(Castellano) Propuestas económicas para la crisis. Entrevista a Jorge Aniceto Molinari. La Voz de Paysandú, 24‑9‑2019.

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.

(Castellano) La moneda nuestra de cada dia.

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.

(Castellano) En polémica.

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.

(Castellano) El impuesto al valor agregado.

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.

Marxista leninista.

Marxista leninista.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Jorge Aniceto Molinari.Em van preguntar si era marxista-leninista i la meva resposta no és senzilla.

Els que saben diuen que les empremtes dactilars són exclusives a cada persona en tot el planeta. Al seu torn sostinc que és evident que no hi ha tampoc dues persones que pensin igual. No obstant això el pensament humà és una elaboració que s’expressa individualment, producte d’una conjunció imponent de coneixements col·lectius que s’han anat acumulant al llarg del temps. Amb l’agreujant que la majoria de les vegades no en som conscients.

Aquests coneixements agrupats i organitzats mitjançant diferents ciències, han estat generalment etiquetats, moltes vegades etiquetats bé, altres malament, però etiquetats a la fi.

José Batlle y Ordóñez (1856-1929).L’obra de Marx, d’Engels, de Lenin, a la qual podria afegir la de Trotski, la de Gramsci, la de Rosa Luxemburg, i tants d’altres, és essencial si es vol saber com han estat aquests temps de predominança de la manera de producció capitalista sobretot ara que aquesta predominança ha entrat en una crisi irreversible. En l’Uruguai, el pensament de José Batlle y Ordóñez, de Carlos Quijano, de Rodney Arismendi, de Julio Rodríguez per esmentar alguns dels més destacats. José Batlle y Ordóñez, que jo sàpiga mai va acreditar el seu coneixement del marxisme, però la seva nota a «El Día» davant la mort de Lenin, només va poder ser realitzada per algú que coneixia molt bé el pensament de Marx, i que a més valorant a Lenin no tenia coneixements directes dels problemes que aquest estava passant en el moment de la seva mort, precisament amb el decurs que la revolució estava prenent. A més la seva obra respon a un coneixement de l’organització social que encara avui el país no ha superat.

Marx deia que ell no era marxista, després que li preguntessin sobre un grup que sí es deia marxista.

L’important és que l’escrit per ells està i pot ésser estudiat. Amb Lenin, com també amb Marx es van conèixer en l’època de l’estalinisme el que es van anomenar «les obres escollides» que en el seu moment van voler ser utilitzades per a substituir l’estudi de tota l’obra, però cal precisar que els textos no van ser alterats i que els intel·lectuals soviètics van tenir la lleialtat i l’heroisme de brindar a la humanitat els textos complets, en el cas de Lenin, 55 toms, en els quals és possible conèixer tot el seu pensament, fins i tot textos en què figuren les correccions manuals dels propis autors. Si és cert que alguns d’ells van precisar per ser conegudes, de la mort de Stalin. No va passar el mateix amb fotos i altres documents de la revolució i textos com la història oficial del Partit Bolxevic difosa en l’era estalinista, un veritable compendi denigrant de falsificacions.

No obstant això i aquesta és la nostra responsabilitat, encara avui es prenen fragments de Marx, de Lenin i se’ls constitueixen en una veritat a part del conjunt de l’obra, que és coherent en un tot i d’una enorme profunditat.

Lenin va escriure en 1916 «L’imperialisme fase superior del capitalisme», obra en la qual arriba a la conclusió que la humanitat passarà a ésser governada pels complexos empresarials multinacionals, per sobre dels Estats més poderosos, que és el que avui està passant.

L’altre temps imperialisme ianqui, muntat sobre una nació la història de la qual també és necessari estudiar per saber entre altres coses com va esdevenir la seva potència, i el desplaçament dels altres imperialisme anteriors, amb més història; avui és un país que ha perdut la seva sobirania, amb un endeutament demencial, utilitzat en tota la seva potència militar i estratègica com el principal gendarme de la manera de producció capitalista (el paper important que compleix la indústria de guerra a la reactivació de l’economia), i alhora internant-se en una crisi on avui fins i tot s’arriba a dir públicament, que el govern de l’actual President Trump, va ser producte d’una intervenció de la intel·ligència russa. Dramàtic i dantesc alhora. Coses vedere Sancho…

No obstant això això té explicació. Hi ha una inèrcia ideològica que fa a les respostes de l’esquerra anar sempre desfasades en el temps, cosa que no passava en els temps de l’acció de Marx, i després en els de Lenin. Si enmig d’un intens i profund debat ideològic, que avui no existeix obert i a la llum pública i en el que ells incidien directament en els temes.

