(Castellano) Con el Doctor Henry Engler.

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.

La lliçó de Veneçuela.

La lliçó de Veneçuela.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Veneçuela. Bandera dins del mapa.La crisi econòmica, segueix i seguirà plantejada, perquè en definitiva ja no és un problema exclusivament propi de cada un dels nostres països.

Sinó producte de la crisi general del capitalisme, que encara creixent, desplegant la seva magnificència –i tant que la tecnologia se l’ha donat juntament amb les irritants diferències socials–, els seus diferents factors senten que la fi de la predominança d’aquesta manera de producció està pròxima (els temps en economia són diferents als dels éssers humans). El comú són els desequilibris, la manca de certeses, el no poder planificar per períodes llargs, la incertesa, que inexorablement es trasllada a la conducta de les persones.

Això de Veneçuela ha estat una afirmació de la democràcia, davant d’aquells que no creien en la democràcia veneçolana i estaven i estan urgits pels temps que marquen les corrents reaccionàries, impacients perquè els terminis del seu predomini s’acaben, i Veneçuela no cedia ni cedeix a la pressió del que tradicionalment s’imposava en aquesta part del món –la història és llarga, amb un procés indígena, des del moment mateix de l’anomenat descobriment d’Amèrica, després els anomenats Libertadores i les lluites socials–; procés que recordem va començar a donar-se la volta quan la revolució cubana, «permesa» per canviar el sergent de torn se’ls va anar de les mans als serveis, i amb el suport de la Unió Soviètica «post-stalinista» va començar a fer passes independents, que es van poder donar sens dubte per aquest suport que avui ja no existeix i que tenia com a punt de referència un desenvolupament econòmic estatitzat que avui ja tampoc és possible, tret de conjuntures molt puntals i generalment reservades a l’explotació de recursos estratègics que pel general requereixen de tecnologia en mans dels grans conglomerats empresarials multinacionals.

Avui, la relació econòmica en el món és una altra, però l’activitat en si segueix mesurant-se per la taxa general de guany, que és la que determina dins la història el principi i la fi d’aquesta manera de producció, amb un pas previ una mica entès pels que estudien el tema: la fi primer de la seva predominança, donant lloc a una etapa de transició que és la que promouen amb la seva lluita processos com l’actual veneçolà, i encara amb característiques contradictòries i de retrocés, en altres zones del planeta, com en la reivindicació pròpia de la nacionalitat catalana, entre les moltes nacionalitats que es liciten en el món per una expressió lliure de la seva identitat i que troben traves en l’actual organització de la manera de producció capitalista, i en aquest cas sense ni tan sols arribar a qüestionar la predominança d’aquesta manera de producció.

Dins de les 22 eleccions en aquests 18 anys de «chavisme», quan el preu del petroli va començar a decaure, la dreta va veure que guanyant una elecció (l’abstenció va fer la resta) podia accelerar el pas i imposar un referèndum (per al qual no van aconseguir les signatures) i imposar la caiguda de Maduro; per això van utilitzar tot tipus d’atemptats, bolcant sobre el govern constitucional la responsabilitat de les víctimes dels mateixos amb l’amplificació còmplice dels actuals regents de l’OEA i de la gran premsa internacional.

El desafiament no era fàcil, ja que hi ha sectors radicalitzats en què és comú ser brou de cultiu per a corrents que advoquen per l’enfrontament, sense tenir en compte els límits materials en què ells es desenvolupen, –tant en el govern com en l’oposició–, els serveis de l’altre temps poderós imperialisme ianqui (avui convertit en un Estat gendarme) són especialistes en desenvolupar accions tant en una com en una altra facció.

És més, se’ns va arribar a parlar d’un nou stalinisme, –aprofitant el que aquest va significar contra el pensament democràtic leninista–, destacaven el paper de l’exèrcit, al qual Chávez havia donat una moral identificada amb el seu poble, a la qual va definir com bolivariana, i que a més ha servit per reverdir en tota Amèrica la mateixa moral en tots els exèrcits; tasca ni fàcil ni senzilla després de la feina de l’Escola de les Amèriques dirigida amb les pràctiques més aberrants per desmantellar la consciència popular dels seus orígens. Vam ser clars en assenyalar que encara que es construïssin murs impenetrables al llarg de les fronteres nacionals això ja no era possible, doncs l’aparell productiu del món estava molt per sobre de les fronteres nacionals. Tema aquest poc desenvolupat doncs entra en contradicció amb el desenvolupament de plans cada cop més irrealitzables de matrius econòmiques nacionals que s’ubiquen en els entorns governamentals i de les polítiques burocràtiques dels estats, competint amb les veritables necessitats de la gent i la necessitat de la seva atenció.

A això hi afegim denúncies de corrupció que no són difícils d’imaginar per l’estat en què es desenvolupa l’activitat econòmica, corrupció que no sempre han estat combatuda adequadament, doncs hi ha determinades activitats econòmiques que apareixen com a intocables per a la direcció política –recordem el maneig de l’anomenat dòlar blue en l’Argentina i els seus operadors jugant a les dues pistes, la del govern i la de l’oposició–.

