Treball: hi ha molt per fer.

Treball: hi ha molt per fer.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

A propòsit d’una interessant nota d’Esteban Valenti.

Jorge Aniceto Molinari.Estima OPP (Oficina de Planejament i Pressupost del Poder Executiu d’Uruguai): que el 65% dels llocs de feina que actualment existents al país, en un futur relativament proper podran ser substituïts per programari-robots.

És la fi del treball assalariat o és la fi de tot tipus de treball o simplement d’una reducció amb el que això implica?

Sens dubte que el que està en crisi és el treball assalariat, lluny encara de desaparèixer de la faç de la terra, doncs del seu naixement està directament emparentat amb la manera de producció capitalista, i el que la crisi ja inexorable porta a la seva fi és a la predominança d’aquesta forma de producció, ofegada ja que organitza el treball en la societat en funció de la taxa general de rendibilitat –és el seu ADN, com es diu ara–. Li resulta llavors més rendible desenvolupar la indústria de la guerra que fer alguna cosa en benefici de la gent. No busquem llavors només raons ètiques en la seva manera de procedir, sinó comprendre la base econòmica del problema, que ens permetin apuntar cap a les úniques solucions radicals (de l’arrel) que el problema té.

Estan els de dreta i també els d’esquerra que es resisteixen a admetre que aquesta manera de producció té límits i que modificar les condicions en què es processa la crisi, tendeix inexorablement a conduir-nos a quins són els camins per a la transició en pau de la predominança d’un sistema per processar el naixement d’un altre mode de producció.

Fins ara ha predominat el que va resultar de la derrota –almenys per un lapsus de temps en la història de la humanitat– de les idees de Marx, Engels, i després de la mort de Lenin, que porta a pensar en l’aparell de l’Estat com l’únic mitjà de generar un sistema econòmic que confronti amb el capitalisme. El que no vol dir que en determinades circumstàncies conjunturals aquest ha estat el camí –el de l’Estat– per resoldre els problemes de la gent, com va passar en la primera guerra mundial.

Nosaltres pensem que com a horitzó polític, és una via morta i que és precisament en el treball assalariat on en major grau s’expressa aquesta contradicció.

El treball assalariat és en aquest període històric en què la predominança del sistema de producció capitalista té vigència, un regulador de totes les relacions socials, de la salut, de l’ensenyament, de la forma de vida de la gent.

Existeixen i sens dubte que tenen valor altres formes, però és la del treball assalariat la qual determina el que avui es diu l’estat d’ànim de tota la societat. La gent sent que el treball assalariat comença a ser cada vegada més escàs i amb diferenciacions abismals en les formes de remuneració. Aquest fet és també visible en les diferenciacions salarials de l’anomenat socialisme real.

Per això la nostra insistència en que si el món regula la seva activitat econòmica posant al servei de la humanitat una mesura monetària única i universal que avui només està a l’abast dels conglomerats empresarials multinacionals a través d’una cistella de monedes i les assegurances corresponents, transforma radicalment els sistemes impositius que avui estan basats en els impostos al consum, a la feina i a les pensions, per un sistema basat en la circulació dels diners, on cap transacció és vàlida si no està degudament registrada en els organismes que la societat determini, per entrar així en un camí per impedir la guerra, assegurar la pau, i crear el treball necessari i beneficiós per a la gent, que avui el capitalisme no aborda perquè no li és rendible.

Això no elimina ni l’existència del capitalisme, i per tant l’existència del treball assalariat, però el fet que la societat tingui recursos per encarar tasques que la humanitat necessita i que al capitalisme no li són ja rendibles, significa un avanç gegantí i fa del treball assalariat –que creixerà almenys en una primera etapa– una necessitat social no al servei de la rendibilitat sinó al servei de la pròpia gent. Segurament en el desenvolupament d’aquestes tasques el que elimini de treball assalariat la tecnologia, es guanyarà en profit d’un millor nivell de vida general de la societat, i donarà una nova base per als sistemes de protecció social.