El decurs de la lluita de classes imposa triomfs i derrotes. Els mestres van imposar amb les seves idees avenços formidables en la història humana, i alhora el sistema va cobrar amb les seves derrotes un espai que avui necessita de la pau perquè comenci a acabar-se, res diferent al que ha passat en les diferents branques de la ciència. «Eppur si mouve» diria Galileu.

És més, s’esgrimeix comunament, que la política de estatalizar l’economia que va aplicar l’estalinisme, (el teòric inicial va ser Nicolás Bukharin –amb un gran bagatge de coneixements ideològics–, que fins i tot va polemitzar amb Lenin i al nostre entendre –sorgeix de les documentacions històriques– que va ser el veritable autor de «Qüestions del leninisme» text que va aparèixer amb la signatura de Stalin, i després assassinat per aquest), és el que marca quan un govern o un partit, és més o menys d’esquerra. Una cosa totalment renyida amb el raonament aplicat pels mestres.

La qual cosa no vol dir que en determinades circumstàncies i per preservar i/o desenvolupar l’aparell productiu no sigui necessari realitzar estatitzacions, com va mostrar clarament la revolució russa o al nostre país la política de José Batlle y Ordóñez.

Anàlisi que reapareixen cada vegada que un procés històric revolucionari entra en crisi. Ja va passar tràgicament a Espanya, on la lluita de tendències i el pes de l’estalinisme li va servir la victòria al feixisme en safata, la qual cosa no treu mèrit a l’heroisme dels militants comunistes espanyols, ni eximeix de responsabilitat a les altres corrents, encara en aquestes circumstàncies terribles des del punt de vista ideològic.

Cuba ja va ser una altra cosa, la guerrilla se’ls va anar de les mans als serveis d’intel·ligència ianqui, i la joventut cubana va reivindicar un camí que per a aquest llavors ja semblava tancat, però que la Unió Soviètica ja sense Stalin va contribuir a obrir-lo.

Es reobria un nou panorama per a tot el continent, tots forem influïts pel procés dels guerrillers cubans. Els moviments de massa, els moviments socials, els propis exèrcits tenien un nou contingut, tot i que el desafiament de la construcció econòmica no estava prou clar, i la pròpia Cuba va passar per circumstàncies extremadament dures, que va sortejar o està sortejant amb un poble que va avançar notablement en temes com la salut i l’ensenyament.

Els serveis d’intel·ligència ianqui a això van tractar de adaptar-se, van assimilar la derrota, estem parlant de la dècada del 60 en endavant i van passar a l’estímul de la lluita guerrillera per boicotejar els moviments de massa que ells intuïen com difícils d’aturar. Sabem que estem fent conjectures doncs la documentació sobre aquests fets així com sobre les dictadures militars roman inaccessible i amb set segells de seguretat, però els fets són evidents, hi són i els arxius en algun moment seran oberts.

En aquest desafiar és que entre d’altres va sorgir Hugo Chávez, que des del exèrcit es va proposar canviar en benefici de la gent a l’estat veneçolà.

Una gran tasca, en un país amb el 80% d’economia informal, i amb un pressupost nacional totalment dependent de la renda petroliera.

La dreta va tractar des de l’inici d’utilitzar (recordem el paper de Cisneros, amb el seu suport inicial i el seu poder en els mitjans de comunicació), quan no va poder es va dedicar amb el suport de la dreta internacional a intentar enderrocar-lo.

Avui amb el President constitucional Nicolás Maduro, l’ofensiva s’ha intensificat, particularment aprofitant les febleses del govern en el camp del maneig econòmic que concretament s’expressa en la moneda. Un camp sempre propici a la corrupció en un país d’enormes ingressos en dòlars per la renda petroliera i on la gent comuna ha de manejar amb bolívars. L’exemple de l’Equador encara amb enormes dificultats és paradigmàtic.

Al seu torn la dreta sent que el que abans tenia al seu favor per defensar els seus privilegis avui no el té, que són les forces armades, que han trencat amb el cordó umbilical que les unia al comando sud de l’exèrcit dels EUA cosa que per benefici de la societat succeeix en gairebé tot el continent.

No obstant això hi ha un escull de no menor importància, i és la manca ideològica de l’esquerra que en lloc d’examinar quines són les circumstàncies històriques i que ensenyen els textos dels mestres només encerten a pronunciar-se per una major estatització de l’economia i a aïllar-se del món, quan per a l’economia veneçolana això és impossible.

La força del poble veneçolà, com abans la del poble cubà és enorme, ara necessita d’un projecte polític i programàtic que avui l’esquerra que coneixem no té i que per tenir-lo necessitaria tornar a les fonts.

