(Castellano) De lo simple a lo complejo, de lo complejo a lo simple.

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.

(Castellano) Facebook.

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.

(Castellano) A 50 años del mayo francés.

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.

Lula.

Lula.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Lula.Lula o el paper de l’individu en la història. Podria ser aquest el títol d’aquesta breu nota en què ens proposem resumir allò que considerem el moment polític del Brasil i pel seu pes el moment polític de la nostra Amèrica. És una mostra important a més, per analitzar el que avui passa al món.

Per què triomfa Lula, en el seu moment, a les eleccions a la Presidència del Brasil?, és diferent a per què triomfa Chávez a Veneçuela, o abans Allende a Xile?

El llavors president Mujica, en el seu moment va donar una clau a manera d’indici del que estava succeint, del que a ell li estava succeint: «hem de viatjar a l’estrep de l’economia del Brasil» (es referia a l’economia d’Uruguai).

És que en el seu moment els empresaris nacionals, espècie poderosa en el seu temps i al Brasil moltíssim més, però en per ara lent procés d’extinció –es va accelerant–, van sentir abans que ningú, que un procés d’empetitiment en els drets de la societat era també un procés d’acotament de les seves perspectives de desenvolupament, i van apostar en una conjuntura molt particular del món a un desafiament que ells mateix després van qualificar de «populista». També coexisteixen amb aquests, els burgesos (i perquè no, fins a petits burgesos –els mitjans digitals se’ls permeten–) que clarament ja han optat per ser part del capital multinacional i els que tenen ous en els dos cistells.

En el seu moment van primar els que volien acomodar els governs nacionals per a una conjuntura econòmica favorable (els preus dels comodities) vincular-se amb els mercats del món.

Ara quan els pobles van començar a sentir el gustet que alguna cosa estava avançant, la dreta –sense horitzons– va sentir por (l’anomenat por de classe) i va començar a activar la possibilitat dels ajustos, adduint particularment la corrupció, corrupció de la qual ella havia usufructuat en tots els governs anteriors, i que tenen a veure fonamentalment amb la circulació de diners en les seves diferents formes, en l’Uruguai les anomenades Safis, però en el conjunt, els Panamà Papers, o les diferents formes de fer suborns a què han estat procliu les empreses particularment encarregades dels grans iniciatives en les obres públiques.

És cert. La nostra esquerra ha estat feble davant d’aquests fenòmens. És més, en ella hi ha sectors que són còmplices directes del que han estat una forma d’explotació de l’economia en una pràctica extensiva afavorint-se de la manca de controls.

Va poder arribar al govern Chávez a Veneçuela sense el suport de Cisneros?, va poder Fidel Castro derrotar a Batista sense el deixar fer del sistema polític dels EUA i en particular els seus «serveis»?, va poder triomfar Lula, sense el suport dels sectors polítics que després se li van donar volta?

Va poder el Front Ampli en l’Uruguai arribar al govern, sense la mirada esperançada d’amplis sectors mitjans de la societat que encara sense entendre enyoren al vell batllisme.

Sens dubte que en tots els casos hi ha una dreta intransigent, antibatllista a l’Uruguai, però per sobre de tot anticomunista, que va ser franquista primer i després feixista, però reduïda a les seves funcions regressives, al terrorisme d’Estat, en la dictadura, fent mal a la convivència humana i apostant sempre per la confrontació com a manera de justificar la seva pròpia vida.

I a l’esquerra? No altra cosa ha estat l’estalinisme, per justificar la necessitat d’un model que confronti amb el capitalisme, o en un sentit oposat, el sentiment llibertari expressat en la guerrilla, utilitzada preferencialment per la dreta per desarticular els moviments socials. Sentiment llibertari, que sempre va niar en el cor de la humanitat, i que floreix en circumstàncies molt especials com va ser el fet, per exemple, de la revolució cubana, que primer van estimular i després no van poder encotillar.

Llavors quina sortida tenim?: la programàtica. El procurar respondre a la crisi amb un programa que permeti posar l’aparell productiu al servei de la gent, que impedeixi les destrucció d’allò que la humanitat ha aconseguit.

