(Castellano) En el Uruguay el déficit fiscal.

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.

Picarol al gat.

Picarol al gat.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Diuen que els ratolins reunits en assemblea per a preservar les seves vides van resoldre per unanimitat posar-li un picarol al gat. El problema va passar a ser llavors qui li posava el picarol al gat. Una mica d’això està passant amb l’acord generalitzat que cal reformar la Seguretat Social. Tots coincideixen i hem escoltat els més variats arguments.

Ara el problema és crucial per a abordar-lo i per a la crisi irreversible de la predominança de la manera de producció capitalista que estem vivint. Per tant som incansables a repetir una i mil vegades els nostres arguments fins que se’ns demostri que estem equivocats o no.

Al febrer del 2006 en plena crisi de la Caixa Bancària participem sobre el tema en «Buscadores», un programa de la Televisió Nacional de l’Uruguai, que ara passa a VTV i això era el que dèiem.

A l’octubre del 2008, el gremi bancari defensant la seva Caixa Bancària, va aconseguir un important acord a nivell del govern que ha permès en aquest sector un equilibri actuarial sustentable i un exemple a analitzar i tenir en compte.

D’altra banda el creixement sostingut de l’economia i els acords salarials han permès que els diferents sectors abastats per la Seguretat Social hagin viscut un període de relativa tranquil·litat i dic relativa perquè no ignoro les conseqüències de la sortides a la Seguretat Social que va originar l’anomenada llei de les afaps amb les seves conseqüències actuals.

Ara avui tots sotgen un panorama ombrívol en la mesura que la crisi econòmica directa, que viu aquesta zona del continent tindrà també conseqüències a l’Uruguai, encara quan hi hagi un nou període de govern per al Front Ampli; nou període per al qual tots en l’oposició semblarien estar d’acord que així succeixi en la mesura que electoralment augmentin la seva influència per a poder decidir en les mesures futures de govern, sense per tant estar implicats en la responsabilitat d’aquest, quan no tenen la menor idea que fer, i més encara amb el que li ve succeint a canvis molt festejats per ells –a l’oposició– en el seu moment, com els de Macri i Bolsonaro.

Aquesta Seguretat Social que avui tenim es correspon a una etapa de desenvolupament capitalista en el món occidental i cristià que està arribant a la seva fi. Tots coincideixen que el problema són els recursos i per tant o s’acovardeixen les prestacions o s’incrementen aquests. En el món capitalista actual això és una disjuntiva de ferro, equació que podríem definir com a indestructible dins de la predominança d’aquesta manera de producció.

Podríem resumir: per a baixar les prestacions es requereixen governs neoliberals confrontants amb el feixisme, per a augmentar els recursos es necessiten governs «populistes» que posin impostos als empresaris o assumeixin des de l’Estat gestions empresarials que en general estan destinades al fracàs.

I llavors qui li posa el picarol al gat?

Per a nosaltres humilment es tracta de comprendre que la Humanitat està en una altra etapa i que per a abordar-la en benefici de la gent necessita reformes universals per a les quals cal construir voluntat política.

Avui estan existint situacions dramàtiques on les necessitats pressupostàries fan que governs sensibles als problemes de la gent hagin de decidir si determinats recursos van per a atendre una població cada vegada més envellida o a les noves generacions, per exemple.

És urgent el canvi de rumb del Banc Mundial, i del Fons Monetari Internacional, en el pla regional entre altres del Banc Interamericà de Desenvolupament i per a això és necessari que els centenars i milers d’intel·lectuals que han estat involucrats en la seva gestió facin l’anàlisi retrospectiva del que ha estat la seva gestió i les seves propostes fallides en el si de la societat humana.

Això pot sorprendre, perquè existeix una «cultura» d’esquerra que cataloga a aquests organismes d’una manera i per sempre: «són l’estendard de la dreta». No desenvolupem falses expectatives, però si sabem que la crisi en el seu curs pot tenir transformacions en la manera d’encarar els problemes que arribats a un determinat punt poden fer eclosió, més encara si som capaços de fer propostes programàtiques correctes i no un compendi de bones intencions que és en el que s’han convertit els programes de les esquerres. La crisi actual és irreversible per a la predominança de la manera de producció capitalista, o algú pot demostrar el contrari?