L’esquerra avui hauria de tenir com a programa a la llum dels ensenyaments de Marx, Engels, Lenin,… la necessitat d’una moneda única i universal, d’un sistema tributari els recursos dels qual provinguin de gravar la circulació dels diners, adreçar-nos a la mort dels paradisos fiscals, saber que un treballador a Veneçuela, a Rússia, als EUA, a l’Uruguai o on sigui ha de tenir els mateixos drets i beneficis que els avenços de la societats actuals estiguin en condicions d’oferir.

Reconec que el que penso no concorda amb el pensament oficial que es reivindica marxista i/o leninista, però valdria la pena poder debatre doncs en això ens hi va la vida i el destí de tots. Són a més aquests corrents de pensament, si ens atenim al que han estat els seus textos formidables, els que al dia d’avui han donat una major resposta al que és el naixement, desenvolupament i declinació del capitalisme en la història de la humanitat, doncs precisament d’això es tracta l’etapa actual, a com elaborar la transició perquè la predominança de la manera de producció capitalista mori en pau, impedint l’aprofundiment de la guerra, el que seria una tragèdia inimaginable com a epíleg de la qual avui estem vivint a les circumstàncies actuals.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 7 de juny de 2017.

El partit moralista.

El partit moralista.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Jorge Aniceto Molinari.Producte d’una crisi irreversible de la predominança de la manera de producció capitalista, han ressorgit al llarg i ample del món, un nou espècimen de militants socials i polítics: els moralistes.

Hi ha d’aquests en tots els partits i alhora no integren especialment cap partit, per la qual cosa podem afirmar que no existeix ni existirà -al menys per ara-, cap partit que es pugui autodefinir com moralista.

No posen en joc la seva moral en la vinculació amb les institucions de la societat sinó la vinculació de tots els altres.

Si bé crec que han existit en totes les èpoques, en aquesta etapa adquireixen un caràcter més destacat en tant la sortida a la crisi encara no apareix amb claredat.

Un moralista a Uruguai a la rambla de Punta del Este (el principal balneari), analitzarà com d’important han estat les inversions allí realitzades per generar mà d’obra, no li importa el seu origen o si van passar o no pel canvi Nelson, o si provenen de l’evasió fiscal en un altre país o del rentat de diners, això és el «normal», i tampoc importa amb quin govern van començar, «és el on hi ha valor», «així està el món».

Seria estúpid i contrari a l’interès del desenvolupament de la nostra economia posar-se de moralista si la resta del món no assumeix la mateixa conducta.

El tema es posa més àlgid quan es pretén analitzar governs com el de Veneçuela amb una vara moralista que no té res a veure amb la realitat.

Uns obrers treballen en el condicionament de l'emblemàtic Pou Zumaque I, que acompliex 100 anys el 31 de juliol de 2014, i que encara produeix 20 barrils diaris. UN/Richard Borges. Llegir més a: http://www.elmundo.com.ve/noticias/petroleo/pdvsa/fotos---100-anos-de-historia-petrolera-venezolana.aspx#ixzz4kN8gHyRLLa renda petroliera a Veneçuela, i dic Veneçuela perquè és el que avui està en l’agenda dels «demòcrates», sempre va donar base per a la corrupció. Pensar en eliminar aquesta corrupció pot arribar a ser utòpic en la mesura que no s’analitzin quines mesures s’han aplicar per a l’economia en el seu conjunt universal. La qual cosa no vol dir que no sigui necessari combatre-la, sabent sempre que estem parlant, i que el dany que produeix pot arribar a tenir conseqüències irreparables.

Un bon intent ha estat destinar una part important d’aquesta renda a cobrir l’escletxa en la vida dels veneçolans. Ara es pot morir en l’intent si no s’atén a una de les eines centrals en l’economia actual: el maneig de la moneda. Si els ingressos en el maneig d’aquesta renda són en dòlars i els ingressos de la gent són en bolívars, el brou de cultiu és immanejable per a la gent i manejable per als especuladors, que en aquest cas han d’expressar les seves preferències polítiques en vinculació directa amb els seus interessos sense importar-los les definicions.

No pensem això només amb el cap a Veneçuela, a l’Uruguai els sectors exportadors que han mogut l’economia -el que s’anomena l’aprofitament de la conjuntura-, comencen a reprendre en el seu discurs el que ells anomenen «l’endarreriment canviari», que no és ni més ni menys que pressionar perquè el pes uruguaià sigui devaluat enfront del dòlar, la qual cosa porta aparellat un descens en les obligacions que aquest sector té amb la societat uruguaiana. – Entre elles destaquen sempre «els costos laborals».- No és d’estranyar llavors que a l’atansament de les campanyes electorals la pressió es traslladi també als articles de la cistella familiar, com ha passat a l’Argentina i passa a Veneçuela. Al maneig del qual sempre han estat vinculat.

