Ho lamento però això penso.

Ho lamento però això penso.

Abordant això gris, que sembla la teoria.

Jorge Aniceto Molinari.

Divendres, 22 de novembre de 2019.

Roberto Savio.Amb aquest títol presentava la seva nota Roberto Savio1, la poden llegir en les columnes digitals de Uypress: precisa, clara i inquietant; no sols expressa els valuosos coneixements sobre esdeveniments d’enorme importància sinó també i d’alguna manera un estat d’ànim generalitzat. És a això que vaig tractar de respondre en un correu que li vaig enviar a l’autor.

El meu correu:

Excel·lent descripció, i encara podríem agregar-hi més coses, com per exemple que amb els documents d’identificació nacionals o en el marc de comunitats com l’europea, podria agregar-se un enllaç on cadascun dels éssers humans disposés de la seva història clínica digital, i si disposem com avui disposa la humanitat d’anàlisi de poc cost i no invasiu per a saber quines malalties ha tingut cadascun de nosaltres i quines són propenses a tenir, cada ésser humà estarà en condicions de ser atès en les millors condicions, amb un resultat rellevant en el món sobre la possibilitats d’atendre correctament amb els medicaments i instrumental mèdic que avui són patrimoni de sectors privilegiats de la societat.

Però quin és el problema, tant per allò que desenvolupa Roberto, com això que afegeixo? Que l’economia de la Humanitat està en mans d’una dictadura regida pels complexos empresarials multinacionals, i comandada pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional que regula les seves pugnes contra la gent en un marc permanent d’esgotament de la taxa general de guany, i fent al sistema incapaç sense ampliar la guerra de mantenir la rendibilitat, la qual cosa és suïcida. Què necessitem? La voluntat política per a aplicar dues eines: una moneda única i universal, que acabi amb el joc d’aquesta contra la gent, i un sistema impositiu basat en la circulació del diner que ni tan sols necessita que sigui material físic, eliminant els impostos al consum, als salaris i a les pensions, i donant mort als paradisos fiscals. Això és donar mort en pau a la predominança de la manera de producció capitalista i la societat estaria en condicions d’un desenvolupament democràtic i en benefici de la gent del seu aparell productiu. Canvi radical en el BM i en el FMI. Tot allò que desenvolupa Roberto apuntant a aquest objectiu seria la revolució que la humanitat està avui necessitant. Organitzant l’atenció de la salut, de l’educació, del treball, del medi ambient, baixant així radicalment totes les xacres que la manca de rendibilitat entre altres coses fa que el capitalisme les promogui. I una anotació més. Res d’engreixar Estats per a poder aplicar aquesta política, que ha de ser eficient i rendible en benefici de tota la societat. El capitalisme segurament ja sense la seva predominança continuarà existint com ha ocorregut amb les altres maneres de producció. La nova manera d’organitzar l’aparell productiu ens donarà l’ésser humà nou, per allò que escrivia Karl Marx:

«…El conjunt de les relacions de producció forma l’estructura econòmica de la societat, la base real sobre la qual s’eleva un edifici (Uberbau) jurídic i polític i a la qual corresponen determinades formes de consciència social. La manera de producció de la vida material determina (bedingen) el procés de la vida social, política i espiritual en general. No és la consciència de l’home la que determina el seu ser, sinó per contra, el ser social és el que determina la seva consciència».

Aquesta estructura econòmica és avui ecumènica.

La resposta del company no es va fer esperar:

Molt ben dit, i tens tota la raó. Però, fins ara, la gent es torna zombie… i el sistema no es toca… tant de bo anem en la teva direcció… una abraçada Roberto en l’aeroport de Bonn…

Dies abans havíem intercanviat opinions sobre la necessitat de comprendre que està passant amb el Fòrum Social Mundial (FSM), que nasqué amb una enorme força i encoratjà esperances de promoure canvis importants sobre la greu crisi que viu el món i que molt té a veure amb el que Roberto Savio analitza en la seva nota sobre els enormes canvis tecnològics d’aquesta època.