A l’Uruguai per exemple tenim a una personalitat excepcional com el Comptador Enrique Iglesias, qui ha manifestat la seva preocupació per la incertesa que avui afecta a l’acompliment polític i econòmic dels Estats en el món. No seria el moment d’una cridaanomenat a aquesta reserva intel·lectual del món per a encarar la crisi actual? No es tracta llavors d’un picarol sinó d’abordar a nivell humà una sortida que nosaltres no tenim cap mena de dubte que existeix, i que val la pena transitar-la.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 27 d’abril de 2019.

(Castellano) El relato…

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.

(Castellano) El impuesto al valor agregado.

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.

D’acord, és bo, recordar.

D’acord, és bo, recordar.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

José Mujica i Tabaré Vázquez.Quan es projecten els pressupostos per salut, per a l’ensenyament, per a la seguretat social, per a l’habitatge, per a la cura del medi ambient… en cadascun dels estats en què es divideix el planeta, es percep en perspectiva la magnitud de la crisi que viu la humanitat.

Estem parlant d’un món amb una economia presa globalment que segueix creixent i es fractura en allò social, particularment pel creixement del nou centre que per a desenvolupar han pres els conglomerats empresarials multinacionals sense apartar-se una mica de les seves disputes per la taxa de guany (ens referim a la Xina). No podrien fer-ho, és la seva essència, el que Marx anomenava la realització de la plusvàlua.

Però l’avenç ideològic, el necessari debat per resoldre-la està estancat, o almenys no afloren les possibles sortides. És bo llavors recordar allò que escrivíem al setembre del 2005, a pocs mesos en l’Uruguai del primer govern del Dr. Tabaré Vázquez, quan un dels seus ministres, manifestava la seva intenció de renunciar:

El Pepe se’n va?

De Mujica a Grompone quantes llegües quedaran?

Ningú no pot posar en dubte la capacitat de Recerca i en particular de Danilo Arbilla (exdirigent bancari -rimenber Llista 55) a posar els centres de per on passa l’esdevenir polític, i amb això donar el seu missatge ideològic. Així va passar en la dictadura, així passa ara en democràcia.

Les notes tant al ministre José Mujica com a l’Ing. Joan Grompone, no vinculades periodísticament entre si, tenen molt a veure amb allò que avui està passant al país.

Diu Mujica: Va guanyar una concepció ideològica. M’està guanyant Harvard, que és tan dogmàtica com Moscou. Més que Astori és l’astorisme. Aquí hi ha dogmatisme de dreta i dogmatisme d’esquerra, hi ha dogmatisme en els dos costats.

¿I en què va guanyar Harvard?, en la propietat de la terra?, en imposar les receptes dels organismes financers internacionals?, Harvard va guanyar en el lliure ingrés de mercaderies, fins i tot en l’ingrés de productes competitius amb els nostres o els de la nostra regió. Aquesta és la batalla perduda pel Ministre que ens pot deixar sense el seu concurs.

Allò que ens hauria d’explicar el ministre és si aquesta batalla està emparentada amb l’altra, la de la propietat de la terra, la de l’organització de tota la producció, perquè l’Uruguai té un milió de pobres, una dependència cada cop més gran amb el mercat mundial.

Nosaltres estem amb el ministre Mujica, en aquesta batalla, però sempre que ens porti a l’altra batalla, a la de l’organització de l’economia en benefici de la gent, perquè el que ell anomena astorisme és el navegar amb les coordenades que avui manen al món, amb la prolixitat d’un govern progressista sí, però amb coordenades contradictòries amb els nostres somnis.

Els ministres Astori i Mujica són necessaris en el govern, fins que no puguem incidir en el canvi d’aquesta realitat, però algú ha de dir que un altre món és possible. I això és el que no s’està fent. Amb l’agreujant que els canvis pels quals es brega tota la vida només són possibles en els moments més crucials de les crisis, i això requereix una obertura de cap que avui existeix molt limitadament.

El govern camina a passos accelerats cap a una diferenciació social cada cop més pronunciada, aquest és el resultat de les receptes que avui increïblement també intranquil·litzen a Harvard, el pla d’emergència social, necessari i insuficient no posa remei aquesta tendència de l’economia, és una tendència empresarial que predomina inexorablement al món.