No es tracta de crear una renda personal bàsica i universal, sense tocar els ressorts bàsics del predomini de la manera de producció capitalista: la moneda i els impostos, si no de tenir instruments socials –en totes les disciplines–, que permetin que el conjunt de la població estigui apte per a complir una activitat beneficiosa per a la societat tota. Això està en directa contradicció amb les burocràcies estatals que avui la tecnologia mostra que és possible rebutjar, sense rebutjar la democràcia, que avui més que mai sent el pes precisament dels aparells burocràtics.

En això ens va la vida, entre la guerra i la capacitat de donar naixement al desenvolupament d’un nou mode de producció que han insinuat i avançat particularment en l’ensenyament i en la salut, les revolucions socialistes.

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 22 desembre 2016.

Benvingut o no?, a la crisi: President Trump.

Benvingut o no?, a la crisi: President Trump.

(Abordant això gris, que sembla la teoria).

Jorge Aniceto Molinari.La crisi omnipresent abasta com el capitalisme pràcticament tot el planeta. Els seus desequilibris són el comentari diari en el quefer polític de cada Estat, un món de relatives sorpreses com aquesta elecció als Estats Units.

¿Què és el que amb això s’intenta generar, com en aquest cas?: en primer lloc un procés de canvis en l’aparell econòmic de la societat. Si bé avui en les anàlisis més importants es reconeix la governança, en mitjans de les seves disputes, dels conglomerats empresarials multinacionals; als Estats queden els aparells econòmics nacionals, i són ells els que donen la batalla al primer front d’acció dels partits polítics. Ningú ignora que són aquests conglomerats multinacionals els que més aporten i imposen, en costosíssimes campanyes electorals i que els aparells reaccionen buscant agradar a aquestes exigències. Una mica d’això hem vist en un Partit Republicà apartat de la candidatura Trump, quan aquesta d’alguna manera expressava la voluntat de l’empresariat dels EUA de millorar les condicions en què avui es situa la crisi, amb un Estat terriblement endeutat incapaç d’abordar necessitats elementals, més encara les ànsies empresarials. No estem definint fronteres nítides entre una cosa i l’altra, perquè a més tot el marasme de notes sobre el tema poc o gens conté sobre la relació econòmica de Trump amb tots aquests mecanismes. A més, el sistema electoral dels EUA, facilita aquest tipus de resultats.

Quan els aparells econòmics nacionals sense cap independència possible enfront del desenvolupament econòmic del món, se senten ofegats es facilita aquest tipus de maniobres, en similar sentit és el que ha passat, per exemple al Brasil, on la retirada del suport de l’aparell econòmic al PT, ha donat pas a un procés de retrocés en el qual la pròpia burgesia se sent insegura. O el cas argentí on els números cada vegada tanquen menys. Conclusió, si el marc per a aquests canvis ha estat «democràtic» el seu fracàs va camí de fer «perillar» la democràcia, judici que sona fort dit per Dilma però que és real, més enllà, precisament per això, que no hi hagi una resposta política viable, almenys que es pugui projectar en el futur.

Trump arriba a la Presidència enmig d’aquesta realitat, més producte dels errors de l’actual Partit governant, que als seus propis mèrits i idees que tenen un camp estrictament delimitat per portar-se a la pràctica.

Aquí algunes reflexions: els errors de l’actual Partit governant són particularment els que comenten intel·lectuals de primera línia en tot el món, en no visualitzar la crisi en el seu conjunt i apel·lar sempre a solucions pal·liatives –algunes vegades necessàries però que són pal·liatives– als quals sempre cal afegir els oportunismes d’una lumpen burgesia que a cada país té característiques pròpies, insaciables i amb la característica d’acompanyar pràcticament a tot l’espectre polític.

Pel que fa a mèrits i idees, és com demanar-li a Trump que raoni diferent a com raonen Macri, Témer, Rajoy o el mateix Putin,… etc., etc. Tenen en comú un ventall de necessitats empresarials, que els compliquen les pròpies necessitats del funcionament de l’aparell econòmic de l’Estat.