Roberto ens feia partícips d’aquest correu que ens diu amb claredat la seva opinió:

Estimat Noi,

No ho havia llegit, i vull donar-te una resposta ràpida, ja que estic viatjant…

Crec que venim de dues experiències diferents, i que d’allà vénen les nostres posicions diferents.

Jo sempre vaig estar a favor de l’espai obert. Però això no vol dir que un espai obert ha de ser una massa informe de persones, que només mitjançant d’una improbable autogestió total poden trobar el millor dels seus camins. Si l’autogestió no té alguna capacitat de crear mecanismes de visió i de prioritats, això fa de l’espai obert una cosa que és un gegantesc intercanvi, però que no va cap a una construcció important. Que es faci un FSM, en el qual no hi ha panells sobre el canvi climàtic, com va ser de fet la darrera vegada, és certament una expressió de les prioritats dels participants. Però alhora cercar línies que són objectivament prioritàries, i demanar als participants que s’obrin a elles, és quelcom que cal solucionar. La immensa fragmentació dels fòrums en molts panells que es repetien ad infinitum, és un altre problema que cal solucionar, espai obert o no. El món anava cap a un camí desastrós, i nosaltres a una polvorització de debats, sense la capacitat de poder presentar una veu alternativa…

Crec que hem arribat a extrems de talmudisme en què no es poguessin fer declaracions, doncs aquestes podien dividir. Una crida a la pau, una declaració en contra de les guerres, una denúncia del floriment de líders nacionalistes, xenòfobs i populistes, no haurien dividir el FSM. N’hi hauria prou acordar els límits a declaracions, perquè fossin prou inclusives i relacionades als temes continguts en la carta de principis, perquè el FSM hagués jugat un paper actiu en les relacions internacionals, com era la seva intenció anti Davos. No veig com una declaració sobre el desastre ambiental hi hagués dividit el Fòrum.

En altres paraules, per a defensar uns principis abstractes, hem conduït el Fòrum a ser només un espai de reflexió, basat en el mínim comú denominador, reduint enormement el valor d’una enorme mobilització d’entusiasme i compromís.

Allò que sempre em sorprèn és que en el debat sobre el FSM mai no es parla de comunicació. Probablement, perquè això cal organitzar-ho. Però cada Fòrum no ha tingut relació amb l’immens món que mirava el Fòrum, i que per raons diferents (econòmiques, geogràfiques) no podia participar. I que tampoc hem assegurat el traspàs d’allò aconseguit en un fòrum al qual es seguia. Els FSM s’han així convertit en una seqüència d’actes auto referents, que no han aconseguit crear un procés, ni una participació de la societat civil.

Una acotació, tal vegada emblemàtica. Els diaris no han deixat de participar perquè no érem contemporanis a Davos. Molt pocs mitjans haurien tingut els recursos per a cobrir els dos esdeveniments. Han deixat de participar, com vaig dir diverses vegades, perquè un periodista que ve a un FSM es troba enfront de centenars de panells, i tret que no sigui un especialista de temes globals, es perd, i acaba escrivint sobre el folklore del FSM. Això hauria estat fàcil de solucionar. N’hi hauria prou donar als periodistes un carnet de noms i telèfons (com fa la Unió Europea en les Conferències), amb escrit: Dona: resource person: Gina Vargas. Tel: 43217562. Allà qui volia escriure sobre temes de dona, contactava a la Gina Vargas, mirava al FSM en qui estava amb major comprensió, i treia un bon article sobre aquest tema, i després sobre uns altres.

