(Castellano) La moneda nuestra de cada dia.

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.

(Castellano) A un compañero en México.

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.

(Castellano) ¿Por qué a la centroizquierda no le preocupa el imperialismo?, por Gabriel Delacoste.

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.

(Castellano) Facebook.

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.

(Castellano) El programa: una necesidad.

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.

Paradisos fiscals i entitats offshore: regne de la impunitat.

Paradisos fiscals i entitats offshore: regne de la impunitat.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

La Jornada. Dimecres, 6 de novembre de 2017. Editorial. Procedent d’Other News. Després, el nostre comentari:

Paradís fiscal. Font: Diari El Popular.La revelació de més de 13 milions de documents sobre l’actuació de l’operadora de serveis offshore Appleby, amb oficines a Bermudes, Illes Verges, Illes Caiman, Guernsey, l’illa de Man, Jersey, Maurici i les Seychelles, posa al descobert un vast llistat de polítics encastellats, magnats, figures de l’espectacle, de l’esport, així com grans empreses de diversos països –Mèxic, entre ells– que recorren, en forma esporàdica o regular, a l’opacitat que donen els anomenats paradisos fiscals per efectuar operacions de compravenda, triangular recursos i fundar o liquidar corporacions a cobert de la fiscalització governamental i de la mirada pública.

Tot i que la filtració, divulgada ahir pel Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació, no permet concloure la comissió de delictes per part dels involucrats en aquestes operacions, tot i que sí que deixa veure la determinació d’importants actors de la política i els negocis de mantenir en secret de bona part dels seus moviments financers. Així mateix, fa evident que una part fonamental de transaccions determinants per a l’economia mundial transita pels àmbits offshore, i que tot això anterior és vist com assumpte rutinari i normal pels nombrosos usuaris de paradisos fiscals. A la llista de clients de Appleby figuren les signatures Nike, Apple, Uber, Amèrica Mòbil, Femsa, Grup Model, Cemex, Walmart de Mèxic, i fins i tot empreses públiques com Petrolis Mexicans. El president colombià, Juan Manuel Santos; la reina Isabel II; el secretari de Comerç dels Estats Units, Wilbur Ross, així com el gendre i assessor de Donald Trump, Jared Kushner. A més, potentats com George Soros, Carlos Slim i Alberto Baillères González; els polítics priístes Ernesto Gil Elorduy i Joaquín Gamboa Pascoe (mort l’any passat), i cantants com Bono i Madonna.

És probable que les revelacions comentades aportin elements per emprendre, en alguns casos, investigacions judicials contra les persones físiques i morals referides; en altres s’arribarà a la conclusió que les operacions realitzades en els paradisos fiscals es van fer amb respecte a les lleis. Tot i així, hi ha una descoratjadora immoralitat en el fet que xifres astronòmiques de diners es moguin al món, en forma regular i quotidiana, per circuits financers opacs que faciliten el rentat de diners, la defraudació fiscal, l’ocultació de saquejos a l’erari i les activitats il·lícites.

És inadmissible i exasperant, a més, constatar que el sistema offshore és un instrument que només està a l’abast d’un grapat de magnats, poderosos de la política i personalitats amb influències i diners, mentre que la gran majoria dels ciutadans no disposa més que d’institucions bancàries que no es caracteritzen per les seves bones pràctiques ni per atorgar als seus clients rendiments mínimament justos.

Resulta igualment desolador el cinisme estructural dels sistemes financers internacionals, interconnectats amb àmbits opacs, dels governs, que no posen límits ni mecanismes de supervisió als seus causants que operen en paradisos fiscals, i dels organismes internacionals, que per una part pregonen la necessitat de combatre el rentat de diners i per l’altra toleren l’existència de zones fosques, com les referides.

Cal preguntar quantes revelacions més s’han de fer –no cal oblidar: al cas Appleby el precedeixen els Panamà Papers i l’escàndol Odebrecht– perquè s’arribi a la conclusió, en nom de la transparència i àdhuc el decòrum, que el sistema offshore ha de ser suprimit de l’economia mundial.