Algú ens podria dir manejat un manual de «marxisme-leninisme» cal estatizar tot, i s’ha acabat.

Ara tots sabem que això avui no és possible i que el món en el qual en determinat moment va ser possible, ja va ser, i que a més no tenia de marxista i/o leninista.

Això és el que tracta d’aprofitar la dreta, la manca de comprensió del fenomen monetari en l’esquerra, problema que en un moment d’ofec de la seva economia la dreta va haver de solucionar a l’Equador, i no sé si en una situació similar l’esquerra al govern ho hagués fet.

En una oportunitat el llavors president Jorge Batlle, va dir una cosa que va ser molt festejada tant a l’Uruguai com a l’Argentina: «si els argentins deixessin de robar tres mesos, tindrien un país ric». Això no és estrictament textual, però el que sí que és veritat és que gran part d’aquest robatori a què es referia Jorge Batlle, molt tenia a veure amb l’auge immobiliari a l’Uruguai i de segur no anava a moure un dit per canviar aquesta realitat, com efectivament va passar en el seu govern.

Llavors extraguem d’aquí una de les regles bàsiques del moralista: situar el problema exclusivament en el camp del que vull qualificar.

¿Ara perquè els problemes de la corrupció són més notoris ara que abans?, perquè la crisi en la predominança del capitalisme ja és irreversible, mai hi va haver tanta emissió monetària en el món sense cap relació vinculada al valor de la producció i de l’aparell productiu. Mai tampoc la dimensió dels paradisos fiscals va arribar als nivells demencials de l’actualitat. Mai una indústria com la de la guerra va generar tantes armes i d’un poder destructiu en què es necessitarien una enormitat de planetes terra per poder aplicar-les. Absurd, si no fos dramàtic i malaltís per on se li miri.

Ara, com a contrapartida, estan totes les condicions perquè la humanitat assumeixi l’aparell productiu, i imposant la pau estableixi les condicions per a organitzar-la de acord a l’interès general de la gent: falta la voluntat política.

No dubtem que aquesta voluntat política té necessitat d’un alt contingut moral. Ara els moralistes que han sorgit en aquesta última generació somien aplicar el seu moralisme en les actuals condicions, com si aquestes fossin les condicions immillorables per al desenvolupament de la humanitat; el camí a l’infern està abonat de bones intencions.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 31 de maig de 2017.

Lenin Moreno president de l’Equador.

Lenin Moreno president de l’Equador.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Tenim en aquesta nota, que transcrivim, informació molt valuosa, però alhora judicis que particularment dins l’esquerra s’han de debatre, doncs el que s’afirma no sols que no està demostrat sinó que en la realitat en no ser debatut correctament, es converteixen en una arma de la dreta. El que apuntem està remarcat i després al final ho comentem.


El triomf de Lenin Moreno a Equador.

Provinent d’Other News.

Roberto Pizarro – El Desconcierto.cl.

El banquer guayaquileny va ser derrotat per Lenin Moreno. No obstant això, igual que Trump i recolzat vigorosament pels mitjans de comunicació, va sostenir en la seva campanya que només el frau el podria derrotar.

Guillermo Lasso, propietari del banc de Guayaquil, sap de diners i banca. Va construir la seva fortuna gràcies a l’especulació financera amb els bons emesos en el firat bancari el 1999; el corralito que va imposar el president Jamil Mahuad als dipositants, que després va culminar en la dolarització de l’economia i en l’empobriment de la majories dels equatorians.

Lenin Moreno.El banquer guayaquileny va ser derrotat per Lenin Moreno. No obstant això, igual que Trump i recolzat vigorosament pels mitjans de comunicació, va sostenir en la seva campanya que només el frau el podria derrotar. Com Lasso va perdre, en comptes d’acceptar el fracàs, va reiterar les seves dites de campanya; però, els seus partidaris més lúcids, com Jaime Nebot, l’alcalde de Guayaquil, ho desmenteixen, en assenyalar que «el que acusa ha de provar»; i Lasso està denunciant sense proves.

En realitat, el camí que segueix Lasso no el condueix enlloc. Tots els presidents d’Amèrica Llatina, així com el secretari general de l’OEA, han reconegut el triomf de Lenin, convençuts de la transparència electoral. La presència de representants dels dos candidats en cadascuna de les taules de votació, així com els tres mil observadors internacionals han garantit el procés electoral.

