(Castellano) Es necesario «filosofar»…

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.

La lliçó de Veneçuela.

La lliçó de Veneçuela.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Veneçuela. Bandera dins del mapa.La crisi econòmica, segueix i seguirà plantejada, perquè en definitiva ja no és un problema exclusivament propi de cada un dels nostres països.

Sinó producte de la crisi general del capitalisme, que encara creixent, desplegant la seva magnificència –i tant que la tecnologia se l’ha donat juntament amb les irritants diferències socials–, els seus diferents factors senten que la fi de la predominança d’aquesta manera de producció està pròxima (els temps en economia són diferents als dels éssers humans). El comú són els desequilibris, la manca de certeses, el no poder planificar per períodes llargs, la incertesa, que inexorablement es trasllada a la conducta de les persones.

Això de Veneçuela ha estat una afirmació de la democràcia, davant d’aquells que no creien en la democràcia veneçolana i estaven i estan urgits pels temps que marquen les corrents reaccionàries, impacients perquè els terminis del seu predomini s’acaben, i Veneçuela no cedia ni cedeix a la pressió del que tradicionalment s’imposava en aquesta part del món –la història és llarga, amb un procés indígena, des del moment mateix de l’anomenat descobriment d’Amèrica, després els anomenats Libertadores i les lluites socials–; procés que recordem va començar a donar-se la volta quan la revolució cubana, «permesa» per canviar el sergent de torn se’ls va anar de les mans als serveis, i amb el suport de la Unió Soviètica «post-stalinista» va començar a fer passes independents, que es van poder donar sens dubte per aquest suport que avui ja no existeix i que tenia com a punt de referència un desenvolupament econòmic estatitzat que avui ja tampoc és possible, tret de conjuntures molt puntals i generalment reservades a l’explotació de recursos estratègics que pel general requereixen de tecnologia en mans dels grans conglomerats empresarials multinacionals.

Avui, la relació econòmica en el món és una altra, però l’activitat en si segueix mesurant-se per la taxa general de guany, que és la que determina dins la història el principi i la fi d’aquesta manera de producció, amb un pas previ una mica entès pels que estudien el tema: la fi primer de la seva predominança, donant lloc a una etapa de transició que és la que promouen amb la seva lluita processos com l’actual veneçolà, i encara amb característiques contradictòries i de retrocés, en altres zones del planeta, com en la reivindicació pròpia de la nacionalitat catalana, entre les moltes nacionalitats que es liciten en el món per una expressió lliure de la seva identitat i que troben traves en l’actual organització de la manera de producció capitalista, i en aquest cas sense ni tan sols arribar a qüestionar la predominança d’aquesta manera de producció.

Dins de les 22 eleccions en aquests 18 anys de «chavisme», quan el preu del petroli va començar a decaure, la dreta va veure que guanyant una elecció (l’abstenció va fer la resta) podia accelerar el pas i imposar un referèndum (per al qual no van aconseguir les signatures) i imposar la caiguda de Maduro; per això van utilitzar tot tipus d’atemptats, bolcant sobre el govern constitucional la responsabilitat de les víctimes dels mateixos amb l’amplificació còmplice dels actuals regents de l’OEA i de la gran premsa internacional.

El desafiament no era fàcil, ja que hi ha sectors radicalitzats en què és comú ser brou de cultiu per a corrents que advoquen per l’enfrontament, sense tenir en compte els límits materials en què ells es desenvolupen, –tant en el govern com en l’oposició–, els serveis de l’altre temps poderós imperialisme ianqui (avui convertit en un Estat gendarme) són especialistes en desenvolupar accions tant en una com en una altra facció.

És més, se’ns va arribar a parlar d’un nou stalinisme, –aprofitant el que aquest va significar contra el pensament democràtic leninista–, destacaven el paper de l’exèrcit, al qual Chávez havia donat una moral identificada amb el seu poble, a la qual va definir com bolivariana, i que a més ha servit per reverdir en tota Amèrica la mateixa moral en tots els exèrcits; tasca ni fàcil ni senzilla després de la feina de l’Escola de les Amèriques dirigida amb les pràctiques més aberrants per desmantellar la consciència popular dels seus orígens. Vam ser clars en assenyalar que encara que es construïssin murs impenetrables al llarg de les fronteres nacionals això ja no era possible, doncs l’aparell productiu del món estava molt per sobre de les fronteres nacionals. Tema aquest poc desenvolupat doncs entra en contradicció amb el desenvolupament de plans cada cop més irrealitzables de matrius econòmiques nacionals que s’ubiquen en els entorns governamentals i de les polítiques burocràtiques dels estats, competint amb les veritables necessitats de la gent i la necessitat de la seva atenció.

A això hi afegim denúncies de corrupció que no són difícils d’imaginar per l’estat en què es desenvolupa l’activitat econòmica, corrupció que no sempre han estat combatuda adequadament, doncs hi ha determinades activitats econòmiques que apareixen com a intocables per a la direcció política –recordem el maneig de l’anomenat dòlar blue en l’Argentina i els seus operadors jugant a les dues pistes, la del govern i la de l’oposició–.

Per això aquesta jornada del 15 d’octubre de 2017 ha de ser assenyalada, més enllà dels perills que subsisteixen, com una fita ineludible en la lluita per l’alliberament dels pobles.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo. Dilluns, 16 d’octubre de 2017.

Els 100 anys de la revolució russa.

Els 100 anys de la revolució russa.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Lenin i Trotsky en un míting.Podríem asseverar que la història del capitalisme és també la història de les seves crisis, així com la història dels pobles és la història dels seus revolucions.

Així com el néixer, el créixer i el morir, no és només un atribut de nosaltres els éssers vius, sinó també de les maneres de producció que s’han anat succeint i solapant en el creixement de l’organització social.

