(Castellano) ¡Viva Batlle!

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.

Els anomenats problemes de Veneçuela.

Els anomenats problemes de Veneçuela.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Veneçuela. Mapa i bandera.En un món que va de desequilibri en desequilibri, els anomenats problemes de Veneçuela no són diferents dels que viuen els països d’arreu del món. Tenen formes i característiques diferents, situacions particulars, en un marc de problemes que són universals.

És cert que fins i tot a molts sectors de l’esquerra ha sorprès l’alta votació de la Constituent; les convocatòries electorals sempre tenen una alta presència de les pressions, com l’econòmica, amb el desproveïment, amb l’enviliment del signe monetari; recordem les votacions en el stalinisme, o el maneig de l’anomenat dòlar blue a l’Argentina.

Aquí es tracta d’una situació en què la societat necessita expressar-se i ho fa defensant les seves conquestes socials, o defensant la seva ubicació econòmica per part dels sectors conservadors reaccionant contra Maduro.

S’està donant el cas que els que han votat la Constituent són més chavistes que el propi govern. Ens ha passat a nosaltres aquí a l’Uruguai on la gent durant anys va votar el batllisme que ja no existia en el Partit Colorado on s’havia originat. O amb el peronisme a l’Argentina i podríem esmentar altres nombrosos casos.

El pitjor que avui podria passar és que amb òptiques esbiaixades, es promogués l’enfrontament com a inevitable, que sens dubte té promotors dins i fora de Veneçuela.

Les directives del comando Sud de l’exèrcit dels EUA i dels seus agents són molt clares: cal enderrocar a Maduro, sigui com sigui, però l’exèrcit el veu en el marc del seu accionar professional, no en el pla polític del interior dels EUA cada dia més complicat, i on el registre de votants a la Constituent ha d’haver pegat molt dur.

A l’altre bàndol (per així dir-ho, encara que no és simpàtic cridar-ho així), es brega per l’ajustament de comptes, una mena de ressorgiment del comunisme de guerra: «hem d’aprofitar l’alt índex de vots per eliminar les resistències reaccionàries» i tant que hi ha hagut crims organitzats en nom de la llibertat i la democràcia, o els realitzats emparats en el poder de l’Estat.

Què està mancant?: està mancant el programa perquè la Constituent –que se sent recolzada en aquesta societat dividida i polaritzada– pugui imposar la pau i la unitat dels veneçolans.

Llavors apareix el primer assumpte: Com abordar avui els problemes que presenta l’economia a Veneçuela?, i vagi quin problema, que al seu torn d’entrada ens presenta un ventall d’opinions que reflecteixen la falta d’una anàlisi profunda i al seu torn la desorientació ideològica.

Lenin i Trotsky.Amb la xapa «marxista-leninista» es dirà que és el moment oportú perquè Estat prengui el control total de l’economia: estatitzem tot, com ho va fer Cuba en determinat moment, o com l’hi va proposar Trotski a Lenin el 1921. I segurament el govern de Maduro trobarà funcionaris disposats a aquesta tasca, tot i que la majoria sotmesa a aquesta dura experiència disposada a fer el necessari per al benestar de la gent i amb el sentiment del que estava imbuït Hugo Chávez.

Per contra, pensem que Veneçuela s’ha d’obrir al món, com ho va fer en el seu moment ofegada econòmicament la dreta equatoriana, proveint del mercat mundial, i eliminant totes les barreres monetàries amb les que avui treballa l’especulació –que no té banderes– a Veneçuela.

Això ho pot fer la Constituent buscant el suport intern i el suport internacional, que segurament en un primer moment estarà sorprès –no està acostumat a analitzar els problemes en aquests termes– però ràpidament reaccionarà i serà molt positiu per a tots, com ho va ser el discurs de Mujica a l’ONU al setembre del 2013, i del que després no s’ha tornat a parlar.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 1 d’agost de 2017.

Es construeix una candidatura.

Es construeix una candidatura.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Frente Amplio de Uruguay (Front Ampli d'Uruguai). Logotip.Ja hem escrit sobre com va arribar a la construcció del Front Ampli, a finals dels 60, la candidatura a la Presidència de la República del General Líber Seregni.

L’Uruguai venia d’una construcció reeixida en el si del Partit Colorado del que havien estat les presidències de José Batlle i Ordóñez, en els inicis del segle 20.

Ara l’experiència s’havia esgotat perquè el món per al qual va ser desenvolupat pel seu líder havia canviat. La crisi del capitalisme superada tràgicament amb dues guerres mundials havia donat pas obertament al món dels complexos empresarials multinacionals en desenvolupament i superant en la seva dimensió econòmica a cada un dels grans Estats.