El triomf de Moreno no sorgeix del buit. És conseqüència de l’exitós període de deu anys de govern del President Correa. No es tracta només dels avenços econòmics i el progrés social. Avui dia, Equador és un país que ha recuperat la seva dignitat. L’ambaixador nord-americà ha deixat de ser un procònsol a Quito i els equatorians són vistos amb respecte al món.

La sobirania nacional es va convertir en realitat quan Correa va notificar als Estats Units, a principis de l’any 2008, la no renovació del conveni que permetia a aquest país utilitzar des de 1999 el port pesquer de Manta per «interceptar vols del narcotràfic». Aquesta decisió forma part del mandat constitucional que expressament prohibeix «l’establiment de bases militars estrangeres al territori equatorià».

La independència nacional de l’Equador també ha quedat de manifest amb l’asil atorgat a Julián Assange, líder de Wikileaks. Correa va resistir les pressions de governs i poders fàctics internacionals, mentre el candidat Lasso assenyalava que el primer que faria en el seu govern seria retirar l’asil a Assange.

A més, la sobirania econòmica es fa efectiva a Equador amb la renegociació dels contractes entre l’Estat i les empreses petrolieres. Ara, les empreses passen a ser prestadores de serveis i a rebre una tarifa fixa, mentre l’amo legal del petroli és l’Estat. D’aquesta manera, l’Estat va passar a beneficiar-se exclusivament del qualsevol augment en el preu del barril del petroli i així va millorar substancialment la seva participació en la renda petroliera.

L’emergència de Correa va ser conseqüència d’una crisi profunda al país. La inestabilitat política i la crisi econòmica es feien insostenibles. La trista herència de Mahuad no només va ser haver rebre diners de la banca per la seva elecció i després beneficiar-la, sinó dolaritzar l’economia. Això ha fet dependent la política monetària i canviària equatoriana del Banc de la Reserva Federal dels Estats Units i limitat els espais de maniobra de la política econòmica.

Davant la crisi, el President Correa va prendre el toro per les banyes i va impulsar una Assemblea Constituent, per reconstruir tota la institucionalitat del país, iniciativa que va obtenir el suport del 80% del vot ciutadà. A partir d’aquest moment, l’Equador ha experimentat la major estabilitat política, creixement econòmic i progrés social de la seva història.

L’economia equatoriana va créixer una mitjana de 3,9% entre 2007 i 2015, comparat amb el 2,9 per cent de Llatinoamèrica, segons xifres de la CEPAL. Aquest creixement ha permès que el Govern hagi destinat el 9% del seu PIB per a inversió pública, la qual s’ha traduït en inèdites obres d’infraestructura al llarg i ample del país.

Les xifres d’atur destaquen molt especialment, amb un 4,3% el 2015, la taxa més baixa de Sud-amèrica. Aquestes xifres, juntament amb l’augment del salari bàsic de 366 dòlars (que abans de la Revolució Ciutadana era de 160 dòlars) constitueixen indicadors manifestos dels avenços en justícia social. El percentatge de persones pobres s’ha reduït des del 37% el 2007 fins al 23% el 2015, amb més d’un milió d’equatorians que van superar la pobresa. A més, Equador és un dels països que més va reduir la desigualtat a Amèrica Llatina.

Un dels problemes més seriosos que va tenir l’Equador, previ a l’arribada de Correa, va ser la gran evasió d’impostos. Des del 2000 fins al 2006, els governs van recaptar tot just 21.338.000 de dòlars, mentre que la Revolució Ciutadana ha triplicat aquesta xifra, amb 88.177.000 de dòlars.

Lamentablement, les condicions econòmiques s’han deteriorat a Equador en els dos darrers anys, com a resultat de l’abrupta caiguda dels preus del petroli, font principal de divises del país. Això ha afectat també el pressupost nacional. Perquè en una economia dolaritzada els marges de maniobra són estrets. No hi ha l’alternativa de devaluació com als països amb moneda pròpia. Cau el preu del petroli i es redueixen els ingressos fiscals i això afecta la inversió pública i els programes socials.

No tot ha estat fàcil amb el govern de Correa. La seva forta personalitat li ha suposat durs enfrontaments amb la premsa, convertint-se en la principal oposició al seu govern. Però a més algunes organitzacions indígenes i ambientalistes es van mobilitzar contra el seu govern en protesta a projectes petroliers i miners a la selva amazònica.