Com la lluita de classes com a característica de les societats humanes, també dilatada en els temps, té aquesta mateixa dinàmica, amb la predominança successiva de diferents modes de producció, no tenint cap en particular passaport a l’eternitat, –com han pretès afirmar per al capitalisme alguns politòlegs o sociòlegs o economistes passats de moda– i les crisis cada cop més profundes i en el cas actual ja irreversible per a la permanència de l’actual predominança de la manera de producció.

De totes maneres el naixement de la lluita de classes, que un corrent de pensament adjudica a la condició humana, per a nosaltres és un fet no demostrat i que segurament quan la humanitat comenci a construir el socialisme hi haurà altres elements que li permetran aprofundir en aquest coneixement. Fins ara en les anàlisis que diferents corrents de pensament han realitzat, la més precisa que em segueix convencent, és la que Marx i Engels van realitzar en el seu moment, que el treball i la seva forma de incorporar-se a la societat mitjançant una manera de producció en concret determinen les formes socials en què la societat es realitza1, que juntament amb l’afirmació que cap mode de producció abandona la seva predominança sense esgotar totes les seves possibilitats, sembla que són conceptes no assimilats pels autoproclamats «marxistes» i que en les seves anàlisis es passen al voluntarisme que ignora les condicionants socials reals, amb afirmacions que neguen el marxisme com la que socialisme és propietat estatitzada.

La revolució russa precisament no va ser una expressió voluntarista del poble rus, va ser si la resposta a una terrible crisi social que es va accelerar i va desencadenar amb l’esclat de la primera guerra mundial. Per aquesta crisi la resposta més profunda en el desenvolupament d’un programa per poder superar-la va estar en mans d’un partit organitzat sota la conducció de Lenin, i que a més va saber conjuntar l’esforç d’alguns líders que ni tan sols havien integrat les seves files en els anys previs a la revolució; potser el cas més notori i paradigmàtic, per la seva participació formidable en el procés, va ser el de Lleó Trotsky, perquè a més des dels començaments del segle 20 mai va estar aliè al debat ideològic formidable i profund en el qual Lenin va conduir la formació del seu partit i va marcar la seva influència indiscutible en la societat russa i en l’esquerra universal d’aquests anys. Quina diferència amb la realitat actual, en què pràcticament el debat ideològic està paralitzat.

D’aquí sorgeix un judici de Lenin, que les nostres esquerres actuals han vingut desconeixent, –així els hi està anant–, que no hi ha acció revolucionària sense teoria revolucionària.

El Partit que va portar al triomf a la revolució russa tenia internalitzat el pensament de Marx i d’Engels, com a bagatge fonamental en la seva construcció ideològica, al qual Lenin en particular i sens dubte amb el major insistència va anar incorporant conceptes i desenvolupaments que avui són clarament els que necessitem utilitzar, així com elaborar en el mateix sentit, per superar aquesta etapa de la història. Llevat que algú pugui demostrar el contrari, i benvingut sigui al món de la ciència i de la comunicació que avui floreix de mil maneres, però limitada notòriament en el pla ideològic.

Lenin en 1916 (un any abans de la revolució) escriu «L’imperialisme etapa superior del capitalisme» en què ja assenyalava el passi del govern econòmic de la humanitat dels estats als conglomerats empresarials multinacionals, que és el que avui veiem clarament i que va ser allò que es va estimular amb el naixement del neoliberalisme a Mont Pellerin al finalitzar la segona guerra mundial.

Molt té a veure aquest text amb el que va ser després el desenvolupament de la NEP (Nova Economia Política), amb la qual Lenin s’armava la compressió ideològica del període que estaven travessant. Val la pena remetre a una enorme quantitat de textos sobre aquests temes, que van ser salvaguardats i van travessar indemnes, –gràcies als intel·lectuals russos–, el període del stalinisme.

No obstant això en determinat moment els corrents estatistes van ser en la burocràcia del nou Estat més potents que les idees de Lenin i aquestes van ser derrotades, per a la seva aplicació en concret. Lenin va ser derrotat el 1924, no el 1992 quan es va desintegrar la Unió Soviètica. Fins al mateix Nicolau Bukharin que va donar suport a la teoria del socialisme en un sol país, i al nostre criteri el veritable autor de «Qüestions del leninisme» que va signar Stalin, també va ser assassinat. Bukharin encara en l’error, les seves idees combatudes, van ser respectades per Lenin, així com les del comunisme de guerra en el seu moment impulsades per Trotski, que van merèixer de part de Lenin una prolix i minuciosa anàlisi per refutar; tots aquests escrits tenen avui un immens valor ideològic en la mesura que l’esquerra no ha superat la seva concepció estatista; formen part dels 55 volums en castellà de les obres completes.

El Partit de Lenin aplicava el centralisme democràtic en la seva organització administrativa, però no en el debat ideològic, les idees no tenien un ordre per ser debatudes, ni resolucions que cotillessin seu desenvolupament. Lenin no sotmetia ni se sotmetia a una forma de jerarquia administrativa en l’organització del debat ideològic. Era absurd esperar que una idea fos «autoritzada» per a ser difosa, era lliure, com mai ho havia estat en cap Partit de la història. La seva jerarquia s’esdevenia d’instàncies en les que l’elaboració de les mateixes estava a la massa, per això no tenien res a amagar si no és l’aspecte organitzatiu concret, que donava coherència a l’organització per actuar en el si de la societat, el que es tractava clarament en els Congressos, en els actius, en totes les accions que involucraven el fer dels revolucionaris. No actuava per disciplina, s’actuava per convicció ideològica.

Així com Crist, i el cristianisme en els seus orígens, derrotat va llegar a la humanitat conceptes que aquesta va incorporar; tot i les múltiples esglésies que avui es proclamen cristianes, és un formidable exemple, per analitzar com neixen idees contra l’explotació humana, són derrotades i alhora assimilades pel conjunt de la societat; no és l’únic exemple però si el que ens arriba amb més força pels orígens de la nostra cultura.