És poc el que governs com el de Trump, si hom veu la realitat d’avui, poden modificar, però és una «goteta» més que s’acumula en una realitat insostenible, si augmenta, la preocupació per la pau perquè són governs que estan caminant per l’ampit.

El de generar la voluntat política que abordi la crisi amb el concepte que avui la humanitat ja té les eines per superar-la ràpidament, segueix estant en el deure, amb prou feines les va insinuar Mujica a l’ONU al setembre del 2013, i després el silenci: «d’això no es parla».

Jorge Aniceto Molinari.
Montevideo, 10 de novembre del 2016.

Carta al President Obama. Jorge Aniceto Molinari.

Carta al President Obama. Jorge Aniceto Molinari.

Montevideo, 11 de desembre del 2008.

Senyor President Electe
dels Estats Units de Nord Amèrica.
Sr. Barack Obama
Present.

Amb la meva major estimació:

Jorge Aniceto Molinari.En la meva condició de ciutadà d’Uruguai, nascut a Paysandú fa 69 anys, amb 38 anys de treball bancari ara jubilat, i exercint actualment com a Conseller secretari adjunt del Consell Honorari de la Caixa de Jubilacions i Pensions Bancàries, amb una extensa activitat militant, política i sindical en l’àmbit del meu país, fill gran d’un humil fuster, em prenc l’atreviment que espero sàpiga disculpar, de dirigir-me a vostè.

En primer lloc per desitjar-li el millor govern possible, pel seu poble i per tots els pobles del món.

No és el meu desig reclamar ni reivindicar res. Tot el que ha viscut la humanitat és important; segurament estudiosos de totes les branques del saber científic trobaran en elles material per ajudar-nos a transitar el futur i faran justícia amb cada un dels fets ocorreguts i transcorreguts.

Però la meva intenció és arribar a Vostè. Per assenyalar alguns aspectes que considero fonamentals perquè la humanitat superi aquesta crisi que sens dubte és la més gran de la història.

Hi ha gent que ho té tot clar; d’una banda hi ha els bons i de l’altre els dolents. No és el meu cas. Però sí que crec que les circumstàncies ens posen a cadascú en situacions de decidir, com és el cas, la sort de milions d’éssers humans.

Així com un metge ha de decidir la sort del seu pacient, el president dels EUA, decideix amb les seves accions la sort de milions d’éssers humans al planeta.

La meva preocupació és què ha de i què pot fer vostè. Per canviar en benefici de la gent una situació tremendament crítica d’un avenç prodigiós en matèria científica enmig de la major crisi de la història.

Permeteu-me doncs enmig de la incredulitat de la immensa majoria de la intel·ligència moderna, proposar dues mesures que per a mi són substancials per a un gir en la història humana.

Una, la necessitat d’un signe monetari únic universal, aspiració de Lord Keynes a la fi de la segona guerra mundial. Així com hi ha universalment el metre, el quilo, el litre, ha d’existir una unitat monetària única.

Sé que aconseguir això és una dura batalla, però val la pena encarar-la, sobretot per als pobres del món, que són en darrera instància els que no tenen mitjans per defensar-se del seu maneig i resulten ser les víctimes dels seus ajustos.

La segona, directament vinculada amb la primera, és la necessitat de canviar radicalment els sistemes impositius de món. La revolució tecnocientífica permet avui enregistrar totalment els moviments de diners, i és sobre ells que cal aplicar la càrrega tributària i eliminar els impostos al consum i al treball.

Els immensos recursos genuïns que aquest canvi impositiu generi podran ser utilitzats en benefici de la humanitat i amb la intervenció democràtica de la societat. S’estarà llavors en condicions de transformar en jardins, el que avui són les residències on pateixen la major part dels nostres germans. Estarem en condicions de transformar la vida humana.

És clar que per a l’aplicació d’aquestes mesures necessitem més que mai afirmar una política plena de pau i democràcia, de desplegament de totes les institucions que la societat s’ha anat donant a través del seu avenç.