Per això aquesta jornada del 15 d’octubre de 2017 ha de ser assenyalada, més enllà dels perills que subsisteixen, com una fita ineludible en la lluita per l’alliberament dels pobles.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo. Dilluns, 16 d’octubre de 2017.

Aprenent economia, política…, amb Equador.

Aprenent economia, política…, amb Equador.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Jorge Aniceto Molinari.Tal bon punt la crisi irreversible que pateix la predominança de la forma de producció capitalista obrís una etapa en què els grans centres de l’economia mundial promoguessin el desenvolupament de països en què exercien o exerceixen governs d’esquerra, actes denominats progressistes, el processos polítics per a l’esquerra s’han vist visiblement molt difícils.

El que abans la dreta pràcticament només podia imposar amb el suport militar per al qual s’havien preparat sectors d’elit d’aquestes forces, a l’Escola de la Amèriques de l’altre temps imperialisme nord-americà, –avui sense sobirania i convertit en Estat gendarme–, van arribar a poder fer-ho electoralment, ara el que vingué és una altra història.

Un lloc molt particular ha estat Equador, on la dreta en un moment d’ofec i en el govern, va eliminar la moneda pròpia. Recordem que a l’Argentina en el desenvolupament de la crisi del 2002, van arribar a coexistir 30 monedes diferents.

Aquesta situació, la manca d’una moneda pròpia, va impedir als traficants financers operar amb el desproveïment com si ho van fer a Argentina i ho fan a Veneçuela.

Llavors una baixada del preu mundial del petroli, sense tenir la dreta el maneig monetari fa que una elecció complicada com la de l’Equador pugui resoldre favorablement a l’esquerra, tot i que el tema segueix sent l’esdevenidor de l’economia mundial.

La dreta no es pot mantenir avui electoralment sense les errades i horrors que els governs progressistes han vingut cometent particularment en el maneig de la moneda, però també en la gestió pública. Ara, els temps s’escurcen per a tothom, la crisi en el món encén totes les alertes i el programa que uniexi al millor de la humanitat –que amb prou feines va insinuar Mujica a l’ONU, setembre del 2013– segueix sent una mancança crucial per resoldre-la.

En aquest procés els intercanvis amb els companys veneçolans han començat a enriquir-se amb les seves pròpies aportacions.

Un exemple d’això és el que segueix:

El que planteja la periodista veneçolana Mary Pili Hernández (eliminació del control de canvis) seria un avenç molt important, perquè en primer lloc faria sinceres bona part de les relacions econòmiques, totalment distorsionades pels agents econòmics obstinats en l’enderrocament de Maduro, en primer lloc, i després en derogar tots els avenços socials bolivarians.

Ara cal entendre que encara això és insuficient, doncs la moneda veneçolana no podria competir amb el dòlar en el mercat real de valors. La dreta està finançada en dòlars, el petroli es ven en dòlars, i la gent del poble es mou amb bolívars la cotització del qual està en mans de l’especulació. Un cercle perfecte per a benefici de l’oligarquia.

En una època ja superada, les nacions podien disposar de la força de la seva moneda per planificar el desenvolupament econòmic, això avui no és possible ni tan sols als EUA, però aquest país per les circumstàncies del mercat mundial ha aconseguit una imposició política del seu signe monetari amb l’agreujant que això avui no significa cap avantatge per al seu poble i sí per a un petit sector, el mateix que es vol envoltar de murs.

Ara ¿com fer el que va fer l’Equador? i que a més ho va fer la dreta política en el seu moment de major ofec. Crec que ha de ser obra d’economistes avesats i amb un gran sentiment d’adhesió al poble de Veneçuela. Des del punt de vista polític no estaria malament que fos una proposta ben treballada i presentada per ésser resolta per l’Assemblea Nacional tenint en compte que allà es troben els representants de sectors que han finançat les seves campanyes amb l’especulació monetària i a més s’han enriquit amb el patiment popular. Passarien de ser enjudiciadors del govern a ser enjudiciats per la necessitat d’una decisió política transcendental per a Veneçuela.

Obligaria a més a l’Assemblea Nacional a acomplir amb el seu paper constitucional, ara subvertit a convertir-se per la crisi –particularment d’abastament– en un agent de doble poder enfrontat al govern constitucional, i cercant un suport militar que els més migrats dels seus membres només van poder comptar per hores quan es va produir el cop del 2002.

El desproveïment que pateix Veneçuela ja no tindria el suport de l’especulació monetària, i el lliure comerç imposaria condicionants que ningú podria gestionar en benefici propi.

