Categoria: Personas

Ho lamento però això penso.

Abordant això gris, que sembla la teoria.

Jorge Aniceto Molinari.

Divendres, 22 de novembre de 2019.

Amb aquest títol presentava la seva nota Roberto Savio¹, la poden llegir en les columnes digitals de Uypress: precisa, clara i inquietant; no sols expressa els valuosos coneixements sobre esdeveniments d’enorme importància sinó també i d’alguna manera un estat d’ànim generalitzat. És a això que vaig tractar de respondre en un correu que li vaig enviar a l’autor.

El meu correu:

Excel·lent descripció, i encara podríem agregar-hi més coses, com per exemple que amb els documents d’identificació nacionals o en el marc de comunitats com l’europea, podria agregar-se un enllaç on cadascun dels éssers humans disposés de la seva història clínica digital, i si disposem com avui disposa la humanitat d’anàlisi de poc cost i no invasiu per a saber quines malalties ha tingut cadascun de nosaltres i quines són propenses a tenir, cada ésser humà estarà en condicions de ser atès en les millors condicions, amb un resultat rellevant en el món sobre la possibilitats d’atendre correctament amb els medicaments i instrumental mèdic que avui són patrimoni de sectors privilegiats de la societat.

Però quin és el problema, tant per allò que desenvolupa Roberto, com això que afegeixo? Que l’economia de la Humanitat està en mans d’una dictadura regida pels complexos empresarials multinacionals, i comandada pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional que regula les seves pugnes contra la gent en un marc permanent d’esgotament de la taxa general de guany, i fent al sistema incapaç sense ampliar la guerra de mantenir la rendibilitat, la qual cosa és suïcida. Què necessitem? La voluntat política per a aplicar dues eines: una moneda única i universal, que acabi amb el joc d’aquesta contra la gent, i un sistema impositiu basat en la circulació del diner que ni tan sols necessita que sigui material físic, eliminant els impostos al consum, als salaris i a les pensions, i donant mort als paradisos fiscals. Això és donar mort en pau a la predominança de la manera de producció capitalista i la societat estaria en condicions d’un desenvolupament democràtic i en benefici de la gent del seu aparell productiu. Canvi radical en el BM i en el FMI. Tot allò que desenvolupa Roberto apuntant a aquest objectiu seria la revolució que la humanitat està avui necessitant. Organitzant l’atenció de la salut, de l’educació, del treball, del medi ambient, baixant així radicalment totes les xacres que la manca de rendibilitat entre altres coses fa que el capitalisme les promogui. I una anotació més. Res d’engreixar Estats per a poder aplicar aquesta política, que ha de ser eficient i rendible en benefici de tota la societat. El capitalisme segurament ja sense la seva predominança continuarà existint com ha ocorregut amb les altres maneres de producció. La nova manera d’organitzar l’aparell productiu ens donarà l’ésser humà nou, per allò que escrivia Karl Marx:

«…El conjunt de les relacions de producció forma l’estructura econòmica de la societat, la base real sobre la qual s’eleva un edifici (Uberbau) jurídic i polític i a la qual corresponen determinades formes de consciència social. La manera de producció de la vida material determina (bedingen) el procés de la vida social, política i espiritual en general. No és la consciència de l’home la que determina el seu ser, sinó per contra, el ser social és el que determina la seva consciència».

Aquesta estructura econòmica és avui ecumènica.

La resposta del company no es va fer esperar:

Molt ben dit, i tens tota la raó. Però, fins ara, la gent es torna zombie… i el sistema no es toca… tant de bo anem en la teva direcció… una abraçada Roberto en l’aeroport de Bonn…

Dies abans havíem intercanviat opinions sobre la necessitat de comprendre que està passant amb el Fòrum Social Mundial (FSM), que nasqué amb una enorme força i encoratjà esperances de promoure canvis importants sobre la greu crisi que viu el món i que molt té a veure amb el que Roberto Savio analitza en la seva nota sobre els enormes canvis tecnològics d’aquesta època.

Roberto ens feia partícips d’aquest correu que ens diu amb claredat la seva opinió:

Estimat Noi,

No ho havia llegit, i vull donar-te una resposta ràpida, ja que estic viatjant…

Crec que venim de dues experiències diferents, i que d’allà vénen les nostres posicions diferents.