El nostre comentari:

Jorge Aniceto Molinari.Hem ressaltat per la nostra part la frase final ja que no es tracta només i fonamentalment de la transparència i el decòrum. És el treball –el nivell ocupacional– en el món i el perill real de l’aprofundiment encara més de la guerra.

Quin país no té avui organitzada la seva activitat econòmica, el treball de la seva gent, sobre l’existència d’aquest fenomen que actuant sobre el global de l’economia com es denuncia, fa insostenible l’equilibri de l’aparell productiu?: Es conviu amb això, i són molt pocs els que es preparen per a un canvi que a aquesta altura dels esdeveniments es fa imprescindible per caminar amb certeses cap a un món millor.

Avui el control nacional dels capitals per mínim que sigui –no parlem ja d’impostos–, suposa el no ingrés d’aquests a la zona que els imposi, i això determina que el treball quedi supeditat en la seva major part al que pugui fer l’estat. Els límits per a aquesta possibilitat d’organitzar el treball –de donar treball– són cada cop més estrets, pràcticament inexistents, per les característiques que determinen la necessitat de més espai econòmic, on qualsevol emprenedoria empresarial, particularment els d’índole cooperatiu han d’encaixar dins d’ell per a ser rendibles o estar sotmès als aparells burocràtics estatals, que ara entren en una crisi cada cop més pronunciada i en la qual també arrosseguen el funcionament de la democràcia mateixa.

Quina possibilitat hi ha de posar-li un picarol al gat? Hi ha dos instruments per generar una transició de l’economia sense transparència i sense decor, a una que comenci a tenir-ho: imposar la unitat monetària universal, i un sistema impositiu també únic i ecumènic basat sobre la circulació dels diners, on cap document que signifiqui moure diners hauria de ser vàlid si no està degudament registrat on la societat democràticament ho determini.

L’emissió actual aparentment descontrolada de les principals monedes existents al món, és estrictament controlada pels comandaments dels complexos empresarials multinacionals, i sotmesa a un nombre enorme de projeccions i d’especulacions, de la qual participen els generadors dels propis paradisos fiscals, en un espai absolutament demencial, en què es juga el destí de la humanitat, per la intensificació de la guerra i de la seva indústria, i sense cap possibilitat de canvi en la persistència de la predominança d’aquesta manera de producció. Per al comú de la gent, les cotitzacions de les monedes són un joc incomprensible, que en les condicions actuals sempre amenacen el seu nivell de vida, també l’economia dels empresaris independents i es fa en última instància en benefici de la subsistència de burocràcies estatals, especuladors canviaris i d’organismes financers multinacionals.

Avui, 7 de novembre de 2017, per exemple, a 100 anys de la revolució russa, el món podria prendre la determinació que a partir d’ara, cap transacció serà vàlida si no està degudament registrada, per descomptat que es pot prendre qualsevol altra data però quan abans es determini millor. Sabem que és una tasca que requereix reunir el millor de la humanitat en tots els camps del saber humà, particularment en el jurídic i en l’econòmic. La seva realització amb els mitjans tècnics actuals pot fer-se immediatament.

Què necessitem perquè això succeeixi?: voluntat política. Llavors mans a l’obra, perquè partit, sindicat, església, etc. etc. que no es pronunciï sobre això s’ha de responsabilitzar pel dany que provoca la demora de no fer-ho.

Mujica ho va plantejar a l’ONU (setembre del 2013), però després només hi ha hagut silenci; cal reprendre el plantejament i de les insinuacions passar a les propostes concretes.

Insisteixo no és només la transparència i el decòrum; és el treball de la gent i el futur de la humanitat que ha de passar de la demència econòmica (que implica també altres demències) a la planificació conscient i democràtica.

Dies passats en una nota que té molt a veure amb això, en un altre pla, el de la salut dèiem: Avui hi ha condicions materials com per a dur digitalment les històries clíniques de tots els que habitem el planeta terra, però a més per si això fos poc, els avenços que s’han desenvolupat en matèria de detectar la possibilitat d’afeccions per a cada ésser humà i la mesura del seu cost en relació amb el conjunt de l’economia no deixa de sorprendre’ns. Ja no són necessaris exàmens que per la seva erogació eren patrimoni d’un sector privilegiat de la societat, i sense els quals li era impossible als metges diagnosticar correctament. Ens atrevim a dir que la immensa majoria dels costosíssims exàmens en curt termini seran cosa del passat1.