Perquè, Noi, hauria estat això possible, en la teva visió nomenar d’alguna manera portaveus? Òbviament no. El resultat: vam perdre tots els diaris. I quan vaig aixecar aquest tema, no va faltar qui digués que no era el nostre interès tenir diaris burgesos en el FSM. I això, per a mi, és manca de consciència política…

Així, volgut, jo crec que presoners de nostra formula, no hem pres ni algunes mesures mínimes per a sincronitzar-nos amb el món exterior, doncs haguessin requerit alguna mesura organitzativa, que res té a veure amb l’organització d’un moviment, sinó amb fer més eficient la fórmula de l’espai obert. Més aviat crec que hem comès un error ptolemaic. El FSM va partir tan fort i reeixit, que ens hem quedat en els seus orígens, mentre el món canviava, i no ens preocupàvem per a res d’això. Podem dir que hem estat coherents. Hem seguit per 18 anys el mateix camí, la defensa d’una horitzontalitat com a mètode absolut, un espai autogestionat, etc. Però sabem que això no és completament així. Que en el CI sempre va haver-hi un grup més igual que els altres. I que sempre es van donar moments de supremacia dels uns sobre els altres, sense que això fos una batalla de valors…

Moralitat. Jo crec que un espai obert no pot convertir-se en un espai tancat, que no es relaciona amb el seu món exterior. El FSM havia de motivar, proveir i intercanviar també amb els que no havien pogut arribar, i volien seguir el debat intern. El FSM havia de reaccionar el món que el circumdava. El FSM havia de fer esforços per a ser una alternativa a Davos, la qual cosa significava sembrar arreu del món. Un debat sobre models abstractes ens ha paralitzat, ens ha impedit de ser una veu forta i participativa en un pelat que, com dius tu, «vas pel pior». I, novament, m’agradaria entendre com el FSM seguirà en un món on la deriva comercial d’Internet ens està transformant tots en zombis. M’agradaria entendre com es pot entendre el futur del FSM, amb reunions físiques, com integrar a aquestes tots els nous actors de la societat civil global, sense entrar en el camp de la batalla en la comunicació… però per a fer aquest nou FSM, relacionat amb la realitat, estimat Noi, significa sortir de la teva experiència de l’església de base del Brasil, per a entrar en un camí que requereix alguna organització: per exemple, fer un FSM sobre els diversos punts que l’olla de pressió deixa escapar, de Xile a Alger, de Líban, a Honk Kong, de França a Iemen… els punts que ens diuen que el sistema ja no aguanta… Però té sentit voler portar-los tots a un lloc, perquè discuteixin entre ells, com és la nostra tradició, sense que puguin fer cap declaració: Estem segurs que això és el que els que manifesten per a un canvi necessiten avui? Alhora, no crec que tampoc puguin organitzar un moviment, vista les grans diferències. Però un espai de trobada i d’intercanvi certament. Però tu creus que la vella fórmula del FSM és contemporània?

Això dit, una abraçada, Roberto.

A la qual cosa vaig respondre interessat per la importància del tema:

«És un tema apassionant i alhora ple d’idees contraposades i en un marc que no les pot atendre i per tant tampoc respondre.

El FSM irromp al Brasil de Lula, on la burgesia paulista en particular, després de combatre-la de mil formes, li dóna suport com una manera de desenvolupar la seva inserció en el mercat mundial.

El FSM, va néixer amb aquest impuls però producte d’una immensitat de militàncies en diferents àrees del desenvolupament humà i amb diferents objectius i finalitats. I està bé que fos així perquè això és el que millor expressa el sentiment i el desenvolupament dels éssers humans.

El Fòrum no es podia constituir en una iniciativa política en sí mateix, podia donar els inputs, i ser la base amb coneixements i militància, no podia resoldre l’equació política.

Lula i també la burgesia paulista amb els seus objectius diferents van esgotar ràpidament el seu programa. La crisi irreversible de la predominança de la manera de producció capitalista exigeix un programa que el que fins al dia d’avui està per a resoldre. I no és el Fòrum el que l’ha de resoldre són les organitzacions polítiques que diuen respondre als interessos dels treballadors, que han de prendre el desafiament.