Jo sempre vaig estar a favor de l’espai obert. Però això no vol dir que un espai obert ha de ser una massa informe de persones, que només mitjançant d’una improbable autogestió total poden trobar el millor dels seus camins. Si l’autogestió no té alguna capacitat de crear mecanismes de visió i de prioritats, això fa de l’espai obert una cosa que és un gegantesc intercanvi, però que no va cap a una construcció important. Que es faci un FSM, en el qual no hi ha panells sobre el canvi climàtic, com va ser de fet la darrera vegada, és certament una expressió de les prioritats dels participants. Però alhora cercar línies que són objectivament prioritàries, i demanar als participants que s’obrin a elles, és quelcom que cal solucionar. La immensa fragmentació dels fòrums en molts panells que es repetien ad infinitum, és un altre problema que cal solucionar, espai obert o no. El món anava cap a un camí desastrós, i nosaltres a una polvorització de debats, sense la capacitat de poder presentar una veu alternativa…

Crec que hem arribat a extrems de talmudisme en què no es poguessin fer declaracions, doncs aquestes podien dividir. Una crida a la pau, una declaració en contra de les guerres, una denúncia del floriment de líders nacionalistes, xenòfobs i populistes, no haurien dividir el FSM. N’hi hauria prou acordar els límits a declaracions, perquè fossin prou inclusives i relacionades als temes continguts en la carta de principis, perquè el FSM hagués jugat un paper actiu en les relacions internacionals, com era la seva intenció anti Davos. No veig com una declaració sobre el desastre ambiental hi hagués dividit el Fòrum.

En altres paraules, per a defensar uns principis abstractes, hem conduït el Fòrum a ser només un espai de reflexió, basat en el mínim comú denominador, reduint enormement el valor d’una enorme mobilització d’entusiasme i compromís.

Allò que sempre em sorprèn és que en el debat sobre el FSM mai no es parla de comunicació. Probablement, perquè això cal organitzar-ho. Però cada Fòrum no ha tingut relació amb l’immens món que mirava el Fòrum, i que per raons diferents (econòmiques, geogràfiques) no podia participar. I que tampoc hem assegurat el traspàs d’allò aconseguit en un fòrum al qual es seguia. Els FSM s’han així convertit en una seqüència d’actes auto referents, que no han aconseguit crear un procés, ni una participació de la societat civil.

Una acotació, tal vegada emblemàtica. Els diaris no han deixat de participar perquè no érem contemporanis a Davos. Molt pocs mitjans haurien tingut els recursos per a cobrir els dos esdeveniments. Han deixat de participar, com vaig dir diverses vegades, perquè un periodista que ve a un FSM es troba enfront de centenars de panells, i tret que no sigui un especialista de temes globals, es perd, i acaba escrivint sobre el folklore del FSM. Això hauria estat fàcil de solucionar. N’hi hauria prou donar als periodistes un carnet de noms i telèfons (com fa la Unió Europea en les Conferències), amb escrit: Dona: resource person: Gina Vargas. Tel: 43217562. Allà qui volia escriure sobre temes de dona, contactava a la Gina Vargas, mirava al FSM en qui estava amb major comprensió, i treia un bon article sobre aquest tema, i després sobre uns altres.

Perquè, Noi, hauria estat això possible, en la teva visió nomenar d’alguna manera portaveus? Òbviament no. El resultat: vam perdre tots els diaris. I quan vaig aixecar aquest tema, no va faltar qui digués que no era el nostre interès tenir diaris burgesos en el FSM. I això, per a mi, és manca de consciència política…

Així, volgut, jo crec que presoners de nostra formula, no hem pres ni algunes mesures mínimes per a sincronitzar-nos amb el món exterior, doncs haguessin requerit alguna mesura organitzativa, que res té a veure amb l’organització d’un moviment, sinó amb fer més eficient la fórmula de l’espai obert. Més aviat crec que hem comès un error ptolemaic. El FSM va partir tan fort i reeixit, que ens hem quedat en els seus orígens, mentre el món canviava, i no ens preocupàvem per a res d’això. Podem dir que hem estat coherents. Hem seguit per 18 anys el mateix camí, la defensa d’una horitzontalitat com a mètode absolut, un espai autogestionat, etc. Però sabem que això no és completament així. Que en el CI sempre va haver-hi un grup més igual que els altres. I que sempre es van donar moments de supremacia dels uns sobre els altres, sense que això fos una batalla de valors…