Avui està pendent, i la crisi ho fa encara més peremptori, el pensament dels mestres mostrant l’origen i el curs de la manera de producció predominant així com d’idees per poder entrar en una etapa de transició que el superi.

Això fa que no es commemorin aquells esdeveniments amb el recalcament que mereixen i que la humanitat, superada aquesta crisi, segurament anirà a reconèixer.

La revolució russa, com la Comuna de París, la revolució francesa, entre d’altres, van fer un enorme aportació a la història humana, però el seu reconeixement ple vindrà quan la humanitat superi la prova actual en què no competeixen models d’estats com reivindiquen els stalinistes i neostalinistes, sinó la necessitat de la mort en pau de la predominança de la manera de producció capitalista, per iniciar una transició que permeti a la humanitat fer-se propietària de la seva economia, utilitzar ella amb els instruments de la democràcia el seu aparell productiu en benefici seu.

Han transcorregut ja pràcticament 100 anys, el capitalisme ha recorregut el camí d’expansió arreu del planeta que Marx, Engels i Lenin van preveure, les tasques de transició que d’alguna manera va marcar aquest procés de revolucions ha de ser reprès, per un programa que és la continuïtat d’aquells que van obrir una esperança de progrés per al conjunt de la humanitat. En el personal des de la modèstia dels nostres coneixements, i fidels a un estil de militància, tenim propostes per fer que avui tenen a veure primer amb la pau i després amb el maneig social de dues eines fonamentals: la moneda i els impostos. Podria dir: «dóna’m un punt de recolzament i mouré el món».

Els problemes en ésser d’àmbit de tot el planeta, apareixen com a més greus, la destrucció que pot originar l’ús d’armes nuclears pot ser terrible, però tot i així la forma que ha pres l’explotació capitalista origina tragèdies com les que provoca l’escalfament global, o la tendència de cadascú d’arreglar pel seu costat com sembla ser el missatge del referèndum català, negant el que ens deia una bella cançó espanyola que no hi ha salvació sinó és amb tots2.

Com comunistes, que hem tractat de fer nostres les idees dels mestres, aquests 100 anys de la revolució d’octubre (d’acord al calendari rus vigent el 1917), segurament no tindran el reconeixement que de part de la humanitat mereixen, però és la nostra tasca reivindicar aquest pensament en la mesura que incorporat al coneixement humà no ha estat superat i per tant segueix sent una guia insubstituïble per donar la batalla pel triomf de la construcció de la humanitat socialista.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 26 de setembre del 2017.


Notes:

1«El paper del treball en la transformació…» de Frederic Engels.

2L’administració del lloc web del Centre d’Estudis Joan Bardina es limita a reproduir i a traduir aquest article, en funció al dret que té el seu autor a la llibertat d’expressió i a la necessitat que aquest article desvetlli el debat sobre les idees i propostes que transmet, però sense que per això comparteixi el mateix parer sobre el seu contingut.

La dictadura del proletariat.

La dictadura del proletariat.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Conrado Hughes.Al programa «Todas las voces» («Totes les veus») de Montecarlo Canal 4 de Montevideo, el mateix que va portar a un diputat de l’oposició veneçolana que va admetre que no havien obtingut les signatures per al referèndum revocatori, l’inefable Cdor. Conrado Hughes (recordem que Coni era un dels bons habituals dins l’Institut 1815 que patrocinava l’inoblidable General Líber Seregni), fa per la negativa la millor explicació d’alguna cosa que per a l’esquerra és tan difícil d’entendre com és el concepte de Dictadura del proletariat.

Hughes explica que els sindicats i les centrals sindicals no haurien d’existir i que per tant cada treballador hauria de negociar directament el seu contracte de treball, i els conflictes es dirimissin davant les institucions jurisdiccionals de l’Estat sense necessitat d’aquests intermediaris, deixant així la més plena llibertat al mercat. El que Marx i Engels defineixen com la Dictadura de la burgesia.

Otto Von Bismarck (1815-1898).Hem mostrat en altres notes com el desenvolupament del capitalisme en general ha estat afavorit per les revolucions que han ampliat el marc dels drets dels treballadors, –entre d’altres un major nivell de consum–, fent que el sacrosant mercat fos més ampli i la possibilitat rendible de la inversió capitalista més gran. Procés que té límits i que ja comencen a visualitzar-se clarament. Una mica d’això és el que va raonar Bismarck per donar impuls a la creació d’un sistema de seguretat i prevenció social, a finals del segle XIX i en plena expansió del desenvolupament capitalista.

L’avidesa capitalista mai s’ha pogut autogovernar i contradictòriament ha necessitat de l’organització dels treballadors perquè posessin límits a les seves apetències i permetre l’amplitud d’un mercat ampliat per les reivindicacions dels treballadors i la generació de drets socials.

Fins aquí tot bé, ara a les idees –com les del Cdor. Hughes– del desenvolupament del capitalisme, van respondre a les idees per defensar els nuclis organitzats de treballadors, que clarament van prendre dos rumbs inicials diferents, els que es van adaptar a les necessitats del desenvolupament capitalista i fins i tot votant els crèdits de les guerres, per a les aventures bèl·liques de aquests sectors quan ofegats recorrien a aquest camí per l’alleujament econòmic. L’altre corrent va tractar de programar la resistència a la tragèdia de la guerra amb iniciatives que permetessin superar el tràngol i mantenir l’activitat, en benefici de la gent, de l’aparell productiu i de l’entramat social.

És el que en una dimensió menor passa quan una empresa entra en crisi, i els seus treballadors armen una cooperativa per mantenir la seva activitat productiva i procurar així continuar el seu manteniment.