No és el Fòrum el que està en crisi, sinó les organitzacions polítiques, el Fòrum és allí i cada vegada que se li convoqui estarà present».

Les meves disculpes, sóc conscient de portar a l’intercanvi apreciacions en el marc personal, que des del meu punt de vista (també subjectiu) valen en tant són preocupacions que cada vegada estan generalitzades.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 21 de novembre de 2019.


Enllaç de l’article original en castellà:

https://www.uypress.net/auc.aspx?100275


Nota:

1L’ítalo-argentí Roberto Savio és economista, periodista, expert en comunicació, comentarista polític, activista per la justícia social i climàtica i defensor d’una governança global anti neoliberal. Director de relacions internacionals del Centre Europeu per a la Pau i el Desenvolupament. Cofundador, en 1964, i actual President Emèrit de l’agència de notícies Inter Press Service (IPS), president d’Other News.

(Castellano) Debate de ideas II.

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.

(Castellano) Decíamos ayer…

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.

(Castellano) El FMI pronostica.

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.

(Castellano) Teoría práctica.

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.

(Castellano) Es necesario «filosofar»…

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.

Paradisos fiscals i entitats offshore: regne de la impunitat.

Paradisos fiscals i entitats offshore: regne de la impunitat.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

La Jornada. Dimecres, 6 de novembre de 2017. Editorial. Procedent d’Other News. Després, el nostre comentari:

Paradís fiscal. Font: Diari El Popular.La revelació de més de 13 milions de documents sobre l’actuació de l’operadora de serveis offshore Appleby, amb oficines a Bermudes, Illes Verges, Illes Caiman, Guernsey, l’illa de Man, Jersey, Maurici i les Seychelles, posa al descobert un vast llistat de polítics encastellats, magnats, figures de l’espectacle, de l’esport, així com grans empreses de diversos països –Mèxic, entre ells– que recorren, en forma esporàdica o regular, a l’opacitat que donen els anomenats paradisos fiscals per efectuar operacions de compravenda, triangular recursos i fundar o liquidar corporacions a cobert de la fiscalització governamental i de la mirada pública.

Tot i que la filtració, divulgada ahir pel Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació, no permet concloure la comissió de delictes per part dels involucrats en aquestes operacions, tot i que sí que deixa veure la determinació d’importants actors de la política i els negocis de mantenir en secret de bona part dels seus moviments financers. Així mateix, fa evident que una part fonamental de transaccions determinants per a l’economia mundial transita pels àmbits offshore, i que tot això anterior és vist com assumpte rutinari i normal pels nombrosos usuaris de paradisos fiscals. A la llista de clients de Appleby figuren les signatures Nike, Apple, Uber, Amèrica Mòbil, Femsa, Grup Model, Cemex, Walmart de Mèxic, i fins i tot empreses públiques com Petrolis Mexicans. El president colombià, Juan Manuel Santos; la reina Isabel II; el secretari de Comerç dels Estats Units, Wilbur Ross, així com el gendre i assessor de Donald Trump, Jared Kushner. A més, potentats com George Soros, Carlos Slim i Alberto Baillères González; els polítics priístes Ernesto Gil Elorduy i Joaquín Gamboa Pascoe (mort l’any passat), i cantants com Bono i Madonna.

És probable que les revelacions comentades aportin elements per emprendre, en alguns casos, investigacions judicials contra les persones físiques i morals referides; en altres s’arribarà a la conclusió que les operacions realitzades en els paradisos fiscals es van fer amb respecte a les lleis. Tot i així, hi ha una descoratjadora immoralitat en el fet que xifres astronòmiques de diners es moguin al món, en forma regular i quotidiana, per circuits financers opacs que faciliten el rentat de diners, la defraudació fiscal, l’ocultació de saquejos a l’erari i les activitats il·lícites.