En la història humana, el vot, el vot secret, la llei de 8 hores, les llicències de diferent índole, els drets de la dona, etc., etc. han anat fent una base social de reivindicacions que li han donat al capitalisme també la possibilitat de desenvolupar-se.

El capitalisme com a mode de producció predominant tenia tot el planeta per desenvolupar-se, i així ho van entendre després de la segona guerra mundial els qui a Mont Pellerin van establir tota una estratègia perquè les traves burocràtiques estatals no fossin obstacles al desenvolupament. Sabent a més que l’esquerra que havia aconseguit predominar, ja no era leninista sinó estatista, i això afavoria els seus plans.

Però ja no estem al 1945, i els límits per a l’expansió capitalista ja són totalment visibles i es reflecteixen directament en la taxa general de guanys, en l’augment dels paradisos fiscals, en l’endeutament, en l’augment demencial de l’emissió monetària, en l’invent de mil maneres d’organitzar al capital des del capital financer per mantenir part de la taxa de guany per a determinats sectors que actuen com lumpen.

Per això l’especulació que avui hi ha als sectors que governen realment la societat brasilera, és entre la possibilitat que Lula torni a la Presidència, i la d’impedir-ho.

El problema és que si Lula i la seva organització no encaren una ofensiva en matèria programàtica, la crisi tard o d’hora acabarà enfosquint les seves possibilitats tot i que a la societat predomini la idea de la seva tornada a la Presidència.

A la primera Presidència, l’ordenació de l’economia ja suposava un avanç, però els compromisos amb els diferents sectors que en política expressen l’economia capitalista, tal qual avui predomina al món, era entrar en un trencaclosques que a la llarga acaba impossibilitant governar.

Ara el programa necessari avui, té a veure amb el desenvolupament de l’economia mundial, no és el programa que permeta l’alleujament econòmic d’un país, perquè si abans estatitzant es resolien problemes conjunturals, avui ja no queda pràcticament espai per a poder fer-ho, la qual cosa no vol dir que no se segueixi fent, o aixecant murs per beneficis puntuals i acotats en el temps.

Fins ara tota perspectiva de futur estava inexorablement vinculada a les inversions, aquestes al seu torn cada cop eren menys nacionals i més internacionals, per la senzilla raó que en complicar les relacions econòmiques que es manegen en el món tenen un espai del que cap economia nacional disposa. Però també aquests espais estan delimitats, particularment per un convidat que no encaixa per a la sortida que la humanitat necessita: la indústria de la guerra, acompanyada per altres indústries que operen com a col·laterals com la del medicament, per esmentar a una de les importants i dins de marc de les admeses legalment, però sense desconèixer la seva vinculació amb el món de la droga, del rentat de diners, del joc, del tràfic d’éssers humans.

El primer punt llavors del programa, avui més necessari que mai, és la pau; necessitem ajudar a la mort en pau de la predominança de la manera de producció capitalista. I per això dues eines: la moneda i els impostos, que els organismes ecumènics tinguin els recursos necessaris per injectar a l’economia d’un dinamisme que la manca de rendibilitat capitalista avui impedeix. Organitzar per mitjà de l’educació, i la salut, la participació de tots en un treball organitzat amb una finalitat social, i sense la càrrega burocràtica dels Estats, distribuir les responsabilitats amb un criteri de rendiment i eficiència, amb un gran desenvolupament del control social.

Podrà ser aquest el programa de Lula?

Al seu influx i el del seu Partit va néixer el 2001 el Fòrum Social Mundial, una expressió social formidable que esperançar en una renovació de l’esquerra en el món.

En la nostra modesta opinió l’esdeveniment que ve repetint-se, no va poder superar la crisi de l’esquerra, que es va expressar per exemple en una de les seves demostracions –en el seu moment– en la direcció de la revolució espanyola.

