir que en determinades circumstàncies i per preservar i/o desenvolupar l’aparell productiu no sigui necessari realitzar estatitzacions, com va mostrar clarament la revolució russa o al nostre país la política de José Batlle y Ordóñez.

Anàlisi que reapareixen cada vegada que un procés històric revolucionari entra en crisi. Ja va passar tràgicament a Espanya, on la lluita de tendències i el pes de l’estalinisme li va servir la victòria al feixisme en safata, la qual cosa no treu mèrit a l’heroisme dels militants comunistes espanyols, ni eximeix de responsabilitat a les altres corrents, encara en aquestes circumstàncies terribles des del punt de vista ideològic.

Cuba ja va ser una altra cosa, la guerrilla se’ls va anar de les mans als serveis d’intel·ligència ianqui, i la joventut cubana va reivindicar un camí que per a aquest llavors ja semblava tancat, però que la Unió Soviètica ja sense Stalin va contribuir a obrir-lo.

Es reobria un nou panorama per a tot el continent, tots forem influïts pel procés dels guerrillers cubans. Els moviments de massa, els moviments socials, els propis exèrcits tenien un nou contingut, tot i que el desafiament de la construcció econòmica no estava prou clar, i la pròpia Cuba va passar per circumstàncies extremadament dures, que va sortejar o està sortejant amb un poble que va avançar notablement en temes com la salut i l’ensenyament.

Els serveis d’intel·ligència ianqui a això van tractar de adaptar-se, van assimilar la derrota, estem parlant de la dècada del 60 en endavant i van passar a l’estímul de la lluita guerrillera per boicotejar els moviments de massa que ells intuïen com difícils d’aturar. Sabem que estem fent conjectures doncs la documentació sobre aquests fets així com sobre les dictadures militars roman inaccessible i amb set segells de seguretat, però els fets són evidents, hi són i els arxius en algun moment seran oberts.

En aquest desafiar és que entre d’altres va sorgir Hugo Chávez, que des del exèrcit es va proposar canviar en benefici de la gent a l’estat veneçolà.

Una gran tasca, en un país amb el 80% d’economia informal, i amb un pressupost nacional totalment dependent de la renda petroliera.

La dreta va tractar des de l’inici d’utilitzar (recordem el paper de Cisneros, amb el seu suport inicial i el seu poder en els mitjans de comunicació), quan no va poder es va dedicar amb el suport de la dreta internacional a intentar enderrocar-lo.

Avui amb el President constitucional Nicolás Maduro, l’ofensiva s’ha intensificat, particularment aprofitant les febleses del govern en el camp del maneig econòmic que concretament s’expressa en la moneda. Un camp sempre propici a la corrupció en un país d’enormes ingressos en dòlars per la renda petroliera i on la gent comuna ha de manejar amb bolívars. L’exemple de l’Equador encara amb enormes dificultats és paradigmàtic.

Al seu torn la dreta sent que el que abans tenia al seu favor per defensar els seus privilegis avui no el té, que són les forces armades, que han trencat amb el cordó umbilical que les unia al comando sud de l’exèrcit dels EUA cosa que per benefici de la societat succeeix en gairebé tot el continent.

No obstant això hi ha un escull de no menor importància, i és la manca ideològica de l’esquerra que en lloc d’examinar quines són les circumstàncies històriques i que ensenyen els textos dels mestres només encerten a pronunciar-se per una major estatització de l’economia i a aïllar-se del món, quan per a l’economia veneçolana això és impossible.

La força del poble veneçolà, com abans la del poble cubà és enorme, ara necessita d’un projecte polític i programàtic que avui l’esquerra que coneixem no té i que per tenir-lo necessitaria tornar a les fonts.