És inadmissible i exasperant, a més, constatar que el sistema offshore és un instrument que només està a l’abast d’un grapat de magnats, poderosos de la política i personalitats amb influències i diners, mentre que la gran majoria dels ciutadans no disposa més que d’institucions bancàries que no es caracteritzen per les seves bones pràctiques ni per atorgar als seus clients rendiments mínimament justos.

Resulta igualment desolador el cinisme estructural dels sistemes financers internacionals, interconnectats amb àmbits opacs, dels governs, que no posen límits ni mecanismes de supervisió als seus causants que operen en paradisos fiscals, i dels organismes internacionals, que per una part pregonen la necessitat de combatre el rentat de diners i per l’altra toleren l’existència de zones fosques, com les referides.

Cal preguntar quantes revelacions més s’han de fer –no cal oblidar: al cas Appleby el precedeixen els Panamà Papers i l’escàndol Odebrecht– perquè s’arribi a la conclusió, en nom de la transparència i àdhuc el decòrum, que el sistema offshore ha de ser suprimit de l’economia mundial.

El nostre comentari:

Jorge Aniceto Molinari.Hem ressaltat per la nostra part la frase final ja que no es tracta només i fonamentalment de la transparència i el decòrum. És el treball –el nivell ocupacional– en el món i el perill real de l’aprofundiment encara més de la guerra.

Quin país no té avui organitzada la seva activitat econòmica, el treball de la seva gent, sobre l’existència d’aquest fenomen que actuant sobre el global de l’economia com es denuncia, fa insostenible l’equilibri de l’aparell productiu?: Es conviu amb això, i són molt pocs els que es preparen per a un canvi que a aquesta altura dels esdeveniments es fa imprescindible per caminar amb certeses cap a un món millor.

Avui el control nacional dels capitals per mínim que sigui –no parlem ja d’impostos–, suposa el no ingrés d’aquests a la zona que els imposi, i això determina que el treball quedi supeditat en la seva major part al que pugui fer l’estat. Els límits per a aquesta possibilitat d’organitzar el treball –de donar treball– són cada cop més estrets, pràcticament inexistents, per les característiques que determinen la necessitat de més espai econòmic, on qualsevol emprenedoria empresarial, particularment els d’índole cooperatiu han d’encaixar dins d’ell per a ser rendibles o estar sotmès als aparells burocràtics estatals, que ara entren en una crisi cada cop més pronunciada i en la qual també arrosseguen el funcionament de la democràcia mateixa.

Quina possibilitat hi ha de posar-li un picarol al gat? Hi ha dos instruments per generar una transició de l’economia sense transparència i sense decor, a una que comenci a tenir-ho: imposar la unitat monetària universal, i un sistema impositiu també únic i ecumènic basat sobre la circulació dels diners, on cap document que signifiqui moure diners hauria de ser vàlid si no està degudament registrat on la societat democràticament ho determini.

L’emissió actual aparentment descontrolada de les principals monedes existents al món, és estrictament controlada pels comandaments dels complexos empresarials multinacionals, i sotmesa a un nombre enorme de projeccions i d’especulacions, de la qual participen els generadors dels propis paradisos fiscals, en un espai absolutament demencial, en què es juga el destí de la humanitat, per la intensificació de la guerra i de la seva indústria, i sense cap possibilitat de canvi en la persistència de la predominança d’aquesta manera de producció. Per al comú de la gent, les cotitzacions de les monedes són un joc incomprensible, que en les condicions actuals sempre amenacen el seu nivell de vida, també l’economia dels empresaris independents i es fa en última instància en benefici de la subsistència de burocràcies estatals, especuladors canviaris i d’organismes financers multinacionals.