Empreses amb càrrecs gerencials molt ben remunerats i una massa inestable d’assalariats com més terceritzats i informals millor per aquesta política. Això no vol dir que també a nivell gerencial no terceritzi (les assessories famoses), Mujica dóna la batalla amb un sector molt important i molt copejat, però molt petit en la seva grandària econòmic enfront de la realitat empresarial actual.

D’altra banda Grompone confronta amb el plantejament del Cr. Enrique Iglesias que va lligar el creixement econòmic d’Uruguai a la possibilitat que aprofiti els seus recursos naturals, davant les enormes possibilitats que genera el mercat asiàtic. Va dir Iglesias, que el país té una especial dotació de recursos naturals sobretot aquells que provenen de la base agrària. Grompone per contra va cridar el dilema bàsic per al futur uruguaià: l’agropecuària o la tecnologia.

El ministre Mujica parla en nom de la seva gent que ha de perdurar en una realitat econòmica adversa, més enllà de les previsions fetes a mida de les grandiloqüents conferències internacionals del Cr. Enrique Iglesias. El ministre sent a la gent que va quedant a la vora del camí.

Grompone parla en nom dels joves que volen obrir-se pas, i augura un món tecnològic irrebatible des del punt de vista pragmàtic del que està succeint avui al món. Però és un terreny per pocs que es destaquin i siguin reconeguts per les multinacionals o els contractistes de les multinacionals, és un món per a pocs, per als pocs que puguin accedir a la accesocràcia.

El tema és que necessitem de Mujica, d’Astori, d’Iglesias i de Grompone entre d’altres, per trencar el cercle viciós a on ens condueix el capitalisme actual. I la realitat és tan crua que no admet tonteries.

Mujica sap que no pot dissenyar al país una política diferent de la dissenyada per Astori i el seu equip, més enllà d’errades de concepte en aspectes si es vol menors tot i que en el seu moment puguin tenir greus conseqüències com ara la política amb la Direcció general Impositiva, on es va privilegiar la remuneració elitista per sobre la necessitat d’instruments de la societat com la bancarització.

Però enfront d’això se’ns podrà dir que no era correcte crear un altre front en les negociacions amb el Fons.

Nosaltres pensem per contra que cal anar preparant les condicions polítiques per dirigir els dards cap al conjunt de la política econòmica universal.

Fracassos com els del Mercosur eren totalment previsibles en la mesura que els organismes internacionals pressionen de mil maneres perquè no es produeixin avenços com el de la Comunitat Econòmica Europea. I parlar de Mercosur sense un sistema impositiu comú i una moneda comuna és no parlar.

Però potser allò més greu és que uns i altres pensen en un sistema capitalista sense grans convulsions, i nosaltres per contra vaticinem una crisi superior a la de 1929, i per a la qual cal preparar mesures de transició.

Aterra la passivitat del govern i de les forces polítiques davant l’ensorrament monetari, i que no surtin de les expressions d’endarreriment canviari o el seu revers la inflació en dòlars. Jo no els demano que es recordin de Marx, seria massa però almenys que algú es preocupi per les opinions de Keynes al final de la segona guerra mundial que era necessària una única moneda universal.

És molt possible que un cop deslliurada la crisi, el tema aquest es debateixi.

Per fer allò que planteja Mujica, o per fer allò que planteja Grompone, les objeccions d’Astori necessàriament seran els recursos. I els recursos provenen dels impostos, en una realitat d’un milió de pobres i el 40% de mercat negre. ¿Però és que Uruguai pot canviar el seu sistema impositiu, sense que el tema aquest sigui debatut en el centre mateix del sistema econòmic mundial?. Jeremy Rifkin diu que el capitalisme és cada cop més un joc per a pocs, Stiglitz analitza com les capes superiors del capitalisme, els seus cossos gerencials es van menjant a les capes inferiors, però tots són contestacions en que cal un canvi.

Dijous, 28 de setembre del 2005.

El meu comentari.

Jorge Aniceto Molinari.Han transcorregut 12 anys, i més enllà dels ajustos i desajustos que imposa el temps, avui podríem escriure pràcticament el mateix, llevat que hem passat per la Presidència de José Mujica i del seu discurs a l’ONU, que com en el film de Marcelo Mastroiani: d’això no se’n parla.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo. Dissabte, 25 novembre de 2017.