L’esquerra avui hauria de tenir com a programa a la llum dels ensenyaments de Marx, Engels, Lenin,… la necessitat d’una moneda única i universal, d’un sistema tributari els recursos dels qual provinguin de gravar la circulació dels diners, adreçar-nos a la mort dels paradisos fiscals, saber que un treballador a Veneçuela, a Rússia, als EUA, a l’Uruguai o on sigui ha de tenir els mateixos drets i beneficis que els avenços de la societats actuals estiguin en condicions d’oferir.

Reconec que el que penso no concorda amb el pensament oficial que es reivindica marxista i/o leninista, però valdria la pena poder debatre doncs en això ens hi va la vida i el destí de tots. Són a més aquests corrents de pensament, si ens atenim al que han estat els seus textos formidables, els que al dia d’avui han donat una major resposta al que és el naixement, desenvolupament i declinació del capitalisme en la història de la humanitat, doncs precisament d’això es tracta l’etapa actual, a com elaborar la transició perquè la predominança de la manera de producció capitalista mori en pau, impedint l’aprofundiment de la guerra, el que seria una tragèdia inimaginable com a epíleg de la qual avui estem vivint a les circumstàncies actuals.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 7 de juny de 2017.

A propòsit d’una nota de Leandro Grille.

A propòsit d’una nota de Leandro Grille.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Diu la nota:

Leandro Grille.«L’única manera que alguns companys revisin la seva posició contra el govern de Veneçuela és que l’oposició prengui el poder per assalt. Després d’aquesta catàstrofe, amb Veneçuela retornada al consens neoliberal i la brutal represàlia que es desfermarà contra els que van atrevir a una Revolució, que inclourà en el seu compte tràgic la presó, el desterrament, l’assassinat i la desaparició, comprendran totalment el que estava en joc. Però serà tard. Hi ha un tipus de militant que prefereix la comoditat del que és perfecte. D’allò immaculat. D’allò inobjectable. Troben, com va escriure el geni de Borges, que la derrota té una dignitat que la victòria no coneix. Són bons companys. Moltes vegades nobles. Pacífics, democràtics, i es pretenen justos. No obstant això, no es pot confiar en la seva lleialtat a l’hora dels forns, quan els dubtes són molts, el camí incert, i la vida i la història estan en risc. Dubten, se’ls menja el dubte, perquè no confien en els seus germans. Potser creguin que els que assumim una altra posició som intel·lectualment deshonestos, o febles, o manipulables o voluntaristes. Perquè tampoc confien en nosaltres, els seus companys. Jo mai defensaria una repressió contra el poble. Mai faria servir la meva paraula ni la meva poca influència per protegir un despotisme. Però no podria viure tranquil amb el meu cap si deixés fàcilment el somni revolucionari d’un poble germà, només perquè va perdre la gràcia de la moda, la premsa o la popularitat. Vaig conèixer Veneçuela. Les dues. La pobra i la de plaça Altamira. En els tres cops que vaig estar vaig intentar aprendre, vaig fer amics i amigues, joves com jo, militants, voluntaris que s’anaven a l’Amazones a alfabetitzar o metges cubans que es pujaven al Avila, allà on mai havien arribat els metges. Vaig escoltar la detonació de C-4 i vaig sentir por, vaig conèixer tipus que estaven disposats a donar la vida i avui estan morts, com Eliezer Otaiza. La van donar. Vaig saber de la generositat infinita dels bolivarians. I un cop vaig conversar amb una senyora molt major que a la porta de la Teresa Carreño em va dir que ella estimava a Chávez, perquè fins que va arribar ell, en tota la seva llarga vida, mai abans havia pogut entrar a aquest teatre tan prestigiós i tant de temps vedat als pobres. Jo no sé si s’anirà a anar a fer punyetes Veneçuela. Si aquest és l’assalt final de la burgesia, però fins a l’últim dia vaig a defensar la Revolució. Vaig estar a Miraflores una vegada. A les mateixes oficines d’un pròcer inoblidable i em vaig emportar tres coses: la constitució bolivariana, a la qual considero la constitució més bonica que he llegit en la meva vida (i he llegit diverses), un havà d’una caixa autografiada per Fidel, i un jurament d’amor al qual no renunciaré mentre visqui. El que cregui que és per uns mesos, no em coneix».