El Fòrum Social Mundial, més enllà de declaracions molt importants, no es va poder posar d’acord en un programa a impulsar. Un cop més d’una banda els estatistes i els seus models confrontatius, o la necessitat de mesures de transició per ajudar a morir en pau a la predominança de la manera de producció capitalista. Lula, encara que no ho reconeix, va viure aquesta disjuntiva en el propi govern. Perquè la corrupció ve incorporada a la pròpia manera de producció predominant, i el conviure amb ella suposa alguna forma de complicitat, sinó es dóna en el pla programàtic la perspectiva necessària del canvi i el combat a aquestes formes de fer política.

El 2001, es va organitzar una esperança d’esquerra per al món des del Brasil del PT, amb Lula al capdavant, no va cristal·litzar en un programa. ¿Podran ara, en una nova empenta, néixer les propostes de transició que ja no hauran d’estar referides, no només al Brasil sinó en el món que les necessita? Mujica les va insinuar a l’ONU al setembre del 2013, i després el silenci.

El talp de la història de què parlaven Marx i Engels segueix la seva tasca, cridant a actors a escena, per a un paper protagonista que ens correspon a tots, encara amb un petit gra de sorra.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 16 de setembre de 2017.

A propòsit d’una nota de Leandro Grille.

A propòsit d’una nota de Leandro Grille.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Diu la nota:

Leandro Grille.«L’única manera que alguns companys revisin la seva posició contra el govern de Veneçuela és que l’oposició prengui el poder per assalt. Després d’aquesta catàstrofe, amb Veneçuela retornada al consens neoliberal i la brutal represàlia que es desfermarà contra els que van atrevir a una Revolució, que inclourà en el seu compte tràgic la presó, el desterrament, l’assassinat i la desaparició, comprendran totalment el que estava en joc. Però serà tard. Hi ha un tipus de militant que prefereix la comoditat del que és perfecte. D’allò immaculat. D’allò inobjectable. Troben, com va escriure el geni de Borges, que la derrota té una dignitat que la victòria no coneix. Són bons companys. Moltes vegades nobles. Pacífics, democràtics, i es pretenen justos. No obstant això, no es pot confiar en la seva lleialtat a l’hora dels forns, quan els dubtes són molts, el camí incert, i la vida i la història estan en risc. Dubten, se’ls menja el dubte, perquè no confien en els seus germans. Potser creguin que els que assumim una altra posició som intel·lectualment deshonestos, o febles, o manipulables o voluntaristes. Perquè tampoc confien en nosaltres, els seus companys. Jo mai defensaria una repressió contra el poble. Mai faria servir la meva paraula ni la meva poca influència per protegir un despotisme. Però no podria viure tranquil amb el meu cap si deixés fàcilment el somni revolucionari d’un poble germà, només perquè va perdre la gràcia de la moda, la premsa o la popularitat. Vaig conèixer Veneçuela. Les dues. La pobra i la de plaça Altamira. En els tres cops que vaig estar vaig intentar aprendre, vaig fer amics i amigues, joves com jo, militants, voluntaris que s’anaven a l’Amazones a alfabetitzar o metges cubans que es pujaven al Avila, allà on mai havien arribat els metges. Vaig escoltar la detonació de C-4 i vaig sentir por, vaig conèixer tipus que estaven disposats a donar la vida i avui estan morts, com Eliezer Otaiza. La van donar. Vaig saber de la generositat infinita dels bolivarians. I un cop vaig conversar amb una senyora molt major que a la porta de la Teresa Carreño em va dir que ella estimava a Chávez, perquè fins que va arribar ell, en tota la seva llarga vida, mai abans havia pogut entrar a aquest teatre tan prestigiós i tant de temps vedat als pobres. Jo no sé si s’anirà a anar a fer punyetes Veneçuela. Si aquest és l’assalt final de la burgesia, però fins a l’últim dia vaig a defensar la Revolució. Vaig estar a Miraflores una vegada. A les mateixes oficines d’un pròcer inoblidable i em vaig emportar tres coses: la constitució bolivariana, a la qual considero la constitució més bonica que he llegit en la meva vida (i he llegit diverses), un havà d’una caixa autografiada per Fidel, i un jurament d’amor al qual no renunciaré mentre visqui. El que cregui que és per uns mesos, no em coneix».