No hi ha dubte que l’èxit de Lenin Moreno és conseqüència dels deu anys de la revolució ciutadana que va liderar Correa. Per cert, el nou president tindrà els seus propis èmfasi i amb el seu estil, conciliador i dialogant, molts esperen que ajudarà a reduir les tensions que actualment s’observen al país. D’altra banda, el seu triomf segurament ajudarà a recuperar les esperances dels sectors progressistes a Amèrica Llatina, que havien perdut força amb la instal·lació de governs conservadors a la regió, especialment a Argentina i Brasil. Divendres, 7 d’abril del 2017.

Roberto Pizarro. Economista xilè. Professor universitari. Exministre de Planificació i ex ambaixador de Xile a l’Equador.


El nostre comentari:

Jorge Aniceto Molinari.S’escriu: «que després va culminar en la dolarització de l’economia i en l’empobriment de la majoria dels equatorians» ens preguntem: ¿això no va ser a l’inrevés?

Rafael Correa.Doncs quan assumeix Correa el càrrec i aplica la seva política, aprofitant una conjuntura molt particular de l’economia mundial, es realitza això que exposa la nota i que va ser beneficiós per al poble d’Equador, manejant un procés econòmic amb dificultats, on també hi va haver denúncies de corrupció, amb expectatives insatisfetes de sectors que encara segueixen pensant que l’economia de l’Equador es pot desprendre de l’economia mundial i emprendre un procés voluntarista d’igualtat social que cap país pot solucionar per decisió pròpia, més enllà de tot el que s’ha avançat i ben assenyala la nota. Ara manejant amb una realitat monetària –el dòlar– que ha impedit a sectors del capital financer operar amb l’especulació contra la gent com ho han fet sense que els governs poguessin –o amb el dubte de que volguessin– impedir-ho a Argentina i Veneçuela.

S’escriu després: «sinó dolaritzar l’economia. Això ha fet dependent la política monetària i canviària equatoriana del Banc de la Reserva Federal dels Estats Units i limitat els espais de maniobra de la política econòmica».

Després s’escriu més endavant: «Perquè en una economia dolaritzada els marges de maniobra són estrets. No hi ha l’alternativa de devaluació com a països amb moneda pròpia. Cau el preu del petroli i es redueixen els ingressos fiscals i això afecta la inversió pública i els programes socials».

La nota descriu el que s’ha fet i d’això hem d’extreure la conclusió que s’ha fet sense els espais de maniobra de la política econòmica. Enhorabona perquè aquests espais manejant la moneda han estat funestos per als governs progressistes; després maneja la possibilitat de fer devaluacions com a mesura de reactivació econòmica, que en el marc actual de l’economia mundial és un verí letal per al desenvolupament econòmic, doncs va directament contra el nivell d’ingressos en moneda forta conquistat pels assalariats, sense tenir possibilitats d’inversions que el mercat mundial condiciona també a l’estabilitat monetària.

EUA i la Unió Europea, han utilitzat impunement la possibilitat de l’emissió monetària –ha arribat a límits demencials– per equilibrar els seus pressupostos i salvar l’equilibri de les seves institucions financeres, diners que per la crisi que origina l’escurçament de la taxa general del capitalisme, han anat a parar als paradisos fiscals i no per a benefici de la seva gent. Això es paga, i avui la sobirania d’aquest gran país del nord com la dels propis països europeus ja pràcticament és inexistent, producte d’un creixent endeutament del que ja no es pot retornar, llavors que un país assumeixi que el dòlar és la seva moneda, està marcant que ja no farà devaluacions i que el que es mesura per al treball en el mercat mundial es mesura pel seu país.

Per descomptat que això no arriba, cal fer una passa més, estendre i propiciar una unitat de mesura monetària mundial i un ingrés fiscal provinent no dels impostos al consum, a la feina i les pensions, sinó sobre la pròpia circulació dels diners, fent il·legal tota circulació que no estigui degudament registrada en els organismes que la societat determini, donant mort als paradisos fiscals. Doncs de no fer-se la crisi no té sortides, com ho ve mostrant clarament la realitat actual.

Equador ens marca un abans i un després si la lliçó d’economia que avui ens està donant, i fins i tot coneixent els desafiaments que enfronta, sabem assimilar-la. El treballador equatorià comprèn que «la revolució ciutadana» ha defensat el seu nivell de vida, però també ha de saber que el futur ja no depèn només del que es faci a Equador sinó del que facin les institucions polítiques, sindicals, socials, etc. per aconseguir un programa al món que imposi la pau i alhora la mort en pau de la predominança de la manera de producció capitalista que és el que impedeix que avui es facin emprenedoria d’interès social que al capitalisme ja no li són rendibles com ara la cura del medi ambient, la salut i l’educació.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 7 d’abril del 2017.

Aprenent economia, política…, amb Equador.