Leandro Grille.


La nota ens mereix reflexions:

Jorge Aniceto Molinari.En una altra etapa del desenvolupament capitalista segurament els serveis d’intel·ligència de l’altre temps imperialisme ianqui, avui esdevingut un Estat gendarme, endeutat i amb la seva moneda tot i tenir un valor de referència mundial, envilida, ja haguessin influenciat als seus agents militars i civils veneçolans i el govern de Maduro enderrocat.

Encara no ho han pogut fer, encara que sí ho han declarat a través del diari d’operacions del seu exèrcit dedicat a aquesta zona del continent. La dreta veneçolana molt ha especulat amb això, i no tots però importants agents dels seus sectors ho han intentat i ho estan intentant.

Veneçuela no és la Unió Soviètica, tampoc és Cuba: és Veneçuela, i el que s’invocava per defensar els crims de Stalin, avui exigeix un altre tipus de reflexió.

L’arma més poderosa avui contra el govern de Maduro és la diferència canviària, i lamentablement no coneixem les dades concretes de la realitat, però com en el cas d’Argentina, on els que manejaven les diferències canviàries i estaven amb el govern de Cristina, avui apareixen com a agents vinculats al macrisme; sospitem que el mateix passa a Veneçuela, on la dependència amb la renda petroliera i l’informalisme, principal preocupació de Chávez en el seu moment, fa que un país on gairebé la totalitat dels seus ingressos per exportacions depenen del petroli, i es cobren en dòlars, per a la població l’abastament en aliments i medicines és en bolívars, fa que l’especulació sigui el principal negoci d’aquesta lumpen-burgesia. Situació que es repeteix i es repetirà en cadascuna de les instàncies democràtiques en què estigui en joc el govern, i a la qual va poder escapar Equador pel fet que aquest joc no va poder executar-se producte d’una mesura que en el seu moment, -l’ofec econòmic- va ser executada per un govern de dreta.

Com va fer la URSS, com va fer la Xina, com va fer Cuba?: estava tot estatitzat. Però la URSS ja no existeix, la Xina recolzada en el seu desenvolupament, dirigida pel Partit Comunista, imposa el seu progrés i obertura al món, Cuba, amb el seu exemple i conducta revolucionàries, pot anar obrint-se ella també al món i preservar avenços socials. El que en el seu moment va poder ser un camí -l’estatització total de l’economia- avui és impensable, per les característiques pròpies que el desenvolupament de l’economia mundial determina. Això mal que els pesi a alguns «marxistes» ha confirmat amb sorprenent exactitud el que els mestres van desenvolupar en una infinitat de formidables d’estudis i que van ser sotmesos a deformacions que no han tingut ni de prop la base argumental per poder superar-los. La qual cosa no vol dir que siguin eterns, ni que la societat no pugui reivindicar-los i superar-los, si per el seu avenç és necessari.

¿Ara com fa Veneçuela? ¿Com separa la palla del gra?, a tot arreu tenim idealitzadors de la democràcia, que es neguen a analitzar els fets en concret, per defensar una cosa que ningú sap bé què és en la mesura que els seus objectius no són clars i transparents, i ningú amb sòlid criteri pot ignorar la força actuant en el joc d’interessos oposats.

No coneixem, no s’ha difós amb serietat, cap denúncia que impliqui els dirigents de la revolució bolivariana en actes de corrupció, la qual cosa avui amb els mitjans d’informació existent seria relativament senzill si realment existissin i es proposessin a fer-ho.

No obstant això, es coneix gent que ha fet importants inversions a l’exterior precisament per la seva vinculació abans i ara amb el maneig de la renda petroliera, i això també com en el cas d’Argentina, del Brasil, no coneix distincions entre opositors i partidaris del règim. No hi ha una dreta corrupta i una esquerra impol·luta, hi ha interessos en joc, i hi ha la necessitat d’un programa que defensi a la gent, que imposi la pau, que preservi l’aparell productiu de la humanitat i impedeixi el maneig corrupte dels béns de la societat.