Aquestes mesures són les centrals, tota la resta gira entorn d’elles; els paradisos fiscals, el blanqueig de diners, la droga, la corrupció, la guerra, totes les formes d’esclavitud, podran ser controlades i superades si el poble té aquests instruments fonamentals per avançar.

La tremenda amenaça que per al món significa l’actual crisi econòmica, amb la fractura social més gran de la història, que impedeix l’accés de gran part de la humanitat als formidables avenços que s’han donat en tots els camps del coneixement, només pot revertir-se tornant a l’economia real.

L’exercici ple de la llibertat humana parteix de l’equilibri i la justícia del sistema econòmic, mai avui com mai en la història humana un president dels EUA, està en condicions de donar passos per a un gir gegantí en la història de la humanitat.

He escoltat i llegit els seus discursos, crec en la seva paraula, i sobretot en l’emoció del seu poble que també és el meu en tant ciutadans del món.

El millor està per venir.

Amb tots els meus respectes:

Jorge Aniceto Molinari.

(Castellano) Decíamos ayer…

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.

Conferència: «Un procés just i transparent del problema del deute extern».

Conferència: «Un procés just i transparent del problema del deute extern».

ATTAC. Justícia econòmica global. Logotip.Expositors: Dr. Pedro Morazán i Eq. Jürgen Kaiser. Comentaristes: Diputat José Amorín Batlle, Senador Enrique Rubio, Jorge Molinari per ATTAC-Uruguai, Gustavo Bernini i Cr. Julio Fornaro per AEBU. Moderadora: Diputada Margarita Percovich.

Patrocinen: Presidència de la Cambra de Representants, FESUR, AEBU i ATTAC-Uruguai.

Dimarts, 29 d’octubre del 2002.

Jorge Aniceto Molinari.(Reproduïm la intervenció de Jorge Molinari per ATTAC, que en aquesta oportunitat va consistir en un comentari llegit).

Després de l’exposició dels distingits catedràtics Pedro Morazán i Jürgen Kaiser, atenent a més al que ells han estat difonent en diferents publicacions; i agraint a la Presidència de la Cambra de Representants, a FESUR, a AEBU, com a integrants d’ATTAC-Uruguai, volem comentar alguns aspectes, que al nostre entendre són substancials per comprendre el difícil moment actual.

Hi ha elements centrals que estan a consideració:

  1. El creixement exorbitant del Deute Extern i les crisis que aquesta situació genera.
  2. Les importants experiències històriques sobre la matèria, fonamentalment els deutes i els plans vinculats a aquestes, després de la Segona Guerra Mundial, i encara que les solucions actuals no seran iguals, han de recollir els ensenyaments –bons i dolents– que aquestes solucions van deixar.
  3. Recollir experiències a nivell nacional de països com EUA, mitjançant el capítol 9 del codi d’insolvència. Tractat que empara, també internacionalment, a sectors desprotegits a l’hora d’atendre els efectes contractuals que generen entre altres elements precisament la insolvència.

També nosaltres tenim una experiència legal interna; són temes sobre els quals haurem d’estudiar, treballar i aprendre per incorporar-nos als plantejaments que ja s’estan realitzant en les negociacions amb el Fons Monetari Internacional i amb el Banc Mundial.

I nosaltres afegiríem alguns elements més. Per exemple el que té a veure amb les condicions impositives internes a què estan sotmesos els països deutors. Associat això amb la crisi fiscal, que apressa la necessitat de recaptació, l’augment constant de la informalitat, i el maneig del signe monetari com un instrument que genera subsidis indiscriminats, ja sigui a les importacions o a les exportacions, segons s’inclini la balança –però sempre a favor de qui té més poder econòmic–, i el deteriorament del nivell de vida dels sectors mitjans i baixos de la societat que no tenen els seus recursos vinculats al dòlar.