La revolució russa liderada pels bolxevics, tenia una direcció que declarava i actuava d’acord als ensenyaments de Marx i d’Engels, i tota la tasca ideològica que Lenin elaborava en el mateix sentit, era una direcció que reivindicava la Dictadura del proletariat alhora que assenyalava, que sent això necessari per defensar el dret dels treballadors com ho és avui un sindicat o una central sindical, el seu objectiu no era el de construir un model de societat alternatiu al capitalisme, sinó el d’acompanyar el seu desenvolupament fins a l’esgotament de les seves formes, construint una transició que permetés a la predominança del capitalisme morir en pau. De Marx vam aprendre que cap mode de producció abandona el seu predominança en l’escena de l’economia mundial fins a esgotar totes les seves possibilitats, comprenent a més que aquest moment en la història arriba. L’endeutament en permanent creixement dels Estats, les emissions demencials de moneda ja sense cap suport a la producció, l’augment dels paradisos fiscals, l’augment del treball en negre ara particularment en els països desenvolupats, són els símptomes febrils d’això.

És més, Lenin en 1916 va preveure que el curs del desenvolupament del capitalisme portava al fet que aquest anava a ser governat des dels complexos empresarials multinacionals en detriment directe de les estructures burocràtiques estatals, fet que a la vida es va compassar amb l’elaboració d’una política d’acord, amb el naixement del neoliberalisme després de les segona guerra mundial, amb les directives elaborades des de Mont Pellerin.

Per tant ni Marx, ni Engels, ni Lenin van pensar en la Dictadura del Proletariat com la dictadura exercida des del govern d’un Estat amb la seva activitat econòmica totalment estatitzada, per la senzilla raó que no eren estatistes. Com tampoc ho era Batlle y Ordóñez a l’Uruguai.

La deformació que intencionadament va introduir l’estalinisme, amb la col·laboració de la «intel·ligència» burgesa, fa que avui per exemple, quan un treballador exerceix la vaga no pensi que això és precisament el que neix del seu dret a exercir la Dictadura del proletariat davant la Dictadura de la burgesia, i sí pensi en drets que s’han incorporat per la lluita dels treballadors a les Cartes magnes dels diferents països; el Cdor. Hughes això ho té clar i per tant no admet aquest dret, però a més invocant alguna cosa que no existeix i és que aquesta situació és la que no permet desenvolupar l’economia precisament en moments en què el capitalisme està arribant als seus límits de rendibilitat mesurats en la taxa general de guany que fa que totes les economies estatals han entrat en crisi i que la defensa del treball dels nostres treballadors nacionals semblaria impossible defensar sense competir amb altres treballadors en el món, una mica d’això sosté Trump amb la seva política de murs.

No és l’objectiu d’aquesta nota, i ja ho hem fet anteriorment, no estem en presència de la fi del treball, sí estem en presència d’una crisi de rendibilitat de les inversions i per tant del treball organitzat per la manera de producció capitalista, exercida mitjançant les monedes, els impostos, i els endeutaments: la Dictadura de burgesia.

Veneçuela és un dels exemples més paradigmàtics d’aquesta situació, en no tenir possibilitat de governar la seva moneda pròpia, i dependre així de les maniobres dels que la fan servir, –i que en molts dels casos ni tan sols tenen partit, com passa a l’Argentina– i que alhora estimulen tota la propaganda adversa que el sistema s’encamina a una estatització total per impedir aquest tipus de maniobres, el que justificaria, en la seva tesi, l’enderrocament d’un govern «comunista» que va assumir mitjançant el vot popular, i que a diferència d’una altra època en la nostra Amèrica compta amb el suport d’un exèrcit amb formació nacionalista.

Es confon més amb l’exemple de Cuba que va poder comptar per al seu desenvolupament amb la Unió Soviètica ja en temps del post stalinisme, que avui tracta ordenadament de vincular-se al mercat mundial, sobre la base de fortaleses socials construïdes per la revolució en temes que es destaquen com la salut i l’ensenyament.

100 anys de la revolució d’octubre semblaria un bon motiu, per estudiar, analitzar i debatre sobre coses tan importants que fan al futur tot de la humanitat, que inexorablement s’acosta a un punt crucial de definicions. La predominança de la manera de producció capitalista arriba a la seva fi i necessita d’una transició que li permeti morir en pau. La mort també d’un període històric on la direcció (la dictadura) de la societat sempre va estar en mans de l’elit d’una classe.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 30 d’agost de 2017.

Marxista leninista.

Marxista leninista.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Jorge Aniceto Molinari.Em van preguntar si era marxista-leninista i la meva resposta no és senzilla.

Els que saben diuen que les empremtes dactilars són exclusives a cada persona en tot el planeta. Al seu torn sostinc que és evident que no hi ha tampoc dues persones que pensin igual. No obstant això el pensament humà és una elaboració que s’expressa individualment, producte d’una conjunció imponent de coneixements col·lectius que s’han anat acumulant al llarg del temps. Amb l’agreujant que la majoria de les vegades no en som conscients.

Aquests coneixements agrupats i organitzats mitjançant diferents ciències, han estat generalment etiquetats, moltes vegades etiquetats bé, altres malament, però etiquetats a la fi.

José Batlle y Ordóñez (1856-1929).L’obra de Marx, d’Engels, de Lenin, a la qual podria afegir la de Trotski, la de Gramsci, la de Rosa Luxemburg, i tants d’altres, és essencial si es vol saber com han estat aquests temps de predominança de la manera de producció capitalista sobretot ara que aquesta predominança ha entrat en una crisi irreversible. En l’Uruguai, el pensament de José Batlle y Ordóñez, de Carlos Quijano, de Rodney Arismendi, de Julio Rodríguez per esmentar alguns dels més destacats. José Batlle y Ordóñez, que jo sàpiga mai va acreditar el seu coneixement del marxisme, però la seva nota a «El Día» davant la mort de Lenin, només va poder ser realitzada per algú que coneixia molt bé el pensament de Marx, i que a més valorant a Lenin no tenia coneixements directes dels problemes que aquest estava passant en el moment de la seva mort, precisament amb el decurs que la revolució estava prenent. A més la seva obra respon a un coneixement de l’organització social que encara avui el país no ha superat.