Leandro Grille.


La nota ens mereix reflexions:

Jorge Aniceto Molinari.En una altra etapa del desenvolupament capitalista segurament els serveis d’intel·ligència de l’altre temps imperialisme ianqui, avui esdevingut un Estat gendarme, endeutat i amb la seva moneda tot i tenir un valor de referència mundial, envilida, ja haguessin influenciat als seus agents militars i civils veneçolans i el govern de Maduro enderrocat.

Encara no ho han pogut fer, encara que sí ho han declarat a través del diari d’operacions del seu exèrcit dedicat a aquesta zona del continent. La dreta veneçolana molt ha especulat amb això, i no tots però importants agents dels seus sectors ho han intentat i ho estan intentant.

Veneçuela no és la Unió Soviètica, tampoc és Cuba: és Veneçuela, i el que s’invocava per defensar els crims de Stalin, avui exigeix un altre tipus de reflexió.

L’arma més poderosa avui contra el govern de Maduro és la diferència canviària, i lamentablement no coneixem les dades concretes de la realitat, però com en el cas d’Argentina, on els que manejaven les diferències canviàries i estaven amb el govern de Cristina, avui apareixen com a agents vinculats al macrisme; sospitem que el mateix passa a Veneçuela, on la dependència amb la renda petroliera i l’informalisme, principal preocupació de Chávez en el seu moment, fa que un país on gairebé la totalitat dels seus ingressos per exportacions depenen del petroli, i es cobren en dòlars, per a la població l’abastament en aliments i medicines és en bolívars, fa que l’especulació sigui el principal negoci d’aquesta lumpen-burgesia. Situació que es repeteix i es repetirà en cadascuna de les instàncies democràtiques en què estigui en joc el govern, i a la qual va poder escapar Equador pel fet que aquest joc no va poder executar-se producte d’una mesura que en el seu moment, -l’ofec econòmic- va ser executada per un govern de dreta.

Com va fer la URSS, com va fer la Xina, com va fer Cuba?: estava tot estatitzat. Però la URSS ja no existeix, la Xina recolzada en el seu desenvolupament, dirigida pel Partit Comunista, imposa el seu progrés i obertura al món, Cuba, amb el seu exemple i conducta revolucionàries, pot anar obrint-se ella també al món i preservar avenços socials. El que en el seu moment va poder ser un camí -l’estatització total de l’economia- avui és impensable, per les característiques pròpies que el desenvolupament de l’economia mundial determina. Això mal que els pesi a alguns «marxistes» ha confirmat amb sorprenent exactitud el que els mestres van desenvolupar en una infinitat de formidables d’estudis i que van ser sotmesos a deformacions que no han tingut ni de prop la base argumental per poder superar-los. La qual cosa no vol dir que siguin eterns, ni que la societat no pugui reivindicar-los i superar-los, si per el seu avenç és necessari.

¿Ara com fa Veneçuela? ¿Com separa la palla del gra?, a tot arreu tenim idealitzadors de la democràcia, que es neguen a analitzar els fets en concret, per defensar una cosa que ningú sap bé què és en la mesura que els seus objectius no són clars i transparents, i ningú amb sòlid criteri pot ignorar la força actuant en el joc d’interessos oposats.

No coneixem, no s’ha difós amb serietat, cap denúncia que impliqui els dirigents de la revolució bolivariana en actes de corrupció, la qual cosa avui amb els mitjans d’informació existent seria relativament senzill si realment existissin i es proposessin a fer-ho.

No obstant això, es coneix gent que ha fet importants inversions a l’exterior precisament per la seva vinculació abans i ara amb el maneig de la renda petroliera, i això també com en el cas d’Argentina, del Brasil, no coneix distincions entre opositors i partidaris del règim. No hi ha una dreta corrupta i una esquerra impol·luta, hi ha interessos en joc, i hi ha la necessitat d’un programa que defensi a la gent, que imposi la pau, que preservi l’aparell productiu de la humanitat i impedeixi el maneig corrupte dels béns de la societat.