És la lògica dels paradisos fiscals, i la necessitat de la seva mort per preservar la pau i l’avenir, i un fet imprescindible per assegurar el desenvolupament democràtic.

El funcionament democràtic i les seves regles han estat una conquesta enorme per a la humanitat, perquè suposa un equilibri en què els diversos interessos poden jugar un paper positiu, però és inaplicable quan els actors posen per sobre d’ella els interessos econòmics als interessos socials, però això és comprès només quan es mostra clarament com juguen aquests interessos i es prenen les mesures necessàries per defensar a la gent.

A Veneçuela, com abans a Argentina i Brasil, la dreta va comptar amb la diferència canviària per generar en la gent un estat de malestar per la crisi en el proveïment, capaç de desestabilitzar qualsevol govern, més enllà de les denúncies concretes de corrupció que sí van existir i existeixen, que són un càncer inherent al propi capitalisme, que «colpegen» a tot govern «progressista» que pretengui administrar el capitalisme, la qual cosa ho han de fer si o si, un cop arribat al govern i es paguen en el prestigi popular. I, si no, mirem el que passa amb els nostres veïns d’Argentina i Brasil, més enllà del paper de la premsa i les seves campanyes que sabem giren a l’entorn del poder econòmic més que al governamental de torn.

En el cas d’Argentina, a més, les bosses amb dòlars anaven a parar a un convent de monges, mentre Macri des d’un ordinador podia moure milions via Panamà, i convinguem que estem parlant de dòlars i no de la devaluada moneda argentina.

Igual que a Leandro Grille, el novembre del 2002, el president Chávez ens va lliurar un exemplar de la Constitució bolivariana, a ella s’han cenyit els governs de Veneçuela i han complert amb ella tot i les dificultats, de les pressions, a les que han estat sotmesos, és a més la millor garantia que té el poble de Veneçuela, ara sent important no arriba, són necessàries mesures econòmiques on el govern sàpiga comprometre’s i comprometre a tots els sectors de la societat que desitgin viure en democràcia, en la democràcia que avui es pot viure en el món mentre regeixi la predominança del capitalisme.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo 18 de maig de 2017

Aprenent economia, política…, amb Equador.

Aprenent economia, política…, amb Equador.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Jorge Aniceto Molinari.Tal bon punt la crisi irreversible que pateix la predominança de la forma de producció capitalista obrís una etapa en què els grans centres de l’economia mundial promoguessin el desenvolupament de països en què exercien o exerceixen governs d’esquerra, actes denominats progressistes, el processos polítics per a l’esquerra s’han vist visiblement molt difícils.

El que abans la dreta pràcticament només podia imposar amb el suport militar per al qual s’havien preparat sectors d’elit d’aquestes forces, a l’Escola de la Amèriques de l’altre temps imperialisme nord-americà, –avui sense sobirania i convertit en Estat gendarme–, van arribar a poder fer-ho electoralment, ara el que vingué és una altra història.

Un lloc molt particular ha estat Equador, on la dreta en un moment d’ofec i en el govern, va eliminar la moneda pròpia. Recordem que a l’Argentina en el desenvolupament de la crisi del 2002, van arribar a coexistir 30 monedes diferents.

Aquesta situació, la manca d’una moneda pròpia, va impedir als traficants financers operar amb el desproveïment com si ho van fer a Argentina i ho fan a Veneçuela.

Llavors una baixada del preu mundial del petroli, sense tenir la dreta el maneig monetari fa que una elecció complicada com la de l’Equador pugui resoldre favorablement a l’esquerra, tot i que el tema segueix sent l’esdevenidor de l’economia mundial.