Marx deia que ell no era marxista, després que li preguntessin sobre un grup que sí es deia marxista.

L’important és que l’escrit per ells està i pot ésser estudiat. Amb Lenin, com també amb Marx es van conèixer en l’època de l’estalinisme el que es van anomenar «les obres escollides» que en el seu moment van voler ser utilitzades per a substituir l’estudi de tota l’obra, però cal precisar que els textos no van ser alterats i que els intel·lectuals soviètics van tenir la lleialtat i l’heroisme de brindar a la humanitat els textos complets, en el cas de Lenin, 55 toms, en els quals és possible conèixer tot el seu pensament, fins i tot textos en què figuren les correccions manuals dels propis autors. Si és cert que alguns d’ells van precisar per ser conegudes, de la mort de Stalin. No va passar el mateix amb fotos i altres documents de la revolució i textos com la història oficial del Partit Bolxevic difosa en l’era estalinista, un veritable compendi denigrant de falsificacions.

No obstant això i aquesta és la nostra responsabilitat, encara avui es prenen fragments de Marx, de Lenin i se’ls constitueixen en una veritat a part del conjunt de l’obra, que és coherent en un tot i d’una enorme profunditat.

Lenin va escriure en 1916 «L’imperialisme fase superior del capitalisme», obra en la qual arriba a la conclusió que la humanitat passarà a ésser governada pels complexos empresarials multinacionals, per sobre dels Estats més poderosos, que és el que avui està passant.

L’altre temps imperialisme ianqui, muntat sobre una nació la història de la qual també és necessari estudiar per saber entre altres coses com va esdevenir la seva potència, i el desplaçament dels altres imperialisme anteriors, amb més història; avui és un país que ha perdut la seva sobirania, amb un endeutament demencial, utilitzat en tota la seva potència militar i estratègica com el principal gendarme de la manera de producció capitalista (el paper important que compleix la indústria de guerra a la reactivació de l’economia), i alhora internant-se en una crisi on avui fins i tot s’arriba a dir públicament, que el govern de l’actual President Trump, va ser producte d’una intervenció de la intel·ligència russa. Dramàtic i dantesc alhora. Coses vedere Sancho…

No obstant això això té explicació. Hi ha una inèrcia ideològica que fa a les respostes de l’esquerra anar sempre desfasades en el temps, cosa que no passava en els temps de l’acció de Marx, i després en els de Lenin. Si enmig d’un intens i profund debat ideològic, que avui no existeix obert i a la llum pública i en el que ells incidien directament en els temes.

El decurs de la lluita de classes imposa triomfs i derrotes. Els mestres van imposar amb les seves idees avenços formidables en la història humana, i alhora el sistema va cobrar amb les seves derrotes un espai que avui necessita de la pau perquè comenci a acabar-se, res diferent al que ha passat en les diferents branques de la ciència. «Eppur si mouve» diria Galileu.

És més, s’esgrimeix comunament, que la política de estatalizar l’economia que va aplicar l’estalinisme, (el teòric inicial va ser Nicolás Bukharin –amb un gran bagatge de coneixements ideològics–, que fins i tot va polemitzar amb Lenin i al nostre entendre –sorgeix de les documentacions històriques– que va ser el veritable autor de «Qüestions del leninisme» text que va aparèixer amb la signatura de Stalin, i després assassinat per aquest), és el que marca quan un govern o un partit, és més o menys d’esquerra. Una cosa totalment renyida amb el raonament aplicat pels mestres.

La qual cosa no vol dir que en determinades circumstàncies i per preservar i/o desenvolupar l’aparell productiu no sigui necessari realitzar estatitzacions, com va mostrar clarament la revolució russa o al nostre país la política de José Batlle y Ordóñez.

Anàlisi que reapareixen cada vegada que un procés històric revolucionari entra en crisi. Ja va passar tràgicament a Espanya, on la lluita de tendències i el pes de l’estalinisme li va servir la victòria al feixisme en safata, la qual cosa no treu mèrit a l’heroisme dels militants comunistes espanyols, ni eximeix de responsabilitat a les altres corrents, encara en aquestes circumstàncies terribles des del punt de vista ideològic.

Cuba ja va ser una altra cosa, la guerrilla se’ls va anar de les mans als serveis d’intel·ligència ianqui, i la joventut cubana va reivindicar un camí que per a aquest llavors ja semblava tancat, però que la Unió Soviètica ja sense Stalin va contribuir a obrir-lo.

Es reobria un nou panorama per a tot el continent, tots forem influïts pel procés dels guerrillers cubans. Els moviments de massa, els moviments socials, els propis exèrcits tenien un nou contingut, tot i que el desafiament de la construcció econòmica no estava prou clar, i la pròpia Cuba va passar per circumstàncies extremadament dures, que va sortejar o està sortejant amb un poble que va avançar notablement en temes com la salut i l’ensenyament.

Els serveis d’intel·ligència ianqui a això van tractar de adaptar-se, van assimilar la derrota, estem parlant de la dècada del 60 en endavant i van passar a l’estímul de la lluita guerrillera per boicotejar els moviments de massa que ells intuïen com difícils d’aturar. Sabem que estem fent conjectures doncs la documentació sobre aquests fets així com sobre les dictadures militars roman inaccessible i amb set segells de seguretat, però els fets són evidents, hi són i els arxius en algun moment seran oberts.