El tema de l’arbitratge és d’una enorme importància conceptual. Amb això, ¿què volem dir?: que més enllà de trobar elements instrumentals, que n’hi ha i que els nostres distingits dissertants tenen experiències molt valuoses, el tema de la insolvència és de tal magnitud que obliga al seu tractament prioritari.

El sol fet de tenir un àmbit on analitzar, les causes, l’origen de la insolvència, és de per si rellevant.

I insistim en parlar d’«insolvència» perquè d’això es tracta en aquesta crisi. I associada a la insolvència, com una ombra la corrupció. Així tenim dues associacions d’idees fonamentals:

  1. Insolvència-corrupció.
  2. Arbitratge-transparència.

Per a nosaltres es repeteix a nivell universal, amb aquestes conseqüències que estem analitzant una situació que a finals del segle XIX i principi del XX, es va donar amb la revolució industrial.

Fonamentalment en països que s’estaven desenvolupant vertiginosament, l’efecte d’aquesta revolució, l’acumulació accelerada de capitals, que permetia als empresaris participar activament en la ferotge competència desfermada, originava d’altra banda un agreujament insostenible dels enfrontaments socials.

Per a cada capitalista l’explotació ferotge dels seus treballadors era la contrapartida necessària per a la competència que desfermava la revolució industrial.

¿Què sorgeix llavors per fer front a aquest desafiament?: d’una banda el creixement dels corrents ideològics que reivindicaven l’alliberament dels sectors explotats i per un altre les idees entorn a cercar una sortida que permetés atemperar aquests enfrontaments, i solidificar l’estat nacional.

A aquesta darrera tesi es va afiliar Alemanya, com altres països en ple desenvolupament industrial,  mitjançant el govern de Bismark. Assenyalem fets, no fem un judici de valor que no correspon a aquest comentari. Hi ha nombroses referències a que això va ser l’origen de la seguretat social. Sobre l’aportació de les empreses –sense interferir en la competència– es van assignar recursos destinats a atendre les urgents necessitats de la societat.

A l’Uruguai –en els marcs nacionals– aquesta política es va transformar en lleis amb el treball polític i social d’una generació, que entre d’altres, va encapçalar el senyor José Batlle y Ordóñez.

El que ve després és una altra història; els enfrontaments entre nacions, crisi bèl·liques impressionants per resoldre aquests enfrontaments i les sortides que la humanitat va trobar per als endeutaments bèl·lics. Endeutament que ha merescut el detingut anàlisi tant del Dr. Morazán, com del Eq. Kaiser, per extreure ensenyaments per a la situació actual.

Avui estem en una altra etapa; a la qual es va arribar fonamentalment pel desenvolupament econòmic, predominant en el pla ideològic les concepcions neoliberals. Les empreses van prendre una projecció multinacional; i l’ensorrament de les barreres nacionals va significar també l’ensorrament de la seguretat social de cada un dels països, particularment dels més pobres, on va morint l’aportació empresarial a la mateixa, generant una brutal contradicció: com més recursos es necessiten, és quan més escassegen.

El món assisteix avui a permanents corrents migratoris, al creixement de la informalitat, a la marginació social, a noves formes empresarials comandades en forma creixent pels centres financers internacionals que augmenten el seu poder i en conseqüència decideixen el destí de milions i milions d’éssers humans.

Un fet que darrerament ha impactat; és la pèrdua d’estalvis per part de ciutadans comuns davant de la crisi financera; i no estem parlant només d’Uruguai, Argentina, sinó també de la pèrdua d’estalvis, de fons de pensió, a través d’Enron, i altres situacions fraudulentes, en el sí mateix del major desenvolupament capitalista.

Davant d’aquests fets la resposta mitjançant –no sé si és correcte anomenar-lo així– el keynesianisme de guerra a la greu recessió que afecta països com els EUA; agreuja encara més la situació dels sectors més desprotegits. Tampoc aquesta idea és nova, i un cop més es recorre a la guerra i a la indústria de guerra per resoldre les crisis.