Moralitat. Jo crec que un espai obert no pot convertir-se en un espai tancat, que no es relaciona amb el seu món exterior. El FSM havia de motivar, proveir i intercanviar també amb els que no havien pogut arribar, i volien seguir el debat intern. El FSM havia de reaccionar el món que el circumdava. El FSM havia de fer esforços per a ser una alternativa a Davos, la qual cosa significava sembrar arreu del món. Un debat sobre models abstractes ens ha paralitzat, ens ha impedit de ser una veu forta i participativa en un pelat que, com dius tu, «vas pel pior». I, novament, m’agradaria entendre com el FSM seguirà en un món on la deriva comercial d’Internet ens està transformant tots en zombis. M’agradaria entendre com es pot entendre el futur del FSM, amb reunions físiques, com integrar a aquestes tots els nous actors de la societat civil global, sense entrar en el camp de la batalla en la comunicació… però per a fer aquest nou FSM, relacionat amb la realitat, estimat Noi, significa sortir de la teva experiència de l’església de base del Brasil, per a entrar en un camí que requereix alguna organització: per exemple, fer un FSM sobre els diversos punts que l’olla de pressió deixa escapar, de Xile a Alger, de Líban, a Honk Kong, de França a Iemen… els punts que ens diuen que el sistema ja no aguanta… Però té sentit voler portar-los tots a un lloc, perquè discuteixin entre ells, com és la nostra tradició, sense que puguin fer cap declaració: Estem segurs que això és el que els que manifesten per a un canvi necessiten avui? Alhora, no crec que tampoc puguin organitzar un moviment, vista les grans diferències. Però un espai de trobada i d’intercanvi certament. Però tu creus que la vella fórmula del FSM és contemporània?

Això dit, una abraçada, Roberto.

A la qual cosa vaig respondre interessat per la importància del tema:

«És un tema apassionant i alhora ple d’idees contraposades i en un marc que no les pot atendre i per tant tampoc respondre.

El FSM irromp al Brasil de Lula, on la burgesia paulista en particular, després de combatre-la de mil formes, li dóna suport com una manera de desenvolupar la seva inserció en el mercat mundial.

El FSM, va néixer amb aquest impuls però producte d’una immensitat de militàncies en diferents àrees del desenvolupament humà i amb diferents objectius i finalitats. I està bé que fos així perquè això és el que millor expressa el sentiment i el desenvolupament dels éssers humans.

El Fòrum no es podia constituir en una iniciativa política en sí mateix, podia donar els inputs, i ser la base amb coneixements i militància, no podia resoldre l’equació política.

Lula i també la burgesia paulista amb els seus objectius diferents van esgotar ràpidament el seu programa. La crisi irreversible de la predominança de la manera de producció capitalista exigeix un programa que el que fins al dia d’avui està per a resoldre. I no és el Fòrum el que l’ha de resoldre són les organitzacions polítiques que diuen respondre als interessos dels treballadors, que han de prendre el desafiament.

No és el Fòrum el que està en crisi, sinó les organitzacions polítiques, el Fòrum és allí i cada vegada que se li convoqui estarà present».

Les meves disculpes, sóc conscient de portar a l’intercanvi apreciacions en el marc personal, que des del meu punt de vista (també subjectiu) valen en tant són preocupacions que cada vegada estan generalitzades.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 21 de novembre de 2019.

---

Enllaç de l’article original en castellà:

https://www.uypress.net/auc.aspx?100275

---

Nota:

¹L’ítalo-argentí Roberto Savio és economista, periodista, expert en comunicació, comentarista polític, activista per la justícia social i climàtica i defensor d’una governança global anti neoliberal. Director de relacions internacionals del Centre Europeu per a la Pau i el Desenvolupament. Cofundador, en 1964, i actual President Emèrit de l’agència de notícies Inter Press Service (IPS), president d’Other News.