En aquest desafiar és que entre d’altres va sorgir Hugo Chávez, que des del exèrcit es va proposar canviar en benefici de la gent a l’estat veneçolà.

Una gran tasca, en un país amb el 80% d’economia informal, i amb un pressupost nacional totalment dependent de la renda petroliera.

La dreta va tractar des de l’inici d’utilitzar (recordem el paper de Cisneros, amb el seu suport inicial i el seu poder en els mitjans de comunicació), quan no va poder es va dedicar amb el suport de la dreta internacional a intentar enderrocar-lo.

Avui amb el President constitucional Nicolás Maduro, l’ofensiva s’ha intensificat, particularment aprofitant les febleses del govern en el camp del maneig econòmic que concretament s’expressa en la moneda. Un camp sempre propici a la corrupció en un país d’enormes ingressos en dòlars per la renda petroliera i on la gent comuna ha de manejar amb bolívars. L’exemple de l’Equador encara amb enormes dificultats és paradigmàtic.

Al seu torn la dreta sent que el que abans tenia al seu favor per defensar els seus privilegis avui no el té, que són les forces armades, que han trencat amb el cordó umbilical que les unia al comando sud de l’exèrcit dels EUA cosa que per benefici de la societat succeeix en gairebé tot el continent.

No obstant això hi ha un escull de no menor importància, i és la manca ideològica de l’esquerra que en lloc d’examinar quines són les circumstàncies històriques i que ensenyen els textos dels mestres només encerten a pronunciar-se per una major estatització de l’economia i a aïllar-se del món, quan per a l’economia veneçolana això és impossible.

La força del poble veneçolà, com abans la del poble cubà és enorme, ara necessita d’un projecte polític i programàtic que avui l’esquerra que coneixem no té i que per tenir-lo necessitaria tornar a les fonts.

L’esquerra avui hauria de tenir com a programa a la llum dels ensenyaments de Marx, Engels, Lenin,… la necessitat d’una moneda única i universal, d’un sistema tributari els recursos dels qual provinguin de gravar la circulació dels diners, adreçar-nos a la mort dels paradisos fiscals, saber que un treballador a Veneçuela, a Rússia, als EUA, a l’Uruguai o on sigui ha de tenir els mateixos drets i beneficis que els avenços de la societats actuals estiguin en condicions d’oferir.

Reconec que el que penso no concorda amb el pensament oficial que es reivindica marxista i/o leninista, però valdria la pena poder debatre doncs en això ens hi va la vida i el destí de tots. Són a més aquests corrents de pensament, si ens atenim al que han estat els seus textos formidables, els que al dia d’avui han donat una major resposta al que és el naixement, desenvolupament i declinació del capitalisme en la història de la humanitat, doncs precisament d’això es tracta l’etapa actual, a com elaborar la transició perquè la predominança de la manera de producció capitalista mori en pau, impedint l’aprofundiment de la guerra, el que seria una tragèdia inimaginable com a epíleg de la qual avui estem vivint a les circumstàncies actuals.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 7 de juny de 2017.

A propòsit d’una nota de Leandro Grille.

A propòsit d’una nota de Leandro Grille.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Diu la nota:

Leandro Grille.«L’única manera que alguns companys revisin la seva posició contra el govern de Veneçuela és que l’oposició prengui el poder per assalt. Després d’aquesta catàstrofe, amb Veneçuela retornada al consens neoliberal i la brutal represàlia que es desfermarà contra els que van atrevir a una Revolució, que inclourà en el seu compte tràgic la presó, el desterrament, l’assassinat i la desaparició, comprendran totalment el que estava en joc. Però serà tard. Hi ha un tipus de militant que prefereix la comoditat del que és perfecte. D’allò immaculat. D’allò inobjectable. Troben, com va escriure el geni de Borges, que la derrota té una dignitat que la victòria no coneix. Són bons companys. Moltes vegades nobles. Pacífics, democràtics, i es pretenen justos. No obstant això, no es pot confiar en la seva lleialtat a l’hora dels forns, quan els dubtes són molts, el camí incert, i la vida i la història estan en risc. Dubten, se’ls menja el dubte, perquè no confien en els seus germans. Potser creguin que els que assumim una altra posició som intel·lectualment deshonestos, o febles, o manipulables o voluntaristes. Perquè tampoc confien en nosaltres, els seus companys. Jo mai defensaria una repressió contra el poble. Mai faria servir la meva paraula ni la meva poca influència per protegir un despotisme. Però no podria viure tranquil amb el meu cap si deixés fàcilment el somni revolucionari d’un poble germà, només perquè va perdre la gràcia de la moda, la premsa o la popularitat. Vaig conèixer Veneçuela. Les dues. La pobra i la de plaça Altamira. En els tres cops que vaig estar vaig intentar aprendre, vaig fer amics i amigues, joves com jo, militants, voluntaris que s’anaven a l’Amazones a alfabetitzar o metges cubans que es pujaven al Avila, allà on mai havien arribat els metges. Vaig escoltar la detonació de C-4 i vaig sentir por, vaig conèixer tipus que estaven disposats a donar la vida i avui estan morts, com Eliezer Otaiza. La van donar. Vaig saber de la generositat infinita dels bolivarians. I un cop vaig conversar amb una senyora molt major que a la porta de la Teresa Carreño em va dir que ella estimava a Chávez, perquè fins que va arribar ell, en tota la seva llarga vida, mai abans havia pogut entrar a aquest teatre tan prestigiós i tant de temps vedat als pobres. Jo no sé si s’anirà a anar a fer punyetes Veneçuela. Si aquest és l’assalt final de la burgesia, però fins a l’últim dia vaig a defensar la Revolució. Vaig estar a Miraflores una vegada. A les mateixes oficines d’un pròcer inoblidable i em vaig emportar tres coses: la constitució bolivariana, a la qual considero la constitució més bonica que he llegit en la meva vida (i he llegit diverses), un havà d’una caixa autografiada per Fidel, i un jurament d’amor al qual no renunciaré mentre visqui. El que cregui que és per uns mesos, no em coneix».