És la lògica dels paradisos fiscals, i la necessitat de la seva mort per preservar la pau i l’avenir, i un fet imprescindible per assegurar el desenvolupament democràtic.

El funcionament democràtic i les seves regles han estat una conquesta enorme per a la humanitat, perquè suposa un equilibri en què els diversos interessos poden jugar un paper positiu, però és inaplicable quan els actors posen per sobre d’ella els interessos econòmics als interessos socials, però això és comprès només quan es mostra clarament com juguen aquests interessos i es prenen les mesures necessàries per defensar a la gent.

A Veneçuela, com abans a Argentina i Brasil, la dreta va comptar amb la diferència canviària per generar en la gent un estat de malestar per la crisi en el proveïment, capaç de desestabilitzar qualsevol govern, més enllà de les denúncies concretes de corrupció que sí van existir i existeixen, que són un càncer inherent al propi capitalisme, que «colpegen» a tot govern «progressista» que pretengui administrar el capitalisme, la qual cosa ho han de fer si o si, un cop arribat al govern i es paguen en el prestigi popular. I, si no, mirem el que passa amb els nostres veïns d’Argentina i Brasil, més enllà del paper de la premsa i les seves campanyes que sabem giren a l’entorn del poder econòmic més que al governamental de torn.

En el cas d’Argentina, a més, les bosses amb dòlars anaven a parar a un convent de monges, mentre Macri des d’un ordinador podia moure milions via Panamà, i convinguem que estem parlant de dòlars i no de la devaluada moneda argentina.

Igual que a Leandro Grille, el novembre del 2002, el president Chávez ens va lliurar un exemplar de la Constitució bolivariana, a ella s’han cenyit els governs de Veneçuela i han complert amb ella tot i les dificultats, de les pressions, a les que han estat sotmesos, és a més la millor garantia que té el poble de Veneçuela, ara sent important no arriba, són necessàries mesures econòmiques on el govern sàpiga comprometre’s i comprometre a tots els sectors de la societat que desitgin viure en democràcia, en la democràcia que avui es pot viure en el món mentre regeixi la predominança del capitalisme.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo 18 de maig de 2017

Sólo le pido a Dios… (Només li demano a Déu…).

Sólo le pido a Dios… (Només li demano a Déu…).

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Món mans.«Sólo le pido a Dios
Que la guerra no me sea indiferente
Es monstruo grande y pisa fuerte
Toda la pobre inocencia de la gente».

(«Només li demano a Déu
Que la guerra no em sigui indiferent
És un monstre gran i trepitja fort
Tota la pobra innocència de la gent»).

Jorge Aniceto Molinari.El món està en guerra –i s’estén–, el capitalisme com a mode de producció predominant ja no pot viure sense ella, forma part dels seus càlculs i previsions pressupostàries.

Llevat que el millor de la humanitat s’uneixi per posar fi a aquesta predominança, cosa que avui apareix com molt difícil –la manca de voluntat política, l’endarreriment ideològic, la manca de rigorositat científica en les anàlisis polítiques, l’egoisme individual o de grups que pretenen preservar privilegis enfront de la resta de la societat– però des del punt de vista tecnològic la humanitat està en condicions d’abordar-la en un molt curt, curtíssim termini. Cobrir aquest desfasament pot ser crucial, per això tot esforç val per poder sortir de la prehistòria i en el trànsit ingressar en la construcció d’una societat superior.

El més terrible encara, és comprovar que avui ens fan viure amb les conseqüències, com si es tractés la violència, simplement i inconscientment d’una dada de la realitat. Les destruccions, els bombardejos, les migracions, els desplaçaments de milers i milers d’éssers humans, morts i vexacions de tot tipus, la droga, el rentat de diners, les accions mafioses, que conscient o inconscientment es van traslladant a la quotidianitat de la informació i a una forma de vida de convivència amb la violència. I no hi ha població d’algun Estat que d’alguna manera no ho estigui patint.