Aprenent economia, política…, amb Equador.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Jorge Aniceto Molinari.Tal bon punt la crisi irreversible que pateix la predominança de la forma de producció capitalista obrís una etapa en què els grans centres de l’economia mundial promoguessin el desenvolupament de països en què exercien o exerceixen governs d’esquerra, actes denominats progressistes, el processos polítics per a l’esquerra s’han vist visiblement molt difícils.

El que abans la dreta pràcticament només podia imposar amb el suport militar per al qual s’havien preparat sectors d’elit d’aquestes forces, a l’Escola de la Amèriques de l’altre temps imperialisme nord-americà, –avui sense sobirania i convertit en Estat gendarme–, van arribar a poder fer-ho electoralment, ara el que vingué és una altra història.

Un lloc molt particular ha estat Equador, on la dreta en un moment d’ofec i en el govern, va eliminar la moneda pròpia. Recordem que a l’Argentina en el desenvolupament de la crisi del 2002, van arribar a coexistir 30 monedes diferents.

Aquesta situació, la manca d’una moneda pròpia, va impedir als traficants financers operar amb el desproveïment com si ho van fer a Argentina i ho fan a Veneçuela.

Llavors una baixada del preu mundial del petroli, sense tenir la dreta el maneig monetari fa que una elecció complicada com la de l’Equador pugui resoldre favorablement a l’esquerra, tot i que el tema segueix sent l’esdevenidor de l’economia mundial.

La dreta no es pot mantenir avui electoralment sense les errades i horrors que els governs progressistes han vingut cometent particularment en el maneig de la moneda, però també en la gestió pública. Ara, els temps s’escurcen per a tothom, la crisi en el món encén totes les alertes i el programa que uniexi al millor de la humanitat –que amb prou feines va insinuar Mujica a l’ONU, setembre del 2013– segueix sent una mancança crucial per resoldre-la.

En aquest procés els intercanvis amb els companys veneçolans han començat a enriquir-se amb les seves pròpies aportacions.

Un exemple d’això és el que segueix:

El que planteja la periodista veneçolana Mary Pili Hernández (eliminació del control de canvis) seria un avenç molt important, perquè en primer lloc faria sinceres bona part de les relacions econòmiques, totalment distorsionades pels agents econòmics obstinats en l’enderrocament de Maduro, en primer lloc, i després en derogar tots els avenços socials bolivarians.

Ara cal entendre que encara això és insuficient, doncs la moneda veneçolana no podria competir amb el dòlar en el mercat real de valors. La dreta està finançada en dòlars, el petroli es ven en dòlars, i la gent del poble es mou amb bolívars la cotització del qual està en mans de l’especulació. Un cercle perfecte per a benefici de l’oligarquia.

En una època ja superada, les nacions podien disposar de la força de la seva moneda per planificar el desenvolupament econòmic, això avui no és possible ni tan sols als EUA, però aquest país per les circumstàncies del mercat mundial ha aconseguit una imposició política del seu signe monetari amb l’agreujant que això avui no significa cap avantatge per al seu poble i sí per a un petit sector, el mateix que es vol envoltar de murs.

Ara ¿com fer el que va fer l’Equador? i que a més ho va fer la dreta política en el seu moment de major ofec. Crec que ha de ser obra d’economistes avesats i amb un gran sentiment d’adhesió al poble de Veneçuela. Des del punt de vista polític no estaria malament que fos una proposta ben treballada i presentada per ésser resolta per l’Assemblea Nacional tenint en compte que allà es troben els representants de sectors que han finançat les seves campanyes amb l’especulació monetària i a més s’han enriquit amb el patiment popular. Passarien de ser enjudiciadors del govern a ser enjudiciats per la necessitat d’una decisió política transcendental per a Veneçuela.

Obligaria a més a l’Assemblea Nacional a acomplir amb el seu paper constitucional, ara subvertit a convertir-se per la crisi –particularment d’abastament– en un agent de doble poder enfrontat al govern constitucional, i cercant un suport militar que els més migrats dels seus membres només van poder comptar per hores quan es va produir el cop del 2002.

El desproveïment que pateix Veneçuela ja no tindria el suport de l’especulació monetària, i el lliure comerç imposaria condicionants que ningú podria gestionar en benefici propi.

Rafael Correa.No m’estenc més sobre com hauria de fer-se aquesta transició doncs els meus coneixements tècnics són insuficients. Però seria una bona consulta a fer al President Correa, independentment que ell moltes vegades s’ha manifestat en contra del que diu «dolarització», però que no obstant això ha deixat a l’Equador fora de la tàctica de desproveïment a la qual han estat sotmesos els governs progressistes, i que es repetiran a cada país on puguin gestionar la moneda contra la gent.