I per si això fos poc el premi Nobel d’economia Joseph Stiglitz, adverteix sobre perills d’inestabilitat financera en el propi EUA, i la possibilitat d’una fallida en els dipòsits bancaris1.

Tot porta a la necessitat de l’ARBITRATGE, i en això estem pensant, quan propiciem l’aplicació d’un impost o taxa a les transaccions financeres a nivell universal. I ho pensem més apostant per la gent, a l’aplicació en benefici humà de tots els avenços que la revolució tecnicocientífica ha proporcionat.

Quan l’ex-ministre Cavallo –a l’Argentina– va recórrer a l’instrument de la bancarització com un dels mitjans de recaptació fiscal; molts el van recolzar perquè van veure un mitjà per combatre un dels mals d’aquests països, l’evasió i l’elusió impositiva. Però no es podia bancaritzar per impedir la informalitat d’un sistema productiu en plena crisi.

Això no desqualifica la necessitat de la bancarització; sinó que per bancaritzar –entenent per això el portar a tota la societat els avenços de l’organització empresarial– cal començar pel cap, i això és ni més ni menys, que el que proposem quan parlem d’un impost o taxa a les transaccions financeres a nivell universal.

***

A aquesta altura del comentari no volem eludir la responsabilitat de marcar la necessitat d’un debat.

En general els nostres amics europeus –però no només ells– veuen l’anomenada Taxa Tobin com un instrument d’equilibri del sistema financer. Reconeixem que aquesta va ser la idea inicial de James Tobin, però nosaltres insistim en anar més enllà i per això fem una comparació històrica: el naixement de la seguretat social a nivell nacional a finals del segle XIX –particularment a Alemanya– i la necessitat avui d’aplicar aquest criteri a nivell universal.

En l’aspecte instrumental l’arbitratge necessàriament ha de recórrer a les millors experiències de la societat humana. Es multipliquen al món les institucions que tracten a tot nivell cadascuna de les situacions crítiques; en el camp de la salut, de l’ensenyament, de l’ecologia, de la feina, del medi ambient, de la preservació del patrimoni històric de la humanitat.

Es necessita llavors la voluntat política per avançar i aprofundir en democràcia, perquè no és una altra cosa el coordinar l’acció efectiva de totes aquestes experiències.

El concepte d’arbitratge és el que dóna naixement a les Nacions Unides, a la UNESCO, a l’OIT, a l’Organització Mundial per a la Salut, etc. etc.

Com a finals del segle XIX, cal decidir políticament prendre els recursos del lloc allà on aquests es vénen concentrant acceleradament; i a partir d’aquestes premisses estendre fins als darrers racons del planeta el fruit del treball humà, respectant les més sanes costums i tradicions que la humanitat ha anat generant en el transcórrer dels segles.

De no fer-ho així, la gravetat de la crisi, aprofundirà els danys irreparables contra els éssers humans, l’ecologia, el medi ambient…

Un capítol a part mereixeria el tema de la unitat monetària; potser seria per si sol tema d’un seminari. Sobretot per a nosaltres que veiem dia a dia decréixer el nostre nivell adquisitiu per la depreciació del nostre signe monetari.

Els acords que van donar origen al Fons Monetari Internacional, mereixen ser revisats. Podria ser aquesta, una etapa més madura de l’arbitratge. Per a nosaltres és urgent. Com diria el nostre José Artigas: «la causa dels pobles no admet la menor demora».

Potser no estigui lluny el dia en què la humanitat així com té una unitat de mesura i de pes universals, també la tingui a nivell de la mesura monetària.

La tasca dels nostres visitants, ens dóna una renovada esperança, en solucions a tots aquests temes.

Unim-nos per poder dir adéu a les armes. Perquè un món millor és possible.

Moltes gràcies.

Jorge Aniceto Molinari.


Nota:

1El País de Madrid, diumenge, 13 d’octubre del 2002.

(Castellano) Jaime Pérez

Ho sentim, aquesta entrada es troba disponible únicament en Espanyol Europeu.