És el contrast entre l’avanç tecnològic i les misèries a les que el capitalisme sotmet a milions i milions d’éssers humans.

El 2001, es va convocar al primer Fòrum Social Mundial, a Porto Alegre (Brasil). Va ser una experiència formidable, però alhora frustrant, perquè no va trobar una identitat programàtica fruit de la influència encara de les tendències que pretenien confrontar un model alternatiu al capitalisme, quan del que es tracta és de posar-se d’acord universalment en quines mesures de transició són necessàries per donar mort en pau a la predominança d’aquesta manera de producció; potser ara ja estiguem en condicions de fer-ho, reunint als que políticament estiguin disposats a encarar l’obra.

El món que amb optimisme estem en condicions de planificar es recolza en allò que la humanitat ha construït, les seves possibilitats són immenses i els perills també. És l’alegria de gaudir la vida sense por de la mort. La societat del pa i de les roses.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo. Dimarts, 7 de novembre de 2017.


Nota:

1Vegeu a l’arxiu de columnes de UYpress: «La salut de la gent».

La muralla xinesa, el mur amb Mèxic.

La muralla xinesa, el mur amb Mèxic.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

A continuació i d’acord a la nostra pràctica, una nota per pensar i després la comentem:

Xina és propietària de la reserva en divises més elevada del món.

Bandera xinesa.Xina és propietària de la reserva en divises més elevada del món, va dir avui el governador del Banc Central del país asiàtic, Zhou Xiaoxuan, qui va aconsellar però «no sobrereaccionar» davant l’acumulació monetària.

En declaracions al Diari del Poble, Zhou Va dir que «la Xina encara posseeix la major reserva de divises del món, molta més que el segon país de la llista».

Tot i això, apunten, no hi ha necessitat que el país sobrerreaccioni a les àmplies existències de divises, a l’hora de treballar sobre polítiques.

En una conferència de premsa en el marc de les «Dues Sessions», el governador de l’ens central xinès va dir que les reserves ascendien a tres bilions 500.000.000.000 de dòlars a finals de febrer, un augment de sis mil 900 milions de dòlars respecte a gener. El lleu augment també va posar fi a una baixa de set mesos.

Les últimes dades publicades per l’Administració Estatal de Divises de la Xina demostra que el governador destaca que aquestes reserves també incloïen algunes partides innecessàries de diners, i explica que la reserva de divises de la Xina va iniciar una ràpida carrera des del 2002.

Després de la crisi financera mundial, el flux de capitals des dels països desenvolupats ha adoptat un augment considerable de mesures quantitatives flexibles cap als mercats emergents.

El Fons Monetari Internacional (FMI) calcula la liquiditat creada pels països desenvolupats en uns uns 4.2 bilions de dòlars.

Zhou ha afegit que almenys un terç d’aquests diners va fluir cap a la Xina. Amb la recuperació econòmica d’alguns països desenvolupats, aquests capitals de menor afluència i estabilitat fluiran de nou, ha assenyalat.

«Per tant, la tendència a la caiguda de les reserves en moneda estrangera de la Xina és un fenomen normal», va argumentar.

Al seu torn, el vicegovernador del Banc Popular de la Xina, Yi Gang, va destacar que el RMB, la divisa xinesa, es troba en el primer nivell de monedes internacionals després que va ser inclòs per l’FMI en el Dret Especial de Gir (DEG).

Pan Gongsheng, diputat de la APN, en la seva intervenció en la mateixa conferència de premsa, ha informat que s’han produït alguns canvis estructurals cap a una millor direcció en les forquilles d’actius.

«Fa uns quants anys, al voltant del 70-80 per cent de les reserves van ser retingudes pels òrgans governamentals, mentre que al final de l’any passat, al voltant del 50 per cent d’elles van ser mantingudes en òrgans governamentals i un altre 50 per cent en entitats del mercat», va dir.