Avui, 7 de novembre de 2017, per exemple, a 100 anys de la revolució russa, el món podria prendre la determinació que a partir d’ara, cap transacció serà vàlida si no està degudament registrada, per descomptat que es pot prendre qualsevol altra data però quan abans es determini millor. Sabem que és una tasca que requereix reunir el millor de la humanitat en tots els camps del saber humà, particularment en el jurídic i en l’econòmic. La seva realització amb els mitjans tècnics actuals pot fer-se immediatament.

Què necessitem perquè això succeeixi?: voluntat política. Llavors mans a l’obra, perquè partit, sindicat, església, etc. etc. que no es pronunciï sobre això s’ha de responsabilitzar pel dany que provoca la demora de no fer-ho.

Mujica ho va plantejar a l’ONU (setembre del 2013), però després només hi ha hagut silenci; cal reprendre el plantejament i de les insinuacions passar a les propostes concretes.

Insisteixo no és només la transparència i el decòrum; és el treball de la gent i el futur de la humanitat que ha de passar de la demència econòmica (que implica també altres demències) a la planificació conscient i democràtica.

Dies passats en una nota que té molt a veure amb això, en un altre pla, el de la salut dèiem: Avui hi ha condicions materials com per a dur digitalment les històries clíniques de tots els que habitem el planeta terra, però a més per si això fos poc, els avenços que s’han desenvolupat en matèria de detectar la possibilitat d’afeccions per a cada ésser humà i la mesura del seu cost en relació amb el conjunt de l’economia no deixa de sorprendre’ns. Ja no són necessaris exàmens que per la seva erogació eren patrimoni d’un sector privilegiat de la societat, i sense els quals li era impossible als metges diagnosticar correctament. Ens atrevim a dir que la immensa majoria dels costosíssims exàmens en curt termini seran cosa del passat1.

És el contrast entre l’avanç tecnològic i les misèries a les que el capitalisme sotmet a milions i milions d’éssers humans.

El 2001, es va convocar al primer Fòrum Social Mundial, a Porto Alegre (Brasil). Va ser una experiència formidable, però alhora frustrant, perquè no va trobar una identitat programàtica fruit de la influència encara de les tendències que pretenien confrontar un model alternatiu al capitalisme, quan del que es tracta és de posar-se d’acord universalment en quines mesures de transició són necessàries per donar mort en pau a la predominança d’aquesta manera de producció; potser ara ja estiguem en condicions de fer-ho, reunint als que políticament estiguin disposats a encarar l’obra.

El món que amb optimisme estem en condicions de planificar es recolza en allò que la humanitat ha construït, les seves possibilitats són immenses i els perills també. És l’alegria de gaudir la vida sense por de la mort. La societat del pa i de les roses.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo. Dimarts, 7 de novembre de 2017.


Nota:

1Vegeu a l’arxiu de columnes de UYpress: «La salut de la gent».

Lula.

Lula.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Lula.Lula o el paper de l’individu en la història. Podria ser aquest el títol d’aquesta breu nota en què ens proposem resumir allò que considerem el moment polític del Brasil i pel seu pes el moment polític de la nostra Amèrica. És una mostra important a més, per analitzar el que avui passa al món.

Per què triomfa Lula, en el seu moment, a les eleccions a la Presidència del Brasil?, és diferent a per què triomfa Chávez a Veneçuela, o abans Allende a Xile?

El llavors president Mujica, en el seu moment va donar una clau a manera d’indici del que estava succeint, del que a ell li estava succeint: «hem de viatjar a l’estrep de l’economia del Brasil» (es referia a l’economia d’Uruguai).

És que en el seu moment els empresaris nacionals, espècie poderosa en el seu temps i al Brasil moltíssim més, però en per ara lent procés d’extinció –es va accelerant–, van sentir abans que ningú, que un procés d’empetitiment en els drets de la societat era també un procés d’acotament de les seves perspectives de desenvolupament, i van apostar en una conjuntura molt particular del món a un desafiament que ells mateix després van qualificar de «populista». També coexisteixen amb aquests, els burgesos (i perquè no, fins a petits burgesos –els mitjans digitals se’ls permeten–) que clarament ja han optat per ser part del capital multinacional i els que tenen ous en els dos cistells.