No obstant això quan neix el Front, l’existència de la Unió Soviètica, Xina, Cuba, etc., els països de l’anomenat «socialisme real», amb estructures d’un fort capitalisme d’estat, feien pensar en la possibilitat democràtica de construir democràcies sòlides i amb participació popular. Rodney Arismendi des de la Secretaria General del Partit Comunista va desenvolupar la tesi sobre la construcció d’una democràcia avançada, que molt tenia a veure amb les seves lectures de Lenin i Gramsci.

El ja afeblit imperialisme nord-americà i no afeblit en la seva estructura militar, sinó com a Estat, endeutat, i amb una moneda envilida, cedia pas a una nova condició d’Estat gendarme al servei dels qui havien passat a governar el món.

De totes maneres va donar naixement al Pla Còndor amb les seves dues pinces per intentar anul·lar els avenços democràtics, un la ingerència militar i d’intel·ligència, directament, l’altra i després que se’ls desmarxà de les mans la guerrilla cubana, en l’alè a guerrilles que li servissin per desarticular el moviment de masses que es feia present a cada país amb l’empara de les més cares aspiracions populars.

Els pobles es van dotar dels instruments, amalgamant tots els esforços llibertaris, per construir governs progressistes enmig d’una enorme contradicció que té com a escenari el món; la crisi del capitalisme ja és irreversible, i la que va ser la guerra per solucionar l’anterior, ja no és possible sense condemnar la humanitat al suïcidi. No obstant això en l’ofec de les seves economies segueixen temptats a fer-ho, o almenys arribar fins als límits mateixos de la tragèdia més gran, apostant en l’indústria de la guerra.

Els governs, encara els més socialment avançats neden enmig d’aquesta contradicció defensant el dret de la gent a una vida millor, però que a la llarga no és possible sense resoldre la contradicció principal en què està embolicada la manera de producció capitalista, que ens porta a encarar la lluita per la pau com a fonamental per poder donar sortida amb un programa que necessàriament haurà de prendre la moneda i els impostos, la mort dels paradisos fiscals, com l’instrument per poder planificar una economia també com la capitalista, amb abastiments mundials, que realitzi això que avui al capitalisme no li és rendible però que la humanitat necessita.

Això que sembla tan simple de comprendre no és comprensible fàcilment perquè l’economia mundial segueix creixent (si no fos així, la predominança del capitalisme tindria signada ja, la seva sentència de mort), i alhora la tecnologia ens sorprèn amb el seu desenvolupament, com per exemple la capacitat potencial de poder alimentar i regular la població de tot el planeta, i quan diem alimentar estem parlant en el sentit més ampli i complet de la paraula; inimaginable per a les generacions que ens van precedir on l’augment de la població era sinònim de fam.

Això és en grans trets el marc on avui neix l’Uruguai la possibilitat que el Front Ampli per al proper període de govern porti a la Presidència de la República al Dr. Mario Bergara.

Recordem l’enorme preocupació del General Líber Seregni perquè el Cr. Danilo Astori fos el candidat de tot el Front Ampli a la Intendència de Montevideo, era una enorme prova de gestió -creiem que això era el que pensava Seregni, i disculpeu-nos l’atreviment- fonamental per a tot el Front i per a un company d’una enorme capacitat tècnica.

Astori va preferir organitzar el seu propi grup, i això ja és part d’una altra història; des del punt de vista tècnic, amb repercussió política directa, enorme ha estat la seva aportació, no així en el pla estricte de projecció política i de gestió administrativa, on ell i el seu grup han corregut la sort variada de la interna frontista.

Bergara és un dels valors més importants amb els quals avui compta el Front, i segurament d’ell estaria orgullós i disposat a col·laborar si visqués el General.

Ara el dilema torna a plantejar: ¿Bergara cap d’un grup polític dins dels múltiples que avui coexisteixen en el Front o candidat de tots?

Això no em preocuparia tant si Mario encapçalés un programa clar i definit que s’obrís pas enmig del mig centenar de programes híbrids amb què compten cadascun dels grups, però em temo que els temps exigiran primer la candidatura i després les condicions programàtiques, que a la meva manera de veure les coses, són inexorables per poder realitzar accions de govern amb el suport de la gent enmig no només d’un desafiament nacional sinó en essència universal. I això suposa, temps, terminis, tasques actuals, moltes d’elles crucials per a l’activitat econòmica i atendre al que la Constitució i les lleis estableixen si de temps electorals parlem.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 10 de maig de 2017.