(Informació de Notimex).


El nostre comentari:

Jorge Aniceto Molinari.El president Trump va a completar el mur de separació dels EUA amb Mèxic, tal el que diuen les informacions més recents.

Ara què passaria si en funció de la nota que comentem, Mèxic decidís per si mateix i davant seu eliminar el seu signe monetari i passar-se al dòlar, com va fer la dreta a Equador fa ja uns quants anys i quan encara no teníem la baixa pronunciada en el preu del petroli.

Bé, bé,… ja estaríem escoltant les crítiques impietoses de tots els teòrics monetaristes, amb arrel en els segles passats, que per desenvolupar les seves teories necessiten de les trucades sobiranies monetàries, punt de suport de les «burgesies nacionals» en una important etapa del desenvolupament del capitalisme.

També estaríem perjudicant als qui manegen la moneda particularment a Mèxic, la qual cosa és tot un negoci, com es veu mostrant encara en posicions antagòniques els processos d’Argentina i Veneçuela.

No conec, –no estic dient que no existeixi, cap treball–, partint de la hipòtesi d’una moneda única i universal, en tant Lord Keynes va fer la proposta a la fi de la segona guerra mundial i els grans conglomerats empresarials multinacionals treballen en els seus moviments econòmics i financers sobre la base d’una cistella de monedes i les assegurances corresponents, una mena de valor universal, tot i que en les seves pugnes sempre és un element d’inestabilitat intrínseca al propi sistema.

Del que si estem segurs és que en aquesta hipòtesi el mur del President Trump passaria a millor sort. Avui els murs i els impediments fronterers són un dur negoci contra la gent, el gran capital, el govern del món en mans dels complexos empresarials multinacionals no té problemes de fronteres, en el seu poder estan avui totes les possibilitats tecnològiques de la humanitat i el diners es vessen –amb totes les seves conseqüències– fins als límits mateixos de les possibilitats concretes de rendibilitat per als inversors del sistema.

Els seus problemes esdevenen amb que els límits possibles de la taxa de guany cada vegada s’esgoten més.

Les reserves xineses són avui un poderós instrument que podria ser utilitzat en benefici de la humanitat si aquesta, o millor dit el millor d’aquesta es posés d’acord en donar mort en pau a la predominança del capitalisme i instrumentés una moneda única i universal, i donés alineaments per donar mort als paradisos fiscals i implantar un sistema impositiu exclusiu sobre la base de la circulació dels diners.

¿Quan manca per això?: voluntat política; avui a 100 anys de la revolució russa sabem, llegint a Lenin, que això es construeix, fonamentalment quan les condicions han anat madurant.

És aquesta manca de voluntat política el que avui trava la possibilitat per a la humanitat de planificar una activitat econòmica en benefici de la gent, en la rendibilitat de les empreses de la manera de producció capitalista ja no és possible.

Planificar el treball humà, preparant i utilitzant –remunerat adequadament– tota la mà d’obra disponible de la humanitat dins la predominança d’aquest sistema li és inabastable.

Podríem sí llavors parlar d’un objectiu important per construir un «model socialista» per a la humanitat, definició que avui és factor de desorientació en l’esquerra acte enredada en les seves construccions estatistes.

La contradicció que hem de resoldre –la voluntat política– és entre la pèrdua permanent de llocs de treball dignes a la predominança d’aquesta manera de producció i la possibilitat real de desenvolupar iniciatives de benefici col·lectiu i individual capaços aquests de preparar i utilitzar aquesta mà d’obra disponible.

No faltaria qui ens digui: «això ho han de fer els Estats», la nostra resposta és contundent: el temps d’aquesta possibilitat per als Estats ja va passar –sense desconèixer que encara poden tenir tasques molt imports, conjunturals, de defensa de la gent– però el futur de la humanitat ja no estarà en mans de les burocràcies estatals i s’obre llavors tot un capítol d’anàlisi sobre quins organismes necessita la humanitat que sense burocràcia construeixin el futur superant aquesta etapa on l’extensió i aprofundiment de la guerra és una tragèdia suïcida.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 18 març 2017.