Leandro Grille.


La nota ens mereix reflexions:

Jorge Aniceto Molinari.En una altra etapa del desenvolupament capitalista segurament els serveis d’intel·ligència de l’altre temps imperialisme ianqui, avui esdevingut un Estat gendarme, endeutat i amb la seva moneda tot i tenir un valor de referència mundial, envilida, ja haguessin influenciat als seus agents militars i civils veneçolans i el govern de Maduro enderrocat.

Encara no ho han pogut fer, encara que sí ho han declarat a través del diari d’operacions del seu exèrcit dedicat a aquesta zona del continent. La dreta veneçolana molt ha especulat amb això, i no tots però importants agents dels seus sectors ho han intentat i ho estan intentant.

Veneçuela no és la Unió Soviètica, tampoc és Cuba: és Veneçuela, i el que s’invocava per defensar els crims de Stalin, avui exigeix un altre tipus de reflexió.

L’arma més poderosa avui contra el govern de Maduro és la diferència canviària, i lamentablement no coneixem les dades concretes de la realitat, però com en el cas d’Argentina, on els que manejaven les diferències canviàries i estaven amb el govern de Cristina, avui apareixen com a agents vinculats al macrisme; sospitem que el mateix passa a Veneçuela, on la dependència amb la renda petroliera i l’informalisme, principal preocupació de Chávez en el seu moment, fa que un país on gairebé la totalitat dels seus ingressos per exportacions depenen del petroli, i es cobren en dòlars, per a la població l’abastament en aliments i medicines és en bolívars, fa que l’especulació sigui el principal negoci d’aquesta lumpen-burgesia. Situació que es repeteix i es repetirà en cadascuna de les instàncies democràtiques en què estigui en joc el govern, i a la qual va poder escapar Equador pel fet que aquest joc no va poder executar-se producte d’una mesura que en el seu moment, -l’ofec econòmic- va ser executada per un govern de dreta.

Com va fer la URSS, com va fer la Xina, com va fer Cuba?: estava tot estatitzat. Però la URSS ja no existeix, la Xina recolzada en el seu desenvolupament, dirigida pel Partit Comunista, imposa el seu progrés i obertura al món, Cuba, amb el seu exemple i conducta revolucionàries, pot anar obrint-se ella també al món i preservar avenços socials. El que en el seu moment va poder ser un camí -l’estatització total de l’economia- avui és impensable, per les característiques pròpies que el desenvolupament de l’economia mundial determina. Això mal que els pesi a alguns «marxistes» ha confirmat amb sorprenent exactitud el que els mestres van desenvolupar en una infinitat de formidables d’estudis i que van ser sotmesos a deformacions que no han tingut ni de prop la base argumental per poder superar-los. La qual cosa no vol dir que siguin eterns, ni que la societat no pugui reivindicar-los i superar-los, si per el seu avenç és necessari.

¿Ara com fa Veneçuela? ¿Com separa la palla del gra?, a tot arreu tenim idealitzadors de la democràcia, que es neguen a analitzar els fets en concret, per defensar una cosa que ningú sap bé què és en la mesura que els seus objectius no són clars i transparents, i ningú amb sòlid criteri pot ignorar la força actuant en el joc d’interessos oposats.

No coneixem, no s’ha difós amb serietat, cap denúncia que impliqui els dirigents de la revolució bolivariana en actes de corrupció, la qual cosa avui amb els mitjans d’informació existent seria relativament senzill si realment existissin i es proposessin a fer-ho.

No obstant això, es coneix gent que ha fet importants inversions a l’exterior precisament per la seva vinculació abans i ara amb el maneig de la renda petroliera, i això també com en el cas d’Argentina, del Brasil, no coneix distincions entre opositors i partidaris del règim. No hi ha una dreta corrupta i una esquerra impol·luta, hi ha interessos en joc, i hi ha la necessitat d’un programa que defensi a la gent, que imposi la pau, que preservi l’aparell productiu de la humanitat i impedeixi el maneig corrupte dels béns de la societat.

És la lògica dels paradisos fiscals, i la necessitat de la seva mort per preservar la pau i l’avenir, i un fet imprescindible per assegurar el desenvolupament democràtic.

El funcionament democràtic i les seves regles han estat una conquesta enorme per a la humanitat, perquè suposa un equilibri en què els diversos interessos poden jugar un paper positiu, però és inaplicable quan els actors posen per sobre d’ella els interessos econòmics als interessos socials, però això és comprès només quan es mostra clarament com juguen aquests interessos i es prenen les mesures necessàries per defensar a la gent.

A Veneçuela, com abans a Argentina i Brasil, la dreta va comptar amb la diferència canviària per generar en la gent un estat de malestar per la crisi en el proveïment, capaç de desestabilitzar qualsevol govern, més enllà de les denúncies concretes de corrupció que sí van existir i existeixen, que són un càncer inherent al propi capitalisme, que «colpegen» a tot govern «progressista» que pretengui administrar el capitalisme, la qual cosa ho han de fer si o si, un cop arribat al govern i es paguen en el prestigi popular. I, si no, mirem el que passa amb els nostres veïns d’Argentina i Brasil, més enllà del paper de la premsa i les seves campanyes que sabem giren a l’entorn del poder econòmic més que al governamental de torn.

En el cas d’Argentina, a més, les bosses amb dòlars anaven a parar a un convent de monges, mentre Macri des d’un ordinador podia moure milions via Panamà, i convinguem que estem parlant de dòlars i no de la devaluada moneda argentina.