És clar que el tema del lliure comerç cal analitzar-ho i regular-ho, doncs com a tal no existeix enlloc del món. Però així com no van poder evitar el comerç de Cuba en ple bloqueig per interessos contraposats dels empresaris capitalistes, tampoc tindran l’alternativa d’un bloqueig davant d’un govern que assumint aquest repte tracta de respondre a una de les necessitats populars més sentides.

O el fragment d’un altre intercanvi:

Transcric una resposta que vaig donar a un amic a propòsit d’aquest tema (les resolucions del Tribunal Suprem de Justícia). Per fer una nota necessito més elements doncs és important saber si aquesta és una ofensiva de l’equip de govern o és una resposta a la defensiva davant d’una pressió cada cop més gran dels agents econòmics internacionals.

En tots dos casos és notori que el govern de Veneçuela no disposa dels comandaments de la seva pròpia economia i això a la llarga es paga. El problema és que en la realitat actual del món cap govern disposa d’aquests comandaments, cosa que hem tractat d’explicar potser sense ser compresos.

En resposta a un amic que em va traslladar una declaració sobre Veneçuela li vaig respondre amb el següent comentari:

Quin és el problema de Veneçuela? ¿La democràcia? Cap país d’Amèrica té el nivell de transparència electoral de Veneçuela, i cap ha fet més eleccions.

Després de la darrera elecció la majoria de l’Assemblea Nacional declara que el seu objectiu és enderrocar Maduro, i inicien un procés de recollida de signatures per al plebiscit revocatori. Fracassen. No arriben a les signatures. És més, en canal 4 (Montecarlo Uruguai) el dimarts, al programa que condueix Daniel Castro, el diputat de l’oposició reconeix públicament això, que no van arribar a prou signatures.

¿Ara com guanya la dreta al parlament?, ¿és només un problema de corrupció?, o és com va passar amb Macri, que el maneig de la moneda i el proveïment dels productes de primera necessitat, provoquen en la gent un estat de molèstia que ni Argentina ni Veneçuela van saber encarar, però que no es donen per exemple, tot i la força de la dreta a l’Equador.

Ara resulta que el principal operador de Cristina, Lázaro Báez, l’anomenada ruta dels diners K, és també soci de Macri i hi ha un ruta dels diners M, en què les dues rutes s’ajunten.

Ara, pensar que el problema de Veneçuela es corregeix si es talla el problema de la corrupció i es lliura democràticament el govern a la dreta, és d’una enorme falsedat.

I aquí el que estigui lliure de pecats que tiri la primera pedra, i en el nostre cas –Uruguai– la pedra més petita…

I si bé Astori (ministre d’Economia), diu que té la inflació controlada, i la moneda, en la immediatesa no té problemes. Tots sabem que això es canvia en hores davant el poder econòmic si aquest apunta sobre el govern. Ara i per ara el poder econòmic confia més en el govern que en els «líders» de la dreta, cosa que té certa lògica.

Ara, la dreta econòmica sempre pren les seves precaucions, només cal veure el seu suport a Lula i ara la seva desesperació perquè no aconsegueixen l’equilibri.

Companys. ¿No els crida l’atenció que cap a les principals figures del chavisme, la premsa mundial no ha pogut gestionar denúncies com abans no ho van poder fer contra els líders de la revolució cubana?

En el cas d’Argentina aquestes figures denunciades, existien i resulta que ara aquestes mateixes són agents econòmics de Macri.

Pel que fa als «intel·lectuals d’esquerra» sento una profunda llàstima, i em recorda el paper acomplert per l’esquerra europea que va recolzar la primavera àrab, i com en aquest cas no estan donant suport al poble de Veneçuela sinó als que sempre han viscut de la seva explotació i intenten no perdre cap dels seus privilegis.

El president Vázquez en aquest assumpte ha mostrat equilibri i ser coneixedor del que està passant, i encara que molts cops hem discrepat amb el seu procedir, sap que el seu govern a l’Uruguai està basat en les organitzacions socials.

Un altre aspecte sobre el qual convindria estar atent és sobre el paper de les forces armades. El altre temps Imperialisme Ianqui, avui ni tan sols és un Estat sobirà –el seu endeutament és demencial– ara convertit en Estat gendarme, en tota una etapa d’història de la nostra Amèrica tenia una ingerència directa sobre els exèrcits. El paper de Chávez que a més no l’hi perdonen, és haver convertit a aquest exèrcit en un exèrcit bolivarià. Que sempre existiran problemes és indiscutible però avui només en llocs molt puntuals allò que va ser la sustentació de la dreta està en retrocés.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 3 d’abril de 2017.