En el seu moment van primar els que volien acomodar els governs nacionals per a una conjuntura econòmica favorable (els preus dels comodities) vincular-se amb els mercats del món.

Ara quan els pobles van començar a sentir el gustet que alguna cosa estava avançant, la dreta –sense horitzons– va sentir por (l’anomenat por de classe) i va començar a activar la possibilitat dels ajustos, adduint particularment la corrupció, corrupció de la qual ella havia usufructuat en tots els governs anteriors, i que tenen a veure fonamentalment amb la circulació de diners en les seves diferents formes, en l’Uruguai les anomenades Safis, però en el conjunt, els Panamà Papers, o les diferents formes de fer suborns a què han estat procliu les empreses particularment encarregades dels grans iniciatives en les obres públiques.

És cert. La nostra esquerra ha estat feble davant d’aquests fenòmens. És més, en ella hi ha sectors que són còmplices directes del que han estat una forma d’explotació de l’economia en una pràctica extensiva afavorint-se de la manca de controls.

Va poder arribar al govern Chávez a Veneçuela sense el suport de Cisneros?, va poder Fidel Castro derrotar a Batista sense el deixar fer del sistema polític dels EUA i en particular els seus «serveis»?, va poder triomfar Lula, sense el suport dels sectors polítics que després se li van donar volta?

Va poder el Front Ampli en l’Uruguai arribar al govern, sense la mirada esperançada d’amplis sectors mitjans de la societat que encara sense entendre enyoren al vell batllisme.

Sens dubte que en tots els casos hi ha una dreta intransigent, antibatllista a l’Uruguai, però per sobre de tot anticomunista, que va ser franquista primer i després feixista, però reduïda a les seves funcions regressives, al terrorisme d’Estat, en la dictadura, fent mal a la convivència humana i apostant sempre per la confrontació com a manera de justificar la seva pròpia vida.

I a l’esquerra? No altra cosa ha estat l’estalinisme, per justificar la necessitat d’un model que confronti amb el capitalisme, o en un sentit oposat, el sentiment llibertari expressat en la guerrilla, utilitzada preferencialment per la dreta per desarticular els moviments socials. Sentiment llibertari, que sempre va niar en el cor de la humanitat, i que floreix en circumstàncies molt especials com va ser el fet, per exemple, de la revolució cubana, que primer van estimular i després no van poder encotillar.

Llavors quina sortida tenim?: la programàtica. El procurar respondre a la crisi amb un programa que permeti posar l’aparell productiu al servei de la gent, que impedeixi les destrucció d’allò que la humanitat ha aconseguit.

En la història humana, el vot, el vot secret, la llei de 8 hores, les llicències de diferent índole, els drets de la dona, etc., etc. han anat fent una base social de reivindicacions que li han donat al capitalisme també la possibilitat de desenvolupar-se.

El capitalisme com a mode de producció predominant tenia tot el planeta per desenvolupar-se, i així ho van entendre després de la segona guerra mundial els qui a Mont Pellerin van establir tota una estratègia perquè les traves burocràtiques estatals no fossin obstacles al desenvolupament. Sabent a més que l’esquerra que havia aconseguit predominar, ja no era leninista sinó estatista, i això afavoria els seus plans.

Però ja no estem al 1945, i els límits per a l’expansió capitalista ja són totalment visibles i es reflecteixen directament en la taxa general de guanys, en l’augment dels paradisos fiscals, en l’endeutament, en l’augment demencial de l’emissió monetària, en l’invent de mil maneres d’organitzar al capital des del capital financer per mantenir part de la taxa de guany per a determinats sectors que actuen com lumpen.

Per això l’especulació que avui hi ha als sectors que governen realment la societat brasilera, és entre la possibilitat que Lula torni a la Presidència, i la d’impedir-ho.