La dreta no es pot mantenir avui electoralment sense les errades i horrors que els governs progressistes han vingut cometent particularment en el maneig de la moneda, però també en la gestió pública. Ara, els temps s’escurcen per a tothom, la crisi en el món encén totes les alertes i el programa que uniexi al millor de la humanitat –que amb prou feines va insinuar Mujica a l’ONU, setembre del 2013– segueix sent una mancança crucial per resoldre-la.

En aquest procés els intercanvis amb els companys veneçolans han començat a enriquir-se amb les seves pròpies aportacions.

Un exemple d’això és el que segueix:

El que planteja la periodista veneçolana Mary Pili Hernández (eliminació del control de canvis) seria un avenç molt important, perquè en primer lloc faria sinceres bona part de les relacions econòmiques, totalment distorsionades pels agents econòmics obstinats en l’enderrocament de Maduro, en primer lloc, i després en derogar tots els avenços socials bolivarians.

Ara cal entendre que encara això és insuficient, doncs la moneda veneçolana no podria competir amb el dòlar en el mercat real de valors. La dreta està finançada en dòlars, el petroli es ven en dòlars, i la gent del poble es mou amb bolívars la cotització del qual està en mans de l’especulació. Un cercle perfecte per a benefici de l’oligarquia.

En una època ja superada, les nacions podien disposar de la força de la seva moneda per planificar el desenvolupament econòmic, això avui no és possible ni tan sols als EUA, però aquest país per les circumstàncies del mercat mundial ha aconseguit una imposició política del seu signe monetari amb l’agreujant que això avui no significa cap avantatge per al seu poble i sí per a un petit sector, el mateix que es vol envoltar de murs.

Ara ¿com fer el que va fer l’Equador? i que a més ho va fer la dreta política en el seu moment de major ofec. Crec que ha de ser obra d’economistes avesats i amb un gran sentiment d’adhesió al poble de Veneçuela. Des del punt de vista polític no estaria malament que fos una proposta ben treballada i presentada per ésser resolta per l’Assemblea Nacional tenint en compte que allà es troben els representants de sectors que han finançat les seves campanyes amb l’especulació monetària i a més s’han enriquit amb el patiment popular. Passarien de ser enjudiciadors del govern a ser enjudiciats per la necessitat d’una decisió política transcendental per a Veneçuela.

Obligaria a més a l’Assemblea Nacional a acomplir amb el seu paper constitucional, ara subvertit a convertir-se per la crisi –particularment d’abastament– en un agent de doble poder enfrontat al govern constitucional, i cercant un suport militar que els més migrats dels seus membres només van poder comptar per hores quan es va produir el cop del 2002.

El desproveïment que pateix Veneçuela ja no tindria el suport de l’especulació monetària, i el lliure comerç imposaria condicionants que ningú podria gestionar en benefici propi.

Rafael Correa.No m’estenc més sobre com hauria de fer-se aquesta transició doncs els meus coneixements tècnics són insuficients. Però seria una bona consulta a fer al President Correa, independentment que ell moltes vegades s’ha manifestat en contra del que diu «dolarització», però que no obstant això ha deixat a l’Equador fora de la tàctica de desproveïment a la qual han estat sotmesos els governs progressistes, i que es repetiran a cada país on puguin gestionar la moneda contra la gent.

És clar que el tema del lliure comerç cal analitzar-ho i regular-ho, doncs com a tal no existeix enlloc del món. Però així com no van poder evitar el comerç de Cuba en ple bloqueig per interessos contraposats dels empresaris capitalistes, tampoc tindran l’alternativa d’un bloqueig davant d’un govern que assumint aquest repte tracta de respondre a una de les necessitats populars més sentides.

O el fragment d’un altre intercanvi:

Transcric una resposta que vaig donar a un amic a propòsit d’aquest tema (les resolucions del Tribunal Suprem de Justícia). Per fer una nota necessito més elements doncs és important saber si aquesta és una ofensiva de l’equip de govern o és una resposta a la defensiva davant d’una pressió cada cop més gran dels agents econòmics internacionals.