Igual que a Leandro Grille, el novembre del 2002, el president Chávez ens va lliurar un exemplar de la Constitució bolivariana, a ella s’han cenyit els governs de Veneçuela i han complert amb ella tot i les dificultats, de les pressions, a les que han estat sotmesos, és a més la millor garantia que té el poble de Veneçuela, ara sent important no arriba, són necessàries mesures econòmiques on el govern sàpiga comprometre’s i comprometre a tots els sectors de la societat que desitgin viure en democràcia, en la democràcia que avui es pot viure en el món mentre regeixi la predominança del capitalisme.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo 18 de maig de 2017

Es construeix una candidatura.

Es construeix una candidatura.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Frente Amplio de Uruguay (Front Ampli d'Uruguai). Logotip.Ja hem escrit sobre com va arribar a la construcció del Front Ampli, a finals dels 60, la candidatura a la Presidència de la República del General Líber Seregni.

L’Uruguai venia d’una construcció reeixida en el si del Partit Colorado del que havien estat les presidències de José Batlle i Ordóñez, en els inicis del segle 20.

Ara l’experiència s’havia esgotat perquè el món per al qual va ser desenvolupat pel seu líder havia canviat. La crisi del capitalisme superada tràgicament amb dues guerres mundials havia donat pas obertament al món dels complexos empresarials multinacionals en desenvolupament i superant en la seva dimensió econòmica a cada un dels grans Estats.

No obstant això quan neix el Front, l’existència de la Unió Soviètica, Xina, Cuba, etc., els països de l’anomenat «socialisme real», amb estructures d’un fort capitalisme d’estat, feien pensar en la possibilitat democràtica de construir democràcies sòlides i amb participació popular. Rodney Arismendi des de la Secretaria General del Partit Comunista va desenvolupar la tesi sobre la construcció d’una democràcia avançada, que molt tenia a veure amb les seves lectures de Lenin i Gramsci.

El ja afeblit imperialisme nord-americà i no afeblit en la seva estructura militar, sinó com a Estat, endeutat, i amb una moneda envilida, cedia pas a una nova condició d’Estat gendarme al servei dels qui havien passat a governar el món.

De totes maneres va donar naixement al Pla Còndor amb les seves dues pinces per intentar anul·lar els avenços democràtics, un la ingerència militar i d’intel·ligència, directament, l’altra i després que se’ls desmarxà de les mans la guerrilla cubana, en l’alè a guerrilles que li servissin per desarticular el moviment de masses que es feia present a cada país amb l’empara de les més cares aspiracions populars.

Els pobles es van dotar dels instruments, amalgamant tots els esforços llibertaris, per construir governs progressistes enmig d’una enorme contradicció que té com a escenari el món; la crisi del capitalisme ja és irreversible, i la que va ser la guerra per solucionar l’anterior, ja no és possible sense condemnar la humanitat al suïcidi. No obstant això en l’ofec de les seves economies segueixen temptats a fer-ho, o almenys arribar fins als límits mateixos de la tragèdia més gran, apostant en l’indústria de la guerra.

Els governs, encara els més socialment avançats neden enmig d’aquesta contradicció defensant el dret de la gent a una vida millor, però que a la llarga no és possible sense resoldre la contradicció principal en què està embolicada la manera de producció capitalista, que ens porta a encarar la lluita per la pau com a fonamental per poder donar sortida amb un programa que necessàriament haurà de prendre la moneda i els impostos, la mort dels paradisos fiscals, com l’instrument per poder planificar una economia també com la capitalista, amb abastiments mundials, que realitzi això que avui al capitalisme no li és rendible però que la humanitat necessita.

Això que sembla tan simple de comprendre no és comprensible fàcilment perquè l’economia mundial segueix creixent (si no fos així, la predominança del capitalisme tindria signada ja, la seva sentència de mort), i alhora la tecnologia ens sorprèn amb el seu desenvolupament, com per exemple la capacitat potencial de poder alimentar i regular la població de tot el planeta, i quan diem alimentar estem parlant en el sentit més ampli i complet de la paraula; inimaginable per a les generacions que ens van precedir on l’augment de la població era sinònim de fam.

Això és en grans trets el marc on avui neix l’Uruguai la possibilitat que el Front Ampli per al proper període de govern porti a la Presidència de la República al Dr. Mario Bergara.

Recordem l’enorme preocupació del General Líber Seregni perquè el Cr. Danilo Astori fos el candidat de tot el Front Ampli a la Intendència de Montevideo, era una enorme prova de gestió -creiem que això era el que pensava Seregni, i disculpeu-nos l’atreviment- fonamental per a tot el Front i per a un company d’una enorme capacitat tècnica.

Astori va preferir organitzar el seu propi grup, i això ja és part d’una altra història; des del punt de vista tècnic, amb repercussió política directa, enorme ha estat la seva aportació, no així en el pla estricte de projecció política i de gestió administrativa, on ell i el seu grup han corregut la sort variada de la interna frontista.

Bergara és un dels valors més importants amb els quals avui compta el Front, i segurament d’ell estaria orgullós i disposat a col·laborar si visqués el General.

Ara el dilema torna a plantejar: ¿Bergara cap d’un grup polític dins dels múltiples que avui coexisteixen en el Front o candidat de tots?

Això no em preocuparia tant si Mario encapçalés un programa clar i definit que s’obrís pas enmig del mig centenar de programes híbrids amb què compten cadascun dels grups, però em temo que els temps exigiran primer la candidatura i després les condicions programàtiques, que a la meva manera de veure les coses, són inexorables per poder realitzar accions de govern amb el suport de la gent enmig no només d’un desafiament nacional sinó en essència universal. I això suposa, temps, terminis, tasques actuals, moltes d’elles crucials per a l’activitat econòmica i atendre al que la Constitució i les lleis estableixen si de temps electorals parlem.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 10 de maig de 2017.

(Castellano) Jaime Pérez

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.