Si a això li sumem la sensació basada en els fets reals de la deterioració del sistema per proveir de treball digne, tenim en si un còctel explosiu.

Què és el que no hi cap en el raonament predominant?: que ja no hi ha nacions imperialistes, sí hi ha Estats gendarmes que acompleixen la funció que els assignen els conglomerats empresarials multinacionals en pugna per la taxa de guany en permanent esgotament. A més d’endeutar-se el que si fan els Estats amb més aparell productiu –i una llarga història de sinistre Imperialisme– és envilir la seva moneda i imposar-la als pobles aprofitant, particularment en aquest cas la debilitat ideològica de l’esquerra que encara esgrimeix l’argument de la sobirania monetària i que és per la dreta un mitjà pressupostari nacional de baixar el nivell de vida de la gent mentre no se’ls torni immanejable, com ja ha començat a ocórrer. Un exemple és l’Argentina de Macri, i fins i tot la Veneçuela de Maduro en ser-li aliè al control monetari. Són exemples significatius que apareixen a les antípodes ideològiques.

Llavors la radicació de la indústria de guerra no depèn de l’enfrontament entre nacions, i de cap dels tipus de confrontacions de diferent origen, sinó de la rendibilitat d’aquest sector indicatiu de la indústria capitalista, que a més no es pot explicar en la necessitat dels interessos nacionals dels estats, que estan augmentant permanentment el seu endeutament i alhora agreugen la crisi en la prestació de serveis elementals per a la seva pròpia població. L’anomenat fenomen Trump potser sigui una explicació a la inversa, com sí hi haurà una inèrcia referida a la història anterior del capitalisme. Trump parla més de no involucrar-se en guerres que no li siguin rendibles, com si pogués triar aquesta eventualitat.

El replegament a les fronteres nacionals (veurem com de veritat hi ha en això) que comparteixen Trump i esquerres (clàssiques i de les altres), fa que la consigna de la pau, fonamental en la revolució bolxevic i origen de la crisi de la socialdemocràcia europea (voten els crèdits de guerra als seus respectius governs) en el procés de la primera guerra mundial, avui només estigui a càrrec del Papa Francesc, de Mujica a l’ONU al setembre del 2013, i de Juan Manuel Santos en rebre el premi Nobel de la Pau, no són els únics, però si es destaquen fent un centre en això de vegades puntuals. Cal destacar que aquesta va ser la preocupació fonamental del revolucionari cubà Fidel Castro en els seus darrers anys de vida.

La indústria de guerra –en altre temps dinamitzadora de les economies nacionals– ja no és nacional sinó multinacional i avui el seu curs alimenta no els pressupostos nacionals per les conquestes econòmiques, si que per contra és el pretext per a una assignació de recursos per sobre de les necessitats dels pobles fent efecte també en els pressupostos d’aquelles nacions amb aparell productiu més desenvolupat. Els deutes i els paradisos fiscals creixen sense solució de continuïtat com si no tinguessin límit, nosaltres estem convençuts que si el té, i per això no dubtem en plantejar-nos primer una política de pau, després el maneig de dues eines claus, la moneda única i universal, un sistema impositiu, també universal, basat en la circulació dels diners, eliminant els impostos al consum, al treball i a les pensions i donant mort als paradisos fiscals, cap operació al planeta pot ser vàlida sense el registre que la societat determini. També sabem que per a això necessitem en primer lloc de la unió dels treballadors del món, per fer realitat allò de que la seva pàtria és la humanitat tota, com era l’objectiu de la Primera Internacional, durant la conducció de Karl Marx i Frederic Engels. D’aquí la necessitat del gir en la conducció política dels Estats, partits i sindicats, on la classe obrera pugui hegemonitzar una conducció en la qual es reconegui el millor de la humanitat. Hem de confessar que quan la intervenció de Mujica a l’ONU, pensem que el gir començava a donar-se, però després va venir el silenci, i una altra vegada a esperar pacientment que el talp faci la seva feina.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 2 febrer 2017.