En tots dos casos és notori que el govern de Veneçuela no disposa dels comandaments de la seva pròpia economia i això a la llarga es paga. El problema és que en la realitat actual del món cap govern disposa d’aquests comandaments, cosa que hem tractat d’explicar potser sense ser compresos.

En resposta a un amic que em va traslladar una declaració sobre Veneçuela li vaig respondre amb el següent comentari:

Quin és el problema de Veneçuela? ¿La democràcia? Cap país d’Amèrica té el nivell de transparència electoral de Veneçuela, i cap ha fet més eleccions.

Després de la darrera elecció la majoria de l’Assemblea Nacional declara que el seu objectiu és enderrocar Maduro, i inicien un procés de recollida de signatures per al plebiscit revocatori. Fracassen. No arriben a les signatures. És més, en canal 4 (Montecarlo Uruguai) el dimarts, al programa que condueix Daniel Castro, el diputat de l’oposició reconeix públicament això, que no van arribar a prou signatures.

¿Ara com guanya la dreta al parlament?, ¿és només un problema de corrupció?, o és com va passar amb Macri, que el maneig de la moneda i el proveïment dels productes de primera necessitat, provoquen en la gent un estat de molèstia que ni Argentina ni Veneçuela van saber encarar, però que no es donen per exemple, tot i la força de la dreta a l’Equador.

Ara resulta que el principal operador de Cristina, Lázaro Báez, l’anomenada ruta dels diners K, és també soci de Macri i hi ha un ruta dels diners M, en què les dues rutes s’ajunten.

Ara, pensar que el problema de Veneçuela es corregeix si es talla el problema de la corrupció i es lliura democràticament el govern a la dreta, és d’una enorme falsedat.

I aquí el que estigui lliure de pecats que tiri la primera pedra, i en el nostre cas –Uruguai– la pedra més petita…

I si bé Astori (ministre d’Economia), diu que té la inflació controlada, i la moneda, en la immediatesa no té problemes. Tots sabem que això es canvia en hores davant el poder econòmic si aquest apunta sobre el govern. Ara i per ara el poder econòmic confia més en el govern que en els «líders» de la dreta, cosa que té certa lògica.

Ara, la dreta econòmica sempre pren les seves precaucions, només cal veure el seu suport a Lula i ara la seva desesperació perquè no aconsegueixen l’equilibri.

Companys. ¿No els crida l’atenció que cap a les principals figures del chavisme, la premsa mundial no ha pogut gestionar denúncies com abans no ho van poder fer contra els líders de la revolució cubana?

En el cas d’Argentina aquestes figures denunciades, existien i resulta que ara aquestes mateixes són agents econòmics de Macri.

Pel que fa als «intel·lectuals d’esquerra» sento una profunda llàstima, i em recorda el paper acomplert per l’esquerra europea que va recolzar la primavera àrab, i com en aquest cas no estan donant suport al poble de Veneçuela sinó als que sempre han viscut de la seva explotació i intenten no perdre cap dels seus privilegis.

El president Vázquez en aquest assumpte ha mostrat equilibri i ser coneixedor del que està passant, i encara que molts cops hem discrepat amb el seu procedir, sap que el seu govern a l’Uruguai està basat en les organitzacions socials.

Un altre aspecte sobre el qual convindria estar atent és sobre el paper de les forces armades. El altre temps Imperialisme Ianqui, avui ni tan sols és un Estat sobirà –el seu endeutament és demencial– ara convertit en Estat gendarme, en tota una etapa d’història de la nostra Amèrica tenia una ingerència directa sobre els exèrcits. El paper de Chávez que a més no l’hi perdonen, és haver convertit a aquest exèrcit en un exèrcit bolivarià. Que sempre existiran problemes és indiscutible però avui només en llocs molt puntuals allò que va ser la sustentació de la dreta està en retrocés.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 3 d’abril de 2017.