El problema és que si Lula i la seva organització no encaren una ofensiva en matèria programàtica, la crisi tard o d’hora acabarà enfosquint les seves possibilitats tot i que a la societat predomini la idea de la seva tornada a la Presidència.

A la primera Presidència, l’ordenació de l’economia ja suposava un avanç, però els compromisos amb els diferents sectors que en política expressen l’economia capitalista, tal qual avui predomina al món, era entrar en un trencaclosques que a la llarga acaba impossibilitant governar.

Ara el programa necessari avui, té a veure amb el desenvolupament de l’economia mundial, no és el programa que permeta l’alleujament econòmic d’un país, perquè si abans estatitzant es resolien problemes conjunturals, avui ja no queda pràcticament espai per a poder fer-ho, la qual cosa no vol dir que no se segueixi fent, o aixecant murs per beneficis puntuals i acotats en el temps.

Fins ara tota perspectiva de futur estava inexorablement vinculada a les inversions, aquestes al seu torn cada cop eren menys nacionals i més internacionals, per la senzilla raó que en complicar les relacions econòmiques que es manegen en el món tenen un espai del que cap economia nacional disposa. Però també aquests espais estan delimitats, particularment per un convidat que no encaixa per a la sortida que la humanitat necessita: la indústria de la guerra, acompanyada per altres indústries que operen com a col·laterals com la del medicament, per esmentar a una de les importants i dins de marc de les admeses legalment, però sense desconèixer la seva vinculació amb el món de la droga, del rentat de diners, del joc, del tràfic d’éssers humans.

El primer punt llavors del programa, avui més necessari que mai, és la pau; necessitem ajudar a la mort en pau de la predominança de la manera de producció capitalista. I per això dues eines: la moneda i els impostos, que els organismes ecumènics tinguin els recursos necessaris per injectar a l’economia d’un dinamisme que la manca de rendibilitat capitalista avui impedeix. Organitzar per mitjà de l’educació, i la salut, la participació de tots en un treball organitzat amb una finalitat social, i sense la càrrega burocràtica dels Estats, distribuir les responsabilitats amb un criteri de rendiment i eficiència, amb un gran desenvolupament del control social.

Podrà ser aquest el programa de Lula?

Al seu influx i el del seu Partit va néixer el 2001 el Fòrum Social Mundial, una expressió social formidable que esperançar en una renovació de l’esquerra en el món.

En la nostra modesta opinió l’esdeveniment que ve repetint-se, no va poder superar la crisi de l’esquerra, que es va expressar per exemple en una de les seves demostracions –en el seu moment– en la direcció de la revolució espanyola.

El Fòrum Social Mundial, més enllà de declaracions molt importants, no es va poder posar d’acord en un programa a impulsar. Un cop més d’una banda els estatistes i els seus models confrontatius, o la necessitat de mesures de transició per ajudar a morir en pau a la predominança de la manera de producció capitalista. Lula, encara que no ho reconeix, va viure aquesta disjuntiva en el propi govern. Perquè la corrupció ve incorporada a la pròpia manera de producció predominant, i el conviure amb ella suposa alguna forma de complicitat, sinó es dóna en el pla programàtic la perspectiva necessària del canvi i el combat a aquestes formes de fer política.

El 2001, es va organitzar una esperança d’esquerra per al món des del Brasil del PT, amb Lula al capdavant, no va cristal·litzar en un programa. ¿Podran ara, en una nova empenta, néixer les propostes de transició que ja no hauran d’estar referides, no només al Brasil sinó en el món que les necessita? Mujica les va insinuar a l’ONU al setembre del 2013, i després el silenci.

El talp de la història de què parlaven Marx i Engels segueix la seva tasca, cridant a actors a escena, per a un paper protagonista que ens correspon a tots, encara amb un petit gra de sorra.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 16 de setembre de 2017.