Rafael Correa.No m’estenc més sobre com hauria de fer-se aquesta transició doncs els meus coneixements tècnics són insuficients. Però seria una bona consulta a fer al President Correa, independentment que ell moltes vegades s’ha manifestat en contra del que diu «dolarització», però que no obstant això ha deixat a l’Equador fora de la tàctica de desproveïment a la qual han estat sotmesos els governs progressistes, i que es repetiran a cada país on puguin gestionar la moneda contra la gent.

És clar que el tema del lliure comerç cal analitzar-ho i regular-ho, doncs com a tal no existeix enlloc del món. Però així com no van poder evitar el comerç de Cuba en ple bloqueig per interessos contraposats dels empresaris capitalistes, tampoc tindran l’alternativa d’un bloqueig davant d’un govern que assumint aquest repte tracta de respondre a una de les necessitats populars més sentides.

O el fragment d’un altre intercanvi:

Transcric una resposta que vaig donar a un amic a propòsit d’aquest tema (les resolucions del Tribunal Suprem de Justícia). Per fer una nota necessito més elements doncs és important saber si aquesta és una ofensiva de l’equip de govern o és una resposta a la defensiva davant d’una pressió cada cop més gran dels agents econòmics internacionals.

En tots dos casos és notori que el govern de Veneçuela no disposa dels comandaments de la seva pròpia economia i això a la llarga es paga. El problema és que en la realitat actual del món cap govern disposa d’aquests comandaments, cosa que hem tractat d’explicar potser sense ser compresos.

En resposta a un amic que em va traslladar una declaració sobre Veneçuela li vaig respondre amb el següent comentari:

Quin és el problema de Veneçuela? ¿La democràcia? Cap país d’Amèrica té el nivell de transparència electoral de Veneçuela, i cap ha fet més eleccions.

Després de la darrera elecció la majoria de l’Assemblea Nacional declara que el seu objectiu és enderrocar Maduro, i inicien un procés de recollida de signatures per al plebiscit revocatori. Fracassen. No arriben a les signatures. És més, en canal 4 (Montecarlo Uruguai) el dimarts, al programa que condueix Daniel Castro, el diputat de l’oposició reconeix públicament això, que no van arribar a prou signatures.

¿Ara com guanya la dreta al parlament?, ¿és només un problema de corrupció?, o és com va passar amb Macri, que el maneig de la moneda i el proveïment dels productes de primera necessitat, provoquen en la gent un estat de molèstia que ni Argentina ni Veneçuela van saber encarar, però que no es donen per exemple, tot i la força de la dreta a l’Equador.

Ara resulta que el principal operador de Cristina, Lázaro Báez, l’anomenada ruta dels diners K, és també soci de Macri i hi ha un ruta dels diners M, en què les dues rutes s’ajunten.

Ara, pensar que el problema de Veneçuela es corregeix si es talla el problema de la corrupció i es lliura democràticament el govern a la dreta, és d’una enorme falsedat.

I aquí el que estigui lliure de pecats que tiri la primera pedra, i en el nostre cas –Uruguai– la pedra més petita…

I si bé Astori (ministre d’Economia), diu que té la inflació controlada, i la moneda, en la immediatesa no té problemes. Tots sabem que això es canvia en hores davant el poder econòmic si aquest apunta sobre el govern. Ara i per ara el poder econòmic confia més en el govern que en els «líders» de la dreta, cosa que té certa lògica.

Ara, la dreta econòmica sempre pren les seves precaucions, només cal veure el seu suport a Lula i ara la seva desesperació perquè no aconsegueixen l’equilibri.

Companys. ¿No els crida l’atenció que cap a les principals figures del chavisme, la premsa mundial no ha pogut gestionar denúncies com abans no ho van poder fer contra els líders de la revolució cubana?

En el cas d’Argentina aquestes figures denunciades, existien i resulta que ara aquestes mateixes són agents econòmics de Macri.

Pel que fa als «intel·lectuals d’esquerra» sento una profunda llàstima, i em recorda el paper acomplert per l’esquerra europea que va recolzar la primavera àrab, i com en aquest cas no estan donant suport al poble de Veneçuela sinó als que sempre han viscut de la seva explotació i intenten no perdre cap dels seus privilegis.

El president Vázquez en aquest assumpte ha mostrat equilibri i ser coneixedor del que està passant, i encara que molts cops hem discrepat amb el seu procedir, sap que el seu govern a l’Uruguai està basat en les organitzacions socials.

Un altre aspecte sobre el qual convindria estar atent és sobre el paper de les forces armades. El altre temps Imperialisme Ianqui, avui ni tan sols és un Estat sobirà –el seu endeutament és demencial– ara convertit en Estat gendarme, en tota una etapa d’història de la nostra Amèrica tenia una ingerència directa sobre els exèrcits. El paper de Chávez que a més no l’hi perdonen, és haver convertit a aquest exèrcit en un exèrcit bolivarià. Que sempre existiran problemes és indiscutible però avui només en llocs molt puntuals allò que va ser la sustentació de la dreta està en retrocés.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 3 d’abril de 2017.